Arxipèlag Gulag
De Viquipèdia
 |
L'article necessita algunes millores de traducció. (Col·laboreu-hi!) traducció, automàtica o no, sense revisar. |
Arxipèlag Gulag és una obra de l'escriptor rus Alexander Solzhenitsyn que denuncia l'estructura de repressió de l'Estat stalinista i els seus començos en l'antic Estat leninista Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. El text extens, compost per peces autònomes, va ser redactat entre 1958 i 1967 en la clandestinitat i sense arxius, partint de la pròpia experiència de l'autor i la de més de dos centenars de testimoniatges orals d'aquells companys de camps de concentració, presó, "reeducació" i extermini (gulag) que van dipositar en ell la trista història de llurs vides. L'obra va aparèixer a França (1973) i amb presses a causa dels problemes de l'escriptor amb la Seguretat de l'Estat Soviètic. La secretària que duia el manuscrit quan el van confiscar es va suïcidar a Moscou després d'un interrogatori, «víctima de la por del Gulag», segons paraules de Solzhenitsyn. Ell va ser expulsat immediatament i només 20 anys després (maig de 1994) va poder tornar a la ja ex Unió Soviètica, on resideix.
La versió completa de l'obra té quatre parts, organitzades en dos volums. En el primer es disseca el procés de detenció i les tortures practicades per a fer «confessar» les coses que no s'havia fet, les iniquitats dels funcionaris destinades a trencar moralment el detingut, la convivència amb altres presos com a sola possibilitat de combatre l'embrutiment... A Solzhenitsyn el van condemnar a vuit anys de treballs forçats i el van destinar al camp de Nóvy Ierusalim (els monestirs ortodoxos els van reconvertir en centres de càstig). Va arribar com un zek, o reclús, i per tant algú desposseït de drets. En pocs dies, diu, esdevindrà un autèntic zek: «Mentider, desconfiat, observador».
Les condicions de supervivència en el Gulag -segon volum, llibres tres i quatre- eren simplement inhumanes. Solzhenitsyn s'esforça, nogensmenys, d'anar més enllà i transcendir aquell horrible sofriment que conduïa a la degradació: «Quan es roseguen els ossos d'una ratapinyada en descomposició, es beu el brou fet amb cranis de cavalls morts, es fumen cigarrets de fem o es veu un metge prendre-li el pols a un presoner i assegurar als funcionaris que pot suportar uns quants minuts més de tortura, quan es conduïx un home a certes situacions, aquest home ja roman eximit de tot deure amb els seus semblants». Malgrat açò l'escriptor recull aquella muda humanitat proscrita i humiliada i l'embolica amb el mantell de la seua paraula clara: res a veure amb el paràsit llenguatge oficial disposat a substituir la catàstrofe política i moral del Comunisme per eufemismes de tota mena. A aquests camps d'extermini distribuïts per tota la Unió Soviètica hi van entrar obligats cinquanta milions de persones i la meitat hi moriren, ço és vint-i-cinc milions de persones.
