Abkhàzia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Аҧсны/აფხაზეთი/Абхазия
Apsny/Apkhazeti/Abhazia

Bandera d'Abkhàzia Escut d'Abkhàzia
Bandera Escut
Mapa d'Abkhàzia
Llengües oficials abkhaz, rus¹ /
georgià, abkhaz²
¹ Usat pel govern de facto
² Segons la Constitució de Geòrgia
Estatus polític De Facto: Independent
De Jure (reconeixement internacional): República Autònoma en Geòrgia
Capital Sukhumi
Coordenades de la capital 43° 01′ N, 41° 02′ E / 43.017°N,41.033°E / 43.017; 41.033Coord.: 43° 01′ N, 41° 02′ E / 43.017°N,41.033°E / 43.017; 41.033
President¹ Raul Khadjimba
Primer Ministre¹ Leonid Lakerbaia
¹ Govern de facto
Cap del
Consell Suprem
²
Temur Mzhavia
Cap del Consell de Ministres² Malkhaz Akishbaia
² Govern d'Abkhàzia a l'exili
Independència
 – Declarada
 – Reconeixement
De Geòrgia
 23 de juliol 1992
 Rússia i Nicaragua
Àrea
 – Total
 – % aigua

 8,600 km²
 ---
Població
 - Total (2000 est.)
 - Densitat

 250,000
 29/km²
Moneda Ruble rus
Zona horària UTC +3
Abkhazia

Abkhàzia o Abcàsia (abkhaz Аҧсны Apsny, georgià აფხაზეთი Apkhazeti, o Abkhazeti, rus Абха́зия Abhazia) és una república autodeclarada independent del Caucas, per bé que la comunitat internacional la reconeix com a part de Geòrgia. Es va separar de Geòrgia el 1992, cosa que va donar lloc a una guerra que va acabar el 1993.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Abkhàzia té una superfície de 8.600 kilòmetres quadrats i se situa entre el mar Negre i les muntanyes del Caucas. Els rius principals són el Psou (al nord), el Bzip i l'Ingur (al sud). Fa frontera amb Rússia i Geòrgia (províncies de Svanètia i Mingrèlia). El 74 % del territori són muntanyes.

Ciutats[modifica | modifica el codi]

La ciutat principal és Sukhum, la capital, amb uns cent mil habitants, i una altra ciutat important és Tquartxal, un centre industrial encara que desfasat. Hi ha tres balnearis a la costa, Gagra, Gudauta i Otxamtxira, i dos centres rurals, Pitsunda i Novy Afon. En total el país té 575 pobles.

Població i llengua[modifica | modifica el codi]

De la població total del país, uns 500.000 habitants, només uns 100.000 són abkhazos, encara que n'hi ha molts que viuen fora del país, escampats per Turquia, l'Europa Occidental, els Estats Units i Rússia. Aquesta població és de tipus caucàsic i parla una llengua caucàsica, l'abkhaz, que pertany a la família de llengües del Caucas del Nord-oest. Estan emparentats amb el poble dels abazins (a la República Txerkessa) i també en menor mesura amb els txerkessos, els adigués i els kabardins, que parlen una llengua de la mateixa família.

Bandera i escut[modifica | modifica el codi]

La bandera d'Abkhàzia està basada en l'antiga bandera de la República Muntanyesa; els set estels, que per a l'antiga república simbolitzaven els estats federats que la componien, van passar a representar les set regions històriques principals d'Abkhàzia, igual que les set franges (que abans havien simbolitzat les set components de la república). La bandera va ser adoptada pel Parlament el 23 de juliol de 1992.

L'escut té tres sols de vuit rajos, i al centre un genet dalt del fabulós cavall Araix que dispara el seu arc cap als estels, escena treta de relat èpic "Narts". El verd simbolitza la vida i el blanc l'espiritualitat. Els sols representen la unió de l'Est i l'Oest. Va ser aprovat pel Parlament el mateix dia que la bandera.

