Xintoisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article o secció conté transcripció ruby. Consulteu si el vostre navegador hi és compatible. Si no és així, és possible que veieu les transcripcions darrere el caràcter transcrit i entre claudàtors; per exemple, veureu [zhōng], en comptes de veure-ho en petit i a sobre del caràcter transcrit.

El xintoisme (del japonès [Shin] [], "camí dels déus") és el conjunt de creences de l'arxipèlag japonès que existeixen des de temps molt antics. Són unes creences que es refereixen a la fecunditat, els ritus agraris i també al culte als morts i a unes divinitats anomenades kami o esperits de la natura. Alguns són molt locals i coneguts com a esperits o genis d'un lloc en particular, però altres representen objectes naturals majors i processos, com per exemple Amaterasu, la divinitat del Sol. Actualment, aquesta religió està dividida en un xintoisme culte, lligat a la casa imperial, i en un de popular, lligat als santuaris i a l'interior de les cases. Continua vigent al Japó actual i modern.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El xintoisme és una religió ètnica, que pot descriure's com una forma sofisticada d'animisme, profundament identificada amb la cultura japonesa. També és una religió natural, en què els llibres es limiten a descriure'n les creences i els fonaments. Dóna més importància a l'aquí i a l'ara que no pas a un més enllà. Afirma l'existència d'éssers espirituals (kami) que poden trobar-se a la natura o en nivells superiors d'existència. No posseeix textos sagrats, ni una deïtat única ni predominant, ni regles establertes per a l'oració, tot i que sí compta amb narracions mítiques que expliquen l'origen del món i dels japonesos, així com temples i festivals religiosos als quals acudeixen milers de persones en dates importants.

Fou religió d'Estat fins al 1945 i va ser utilitzada com a ideologia legitimadora durant el període militarista de la història japonesa recent. Quan el budisme va arribar al país al segle VI, aquest va exercir una profunda influència sobre el xintoisme, encara que l'últim també ha modelat la tradició budista en aquest país fins a donar-li una forma característica. De fet, les dues religions defineixen la religiositat nipona i els japonesos solen practicar els ritus d'ambdues tradicions segons la naturalesa de l'ocasió (solen preferir el xintoisme per als rituals de naixement i matrimoni, i el budisme per als ritus funeraris). Per seva natura tan lligada a la personalitat japonesa, la expansió del xintoisme fora de les illes del Japó ha quedat limitada generalment a les comunitats nipones de l'emigració.

Tipus de xintoisme[modifica | modifica el codi]

Actualment es poden distingir quatre tipus de xintoisme segons els ritus que s'efectuen:

  • Koshitsu shinto (xintoisme de la Casa Imperial)
  • Jinja shinto (xintoisme de santuari)
  • Shuha shinto (xintoisme de secta)
  • Minzoku shinto (xintoisme domèstic o folklòric)

Koshitsu shinto[modifica | modifica el codi]

Aquesta part ritual del xintoisme correspon a tots els ritus efectuats per l’emperador del Japó i la família imperial per tal de venerar els kami, posant una èmfasi especial en Amaterasu Omikami (deessa del sol avantpassada de la família imperial) i les altres divinitats ancestrals per tal d'assegurar la prosperitat de l'estat japonès, la felicitat dels seus súbdits i la pau. Aquest conjunt de ritus inclou tots aquells efectuats dins del Palau Imperial, així com aquells realitzats en el Gran Santuari d'Ise, on es venera la dea solar.

El més important d’aquests ritus és el Niinamesai, que consisteix en l’ofrena dels primers fruits de l’any i els menjars elaborats amb aquests als kami per a agrair-los la seva benedicció. Segons els textos antics, la deessa Amaterasu fou la primera a efectuar aquesta cerimònia.

L’emperador Showa (l’emperador nº 124 i pare de l’emperador regnant) va començar a cultivar arròs en un camp inundat dins de palau, duent a terme ell mateix tots els passos de plantació, transplantament i collita per a oferir a les deïtats un banquet produït per ell mateix. Aquest fet reflecteix la importància d’aquests rituals.

