Celiaquia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Malaltia celíaca
Classificació i recursos externs

Biòpsia de l'intestí prim mostrant la malaltia celíaca, manifestada per les vellositats despuntades, hiperplàsia de les criptes, així com infiltració de limfòcits a les criptes.
CIM-10 K90.0
CIM-9 579.0
OMIM 212750
DiseasesDB 2922
MedlinePlus 000233
eMedicine med/308 ped/2146 radio/652
MeSH D002446

La malaltia celíaca o celiaquia (anomenada també intolerància al gluten), és una malaltia autoimmunitària, caracteritzada per una pèrdua total o parcial de les vellositats que recobreixen l'intestí prim que es produeix en persones amb predisposició genètica de totes les edats des de la primera infància endavant. Els símptomes inclouen diarrea crònica, retard del creixement (en nens), i el cansament, però aquests poden estar absents, i s'han descrit símptomes en els altres sistemes d'òrgans. Una part creixent dels diagnòstics es fan en persones asimptomàtiques com a resultat de més anàlisis. La malaltia celíaca és causada per una reacció a la gliadina, una prolamina (proteïna de gluten) present en el blat i en les proteïnes similars trobades en els cultius de les Triticeae (que inclou varietats, com ara l'ordi i el sègol). Després de l'exposició a la gliadina, i alguns altres prolamines, l'enzim transglutaminasa tissular modifica la proteïna, i el sistema immunològic fa una reacció creuada amb el teixit de l'intestí prim, provocant una reacció inflamatòria. Això porta a un truncament de les vellositats que recobreixen l'intestí prim (anomenada atròfia de les vellositats). Això interfereix amb l'absorció de nutrients, pel fet que la vellositats intestinals són responsables de l'absorció. L'únic tractament eficaç que es coneix és una dieta lliure de gluten de per vida, la qual cosa permet una regressió completa dels símptomes de la malaltia. Tot i que la malaltia és causada per una reacció a les proteïnes de blat, no és el mateix que l'al·lèrgia al blat.

Descripció[modifica | modifica el codi]

La malaltia celíaca és la reacció, per predisposició genètica, a la ingesta del gluten, una proteïna present al blat, el sègol, l'ordi, la civada, l'espelta, el kamut i el triticale. Ingerir gluten provoca a les persones celíaques una lesió a les vellositats del budell prim que afecta la seva capacitat d'absorbir els nutrients dels aliments (proteïnes, carbohidrats, greixos, sals minerals i vitamines).[1]

Això fa que els celíacs corrin el risc de patir desnutrició i desenvolupar anèmia (disminució de la quantitat de glòbuls vermells per falta de ferro) o osteoporosi (ossos trencadissos per falta de calci). La incapacitat del cos per absorbir nutrients també pot fer que les persones joves amb malaltia celíaca no puguin créixer completament. A més, poden tenir més propensió a desenvolupar altres malalties, com per exemple la tiroïditis autoimmune, diabetis, lupus i certs tipus de càncer.[1]

La dermatitis herpetiforme, també anomenada malaltia celíaca de la pell, és una afecció cutània en la qual es produeix una erupció semblant a les urticàries, que provoca picor intensa. Les persones que la pateixen presenten, la majoria, una lesió semblant a les persones amb celiaquia, i també responen positivament a la supressió del gluten de la dieta. El tractament ha de ser el mateix que el d'un celíac. La malaltia celíaca es pot presentar en persones de qualsevol edat i, encara que afecta persones de totes els orígens, sembla ser més comú entre les persones de raça blanca amb avantpassats provinents del nord d'Europa.[1]

Els estudis més recents demostren que aquesta malaltia afecta aproximadament 1 de cada 100 persones i actualment es considera que es tracta de la malaltia crònica intestinal més freqüent en el món occidental.[1]

Causes[modifica | modifica el codi]

Es desconeix amb exactitud per què una persona desenvolupa la malaltia celíaca, però se sap del cert que existeixen factors genètics que predisposen a la seva aparició. Sembla ser, però, que el component genètic no és determinant perquè la malaltia s'arribi a desenvolupar i que calen també factors ambientals.[1]

Tot i tenir un origen genètic, no es pot dir que sigui una malaltia hereditària, encara que, si es compara amb la població en general, el fet que una persona la pateixi incrementa les possibilitats que els seus familiars la puguin patir. La probabilitat de patir-la si algun familiar la té és del 10%.

Classes[modifica | modifica el codi]

Aquesta malaltia té diferents tipus. La primera és la clàssica,és la més fàcil de detectar, ja que predomina els trastorns intestinals. Una altre és la potencial, les persones que pateixen aquesta tenen predisposició genètica. La següents és la silent, les persones que la pateixen, pràcticament, la seva simptomatologia és nul. La penúltima, anomenada latent, no presenta símptomes, per tant, és la més difícil de diagnosticar. També és en persones amb predisposició genètica i la poden desenvolupar de manera súbdita. I per últim la refractaria, els malalts amb aquest tipus només hi ha un 50% de supervivència, ja que la dieta sense gluten no elimina els trastorns intestinals.

