Poggio Bracciolini

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Poggio Bracciolini

Giovanni Francesco Poggio Bracciolini conegut usualment com a Poggio Bracciolini (Terranuova, província d'Arezzo (Itàlia), 11 de febrer de 1380 - Florència (Itàlia), 30 d'octubre de 1459), fou un humanista italià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Estudis[modifica | modifica el codi]

Inicia els seus primers estudis a Arezzo i, als 18 anys es desplaça, amb la seva família, a Florència. Allí estudia llatí amb Giovanni Conversini de Ravenna i grec amb Manel Chrysoloras.

El "librarius" i codicista florentí Vespasià de Bisticci va ressaltar la bellíssima cal·ligrafia de Poggio, el qual treballà de copista de manuscrits antics per compte de Coluccio Salutati i de Leonardo Bruni, a fi de guanyar-se la vida. Fou Bruni qui l'incità a traslladar-se a Roma (1403, on el càrrec de secretari del cardenal Landolfo Maramaldo.[1]

A Roma[modifica | modifica el codi]

Al cap de pocs mesos d'estar a Roma, i per recomanació de Coluccio Salutati, gran humanista i deixeble de Petrarca, és nomenat secretari apostòlic de la cúria romana.[2] Aquest càrrec el mantindrà gairebé durant cinquanta anys, sota vuit papes, des de Bonifaci IX fins a Calixt III de Borja, passant per els papes pisans, o antipapes com Alexandre V o Joan XIII.

Al Concili de Constança[modifica | modifica el codi]

El 1414 assisteix al Concili de Constança, com a secretari particular de Joan XIII, el qual fou deposat pel concili el 24 de maig de 1415. Sembla que aquesta circumstància, que el deixa temporalment sense feina, l'impulsa a iniciar el seu recorregut per monestirs propers a Constança, en el que ara és Suïssa, Alemanya i França, a la recerca de còdexs antics.

Les descobertes de Bracciolini[modifica | modifica el codi]

En el seu periple pels monestirs Poggio rescatà o, segons algunes opinions, "furtà" moltes obres de l'antiguitat que a Itàlia feia temps es consideraven perdudes, tot i que a l'àrea germànica potser sí que se'n tenia notícia, com resulta de les cites d'autors medievals.

Així,[3] el 1415 troba a Cluny les orationes de Ciceró Pro Murena i Pro Sexto Roscio.

Un any després, entre juny i juliol de 1418, juntament amb Cencio Rustici i Bartolomeo Aragazzi de Montepulciano va trobar a l'abadia de Sankt Gallen, actualment a Suïssa, les següents obres:

Tornà a Suïssa el 1417, amb Bartolomeo Aragazzi i a l'abadia de Sankt Gallen troben:

Al monestir benedictí de Fulda hi trobà:

L'estiu de 1417 troba:

A Langres:

  • L'oració Pro Caecina, de Ciceró

A la Catedral de Colònia, les oracions ciceronianes:

  • Pro Roscio Commoedo
  • De lege agraria
  • Contra Rullum
  • Pro Rabirio Postumo
  • In Pisonem
  • Pro Rabirio perduellonis reo

També troba, probablement en aquest recorregut de 1417:

Bracciolini i Valla[modifica | modifica el codi]

Poggio, tot i ser un dels màxims exponents de l'humanisme italià, no fou un filòleg impecable ni un exquisit dominador del llatí.[5] Va mantenir dures i agres disputes i confrontacions amb l'altre gran figura de l'humanisme italià, Lorenzo Valla. La vituperatio personal entre ambdós humanistes es conté, bàsicament, en els Apòlegs de Valla i en les Invectives de Poggio, escrites entre els anys 1451 i 1454, en què ambdós coincidiren a la cort d'humanistes d'Alfons el Magnànim, a Nàpols.[6]

La grafia minúscula[modifica | modifica el codi]

Poggio destaca per la seva defensa i incentivació de l'ús de la grafia minúscula carolina, que havia caigut en desús i havia estat substituïda per la tipografia gòtica, menys clara.

En el procés de còpia dels manuscrits abans referits, Poggio i els altres humanistes s'entusiasmaren amb la grafia d'aquests, pensant fins i tot que era l'escriptura pròpia dels antics romans, si bé es tractava de l'escriptura minúscula carolina dels monjos i clergues dels segles IX a XII.[7] Aquest retorn fou obra de Coluccio Salutati i de Poggio Bracciolini, i ha marcat l'escriptura i la tipografia fins als nostres dies.

