Mar Adriàtica

Mar Adriàtica.

La mar Adriàtica, o el mar Adriàtic, és una part de la mar Mediterrània entre les costes de la península Itàlica, al sud i a l'oest, i de la península Balcànica, al nord i a l'est, des del golf de Venècia fins al canal d'Òtranto, que la uneix amb la resta de la Mediterrània, a l'àrea anomenada mar Jònica. La Mar Adriàtica banya sis estats: Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia Herzegovina, Montenegro i Albània. En italià rep el nom de Mare Adriatico; en albanès: Deti Adriatik; en bosnià i croat: Jadransko more; en montenegrí: Jadransko more o Јадранско море; en eslovè:Jadransko morje. El nom d'Adriatico, segons alguns historiadors,^[Qui?] deriva de la ciutat d'Adria, a la província de Rovigo, al Vèneto. Segons d'altres derivaria d'Atria (antigament Hadria i després Hatria), ciutat molt antiga del Abruzzo, una altra hipòtesi faria derivar del nom de Jader, antic nom de Zadar. Quan els romans conqueriren el nord d'Itàlia, a finals dels segle III aC., el nom ja estava consolidat. A la mar Adriàtica hi ha diversos ports importants, entre els quals destaquen: Rijeka (Fiume) i Split (Spalato) a Croàcia, Koper (Capodistria) a Eslovènia i els ports italians de Bari, Ancona, Venècia i Trieste (Trst) (que va ser la sortida marítima de l'Imperi Austrohongarès a la Mediterrània).

Costa adriàtica a Dubrovnik.

[modifica] Geografia

La Mar Adriàtica es considera una articulació del Mar Mediterrani, però en els període pre-clàssic esconsiderava que era una articulació de la Mar jònica. Durant el període medieval els venecians anomenaven tot l'Adriàtic com Golf de Venècia i també en deien "il nostro canal", com si fos la continuació del Canal Grande.

Fa prop de 800 km de llargada i de mitjana fa 150 km d'amplada, la seva superfície és de 132.000 km². La fondària no supera els 300 m en la part septentrional i arriba a 1.222 m més al sud. La salinitat mitjana és del 3,8%,^{[cal citació]} amb forta diferència entre el nord.menys salí i el sud.

Els principals cursos d'aigua que desemboquen a l'Adriàtic són el Po, l'Adige, l'Isonzo, el Tagliamento, el Brenta, el Piave, el Reno, la Narenta, el Metauro, l'Aterno-Pescara. En general els rius del nord alimentat per glaceres alpines tenen un règim més regular al llarg de l'any, mentre que els centre-meridionals presenten un caràcter torrencial. L'amplitud de la marea està força continguda (prop de 30 cm al sud i no més de 90 cm a l'extrem nord): això ha permès des de l'antiguitat la fundació en la costa septentrional de centres habitats com Aquileia, Chioggia, Grado, Venècia, famosa en tot el món pel fenomen de l'acqua alta que periòdicament en submergeix unes quantes desenes de centímetres en molts llocs, i Ravenna.

[modifica] Mites i llegendes

Una de les llegendes més conegudes és la dels Argonautes. Ambientada a Pola (Pula) a Croàcia que venint de la Còlquida pararen a l'Adriàtic^[1] per la por d'haver de comunicar al rei la fallida de la seva missió i la mort del seu fill Jasó.

L'illa Brioni, a la península d'Ístria, segons la llegenda, hauria nascut de la mà dels àngels.

Segons l'estudiós Graves fou l'escenari de la llegenda de Circe. ^{[cal citació]}

[modifica] Confins amb la Mar Jònica

L'Adriàtic s'uneix al Mar Jònic pel Canal d'Òtranto, o sigui l'estret de mar entre punta Palascia, al Salento, i cap Linguetta a Albània.

[modifica] Golfs, entrades i promontoris

Imatge per satèl·lit de l'Adriàtic.

Les principals articulacions en el sector entre Punta Palascia i Pola són:

Golf de Venècia
- Golf de Trieste
  - Golf de Panzano (davant Monfalcone i Duino)
  - Baia o vallone de Muggia (entre Muggia i Trieste)
  - Vall de Capodistria
  - Vall de Pirano
- Llacuna de Grado
- Llacuna de Marano
- Llacuna de Caorle
- Llacuna Veneta (Venezia, Chioggia)
Delta del Po
promontori del Monte San Bartolo
Golf d'Ancona
promontori del Conero
Golf di Vasto
promontori del Gargano
Golf de Manfredonia

Entre Pola i Cap Linguetta la costa es presenta molt articulada, els principals són:

