Flabiol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Flabiol i tamborí

El flabiol és un instrument musical de vent de fusta de la família de les flautes, amb embocadura de bisell, i de la famílies de les flautes tocades amb una sola mà mentre amb l'altra es toca un tambor, un grup d'instruments àmpliament disseminat, testimoniat en diferents indrets d'Europa des de l'edat mitjana, i que adopta moltes variants diferents. El que toca el flabiol es diu flabiolaire, a diferència del que succeeix en altres indrets de la península Ibèrica en què es manté viu en el folklore, on l'intèrpret s'anomena "tamborilero". L'altra mà s'utilitza per fer sonar la seva percussió que acostuma a ser un timbal, bombo o tamborí.[1]

Fa entre 20 i 25 centímetres de llargada i acostuma a tenir cinc o sis forats a dalt i tres a sota, mentre que la majoria d'altres flautes d'aquesta tipologia d'una sola mà acostumen a tenir només tres forats.

Es distingeixen el flabiol sec que està desproveït de claus i, tot i ser el menys conegut, és el més tradicional. Després hi ha el flabiol de claus o flabiol de cobla que es fa servir en les sardanes i altres grups de música tradicional i Folk.

En la música de cobla el que duu el flabiol també duu un tamborí al colze esquerre que pica amb la dreta.

Tota sardana comença amb un introit interpretat per un flabiol.

La seva zona geogràfica tradicional aniria des del sud de Catalunya fins a la Catalunya Nord i des de la Franja de Ponent fins a les Illes Balears on es fa servir com a instrument solista en melodies pròpies.

A part de formar grup en cobles de sardanes, també el podrem trobar amb la mitja cobla, formada per un sac de gemecs o cornamusa i flabiol i cobla de tres quartans formada per una tarota o tible, flabiol i sac de gemecs.

Afinació[modifica | modifica el codi]

La gran majoria de flabiols es troben afinats en Fa (brillant o normal), encara que se'n troben en altres afinacions com Re, Mib, Mi, Fa#, Sol, Sol#.

En l'actualitat se'n construeixen en gairebé tots i hi ha algunes investigacions amb força èxit de construir-ne tota la gamma: Do, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si, Do.

La música del flabiol s'escriu en clau de sol i una octava més avall del seu so real. A Catalunya es considera un instrument transpositor i quan un flabiolaire llegeix una partitura, el so que en resulta és una 11a. justa superior.

Flabiol valencià[modifica | modifica el codi]

Al País Valencià, es coneix com a flabiol una mena de flauta dolça amb digitació de dolçaina que s'utilitza per facilitar el seu aprenentatge.

El flabiol a Catalunya[modifica | modifica el codi]

El flabiol dels flabiolaires és l'instrument més antic i representatiu de la música popular catalana. L'avalen una llarga trajectòria i una aplicació sostinguda i diversa, a més de la singularitat dins l'actual espectre universal.[1]

Es tracta d'una flauta curta, digitada en cinc forats amb una sola mà i dues intensitats d'aire. En el model més modern es pot assolir una tessitura de dues octaves amb tons cromàtics. Accionat generalment amb la mà esquerra, l'altra mà s'utilitza per percudir un tabal de mides variables, tambor', tamborí o bombo. També hi ha variants del mateix instrument que es toquen amb les dues mans.[1]

L'agrupació de flauta i tambor apareix a Europa al segle XIII i constitueix el primer home orquestra de la música occidental. Si bé les iconografies més antigues mostren un model curt com el català, en els segles posteriors apareixen iconografiats, i també a Catalunya, models de flauta llarga i prima de tres forats, digitats prop del peu i de quatre intensitats d'aire. Als Països Catalans, aquesta disposició desapareix en temps del Renaixement i solament es conserva a les Pitiüses en la variant de la flaüta eivissenca, mentre que a Catalunya i Mallorca s'hi perpetua el flabiol.[1]

El flabiol ha estat un component de les cobles en diverses èpoques i s'ha perfeccionat, des dels models més primitius d'una sola peça i embocadura plana fins a una morfologia barroca en dues peces i embocadura de bec, i una posterior incorporació de claus per als cromatismes en la cobla moderna. Paral·lelament s'ha mantingut la modalitat de flabiolaire solitari per fer balls de moda i acompanyament de danses, gegants, figures i cant. També en agrupacions de dos o més flabiols, en cobles de flabiolaires.[1]

Escoles de flabiol[modifica | modifica el codi]

A una multitud de llocs es pot aprendre a fer sonar el flabiol moltes ciutats organitzen cada temporada cursos. Els més coneguts són els que organitza la AMTP (Aula de música tradicional i popular) de la Generalitat de Catalunya.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Instruments i formacions musicals». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Flabiol Modifica l'enllaç a Wikidata