Història[modifica | modifica el codi]

Regne d'Abkhàzia[modifica | modifica el codi]

El regne d'Egríssia, l'antiga Còlquida, era vassall dels bizantins, però cap a començaments del segle VI els bizantins ja no podien seguir controlant-lo. Abans del 700 havia caigut en poder del Califat i encara que molts senyor locals es mantenien rebels, l'autoritat bizantina era absent. El 717, estan assetjada Constantinopla pels àrabs, l'emperador bizantí acorda dividir el regne, separant-ne l'Abàsguia, la Missimianètia, la Svanètia, l'Apkhilètia i altres de més petits, com a feudataris bizantins més controlables. Egríssia va ser anul·lada com a regne. El vassall més important va ser el "Saeristavo" d'Abàsguia (a les fonts georgianes se l'anomena Abkhazètia), que va saber sotmetre els petits senyors locals (els samtavros) de l'interior i la rodalia, com els de Saniguètia (al nord-est), Apkhilètia i Missimianètia. Aquests prínceps locals d'Abkhàzia o Abkhazétia pertanyien a la família que s'anomena dels Antxabadze i van governar Abkhàzia des del segle VI. L'emperador els va reconèixer com a sobirans hereditaris en la persona de Lleó I, rebel als àrabs, però havia d'ésser vassall de Kartli (on reconegué reis a Mihri i Artxil d'Herèthia). També van reconèixer com hereditaris (i doncs de fet independents) als erihstavis de Missimianétia, Svanétia, Apchilétia, Saniguétia i altres menors, tots ells rebels als àrabs, i de fet perduts per Bizanci des feia temps. Lleó I, i d'altres rebels, derrotaren als àrabs cap al 720, prop d'Anakopia, obligant-los a evacuar la Geòrgia Occidental que va quedar en poder d'Abkhàzia ja que els senyors locals se li van anar sotmetent de grau o de força en els següents anys. Lleó II, nebot de Lleó I, ja dominava del riu Tchorokhi, al sud, i fins a les muntanyes Likhi a l'est, amb l'ajuda del Khàzars (la filla del khakhan khàzar era la mare de Lleó II) i prop de l'any 808 es va proclamar rei (mthavar). La capital es va establir a Kutaisi. Els habitants s'anomenaven Apsni (d'on prové Apsars).

Teodosi I va intervenir en els afers de Geòrgia ajudant Atxot Curopàlata a prendre el poder. El 904 el rei Constantí I va envair Geòrgia, però els georgians, aliats amb el rei d'Armènia, el van derrotar i va ser capturat i empresonat a Ani, on es va aliar amb el rei armeni, que el va alliberar. Jordi II es va estendre en direcció al nord de Kakhètia i va sotmetre els pobles del nord del Caucas com els alans. A la mort de Lleó II, fill de Jordi, van esclatar lluites entre el hereus (els germans Demetri i Teodosi), i va perdre posicions davant l'expansió del regne de Taoklardjétia. Demetri va guanyar i cegar son germà, però va morir sense fills el 975 i va pujar al tron Teodosi II el Cec. El seu únic hereu era el seu nebot, Bagrat, hereu també de Gurgen, rei dels kartvels del sud-oest (Txavtxéth Clardjètia, Samtxé i Javakhètia) i fill adoptiu de David III Curopàlata de Taoklardjètia. El 977 David III de Taoklardjètia acudí a Kartli, la capital de la qual, Uplistsikhé, era atacada per Kviriké II de Kajètia, que en arribar els reforços va aixecar el setge. Kartli va reconèixer David, que va cedir la sobirania al seu fill adoptiu Bagrat. El 978, aprofitant lluites locals, el rei cec va ser enviat a Taoklardjètia a un exili daurat i Bagrat va prendre el poder amb el suport dels aznauris (senyors) locals. El 1001 va morir David III i els bizantins van ocupar Taoklardjètia. El 1008 el rei Gurgen o Gughen dels kartvels va morir i li va succeir el seu fill Bagrat. El 1010 va ocupar Herètia (Rani) i Kajètia, el rei de la qual, Kviriké III, va ser empresonat. Així, Bagrat va unificar els diversos regnes georgians. Bagrat va morir el 1014 i el seu successor, Jordi, va voler acabar l'obra recuperant Taoklardjètia als bizantins, i encara que inicialment ho va aconseguir (1016), va ser derrotat el 1022 i va haver de cedir totes les possessions de David III; a més, a Herètia i Kajètia els senyors nobles locals es van rebel·lar i van fer presoners els eristavhis (governadors) de Jordi, i van forçar la tornada del rei Kviriké.