Dins del Palau Imperial es troben quatre temples per a la realització dels ritus. Són Kashikodokoro, on es venera Amaterasu Omikami, que es troba al centre dels altres quatre, a l’est, Shinden, on es veneren les deïtats del cel i la terra, a l’oest, Koreiden, on es veneren els esperits dels antics emperadors, i finalment, Shinkanden, que va ser construït més tard per a efectuar-hi el Niinamesai. Tots aquests temples estan connectats entre si per mitjà de passadissos per a tal de fer tots els ritus imperials amb comoditat.

Quan li cal, l’emperador té a la seva disposició un grup de sacerdots format per shoten (homes) i nai-shoten (dones) per a dur a terme els rituals, el nombre dels quals ascendeix a unes quantes desenes, incloent-hi el primer de l’any, el genshisai.

Jinja shinto[modifica | modifica el codi]

Es tracta del xintoisme més antic i també el més estès. Tenim constància de l’existència de temples des de temps immemorials, alguns fins i tot daten dels inicis de la civilització japonesa. Amb el pas dels segles, a mesura que els diversos clans que poblaven el Japó s’anaven distribuint per tot el país, el nombre de temples va augmentar enormement fins a arribar a la xifra aproximada de 200.000 temples als inicis del segle XX. Actualment se’n comptabilitzen entre 80.000 i 100.000, i tot i que no es disposa de xifres oficials, se sap del cert que uns 80.000 que formen part de la Jinja Honcho (associació de temples xintoistes). Cada santuari té la seva pròpia raó de ser, darrere de la seva creació hi ha sempre algun mite o relació amb els kami.

Tot i que la majoria de santuaris estan agrupats sota aquesta associació (vora el 97 %) i tenen un sistema de ritus unificat, no existeix un líder religiós ni una escriptures sagrades. Tot i que tampoc existeix una doctrina determinada, podem justificar la raó de ser dels diversos ritus i els referents dels fidels xintoistes en els tres punts següents, descrits el 1956 per la Jinja Honcho quan el nacionalisme japonès encara era molt actiu i es practicava àmpliament el culte a l’emperador:

  1. Ser agraïts a la benedicció dels kami
  2. Ser amable amb els altres en aquest món prodigiós
  3. Lligar-se als altres en l’harmoniosa voluntat de l’emperador.

Shuha shinto[modifica | modifica el codi]

Aquesta variant del xintoisme es pot dividir en dues categories: el xintoisme sectari i el nou xintoisme sectari.

El xintoisme sectari està format per una sèrie de grups heterogenis sorgits abans de 1868 i després de 1882 que durant el govern de l’era Meiji, després de la nacionalització dels santuaris i l’establiment del xintoisme com a religió d’estat, van ser adscrits a la supervisió d’una agència governamental creada expressament per a les noves sectes. La majoria d’aquestes sectes es van convertir en entitats religioses independents y van ser classificades com a “xintoisme sectari”. Aquestes sectes són: kurozumikyo, shinto shuseiha, izumo oyashirokyo, fusokyo, jikkokyo, shinshukyo, shinto taiseikyo, ontakekyo, shintotaikyo, misogikyo, shinrikyo, konkokyo i tenrikyo. Cada una d’aquestes sectes té el seu propi fundador i les seves pròpies doctrines. La majoria de sectes veneren els kami del cel i la terra, exceptuant alguns casos en què es rendeix culte a algunes divinitats no venerades en el xintoisme de santuari. Les sectes segueixen ritus i festivals semblants, però solen venerar un kami central per damunt dels altres.

Pel que fa al nou xintoisme sectari, es tracta d’un conjunt de sectes que solen tenir un compromís i relació força marcats amb el budisme, el confucianisme, el taoisme i en alguns casos, amb algunes tradicions com l’escola ying-yang. En certs casos, aquestes sectes mostren fortes característiques monoteistes.

