Policromia
Policromia és l'estat, amb diversos colors en què es presenten certes parts dels edificis, estàtues, baixos relleus, llibres, tèxtils, etc. S'oposa a la monocromia. La coloració es pot obtenir per tècniques diferents, per l'ús de materials diferents en l'obra, per mitjà de pintures diverses, per tractaments químics diferents a parts diferenciades, per mitjà de mosaics, per incrustacions de diferents materials, per recobriments diversos, etc.[1]
Edat Antiga a Europa[modifica]
A l'antiguitat, els assiris i caldeus pintaven de brillants colors les seves estàtues i a més decoraven les parets dels seus edificis amb rajoles, amb pintures murals del mar de color viu perfilant amb una gruixuda ratlla negra o de color el seu contorn. Els egipcis van cobrir de pintures jeroglífiques els seus temples i palaus. Tenim múltiples proves materials de l'ús de policromia a l'arquitectura per part dels perses, els assiris i els babilonis. També s'usava en escultura, a l'antiga Etiòpia es pintaven les estàtues de les divinitats i els assiris les revestien d'un vernés acolorit mentre que els fenicis, babilonis i perses les ornaven amb ivori, metalls (or i argent) i pedres prescioses.
Antiga Grècia[modifica]
Els grecs van aplicar colors als monuments a totes les seves grans èpoques, començant per quan només utilitzaven fusta com a material arquitectònic, que ja van pintar sobretot amb fins de conservació i anticorrossió. Més tard, amb la ntroducció d'innovacions en els materials i elements, continuent pintant no sols els plafons i biques de fusta sinó també la resta: muralles, columnes, escultures ornamentals, estàtues, arquitraus, metopes, cornisses, etc. sobretot a l'estil dòric. Els descobriments fets durant el segle xix han permès assegurar que els hel·lens cobrien amb un estuc, vermell generalment, la gradinates i el terra dels seus temples. Els capitells i arquitraus rebien un to carmí, les cornises eren blaves, realçades amb ornaments vermells, bruns, groc i verd, el blau era timpà, Les Canals, teules, i tots els fangs cuits oferien brillants colors, harmonitzats hàbilment. Els edificis civils o profans també estaven decorats amb pintures murals.
Antiga Roma[modifica]
Els romans van emprar molt les columnes monòlits de marbre dels diversos matisos i mosaics, però van reproduir en marbre blanc monocrom les escultures policromes gregues. En general els romans preferien la monocromia a l'exterior i restringien els colors a, en tot cas, alguns elements interiors. Els romans d'Orient, hereus de l'art hel·lènic, van continuar la tradició i van transmetre la policromia als àrabs i als pobles d'Occident.
Edat antiga a Amèrica[modifica]
Els antics mexicans van policromar els seus monuments.
Edat mitjana[modifica]
Els artistes cristians i romans d'Orient de l'edat mitjana utilitzen la policromia, sobretot al període romànic i el començament del gòtic. Durant els primers segles de l'era cristiana s'entenia que les esglésies havien d'estar completament pintades al seu interior. Hi abunden, a més, els vitralls i rossetons policromats, les estàtues talledes en fusta i policromades, etc.
Renaixement[modifica]
Al Renaixement la policromia es practica sobretot en ceràmica esmaltada (terracotta invetriata) de diversos artistes toscans com, per exemple, Luca della Robbia, Andrea della Robbia i els membres del taller dels Della Robbia.
Barroc i Rococó[modifica]
Durant el barroc i el rococó es dona molta importància a la policomia en arquitectura i en escultura, que juga sobretot a la construcció altenant diferents materials. Com per exemple pedra extreta de lava assecada, per aconseguir, junt amb pedra o marbre blanc, edificis que alternen blanc i negre; o barrejant totxana i pedra; o la utilització de marbres de diferents colors per a la construcció d'escultures, elements arquitèctònics interiors i exteriors de palaus i esglésies o fins i tot per a ornamentar les parets.
Època moderna i contemporània[modifica]
A l'època moderna l'ús de la policromia per mitjà de la utilització de diversos materials alternats, les incrustacions i els recobriments, no cau gens en desús. A França s'utilitza amb profusió a l'estil imperi. A Catalunya és un element recurrent al modernisme (Puig i Cadafalch, Gaudí, etc.) que recorreix també, com a tècnica barata, fàcil de mantenir i versàtil; ja que permet qualsevol tipus de forma corvada, no només línies rectes; la ceràmica trencada o trencadís, una mena de mosaic. Al segle xx la policromia en escultures és present, per exemple, en algunes de Miró, com la Dona i Ocell, o més a la fi de segle a, per exemple Els Mistos del suec Claes Oldenburg i La cara de Barcelona, de l'estatunidenc Roy Lichtenstein. També és present a l'escultura i arquitectura del segle xxi, com per exemple a la Torre Agbar de Jean Nouvel o el terrat del Mercat de Santa Caterina, al barri del Born de Barcelona.
Exemples[modifica]
-
Traces de color a la kore 680, d'estil arcaic (antiga Grècia), segle VI aC -
Reconstrucció de la kore del peple, amb els colors que es podrien haver fet servir, segle VI aC -
Detall d'una reconstrucció del Partenó, segle V aC -
Reconstrucció en colors d'un detall d'un temple dòric, segle V aC -
Colors originals d'un temple dòric típic -
Escultura grega, segle V aC -
Pantocràtor romà d'Orient, segle VIII -
Frontal de la Seu d'Urgell o dels Apòstols, segle XII -
Emblema de l'art de la llana, amb la tècnica de la terracotta invetriata, segle XV -
-
Catedral de Sant Basili, a Moscou, segle XVI -
Estàtua barroca, segle XVIII -
Detall de la façana de la Catedral de Florència, segle XIX -
Façada d'estil victorià als Estats Units, segle XIX -
Òpera de París, segle XIX -
Casa Vicens de Gaudí, segle XIX -
Detall de la Sagrada Família, segle XX -
Vitrall a la Sagrada Família, segle XX -
Interior del Palau de la Música Catalana, segle XX -
Estàtua policromada de Niki de Saint Phalle, segle XX -
Dona i Ocell de Joan Miró, segle XX -
La cara de Barcelona, al Port Olímpic de la ciutat, segle XX -
Torre Agbar a Barcelona, segle XXI
_Altar_frontal_from_La_Seu_d%27Urgell_or_of_the_Apostles_-_Museu_Nacional_d%27Art_de_Catalunya.jpg)
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Policromia |
- ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.176. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014].