Mtavars d'Abkhàzia

Abkhàzia del 1014 al 1810[modifica | modifica el codi]

Des del 1014 Abkhàzia (que comprenia la Mingrèlia, Gúria i Imerètia) va pertànyer a Geòrgia, però amb senyors particulars vassalls de la dinastia dels Shirvashidze a la part occidental. Txaxa Shirvashidze devia ser el primer. El seu fill Otago I Shirvashidze, eristhavi de Abkhàzia i de Kavulèthia, governava cap el 1040. Cap al 1184 s'esmenta a Otago II Shirvashidze com a senyor de Sukhum i depenia del mthavari de Mingrèlia. Dardan Shirvashidze, era senyor d'Abkhàzia i general del Sultà de Rüm, i va morir en una batalla el 26 de juny de 1243. No apareixen nous senyors fins a la descomposició de Geòrgia a mitjan segle XIV.

Rabia Shirvashidze, príncep d'Abkhàzia s'esmenta el 1459. El 1491 el príncep Salomó I Shirvashidze es va fer independent i va morir el 1495, deixant un fill, Ars Shirvashidze (Arza Khan), que li va succeir i governava encara el 1520.

Cap el 1520 la regió de Djikètia o Djikèthia va sotmetre's als Otomans i aviat tota la Abkhàzia va quedar dintre dels territoris sotmesos a l'Imperi. Els Diks de Djikètia, que vivien al Nord, van ser el qui més aviat es van adaptar als otomans, i es van convertir a l'islam, i la seva influència religiosa es va ananr estenent a altres pobles de Abkhàzia. Van ser atacats cap el 1533 per Mingrèlia i Gúria sense èxit. El 1578 els turcs van establir bases a Sukhumi i Poti, amb les corresponents guarnicions.

A començaments del segle XVII els Shirvashidze que depenien del mthavari de Mingrèlia, se'n van separar (Levan II Dadiani de Mingrèlia era encara jove) i van esdevenir independents feudataris de l'Imperi Otomà. La frontera amb Mingrèlia es va establir al riu Kodori. Levan Dadiani es va casar amb Thanuria, filla de Setéman Shirvashidze però després van venir guerres entre ambdós i Setéman va haver de pagar tribut. Però més tard el Shirvashidze van envair Mingrèlia i a finals del segle XVII el país s'havia estes cap a Mingrèlia. En aquests anys apareixen com a prínceps Teimuraz Shirvashidze (Taimuraz Khan) confirmat el 1625 pel soldà otomà en agraïment a la seva ajuda contra els perses; Kara Bey Shirvashidze, príncep cap el 1637; Kvapu Shirvashidze, príncep cap el 1650; i Salomó o Zegnak Shirvashidze, príncep cap el 1665 que a la seva mort va repartir el país entre els seus tres fills, Rostom Shirvashidze (entre el Bziphe i el Kodor), Djigetshi Shirvashidze (entre el Kodori i el Galidzga) i Kvapu Shirvashidze (entre el Galidzga i el Inguri amb capital a Bedia, territori que després es dirà Samurzakan pel seu príncep Murzakan Shirvashidze). Tots aquests prínceps, que ja no s'unificaran, i reconeixien només nominalment al rei de Imerètia.

Amb Alexandre V d'Imerètia el 1723 es va establir a aquest regne la dominació otomana i des de llavors els otomans van ocupar les fortaleses de la costa del Mar Negre: Batum, Tsikhisdziri, Kobulèthia, Poti i Sukhumi. En aquest temps era príncep de Abkhàzia Djigetshi Shirvashidze (1700-1730) que a la seva mort va deixar dos fills: Hamid Beg Shirvashidze, que va rebre Abkhàzia, i Inal Bey Shirvashidze, que va rebre Gulisti i fou el tronc de la casa de prínceps Shirvashidze-Inalipa de Gulisti.