Minzoku shinto[modifica | modifica el codi]

Anomenat també 'folklòric', és aquell practicat pel conjunt de la població i, tot i que no està sistematitzat, és inseparable del xintoisme de santuari. Tot i així, durant el regnat del 40è emperador, Temmu (673-686), va ser segregat del xintoisme de santuari quan el govern va establir un sistema relacionat amb els rituals i festivals japonesos, que havien estat practicats paral·lelament amb els rituals budistes. Després d’això el xintoisme domèstic va anar desenvolupant una sèrie de ritus i festivals complexos, que sovint s’entrelligaven amb el budisme, el taoisme i el confucianisme. Entre tots aquests, aquells que no han perdut l’essència xintoista són considerats part del xintoisme folklòric.

Hi ha molts tipus de rituals i festivitats estretament lligats amb el dia a dia dels japonesos, però se'n poden distingir principalment dos tipus:

  • Els rituals anuals, dels quals els més importants són els d’any nou i el d’O-Bon.
  • El festival d’any nou comença el dia 31 de desembre. Els japonesos dediquen el dia sencer a netejar en profunditat tota la casa i la zona que l’envolta, llavors, prenen un bany i mengen fideus soba. Tots aquests actes, practicats durant segles, són una mostra clara de l’Oharae, o el que és el mateix, l’acte de purificar-se un mateix i a tot allò que l’envolta per a començar l’any sense influències malignes que puguin embrutar l’esperit. Iniciat el festival d’any nou, el dia següent, la població urbana visita un temple xintoista o budista durant els tres primers dies de l’any. En les comunitats rurals, cada casa executa una cerimònia per a convidar la divinitat, o els organismes municipals fan diversos ritus en benefici de totes les famílies, les quals comparteixen amb els Kami menjars preparats especialment per a l’ocasió, així com sake, el licor d’arròs. Arreu del Japó, els fidels posen als seus altars domèstics uns amulets distribuïts pel santuari local o pel Gran Santuari d’Ise. Després d’això, beuen toso (el sake especial per a l’any nou) i gaudeixen l’àpat d’any nou.
  • El festival de O-Bon, que se celebra durant els mesos de juliol i agost, commemora els avantpassats i rep les seves ànimes a la terra, és, suposadament, un festival d’origen budista relacionat amb diverses creences budistes xineses. Tot i així, també és considerada una festa pròpia del xintoisme folklòric, ja que és una festa originària de l’època en què els cultes xintoistes i budistes es confonien, i per tant, l'O-Bon conté elements xintoistes, com per exemple, la creença que l’ànima individual continua existint després de la mort. Durant les nits del festival, milers de japonesos surten al carrer i es dirigeixen als cementiris més propers, on encenen torxes, espelmes, i làmpades perquè les ànimes puguin trobar el camí de retorn al món terrenal.
  • Els rituals que se celebren en determinats moments de la vida:
    • El Hatsumiya és la primera visita que fan els infants japonesos al santuari quan encara són nadons. Els pares porten els seus fills al santuari local perquè els kami els beneeixin com a nous membres de la societat.
    • El Sichi-go-san (lit., 'Set-Cinc-Tres'): els nens de cinc anys i les de nenes tres i set anys visiten el temple per tal de pregar als kami una bona salut, creixement i futur.

Quan els japonesos compleixen els vint anys celebren la cerimònia de la majoria d’edat. Aquesta cerimònia és celebrada oficialment per les institucions públiques, com el govern local. Tot i no ser un acte religiós, la visita al temple és gairebé obligada, i els nous adults, vestits amb les seves millors mudes (en el cas de les noies, kimono), preguen als kami per tal de rebre la seva benedicció i així tenir un futur pròsper.

Finalment, cal parlar de la cerimònia de casament. Abans de l’era Meiji (1868-1912), era habitual que la família presentés la nova parella als avantpassats davant d’un altar xintoista o budista, i després convidés veïns i coneguts a gaudir d’un banquet a la mateixa casa per tal de donar a conèixer els nuvis a la comunitat. No obstant això, durant i després d’aquest període les parelles van començar a oficiar els seus casaments als santuaris xintoistes, i més tard, als temples budistes i a les esglésies cristianes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Xintoisme