Pessebre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pessebre tradicional (Portugal)
Pessebre català
Gran pessebre
Vista d'un altre racó del pessebre, al qual s'amaga el caganer

El pessebre és la representació a la llar del naixement del nen Jesús construïda amb molsa, troncs, suro, amb figures de fang de personatges de la vida rural que es realitza per les festes de Nadal. El primer pessebre va ser creat per Sant Francesc d'Assís. El pessebre és un dels quadres costumistes més estesos a la Mediterrània cristiana. Aquesta tradició de la societat catalana que representa el naixement de Jesús rep el nom de pessebre perquè, segons la Bíblia, quan l'infant va néixer a l'estable el van posar dins d'una menjadora d'animals anomenanada pessebre.[1]

El costum de representar el naixement de Jesús durant el temps nadalenc, de reproduir-lo escènicament a través de personatges vius o de figures plàstiques, és una tradició molt arrelada a Catalunya. A més, el pessebre català té una figura pròpia, el caganer, amb un origen que es remunta al segle XVIII.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

L'origen del pessebre pot trobar-se també en les escultures i pintures que curullaven les catedrals i que servien per explicar als fidels menys instruïts les creences cristianes. Així, la primera representació data del segle II després de Crist, quan a les catacumbes de Priscil·la es representava ja la Verge Maria sostenint als seus braços el nen Jesús. El pessebre més antic que es coneix data del segle III després de Crist, al monestir alemany de Füsen. Al segle IV un relleu d’un sarcòfag romà ja representa l’escena d’uns pastors adorant el Messies.

Pel que fa als pessebre vivent, va ser l'any 1223 que Sant Francesc d'Assís va fer una representació del naixement al voltant d'una menjadora d'animals –un estable semblant a aquell en què segons el cristianisme va néixer el nen Jesús–, considerada per molts l'origen del pessebre. Al segle XVI, les autoritats catòliques més tradicionals van voler fer front a la Reforma protestant amb el Concili de Trento impulsant cultes nous, com ara una rememoració del naixement en una part de la casa. El pessebre més antic del qual es té coneixement es va fer a Praga l'any 1562.

A Catalunya tenim notícies d’un pessebre l’any 1300, molt probablement per influencia franciscana. Sabem que a final del segle XVI ja hi havia pessebres familiars, i suposem que l'activitat es va divulgar ràpidament; tant que el 1786 Barcelona ja tenia la Fira de Santa Llúcia on es podia adquirir tot allò que calgués per a dur-la a terme.[3]

Al segle XVIII ja hi ha notables escultors com el murcià Salzillo, els catalans Vallmitjana i Amedeu o els valencians Josep Esteve Bonet i Josep Ginés els que crearien imatges que posteriorment servirien com a model per a altres representacions. Una particularitat del pessebre de Catalunya i al País Valencià és la figura del Caganer.

Pessebres casolans[modifica | modifica el codi]

El costum de representar el naixement de Jesús ve de lluny. Tenim vestigis d’un sarcòfag romà del segle IV, on ja surt reproduït. Però a Catalunya la primera representació documentada no serà fins al segle XIV. Tot fa pensar que el pessebre va ser introduït per influència franciscana i dominicana. Si bé tenim documentada l'elaboració de pessebres en esglésies i palaus, no se sap amb certesa quan va arrelar el costum de fer-ne a les cases. Durant el segle XVIII, això sí, el pessebre casolà ja és un fet consolidat, fins al punt que ja en trobem un comerç especialitzat i la fira de Santa Llúcia, on hom pot adquirir tots els elements necessaris per a fer-lo.[4]

A Catalunya el pessebre tradicional es construeix a partir d’elements vegetals com ara la molsa, el suro i el galzeran. No hi pot faltar, és clar, el naixement, situat en una cova o un estable que actua d’escena principal; ni l’anunciata i els tres reis, que completen el relat del misteri de Nadal. Alhora el pessebre pot contenir més escenes i personatges: la dona que renta, la vella que fila, un pescador, pastors duent presents al nen Jesús... I alguns de ben anacrònics, com ara un capellà amb el paraigua, un guàrdia civil, el caçador, etc. De tot el repartiment de personatges, es destaca per la singularitat el caganer. Tot i no ser una figura exclusiva del pessebre català, té molta popularitat.[4]

També és remarcable la tradició d'artesans que han nodrit els pessebres de figures. N'hi ha de renom, com el gran artista Ramon Amadeu. Cada figuraire dóna un estil i estètica propis a les seves creacions, que el pessebrista haurà de combinar amb creativitat. El pessebrisme va arrelar tant que el 1863 ja hi havia tot un moviment associatiu i es fundà l’Associació de Pessebristes de Barcelona.[4]

Agrupacions de pessebristes[modifica | modifica el codi]

L’afecció a fer pessebres és notable i el 1863 es funda l’Associació de Pessebristes de Barcelona, la primera que es coneix d’aquest àmbit. El 1912 l'associació farà una gran aportació a la tècnica pessebrística: la incorporació del guix a les construccions. Aquesta innovació i més van fer que el pessebrisme català fos conegut a Europa, on és encara molt reputat.[3] La més gran és la Universalis Foederatio Praesepistica, de caràcter internacional que es va fundà el 1952 coincidint amb el XXXV Congrés Eucarístic Internacional i promuguda per l'Associació de Pessebristes de Barcelona.

A Catalunya n'existeixen nombroses i moltes estan associades dins la Federació Catalana de Pessebristes fundada el 1985. L'associació pessebrista més antiga del món és la de Barcelona, fundada el 1862 sota la denominació de "Sociedad de Pesebristas de Barcelona" i refundada l'any 1921 i nomenada Associació de Pessebristes de Barcelona. A Barcelona també hi ha l'Associació de Pessebristes de Ciutat Vella.[3]

Altres associacions també vénen de lluny. Per exemple, l'Associació de Pessebristes de Mataró es va fundar l'any 1935, l'Agrupació de Pessebristes de Sabadell el 1941 i l'Agrupació de Pessebristes de Terrassa el 1942.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.163. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 de desembre de 2014]. 
  2. «Pessebrisme: pessebres i pessebres vivents». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 4 d'octubre de 2012].
  3. 3,0 3,1 3,2 «Pessebrisme». Cultura Popular de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 28 gener 2015].
  4. 4,0 4,1 4,2 «Pessebre». Cultura Popular de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 28 gener 2015].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pessebre Modifica l'enllaç a Wikidata