Eduard el Vell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Eduard el Vell (retrat del s. XVIII)

Eduard el Vell (en anglès Edward the Elder, en anglès antic: Ēadweard se Ieldra) (vers 870 - 17 de juliol de 924) va ser rei del regne anglosaxó de Wessex des del 899 fins a la seva mort. Durant el seu regnat, el Wessex va continuar creixent incorporant els regnes d'Ànglia de l'Est, Essex i Mèrcia. Com el seu pare i antecessor Alfred el Gran, Eduard rebé el títol de "rei dels anglesos".[1]

Joventut i orígens[modifica | modifica el codi]

Eduard fou el segon fill (i primer mascle) del rei Alfred el Gran i la seva esposa Ealhswith. La data del seu naixement és incerta, però tenint en compte que els seus pares es van casar el 868 i la seva germana gran, Æthelflæd va néixer poc després, Eduard probablement va néixer entre el 874 i el 877.[2]

L'obra del bisbe Asser Vida del Rei Alfred parla d'altres germans i germanes més joves, com Ælfthryth, que seria la muller de Balduí II de Flandes; Æthelgifu, futura abadessa de Shaftesbury i Æthelweard, el seu germà petit.[3]

Malgrat que Eduard era el primer fill mascle d'Alfred, tenia altres rivals que esperaven heretar la corona del seu pare, com és el cas dels seus cosins Æthelwold de Wessex i Æthelhelm, tots dos fills del seu oncle Ethelred de Wessex, que va ser rei abans que Alfred. Æthelwold i Æthelhelm eren deu anys més grans que Eduard i tenien més experiència en afers polítics i militars.

Successió i primers anys de regnat[modifica | modifica el codi]

Efectivament, a la mort d'Alfred, Æthelwold de Wessex es va revoltar per reclamar la corona que havia sigut del seu pare. Va capturar diverses ciutats a Dorset, però quan Eduard va anar al seu encontre per oferir-li batalla, Æthelwold va fugir a terres sota control víking a Northumberland, on fou proclamat Rei. Mentrestant, Eduard fou coronat a Kingston upon Thames el 8 de juny del 900 [4]

El 901, Æthelwold va salpar de Northumberland al davant d'una flota i va intentar que els víkings d'Ànglia de l'Est s'unissin a la seva revolta. Va atacar Mèrcia i el nord de Wessex, però Eduard va respondre saquejant Ànglia de l'Est. Quan es retirava, part del seu exèrcit va ser interceptat pels danesos, tenint lloc la Batalla d'Holme el 13 de desembre del 902. Segons la Crònica anglosaxona, els danesos van guanyar la batalla però patint nombroses baixes, entre elles el propi Æthelwold i el rei víking Eohric, d'Ànglia de l'Est.[5]

Malgrat la mort del seu cosí, les relacions d'Eduard amb els regnes del nord foren problemàtiques durant un llarg període i segons la Crònica anglosaxona només es va acordar la pau amb Ànglia de l'Est i Northumberland per pura necessitat. Eduard va capturar la ciutat de Chester el 907.[6]

El 909, Eduard va tornar a enviar les seves tropes contra els víkings de Northumberland, que al seu torn atacaren Mèrcia. Aquest cop, però, els víkings foren totalment derrotats per una força combinada de saxons i homes de Mèrcia a la Batalla de Tettenhall. Després d'aquesta derrota, mai més creuaren el riu Humber.

Expansió del Regne[modifica | modifica el codi]

Eduard va estendre el control de Wessex sobre la totalitat de Mèrcia, Ànglia de l'Est i Essex, conquerint terres ocupades pels víkings danesos. Eduard va acabar amb l'autonomia de Mèrcia a finals del 918, quan va morir la seva germana Æthelflæd, que hi havia governat. Æthelflæd va anomenar la seva filla Ælfwynn com la seva hereva, però Eduard la va deposar. Va annexionar les ciutats de Londres i Oxford, així com les terres d'Oxfordshire i Middlesex el 911. Cap al 918, tots els danesos que vivien al sud del riu Humber s'havien rendit. Al final del seu regnat, danesos, escocesos i gal·leos l'havien reconegut com a "father and lord" (pare i senyor).[7]

Religió[modifica | modifica el codi]

Eduard va reorganitzar l'església catòlica a Wessex, creant nous arquebisbats, però tot sembla indicar que ell mateix no era gaire religiós, al contrari que el seu pare. De fet, el Papa el va renyar per escrit demanant-li més atenció als afers religiosos.[8]

Mort[modifica | modifica el codi]

Va morir el 17 de juliol del 924 quan liderava l'exèrcit contra una nova rebel·lió dels gal·lesos de Mèrcia.[9] Fou enterrat a Winchester.

Família i successors[modifica | modifica el codi]

Eduard va tenir al voltant de catorze fills, fruit de tres matrimonis.

Primer es va casar amb Ecgwynn el 893. Els seus fills foren:

  • El futur rei Etelstan (c.893 – 939)
  • Eadgyth o Santa Edith, casada amb el víking Sihtric Cáech i més tard monja.

El 899, Eduard es va casar amb Ælfflæd[10] i tingueren:

Finalment, Edward es va casar per tercer cop amb Edgiva de Kent,[10] i els seus fills foren:

  • El futur reiEdmund el Magnífic (922–946)
  • El futur rei Edred (mort el 955)
  • Santa Edburga de Winchester, morta el 960
  • Edgiva, esposa de "Lluís, príncep d'Aquitània", de disputada identitat.

La reina Edgiva va sobreviure Eduard i els seus fills, i encara era viva durant el regnat del seu nét el rei Edgard el Pacífic.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia Catalana: Eduard I de Wessex (accés el 14-3-09)
  2. Oxford Dictionary of National Biography; Yorke.
  3. Oxford Dictionary of National Biography; Yorke; Asser, c. 75.
  4. «England: Anglo-Saxon Consecrations: 871–1066».
  5. Frank Stenton, Anglo-Saxon England, Oxford University Press, 1971, pp. 321–2
  6. «Edward the Elder: Reconquest of the Southern Danelaw».
  7. «Edward the Elder: "Father and Lord" of the North».
  8. «anglès Monarchs: Edward the Elder».
  9. Barbara Yorke; Higham (2001) pp. 25–26.
  10. 10,0 10,1 Lappenberg (1845), p.99.
  11. Crofton, Ian. The Kings & Queens of England. Quercus Publishing, 2006, p. 8. ISBN 13:978 1 84724 628 8. 


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eduard el Vell