Caritat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Caritat (desambiguació)».
La Caritat, representada per Adolphe Bouguereau el 1878

Caritat del llatí caritas i en grec clàssic o antic: "agapé" és un dels tipus d'amor místic. Dins dels 4 graus de perfecció n'és el primer.

Caritat en el cristianisme[modifica | modifica el codi]

En el cristianisme, és una de les tres virtuts teologals. En el llenguatge ordinari, la caritat és un virtut que porta a desitjar i a fer el bé al proïsme. Segons Tomàs d'Aquino la caritat és la forma de totes les virtuts teologals.[1] La primera encíclica del papa Benet XVI es titula Deus Caritas Est, és a dir «Déu és amor», citació de la Primera epístola de Joan. La posada en pràctica de la virtut de la caritat cap al proïsme és una obra de beneficiència, un do, una almoina. Es tracta aleshores d'una iniciativa privada desinteressada, dictada per la fe (cristiana o una altra). Es tracta de decidir oferir temps, un servei, amor, diners, etc. a una persona necessitada. El terme designa de manera general la virtut que porta a fer el bé en sentit filosòfic d'un altre.

Guido Reni, La Charité, palais Pitti

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La paraula «caritat» és la catalanització del llatí caritas, -atis, significant en principi carestia, a més d'amor. Ciceró, per exemple, preconitzava la «caritas generis humani», que es pot traduir per «amor al gènere humà[2] És per «caritas» que Sant Jeroni,en la seva traducció llatina de la Bíblia (anomenada Vulgata) reflecteix el mot grec agape del Nou Testament. El terme hebreu corresponent és hesed (חסד), que el diccionari Brown-Driver-Briggs tradueix per «amor». El concepte d'hesed (caritat, bondat, amor de Déu i del proïsme) apareix a nombrosos llocs del'Antic Testament.

Virtut teologal[modifica | modifica el codi]

Dues de les tres virtuts teologals representades a la catedral d'Amiens. La caritat es troba a l'esquerra.

Dins d'una perspectiva cristiana, la caritat és la virtut teologal per la qual s'estima Déu per sobre de tota cosa per ell mateix i al proïsme per l'amor de Déu. La caritat assegura i purifica la potència humana d'estimar i l'eleva la perfecció sobrenatural de l'amor diví. Sant Pau Apòstol dona una definició: «Sense la caritat, jo no sóc res…». Un exemple en els evangelis per il·lustrar la caritat és la la paràbola del Bon Samarità.

Interpretacions negatives[modifica | modifica el codi]

En el llenguatge popular el mot «caritat» també es fa servir en un sentit reductor pejoratiu que designa sobretot una forma d'assistència sense amor que constata i consagra una situació d'inferioritat o d'exclusió en que es troba la persona assistida. En aquesta concepció negativa la caritat sembla contradir els postulats del darwinisme social a més pel fet que la caritat ha estat tradicionalment encoratjada per determinades religions en la laïcització de la societat es procura evitar mencionar aquest terme substituint-lo per altres com solidaritat.

Article relacionat[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gelabert Ballester, Martín. Para encontrar a Dios: vida teologal (en castellà). Editorial San Esteban, 2002, p.264. ISBN 8484072908. 
  2. « In omni autem honesto, de quo loquimur, nihil est tam illustre nec quod latius pateat quam coniunctio inter homines hominum et quasi quaedam societas et communicatio utilitatum et ipsa caritas generis humani. Quae nata a primo satu, quod a procreatoribus nati diliguntur et tota domus coniugio et stirpe coniungitur, serpit sensim foras, cognationibus primum, tum affinitatibus, deinde amicitiis, post vicinitatibus, tum civibus et iis, qui publice socii atque amici sunt, deinde totius complexu gentis humanae.» Cicéron, De finibus, livre 5 (chap. 23), § 65, posat en línia per l'université de Nice. « Mes de tot el que és honest, no hi ha res més resplendent ni va més lluny que la unió de l'home amb els seus semblants; aquesta soietat i aquesta comunitat d'interès, aquest amor a la humanitat, amor que neix amb la tendresa dels pares cap als seus fills, es desenvolupa en els llaços del matrimoni, al medi dlles nusos més sagrats, a més de vessar cap enfora, s'estén al parents, ala aliats. als amics, a les relacions de veinatge, engrandit amb el títol de ciutadà, s'espargeix sobre les nacions aliades i lligades a la nostra, finalment es consuma per la unió de tot el gènere humà.».