Símptomes[modifica | modifica el codi]

La malaltia celíaca se sol manifestar durant la infància, però pot aparèixer a qualsevol edat, amb un o més símptomes, o bé presentar-se de forma asimptomàtica (sense símptomes). Varia d'unes persones a unes altres. És important diagnosticar la malaltia celíaca aviat, abans que faci massa mal a l'intestí. Però com que és fàcil confondre els símptomes amb altres trastorns intestinals, com per exemple la síndrome de l'intestí irritable o la intolerància a la lactosa, pot ser que els adolescents amb malaltia celíaca no sàpiguen que la pateixen.[1]

Alguns símptomes comuns són fatiga i debilitat, diarrea crònica, dolor i distensió abdominal, flatulències, pèrdua de gana i de pes i irritació de la pell. Les persones que pateixen la malaltia tenen erupcions cutànies i nafres a la boca i es poden sentir cansades, irritables o deprimides. Els adolescents celíacs poden tenir una pubertat tardana. De vegades, és possible que la persona celíaca no mostri símptomes fins que passi per un esdeveniment emocional o físic estressant, com ara una lesió.[1]

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

Com que la malaltia celíaca s'assembla a altres afeccions digestives, només un metge, coneixedor de les diferents formes de presentació de la malaltia, pot determinar amb seguretat si una persona la pateix. Probablement, a partir de la història clínica, l'exploració física i els antecedents familiars, iniciarà el diagnòstic amb una prova de sang.[1]

Si els resultats de la prova de sang indiquen que la persona té un nivell alt d'anticossos contra certes proteïnes al revestiment intestinal i el gluten, el metge podria recomanar una biòpsia de l'intestí prim, ja que es tracta de la prova definitiva per establir el diagnòstic i l'etapa evolutiva de les lesions.[1]

La biòpsia consisteix en la presa d'una mostra de teixit que s'envia a un laboratori. En el cas de la malaltia celíaca, per agafar aquesta mostra de l'intestí prim els metges introdueixen un tub llarg i prim anomenat endoscopi a través de la boca i l'estómac fins a l'intestí prim. Aquest procediment no produeix dolor.[1]

Tractament[modifica | modifica el codi]

La dieta estricta sense gluten és l'únic tractament actual de la malaltia celíaca. En la majoria dels casos s'aconsegueix una recuperació total i permanent de la lesió intestinal, sempre que no es tornin a menjar aliments amb gluten. El règim sense gluten s'ha de seguir durant tota la vida, tant en pacients simptomàtics com asimptomàtics. La causa més freqüent de manca de resposta al tractament és l'incompliment de la dieta o la ingesta insospitada de petites quantitats de gluten en l'alimentació.[1]

Prevenció[modifica | modifica el codi]

La dieta sense gluten s'ha de basar, fonamentalment, en aliments naturals i frescos que no contenen gluten, com ara, les carns, els peixos i mariscs, els ous, la llet i els derivats, les fruites, verdures, hortalisses, llegums i els cereals que no tenen gluten, com el blat de moro, l'arròs, el mill i el sorgo, combinant-los entre sí de forma variada i equilibrada.

És important llegir bé l'etiqueta dels productes manufacturats per detectar-ne la presència de gluten. Cal evitar els productes on no es pugui comprovar el llistat d'ingredients, com els productes a doll, els elaborats artesanalment o aquells que no estiguin etiquetats.[1]

Logotip del dia nacional del celíac

El dia internacional del celíac se celebra el 27 de maig.[2][3]

Pacte pel Celíac[modifica | modifica el codi]

A Catalunya, l'Agència Catalana del Consum impulsa des de l'any 2004 el denominat Pacte pel Celíac,[4] que té l’objectiu de fomentar entre les empreses del sector alimentari la correcta identificació i etiquetatge dels aliments dirigits als consumidors intolerants al gluten.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 «La Salut de la A a la Z.». Web. Generalitat de Catalunya, 2013. [Consulta: Maig 2013].
  2. «27 de mayo: Día Nacional del Celíaco» (en castellà). Cadena Ser, 24/5/2013. [Consulta: 13/8/2013].
  3. «Hoy se celebra el día internacional del celiaco» (en castellà). La información, 27/5/2013. [Consulta: 13/8/2013].
  4. «Què és el Pacte pel Celíac?» (en català). SenseGluten.cat, 28/01/2013. [Consulta: 16/11/2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Celiaquia