El 1770 en la guerra contra els turcs, el rus Tottleben va assetjar Poti però no va reeixir en la seva conquesta. Al general Sukdjotin, substitut de Tottleben, els turcs el van atacar prop de Poti i va ser derrotar (1771) i després d'això Rússia va retirar el seu exèrcit de Imerètia (1772). Però poc després el russos van tornar i van establir el seu domini per la regió. A Abkhàzia el tractat de protectorat es va signar el 1808, però no fou efectiu fins que el juny de 1810 els russos van ocupar Sukhum i van instal·lar un príncep fidel.

La casa principal de Abkhàzia va continuar fins al 1864 quan el principat va ser annexionat a Rússia.

Bandera d'Abkhàzia abans de la conquesta russa

Conquesta russa[modifica | modifica el codi]

La primera penetració russa fou el 1810, per un conflicte dinàstic, intervenció repetida el 1821 i el 1822. Els russos annexionaren diversos territoris en virtut dels tractats amb Turquia, que exercia a la zona una sobirania nominal; el 1835 ja dominaven una part d'Abkhàzia, alhora que altres zones s'escapaven del control del príncep i passaven a mans de prínceps de la seva família però de religió musulmana. Rússia va intervenir amb més força per restablir amb tota la seva autoritat el príncep (de religió cristiana), però quan el control rus al Caucas occidental va estar consolidat, el 1864 (a Abkhàzia per etapes, 1837-1840, i 1840-1842 amb annexions parcials) la dinastia fou abolida i el país annexionat. La bandera vermella amb una mà blanca dels prínceps locals va deixar d'onejar. El 1877 els abkhazos es revoltaren, però foren derrotats.

Abkhàzia durant la revolució i el període soviètic[modifica | modifica el codi]

Bandera d'Abkhàzia el 1921
Bandera d'Abkhàzia el 1925
Bandera d'Abkhàzia el 1930

Abkhàzia va pertànyer durant molts anys a l'imperi rus dels tsars. A principis de 1918 els bolxevics van prendre breument el poder durant 40 dies. L'11 de maig de 1918 es va establir la república federal del Caucas del Nord, o dels Pobles Muntanyencs del Caucas (anomenada generalment República de la Muntanya del Nord del Caucas), de la qual Abkhàzia va formar part junt amb Kabardínia, Ossètia, Daguestan, Txetxènia-Ingúixia, Balkària i Adiguèsia. La república es va sostenir fins al 1919. Abkhàzia, però, ja abans (el juny de 1918) va caure en mans de les forces del govern de la República de Geòrgia, fins que el 4 de març de 1921 fou dominada pels bolxevics dirigits per Nèstor Lakoba i les seves milícies de camperols, i es va constituir una República Soviètica Autònoma proclamada el 28 de març de 1921, que va ser reconeguda pel govern revolucionari (bolxevic) establert a Geòrgia el 21 de maig de 1921; posteriorment es va firmar un tractat d'aliança entre ambdues repúbliques, el 16 de desembre de 1921. El 1922 van ingressar conjuntament a la República Federal Socialista i Soviètica de Transcaucàsia i el 1925 es va promulgar una nova constitució que no definia clarament l'estatus del país; però, a l'abril del 1930, la inclusió d'Abkhàzia a Geòrgia fou confirmada amb un estatut de república autònoma promulgat el febrer de 1931. El 1937 va rebre una nova constitució, després de la dissolució de la RFSS de Transcaucàsia. El 1978, intel·lectuals del país van demanar la separació de Geòrgia i la integració a Rússia, però Leònid Brezhnev es va negar a fer el canvi.

El camí cap a la independència[modifica | modifica el codi]

