Varlam Xalàmov

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Varlam Tíkhonovitx Xalàmov
Варлам Тихонович Шаламов
Varlam Shalamov barelef.jpg
Placa a la casa natal de Xalàmov, a Vólogda
Naixement 18 de juny de 1907
Vólogda, Imperi Rus
Mort 17 de gener de 1982 (als 74 anys)
Moscou, Unió Soviètica
Activitat escriptor, poeta, assagista
País Imperi Rus, Unió Soviètica

Web: shalamov.ru

Varlam Tíkhonovitx Xalàmov (en rus: Варлам Тихонович Шаламов) fou un escriptor, poeta i assagista rus, nascut el 1907 a Vólogda i mort el 1982 a Moscou.

Trajectòria vital[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Kolimà

El pare de Xalàmov era un sacerdot ortodox, la qual li hauria d'ocasionar no poques dificultats després de la Revolució de 1917 : Varlam Xalàmov no va poder continuar els seus estudis universitaris a Vólogda, i hagué de marxar a Moscou, on en 1923 reeixí a passar les proves d'entrada a la Facultat de Dret de la Universitat Estatal de Moscou (MГУ). Per poder-se pagar els seus estudis a la universitat, Xalàmov treballà en una adoberia.

Xalàmov entra en un moviment trotskista i discuteix el poder de Ióssif Stalin; en particular, es dedica a difondre, de manera clandestina, les Cartes al Congrés del Partit, que hom anomenarà més endavant el Testament de Lenin. Aquestes cartes de Lenin al Congrés són un toc d'atenció, entre altres coses, contra una eventual successió de Stalin al capdavant del Partit comunista. És arrestat el 19 de febrer de 1929 i és enviat per un període de tres anys a un camp de treball a Víxera, a l'Ural central.

Xalàmov torna a Moscou en 1932 i hi treballa com a periodista i assagista[1]

La gran purga de 1937 el farà retornar als camps : l'1 de gener de 1937, Xalàmov és arrestat per «activitat trotskista contrarevolucionària», condemnat a 5 anys i enviat en la Kolimà, regió de l'Extrem Orient de l'URSS, damunt del cercle polar àrtic, coneguda amb el nom de «país de la mort blanca». Moltes vegades Xalàmov desitja la mort, mal nodrit, embrutit per treball a les mines d'or, congelat pel clima polar, estomacat pels presoners de dret comú. Tanmateix sobreviu. En 1943, sempre presoner, ha de complir una nova condemna, de 10 anys aquesta vegada, però sempre en la Kolimà, per «agitació antisoviètica», per haver considerat Ivan Bunin com un clàssic de la literatura russa.

« Cal no tenir vergonya de recordar-se que hom ha sigut un « crebat » un esquelet, que ha corregut en tot els sentits i que ha furgat a les escombraries [...]. Els presoners eren enemics imaginaris i inventats amb els quals el govern hi passava comptes com si fossin veritables enemics que afusellava, matava i feia morir de fam. La dalla mortal de Stalin dallava tothom sense distinció, anivellant segons els repartiments, llistes d'un pla a realitzar. Hi havia el mateix percentatge de pocavergonyes i de covards entre els homes que van morir al camp que en el sí de la gent en llibertat. Tots eren gent presa a l'atzar entre els indiferents, els covards, els burgesos i fins i tot els botxins. Ells van esdevenir víctimes per atzar. »
— Varlam Xalàmov, Històries de Kolimà.

El 1946, la sort somriurà dues vegades a Xalàmov: en el llindar de la mort, ja no pot treballar i és enviat a l'hospital en lloc de ser executat. De més, el presoner-metge Pantiuhov pren enormes riscs per fer-lo designar ajudant-metge. Xalàmov rep un salari (molt mins, però que li permetrà comprar llibres) i sobretot millora les seves condicions d'existència : una major autonomia, una verdadera ració d'aliments i sobretot no treballa més en una mina, sinó en un hospital escalfat. Després d'una formació ràpida, administra l'acollida dels malalts de l'hospital.

Varlam Xalàmov és alliberat en 1951, però s'ha de quedar a Magadan, la gran ciutat de la regió fins al novembre de 1953.

La mort de Stalin el març de 1953 canvia la sort per als presoners dels camps (Zek o ZK que és l'abreviatura de заключённый, zakliutxenni, mot que significa "detingut", "pres") : els morts són rehabilitats, els que encara són vius són posats en llibertat. Xalàmov no pot tornar a Moscou abans de la seva rehabilitació en 1956, i mentretant treballa en una explotació de torba a Kalinin a 100 quilòmetres al nord-oest de la capital.

A Moscou, Xalàmov publica assajos i poesia en revistes literàries, tot dedicant-se a la seva obra major : els Relats de Kolimà on conta la seva experiència als camps. Els esbossos són enviats als països occidentals de contraban i també són publicats a l'URSS per samizdat. Els Relats apareixen per primera vegada en 1966 i la primera edició en llengua russa (tanmateix a l'estranger) apareix en 1978. En 1972, Xalàmov ha de renegar dels seus Relats, molt probablement forçat per les pressions de l'Estat. El llibre apareix a l'URSS en 1987.

La mort de Xalàmov és una metàfora de la seva vida : pobre, afeblit, malalt, es consumeix en un hospital psiquiàtric moscovita en 1982 i és enterrat al Cementiri de Kuntsevo de Moscou.

Obres de Xalàmov[modifica | modifica el codi]

La barcelonina Editorial Minúscula ha publicat en castellà algunes parts de la seva obra més coneguda: Relats de Kolimà:

El 2013 ha aparegut la primera traducció en català d'aquest autor.

  • Relats de Kolimà. Volum I. Traducció de Xènia Dyakonova i José Mateo. Prefaci de Antonio Muñoz Molina. Dias Contados, Barcelona 2013 ISBN 978-84-940039-4-3

Adaptació teatral[modifica | modifica el codi]

L'obra de Varlam Xalàmov va ser adaptada al teatre Confluences a París per primera vegada el 2005 per Ariel Cypel sota el títol C'est ainsi que nous vivions, quelques récits de la Kolyma, amb Charlie Bauer i Marie Alexandre Ferrier.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Etkind, Efim; Georges Nivat lya Serman i Vittorio Strada. «t. 6 : Le XXe siècle. Gels et dégels». A: Histoire de la littérature russe. Fayard, 1990. ISBN 9782213019505. 

  • Hanne Aga, L'Écriture du trauma dans les Récits de la Kolyma de Varlam Chalamov, L'Harmattan, 1999.
  • Georges Nivat, apunts sobre la seva vida a Universalia 1983; pp.548-549.
  • Claude Esteban, Ce qui retourne au silence, Farrago/Leo Scheer, 2004.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. . Elsbeth Wolffheim, «Varlam Xalàmov» a Efim Etkind, Història de la literatura russa, tom 6, pàg 823.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Varlam Xalàmov Modifica l'enllaç a Wikidata