Terrissa
De Viquipèdia
La terrissa és l'objecte o conjunt d'objectes, tals com olles, càntirs, gerres, cassoles o tests, fets de terra argilosa afaiçonada quan és molla i pastada, i després cuita. La manca d'esmalts i vernissos, així com el tipus de terra, la coloració rogenca que li donen, després de la cocció, els derivats de ferro i, sobretot, la destinació a l'ús domèstic, en fan una categoria especial dins la ceràmica, que la distingeix, d'una banda, dels productes artístics, coneguts per ceràmiques, terracotes, porcellanes, i rajola de València, entre d'altres, i de les peces de terra cuita sortides de la bòbila, de l'altra, i finalment de la vaixella fina coneguda amb el nom de pisa.[1]
L'art de la terrisseria, anomenat cantereria a molts indrets del País Valencià, és l'art i ofici d'elaborar objectes amb terra afaiçonada per ser posteriorment cuits en una sola fornada. Se n'obté la terrissa, material amb que són fets aquests objectes. La terrissa és un tipus de ceràmica amb la que es feien els objectes ceràmics més humils: càntirs, teules, cassoles, etc. També es fa servir per a anomenar els materials amb que estan fets els d'objectes, com olles, cassoles i càntirs, en contraposició a la pisa i la porcellana. Normalment s'aplica aquesta definició a les peces realitzades sense esmalt o amb vernís de monococció. Les olles o pots, plats, gots, etc., són peces que tradicionalment es denominen terrisseria.
Taula de continguts |
[edita] Història
Els primers objectes de terrissa es remunten al paleolític i es tracta de gerres o petites representacions de divinitats maternals i de fertilitat. A Mesopotàmia van aparèixer els primers artesans especialitzats, que van inventar estris i eines per treballar millor l'argila, com el torn, i forns per coure-la. A Grècia va començar a decorar-se amb motius geomètrics, el més comú juntament amb reproduccions de plantes i escenes quotidianes, imitant l'art de l'escultura. La porcellana va acabar desbancant el fang com a material bàsic.
Estrabó i Plini atribuïen la invenció de la roda del terrissaire al escita Anacarsis que va morir cap el 550 aC. Tanmateix, Homer parla ja d'ella en les seves obres i se sap que el pare de la poesia grega va precedir en diversos segles al deixeble de Soló.
[edita] Tècniques
[edita] Tècniques de modelat
Existeixen tres categories bàsiques:
- Modelat a mà.
- Modelat amb torn. És molt comú que les peces fetes amb torn siguin acabades manualment.
- Modelat al buidatge, o ús del motlle.
Les tècniques manuals són les més primitives, on les peces són construïdes mitjançant el estirat de la pasta en rotlles, plaques o boles d'argila, generalment units mitjançant la preparació d'argila líquida anomenada barbotina, una mescla d'aigua i argila. Mai dues peces de ceràmica treballades manualment seran exactament iguals, per la qual cosa aquestes tècniques no són les més apropiades per fer jocs de peces idèntiques, com ara vaixelles de cuina, jocs de cafè o de licor.
Les tècniques manuals permeten al ceramista utilitzar la seva imaginació i crear diferents peces artístiques. És una tècnica utilitzada pels pobles primitius i encara es troben nombrosos artesans que fan treballs extraordinaris, com els terrissaires dels indis Pueblo, les tribus de l'Àfrica central i del sud, els aborígens australians, o els habitants d'algunes zones del Japó i de l'Àsia oriental.
El torn de terrissaire és la tècnica més utilitzada per a la creació de peces en sèrie. En l'actualitat també és emprat per fer peces singulars o artístiques. Aquest mètode és utilitzat des de fa uns 5000 aC a l'Antic Egipte, el Pròxim Orient i Àsia. Un bol d'argila és col·locat en la roda de l'entorn, el qual és impulsat pel peu o la mà del terrissaire que fa girar el torn. La roda gira veloçment mentre l'argila és pressionada de forma tal que adquireixi la forma desitjada. El treball amb torn requereix una gran habilitat tècnica, però un terrissaire hàbil pot produir moltes peces gairebé idèntiques en poc temps. Actualment s'utilitza més el torn elèctric que requereix menys esforç i perícia.
Degut a la seva naturalesa, els treballs que fan servir el torn són gairebé exclusivament peces amb simetria radial respecte d'un eix vertical. Aquestes peces poden ser decorades mitjançant la creació de diferents textures sobre la seva superfície per tal de fer-les més interessants des del punt de vista visual. Moltes vegades, les peces creades amb el modelat amb torn són modificades manualment, agregant nanses, tapes, peus, pics i altres aspectes funcionals.
La tècnica de buidatge és probablement la més apropiada per a la producció en sèrie o industrial. L'argila líquida és abocada en un motlle de guix el que permet un lleuger enduriment. Una vegada que el motlle absorbeix la major part de l'aigua de la capa d'argila que queda en contacte amb el motlle, l'argila romanent és bolcada fora del motlle i es deixa assecar la peça. Finalment la peça es treu del motlle, se li corregeixen les imperfeccions que pugui tenir i se la deixa assecar a l'aire lliure.
[edita] Tècniques de terminació i decoració
Antigament decoraven els atuells mitjançant determinats treballs addicionals que eren practicats a la seva superfície. Un gran avenç va ser la decoració amb canya, després el poliment i finalment el vidrat.
