Antipapa
Un antipapa és una persona que es proclama papa sense haver estat elegit canònicament, és a dir, és un papa cismàtic elegit en oposició al papa legítim.[1] Considerar antipapa algú que hagi pretès ocupar el càrrec papal no vol dir pas que la seva doctrina sigui contrària a la canònica, sinó que la seva proclamació com a Papa és il·legítima.
Causes[modifica]
Històricament, els antipapes han sorgit per raons diverses, tot i que principalment estan relacionades amb aquestes tres:
- Discordança doctrinal.
- Deportació o empresonament del pontífex.
- Doble elecció.
Història[modifica]
Hipòlit de Roma (any 235) és comunament considerat el primer antipapa, ja que dirigia un grup separat dins de l'Església a Roma contra el papa Calixt I. Hipòlit es va reconciliar amb el segon successor de Calixt, el papa Poncià, i tant ell com Poncià sòn honrats com a sants per l'Església catòlica amb un dia de festa el 13 d'agost. Si dues o més persones s’han confós en aquest relat d'Hipòlit[2] i si Hipòlit es va declarar realment bisbe de Roma, encara no està clar, ja que en els escrits que se li atribueixen no s'ha citat aquesta afirmació d'Hipòlit.
Cites d'Eusebi[3] d'un escriptor anterior sense nom, la història de Natali, un sacerdot del segle iii que va acceptar el bisbat dels adopcionistes,[4] un grup herètic a Roma. Natali aviat es va penedir i va suplicar plorosament al papa Zeferí perquè el rebés a la comunió.[5][6]
Novaci (any 258), una altra figura del segle iii, va reivindicar certament la seu de Roma en oposició al papa Corneli, i si Natali i Hipòlit van ser exclosos a causa de les incerteses que els concernien, es podria dir que Novaci era el primer antipapa.
El període en què els antipapes van ser més nombrosos va ser durant les lluites entre els papes i els emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic dels segles xi i xii. Els emperadors sovint imposaven els seus propis candidats per promoure les seves pròpies causes. Els papes, de la mateixa manera, de vegades patrocinaven règims anti imperi (anti-reis) a Alemanya per vèncer un emperador en particular.
El Cisma d'Occident, que va començar el 1378, quan els cardenals francesos, afirmant que l'elecció del papa Urbà VI no era vàlid, va escollir l'antipapa Climent VII com a rival del papa romà, va conduir finalment a dues línies antipapes competidores: la línia d'Avinyó (Climent VII va residir a Avinyó, França), i la línia Pisana. La línia pisana, que va començar el 1409, va rebre el nom de la ciutat de Pisa, Itàlia, on el consell (pisà) havia elegit l'antipapa Alexandre V com a tercer reclamant. Per acabar amb el cisma, el maig de 1415, el Concili de Constança va deposar l'antipapa Joan XXIII de la línia pisana. El papa Gregori XII de la línia romana va dimitir el juliol de 1415. El 1417, el Concili també va deposar formalment l'antipapa Benet XIII d'Avinyó, però es va negar a dimitir. Després, el papa Martí V va ser elegit i va ser acceptat a tot arreu, excepte en la petita i ràpidament disminució de la zona que es va mantenir fidel a Benet XIII. L'escàndol del cisma occidental va crear sentiment antipapal i es va alimentar a la reforma protestant al començament del segle xvi.
Llista completa dels antipapes[modifica]
A la llista següent es mostren els noms dels antipapes inclosos a la llista de papes i antipapes a l'Annuario Pontificio, amb l'afegit dels noms de Natali (malgrat els dubtes sobre la seva historicitat) i de l'antipapa Climent VIII (el seguiment del qual va ser insignificant).[7]
La llista de papes i antipapes de l'Annuario Pontificio adjunta la següent nota al nom del papa Lleó VIII (963–965):
En aquest punt, igual que a mitjan segle xi, ens trobem amb eleccions en què els problemes d'harmonització de criteris històrics i els de la teologia i el dret canònic fan impossible decidir amb claredat quin bàndol posseïa la legitimitat l'existència factual de la qual garanteix la successió lícita ininterrompuda dels successors de Sant Pere. La incertesa que en alguns casos resulta dels resultats ha fet aconsellable abandonar l'assignació de nombres successius a la llista dels papes.[8]
Així, a causa de les obscuritats sobre el dret canònic de mitjan segle xi i els fets històrics, l´Annuario Pontificio inclou a Silvestre III com a papa, sense expressar així un judici sobre la seva legitimitat. L'Enciclopèdia Catòlica el situa a la seva llista de papes,[9] però amb l'anotació: "Considerat per alguns com un antipapa". Altres fonts el classifiquen com un antipapa.[10][11]
El primer antipapa va ser Sant Hipòlit de Roma, entre els anys 217 i 235, i el darrer reconegut canònicament per l'Església catòlica va ser Fèlix V (1440-1449), escollit pel Concili de Basilea.