Cap Promontore
Golf del Quarnaro
Canal de Zara
Cap San Salvatore
Baia dei Castelli (entre Split i Traù)
Canal de la Brazza
Canal di Lesina
Canal di Curzola
Canal de la Narenta o de Sabbioncello
Promontori de Sabbioncello
Canal de Meleda
Canal de Lagosta
Cap Ostro, nel promontorio di Prevlaka
Boca de Cattaro
Golf del Drin
Badia de Vlorë

La costa occidental es presenta baixa i sorrenca, excepte el promontori del Gargano, el promontori del Conero i el promontori del San Bartolo, mentre que l'oriental és rocallosa, amb moltes entrades, illes i penínsules, com Ístria i la Dalmàcia. Les principals illes del Mar Adriàtic (totes a territori de Croat) són:

Veglia, 409 km²
Cherso, 405,7 km²
Brazza, 396 km²
Lesina, 299,7 km²
Pago, 285 km²
Curzola, 279 km²
Illa Lunga, 124 km²
Meleda, 100,4 km²
Arbe, 93,6 km²
Lissa, 90,3 km²
Lussino, 74,4 km²
Pasmano, 63 km²
Solta, 51,9 km²
Ugliano, 50,2 km²
Incoronata, 50 km²
Lagosta, 46 km².

A Itàlia hi ha les illes Tremiti.

[modifica] Ports

Els ports principals a Itàlia són Ravenna, Trieste, Venècia, Pescara, Ancona, Bari (Pulla) i Giulianova; a Eslovènia l'únic port és Capodistria; a Croàcia Pola, Fiume, Zadar, Sebenico, Spalato i Ragusa (Sicília); la Bòsnia-Herzegovina utilitza el port croat de Port Tolero (en croat: Ploče); a Montenegro Antivari; a Albània Durazzo i Vlorë.

A Itàlia a més dels ports principals de Trieste, Venècia, Ravenna, Ancona, Pescara, Bari (Pulla), Brindisi, també hi ha a Puglia Otranto, Monopoli, Polignano a Mare, Mola di Bari, Giovinazzo, Molfetta, Bisceglie, Trani, Barletta, Manfredonia. A Molise: Termoli. A Abruzzo: Vasto, Ortona (Abruços), Giulianova. A Marche: San Benedetto del Tronto, Civitanova Marche, Senigallia, Fano, Pesaro. A Emilia-Romagna: Porto Garibaldi, Marina di Ravenna, Cattolica, Rimini. A Veneto: Chioggia, Jesolo, Caorle. A Friuli - Venezia Giulia: Lignano Sabbiadoro, Grado, Monfalcone, Sistiana, Muggia. A Eslovènia: Capodistria, Isola d'Ístria, Pirano; a Croàcia: Cittanova d'Ístria, Parenzo, Rovigno, Pola, Abbazia, Fiume, Porto Re, Nona, Zadar, Sebenico, Spalato, Macarsca, Ragusa; a Bòsnia Herzegovina: Neum. A Montenegro: Cattaro, Antivari, Dulcigno; a Albània: Durazzo, Vlorë, San Giovanni di Medua, Saranda.

[modifica] Notes

↑ Apollodoro, Libro I 9, 24

[modifica] Bibliografia

Claudio Zaccaria (a cura di), Strutture portuali e rotte marittime nell'Adriatico di età romana, Atti della XXIX Settimana di Studi Aquileiesi, 20-23 maggio 1998, Trieste, Centro di Antichità Altoadriatiche, 2001.
Eugenio Turri, Daniela Zumiani (a cura di), Adriatico mare d'Europa. L'economia e la storia, Cinisello Balsamo, Pizzi, 2001.
Rosario Pavia, Matteo di Venosa, La pianificazione delle aree portuali: i porti delle città adriatiche, in Urbanistica, LII, 2000, n. 115, pp. 60–74.
Giovanni Murialdo, Alto-Adriatico e alto-Tirreno nel mondo mediterraneo: due mari a confronto tra VI e X secolo, in La circolazione delle ceramiche nell'Adriatico tra tarda antichità e altomedioevo, a cura di S. Gelichi e C. Negrello, Mantova 2007, pp. 9–29.
Camillo Tonini, Sulla rotta dei pellegrini: carte nautiche, portolani e isolari dalle collezioni del Museo Correr, in La Dalmazia nelle relazioni di viaggiatori e pellegrini da Venezia tra Quattro e Seicento, Atti del convegno, Roma Accademia Nazionale dei Lincei, 22-23 maggio 2007, a cura di S. Graciotti, Roma, Bardi, 2009, pp. 21–44.
Luigi Tomaz, In Adriatico nel secondo millennio, Presentazione di Arnaldo Mauri, Think ADV, Conselve, 2010.