Estada a Anglaterra[modifica | modifica el codi]

Després del Concili de Constança Poggio se'n va a Anglaterra, amb el bisbe de Winchester, Beaufort, nomenat cardenal del Martí V, el primer papa conciliar, que posà fi al cisma. S'hi estigué des de 1418 fins a principis de 1423.[8]

Retorn a Itàlia[modifica | modifica el codi]

D'Anglaterra retornà a Itàlia, com a secretari aposlòlic del papa Martí V. En aquesta època publicà una recerca, que es pot qualificar d'arqueològica, sobre les ruïnes de Roma.

El 1450 retornà a Terranuova per fugir d'una epidèmia de la pesta i va escriure, en llatí, l'obra humorística titulada Facetiarum liber o Facetiae .

El 1453 anà a Florència, a redós dels Medici, i es dedicà a escriure una història d'aquesta ciutat. Allí morí el 30 d'octubre de 1459.

Les obres de Poggio a les terres de parla catalana[modifica | modifica el codi]

Es tenen dades que mostren que les obres de Poggio, en especial les seves Facècies, van tenir difusió a les terres catalanes.

Un rastre es pot trobar, seguint les investigacions de Francesc de Borja Moll,[9] en l' Espill, o Llibre de les Dones, de Jaume Roig, en el que aquest, al fer referència als entreteniments més o menys bullanguers i reprovables de la seva primera dona, diu que aquesta i els seus companys es lliuraven a diversos jocs i a

més dir rahons,
desvarions
e maravelles
de cent novelles
e facècies,
filosofies
del gran Plató,
Tuli, Cató,
Dant, poesies
e tragedies...

Les cent novelles, segons Moll, poden ser tan les Cento novelle antiche del Novellino, com els cent contes del Decameró; però, diu, sembla segur que a l'anomenar les facècies es referia Roig a les de Poggio. Per tant, el Facetiarum Liber de ben segur que circulava per la València del segle XV, bé en còpies en llatí, bé en alguna traducció, total o parcial, al català.

Per altra banda, les recents investigacions a partir dels inventaris notarials (amb motiu d'herències, per exemple) de biblioteques barcelonines del segle XVI, ens mostra que el Facetiarum liber (lo Pogi, com se l'anomena en alguns d'aquests inventaris) estava molt difós a la capital del Principat, reflex del seu extraordinari èxit per tot Europa.[10][11]


Obres[12][modifica | modifica el codi]

  • Historia tripartita disceptativa convivalis (1450)
  • Historia disceptativa de avaritia (1428-1429)
  • Historia convivalis, uter alteri gratias debeat pro convivio, an qui vocatur, an qui vocat (1450)
  • Historia convivalis, utra artium, medicinae an juris civilis praestet
  • Historia convivalis, utrum priscis Romanis latina lingua omnibus communis fuerit, an alia quaedam doctorum virorum, alia plebis et vulgi
  • De nobilitate liber disceptatorius (1440)
  • De humanae conditionis miseria libri (1455)
  • Asinus Luciani per Poggium e graeco in latinum versus
  • Invectiva in Felicem, antipapam
  • Invectivas in Franciscum Philelphum
  • Invectivas in Laurentium Vallam
  • Oratio in funere Cardinalis Florentini
  • Oratio in funere Cardinalis S.Crucis
  • Oratio in funere Nicolai Nicoli
  • Oratio in funere Laurentii de Medicis
  • Oratio ad Nicolaum V Pontificem
  • In lascive scribentes poetas
  • Disceptatio pulchra super praestantia Scipionis Africani et C.Julii Caesaris
  • De infelicitate principum dialogus (1440)
  • Facetiarum liber
  • Historia Florentina