- Hipòlit de Roma (217-235).
- Novacià (251).
- Fèlix II (335-365).
- Ursí I (366-367).
- Eulali I (418-419).
- Llorenç (498; 501-505).
- Diòscor (530).
- Teodor II (687).
- Pasqual I (687).
- Constantí (767-769).
- Felip (768).
- Joan VIII (844).
- Anastasi III (855).
- Cristòfor I (903-904).
- Bonifaci VII (974; 984-985).
- Joan XVI (997-998).
- Gregori VI (1012).
- Benet X (1058-1059).
- Honori II (1061-1072).
- Climent III (1080; 1084-1100).
- Teodoric I (1100).
- Albert I (1102).
- Silvestre IV (1105-1111).
- Gregori VIII (1118-1119).
- Celestí II (1124).
- Anaclet II (1130-1138).
- Víctor IV (1159-1164).
- Pasqual III (1164-1168).
- Calixt III (1168-1178).
- Innocenci III (1179-1180).
- Nicolau V (1328-1330).
- Climent VII, antipapa de la línia d'Avinyó, (1378-1394).
- Benet XIII de la línia d'Avinyó, (1394-1423).
- Alexandre V de la línia pisana, (1409–1410).
- Joan XXIII de la línia pisana, 1410-1415.
- Climent VIII de la línia d'Avinyó, 1423-1429.
- Benet XIV (Bernard Garnier), de la línia d'Avinyó, 1425–1430?
- Fèlix V, duc Amadeu VIII de Savoia (1440-1449), electe al Concili de Basilea.
Antipapa d'Alexandria[modifica]
Com a patriarca d'Alexandria, Egipte, també tenia històricament el títol de papa, una persona que, en oposició a algú que generalment és acceptat com a papa legítim d'Alexandria, afirma ocupar aquest càrrec també es pot considerar un antipapa. El 2006, en Max Michel es va convertir en un antipapa d'Alexandria, anomenant-se a si mateix Màxim I. La seva pretensió al papat alexandrí va ser desestimada tant pel papa ortodox Shenouda III com pel papa Teodor II de l'església ortodoxa grega d'Alexandria.[12]
Actualment, el papa copte d'Alexandria i el papa grec d'Alexandria es consideren mútuament, no com a antipapes, sinó més aviat com a successors de diferents línies de successió apostòlica que es van formar arran de disputes cristològiques al segle v.
Se sap que un altre antipapa (alexandrí) va reclamar ser papa el segle iv. S'anomenava Gregori de Capadòcia.
Referències[modifica]
- ↑ «Diccionari de la llengua catalana». [Consulta: 27 setembre 2017].
- ↑ «The catacombs the destination of the great jubilee». Vatican City. Arxivat de l'original el 10 setembre 2007. [Consulta: 3 setembre 2007].
- ↑ Historia Ecclesiastica, V, 28
- ↑ Dix, Gregory; Chadwick, Henry. The Treatise on the Apostolic Tradition of St Hippolytus of Rome, Bishop and Martyr. Routledge, 2013, p. xvii. ISBN 9781136101465 [Consulta: 7 juny 2017].
- ↑ Dictionary of Christian Biography and Literature: Zephyrinus
- ↑ «Monarchians – Dynamists, or Adoptionists». Catholic Encyclopedia. Arxivat de l'original el 30 setembre 2007. [Consulta: 3 setembre 2007].
- ↑ «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Pope Martin V».
- ↑ Annuario Pontificio 2012 (Libreria Editrice Vaticana 2008 ISBN 978-88-209-8722-0), p. 12*
- ↑ «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: List of Popes». [Consulta: 20 agost 2015].
- ↑ Charles William Previté-Orton, The Shorter Cambridge Medieval History (Cambridge University Press 1952, republished 1975 ISBN 0-521-20962-5), vol. 1, p. 477
- ↑ «Darras "title of sylvester iii" - Google Search».
- ↑ «Common Statement Between The Coptic Orthodox Church and the Greek Orthodox Patriarchate of Alexandria and all Africa Regarding Max Michel». Arxivat de l'original el 2008-05-11. [Consulta: 3 octubre 2016].
Bibliografia[modifica]
- Kelly, J.N.D, The Oxford Dictionary of Popes, Oxford University Press, Estats Units d'Amèrica (1 de juny del 1986), ISBN 0-19-213964-9.
- Raspail, Jean, L'Anneau du pêcheur, París: Albin Michel, 1994. 403 pàg. ISBN 2-226-07590-9.
- Bavoux, Gérard, Le Porteur de lumière, París: Pigmalió, 1996. 329 pàg. ISBN 2-85704-488-7.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antipapa |
- Enciclopèdia Catòlica: "Antipope" (anglès)
- Encyclopædia Britannica: "Antipope" (anglès)
- Enciclopèdia Papal: "Antipope" (anglès)