Es poden utilitzar additius ceràmics per donar-li color a l'argila, com a pas previ a la seva modelització. També poden afegir diversos additius per donar-li un aspecte més rústic. L'ús d'arena i altres materials li donen al producte final un acabat amb textures variades. Un altre sistema per per donar diferents textures, es el de barrejar partícules combustibles juntament amb l'argila, o pressionar la superfície.
També es poden crear interessants efectes visuals mitjançant l'ús d'argiles de diferents colors. Les argiles de pigmentació diferent són lleugerament pastades en un mateix brioix, abans de començar el modelatge de la peça. Encara que generalment qualsevol argila pot ser utilitzada en aquest procés, les diferents velocitats d'assecatge i expansió durant la cocció fan que sigui usual la utilització de només una pasta ceràmica clara, afegint colorant a una part d'ella. També es pot fer una analogia amb la marqueteria, pressionant conjuntament petits blocs d'argila acolorida.
El brunyit, igual que la tècnica del mateix nom amb què es treballa al metall, requereix de fregar la superfície de la peça contra una altra superfície polida (generalment s'utilitza acer o pedres) fins a allisar, polir i treure brillantor a l'argila. Les argiles més fines queden més polides i brillants que les aspres, i també permeten un millor assecat de la peça abans del brunyit, encara que això augmenta el risc de trencadisses. Per aconseguir una superfície més acabada, es pot aplicar una fina capa de barbotina sobre l'argila gairebé seca.
Finalment, l'argila es pot pintar amb diferents classes d'esmalts. Els engalba generalment són aplicats quan la peça es troba crua, en estat de cuir. És usual que les peces decorades amb engalba només passin pel forn ceràmic un cop.
Tant els esmalts ceràmics com les calcina que donen un acabat vitri necessiten que les peces hagin passat una vegada pel forn abans de ser aplicats, i una segona vegada per fixar la ceràmica, encara que alguns ceramistes fan tres o més fornades, en funció dels resultats que busquen.
[edita] Fases d'elaboració
Totes les peces ceràmiques passen per diverses fases durant la seva elaboració. Primer, l'argila és pastada perquè la humitat i altres partícules es distribueixin homogèniament i per treure qualsevol bombolla d'aire que tingui en el seu interior (el que pot provocar explosions durant el fornejat o crema).
Després és modela manualment o mitjançant diverses eines. L'aigua és utilitzada per mantenir la plasticitat de l'argila durant el modelatge, sense que apareguin esquerdes. Els treballs realitzats amb torn generalment necessiten ser desbastats o tornejats per fer que el gruix de la paret sigui uniforme en tota la peça, o per modelar-ne el peu. Aquest procés és dut a terme quan la peça ja s'ha assecat prou com per resistir aquest tipus de manipulació.
La peça es deixa a l'aire fins que s'asseca i s'endureix el suficient. Aquesta fase és anomenada estat de cuir. Les peces que es troben així són molt trencadisses, per la qual cosa han de ser manipulades amb cura. Una vegada que la peça s'acaba, es deixa assecar novament per a que perdi la resta de la humitat que encara conté, quedant amb un aspecte semblant a l'os. Quan la peça està totalment seca, el seu color és més clar, i adquireix més duresa. En aquest moment és quan se li sol passar una lija fina per polir-la i una esponja humida amb la mateixa finalitat.
Després és portada al forn, on perd la humitat i adquireix una major resistència i sonoritat. Pot ser que amb aquesta cocció, la peça ja es doni per acabada, com és el cas de la terrisseria, o que encara requereixi de fornejats posteriors, en la ceràmica.
[edita] Museus
Al País Valencià, hi ha alguns museus dedicats a l'activitat ceràmica, sobre tot al Cap i Casal i rodalies, però estan més centrats en la producció de vaixelles i atuells de luxe. El museu de terrissa popular més interessant es troba a la comarca de l'Alacantí: el Museu de Cantereria d'Agost.
A Catalunya hi ha diversos museus dedicats a l'estudi de les peces de terrissa: Terracotta, a La Bisbal d'Empordà, Museu de Ceràmica Popular a l'Ametlla de Mar, el Centre d'interpretació de la Terrissa Terracota (La Galera) o el Museu del Càntir a Argentona.
[edita] Fires
Hi ha algunes fires dedicades a la terrissa a Catalunya. La més important és la Fira Internacional de Ceràmica i Terrissa d'Argentona, més coneguda com a Fira del Càntir, que se celebra els dies 4, 5 i 6 d'agost. En ella hi participen més de 90 artesans de la ceràmica i la terrissa procedents d'arreu de Catalunya, Espanya i àdhuc de països diversos d'Europa. La fira és una activitat lligada a la tradicional Festa del Càntir, que es fa a Argentona des de l'any 1951. A Quart també se celebra una important fira anomenada Fira Mercat de la Terrissa Catalana de Quart. A la població de Celrà se celebra un altre fira anomenada enfanga't Una altra fira important és la Fira Internacional de la Terrissa de La Galera (Tarragona), que se celebra anualment a primers del mes de maig i que compta amb una important participació a nivell de Catalunya, Espanya i la resta del món, amb invitats de diferents països que s'acosten al municipi del Montsià per mostrar les peces més representatives. Aquesta fira es complementa amb exposicions, mostres, demostracions al torn, etc.
[edita] Referències
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