Bandera d'Abkhàzia el 1978
Bandera d'Abkhàzia el 1989

El 1989, el Parlament o Soviet Suprem d'Abkhàzia va aprovar moltes modificacions que marcaven les noves tendències de la glàsnost i la perestroika. Fins i tot la bandera de la república, que era la georgiana amb el nom de la república, fou canviada i es va crear una bandera vermella amb un sol (substituint la falç i el martell) i el nom (RSS Apsni) al cantó. El juliol de 1989 els georgians, on Zviad Gamsakhúrdia ja era president, van començar a imposar l'hegemonia i van convertir la universitat de Sukhum (per als abkhazos Aqua) en una secció de la universitat de Tbilisi. Les protestes van provocar 22 morts. A l'agost del 1990 els georgians prohibiren que partits regionals participaren a les eleccions, i així van invalidar les candidatures del Front Popular d'Abkhàzia, Aydgylara, i en resposta el 25 d'agost del 1990 el Consell Suprem d'Abkhàzia va aprovar una declaració de sobirania (sense els diputats georgians). El desembre de 1990, Vladislav Àrdzinba va ser elegit president del Soviet Suprem d'Abkhàzia, equivalent a president de la República, el qual va demanar la permanència a la Unió Soviètica però com a república i no com a república autònoma. El març de 1991, el referèndum per la continuïtat de la Unió Soviètica va donar 52,5% dels vots a favor de la continuïtat a Abkhàzia (els georgians van boicotejar la consulta). La situació amb Gamsakhúrdia va anar desenvolupant-se desfavorablement. Es van pactar les lleis electorals (que asseguraven l'elecció per quotes, 24 abkhazos, 26 georgians i mingrelians i 11 d'altres ètnies) i les majories per aprovar lleis (les lleis importants necessitaven dos terços).

El 1992 es va reunir el Parlament, però als georgians els va semblar massa nacionalista, ja que els diputats de la minoria (11) s'aliaven amb els abkhazos, i van començar a manifestar-se. Gamsakhúrdia va ser enderrocat el gener del 1992. El juliol de 1992, el parlament va aprovar restablir la constitució de 1925, que no estipulava que Abkhàzia fos una república autònoma sinó una república plena dins d'una federació de repúbliques iguals. Geòrgia va declarar la votació anul·lada i hi va enviar tres mil soldats de la guàrdia nacional. El 18 d'agost de 1992, el ministre de defensa Tengiz Kitovani va ordenar l'assalt al Parlament. Àrdzinba i els diputats majoritaris (35) van fugir cap a Gatauta, des on van cridar a la resistència armada. La lluita va començar l'octubre de 1992 i els nacionalistes van ocupar tot el nord del país. El 23 d'octubre, els georgians van començar a cometre destruccions del patrimoni del país. Amb ajuda encoberta russa i del govern de la República de Kabardínia, i també de voluntaris txetxens i caucasians, entre ells el famós Xamil Bassàiev, s'enfrontaren al govern central des del gener del 1993. La revolta dels partidaris de Gamsakhúrdia a Mingrèlia i part de Geòrgia va facilitar l'ofensiva dels abkhazos el setembre del 1993. El president georgià Eduard Xevarnadze va dirigir personalment la defensa de Sukhumi, però va ser presa pels atacants en 11 dies. Les tropes georgianes van haver de sortir del país. 200.000 georgians van sortir amb elles. L'ONU va promoure converses de pau el 1993 i 1994, i es va arribar a un acord l'abril d'aquest últim any, però els incidents a la frontera van continuar. La constitució del país va ser adoptada el 26 de novembre de 1994. Els refugiats georgians van crear la Legió Blanca, que volia combatre els abkhazos i recuperar el país per a Geòrgia i sota l'hegemonia de la població georgiana, ja que la població autòctona és només al voltant del 20%, i es van produir algunes incursions armades –entre elles la principal, ja entrat el segle XXI, dirigida pel comandant txetxè Ruslan Guelàiev (després mort a Txetxènia)– que no van tenir èxit, i la situació resta estancada (2004).

El 25 d'agost del 2008, arran de la situació creada pel conflicte d'Ossètia del Sud, el Consell de la Federació Russa, reunit en sessió extraordinària, va demanar al Kremlin que reconegués Abkhàzia i Ossètia del Sud.[1] Aquest reconeixement va arribar l'endemà mateix,[2] amb el suport dels líders de les regions secessionistes i enmig de les crítiques de la comunitat internacional.[3] El 27 de maig del 2014 es varen reunir a Soukhoumi més de 10 000 persones, tot un rècord per al territori, per tal de reclamar la dimissió del president Alexandre Ankvab i la posterior adhesió d'Abcàsia a Rússia.[4]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]