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Avelino Sotelo Álvarez, Poggio Guccio Bracciolini (1380-1459). Humanista florentino; PhD ÀRISTOS Éditor's; Torrevella, 2001 ISBN 9788492156764 , pág. 3.
  2. Avelino Sotelo Álvarez, Ob. cit.; pág. 3.
  3. Avelino Sotelo Álvarez, Ob. cit.; págs. 3 i 4.
  4. Avelino Sotelo, Ob.cit., pàg.4, situa la troballa a Fulda, si bé altres fonts parlen de l'abadia de Murbach.
  5. Guido M. Capelli; El Humanismo italiano, Alianza Editorial, Madrid, 2007. ISBN 9788420648804 ; pàg. 47
  6. La Sátira humanista en la Cuarta Invectiva de Poggio Bracciolini (c.1452) contra Lorenzo Valla, Virginia BONMATÍ SÁNCHEZ, Cuadernos de Filología Clásica. Estudios Latinos 2005, 25, núm. 2, pàg. 3. en línia (PDF).
  7. La escritura humanística. Manuel Romero Tallafigo. Disponible en línia (PDF)
  8. Avelino Sotelo Álvarez, Ob. cit.; pág. 4.
  9. Francesc de Borja Moll, El "Liber Elegantiarum". Lección profesada el día 9 de abril de 1959 en la Cátedra Milá y Fontanals, Universidad de Barcelona, Barcelona 1960, pàg. 50
  10. «...en Barcelona se recogen diversas noticias de su presencia (del Facetiarum Liber) en bibliotecas barcelonesas desde finales del siglo XV hasta mediados de la centuria (del segle XVI). Ejemplos de esta posesión son los inventarios del jurista Lluís Llull (1496), del escribano Nicolau Pere (1506), del Notario Andreu Miquel MIr (1541), del jurista Francesc Serra (1589) o del presbítero Miquel Sabater (1563).». Manuel Peña Díaz, El laberinto de los libros, Historia cultural de la Barcelona del Quinientos, Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 1997; pág.192. En canvi, el mateix autor, Ob.cit., pàg. 188, destaca que no es troben rastres, a les biblioteques barcelonines de l'època, de la Historia florentina de Poggio.
  11. A l'inventari de la llibreria de l'escrivà reial Nicolau Pere (14 de març-12 de maig de 1506), s'hi llegeix: «24. Item altre libre de paper, de forma de quart de full, scrit de letra de ploma, cubert de pregamí, ab tancadors de baga e botó, en què ha diverses obres scrites, ço és, la Retòrica nova; e un tractat de Sèneca de moribus; e les faules de Isop e lo Pogi, e algunes formes de Art de notaria». Citat a Ciceró a les terres catalanes. Segles XIII-XVI, Jaume Medina. Faventia 24/1, 2002; pàg. 201. (PDF), que l'extreu de: J. Antoni Iglesias i Fonseca, Llibres i lectors a la Barcelona del s. XV. Les biblioteques de clergues, juristes, metges i altres ciutadans a través de la documentació notarial (anys 1396-1475). 2 volums. Tesi doctoral inèdita.
  12. Avelino Sotelo Álvarez, Ob.cit., pág. 9., que extreu el llistat de l'obra poggiana del volum publicat a Basilea, el 1513, on en la pàgina successiva a la nota bibliogràfica de l'edició es dóna una llista de les obres de Poggio.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Avelino Sotelo Álvarez, Poggio Guccio Bracciolini (1380-1459). Humanista florentino; PhD ÀRISTOS Éditor's; Torrevella, 2001 ISBN 9788492156764
  • Guido M. Capelli; El Humanismo italiano, Alianza Editorial, Madrid, 2007. ISBN 9788420648804
  • Virgínia Bonmatí Sánchez; La Sátira humanista en la Cuarta Invectiva de Poggio Bracciolini (c.1452) contra Lorenzo Valla, Cuadernos de Filología Clásica. Estudios Latinos 2005, 25, núm. 2. en línia (PDF).
  • Gianfrancesco Poggio Bracciolini. Llibre de facècies. Traducció al català de Francesc de Borja Moll. Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1978. ISBN 8427302436
  • Virginia Bonmatí Sánchez, La Sátira humanista en la Cuarta Invectiva de Poggio Bracciolini (c.1452) contra Lorenzo Valla; Universidad Complutense; Cuadernos de Filología Clásica. Estudios Latinos 2005, 25, núm. 2 pàgines 85-100 Disponible en línia (PDF)
  • Virginia Bonmatí Sánchez; El Sermo Vulgaris frente a la Romana lingua de Lorenzo Valla (e. 1407-1457) en el Apólogo contra Poggio Bracciolini (1380-1459); Universidad Complutense, Cuadernos de Filología Clásica. Estudios Latinos 2004, 24, nú. 2, págs 303-318. Disponible en línia (PDF)


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Poggio Bracciolini