Albúmina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb còpia a l'albúmina.

L'albúmina és la proteïna més abundant (de major concentració: 50-65%) al plasma de la sang i és produïda exclusivament pel fetge. Aquesta molècula està composta d'hidrogen, oxigen, nitrogen i un petit percentatge de sofre. Les albúmines són, en general, riques en àcid glutàmic i aspàrtic, lisina i leucina, contenen asparagina i glutamina i solen ser pobres en triptòfan.

A grans trets es pot dir que és un 'transportador' de la sang i el conté el plasma. Tot i així, també té usos cosmètics i culinaris, entre d’altres; per exemple, per unir els objectes de fang trencats s’utilitza una massa feta d'albúmina amb hidròxid de calci, que és molt dura i semblant al ciment.

Característiques generals[modifica | modifica el codi]

  • Té un pK de 8,5
  • Té un pH de 8
  • Té un pI de 4,9

Es tracta d’una proteïna globular amb estructura esfèrica constituïda per 585 aminoàcids amb 17 ponts disulfur entrecreuats a la seva molècula i que té un pes molecular de 67.000 dalton. Albúmina Taula Albúmina

Resultats electroforesis[modifica | modifica el codi]

L'electroforesi és una tècnica de separació de diferents molècules segons la seva mobilitat quan estan en contacte amb un camp elèctric. Depenent de la tècnica usada, la separació obeeix a la càrrega elèctrica i a la massa de les molècules.

Si efectuéssim una electroforesi de les proteïnes d’una mostra del sèrum a un pH fisiològic, l’albúmina seria la més avançada, ja que té una elevada concentració de càrregues negatives.

Tipus d'albúmina[modifica | modifica el codi]

Hi ha tres tipus principals d’albúmina:

  • Seroalbúmina: proteïna del sèrum sanguini. S’encarrega de transportar substàncies de naturalesa química diversa (àcids grassos, aminoàcids...) facilitant la transferència de moltes d’elles des de la circulació sanguínia a òrgans com el fetge, els ronyons, l'intestí i el cervell. La seva funció principal és regular la pressió oncòtica de la sang (pressió osmòtica exercida per les proteïnes plasmàtiques). Presenta una gran afinitat per petites molècules hidrofòbiques carregades negativament.
  • Ovoalbúmina: present a la clara d'ou. És la proteïna més abundant de la clara de l’ou. Es tracta d’una glicoproteïna amb grups fosfat i és la responsable de l’elevat valor nutricional de l’ou. Té una gran quantitat de metionina i cisteïna. És resistent als tractaments amb calor. Es desnaturalitza quan s’agita la clara.
  • Lactoalbúmina: present a la llet. Es troba en fase dispersa en estat col·loïdal. És una molècula rica en aminoàcids amb sofre i de fàcil digestió. A temperatures superiors a 60 °C es desnaturalitza i tendeix a aglomerar-se en la superfície, creant un tel.

Menys habituals:

Funcions de l'albúmina[modifica | modifica el codi]

Entre les moltes funcions de l’albúmina s'hi troben:

  • Unió competitiva amb ions de calci.
  • El manteniment de la pressió oncòtica (fa entre el 75% i 85% de la pressió oncòtica de la sang, que és de 20 mmHg, equivalent a una concentració d’albúmina de 5,2 g/Dl) fet que manté la pressió sanguínia al mantenir els líquids al torrent sanguini i evitar que passin als teixits, mantenint l’equilibri. La pressió oncòtica (o coloidosmòtica) és la pressió hidrostàtica a conseqüència de l’efecte osmòtic exercit per les proteïnes dins d’un espai específic (com ara poden ser els vasos sanguinis, la matriu extracel·lular...) delimitat per una membrana selectivament permeable.
  • Control del pH
  • Transport de molts fàrmacs i drogues. Pot transportar tant molècules orgàniques com inorgàniques, ja que té diferents epítops o regions que es poden utilitzar com butxaques per transportar aquestes molècules. D’aquesta manera l’albúmina resulta el vehicle amb el qual les molècules poden desplaçar-se per la sang.
  • Transport d’hormones tiroïdals
  • Transport d’àcids grassos
  • Transport de bilirubina no conjugada. La bilirubina és pigment biliar que pot ser de color groc o ataronjat que resulta de la degradació de l’hemoglobina.
  • Podem trobar albúmina als sucs pancreàtics entre altres components com: aigua, sals inorgàniques, peptidases inactives, amilasa pancreàtica, fosfolipases, nucleases pancreàtiques i globulina.
  • Transport d’hormones liposolubles

Nivells d'albúmina a l'organisme[modifica | modifica el codi]

A l’organisme hi ha aproximadament 500 g d’albúmina, amb una producció diària de 15 g, que pot augmentar al doble quan hi ha pèrdues i el fetge funciona normalment.

La vida mitjana de l'albúmina és de 20 dies i el seu nivell plasmàtic és de 3,5 a 5 g/dL (quan en condicions normals la concentració de proteïnes totals del plasma varia entre 6,2 i 7,9 g/dL). Es consideren valors anormals aquells que estiguin fora d’aquests, i els que estan per sota es coneixen com hipoalbuminèmia.

Per cada 500 ml de sang que es perden, només es perden 12 g d’albúmina (4% de l’albúmina corporal total) i aquesta és substituïda per síntesis normal en 3 dies.

L’albúmina és soluble en l'aigua i en dissolucions de sal. Quan es combina amb aigua forma una dissolució que sembla homogènia però que en realitat està formada per moltes substàncies. També és coagulable pel calor, els àcids minerals i l’èter. Pel fet de coagular-se quan s’escalfa a 71 °C és molt útil per separar precipitats que enterbolir dissolucions (així s’aclareixen dissolucions en el refinament del sucre i altres processos).

En total absència de sals es produeix tanmateix una desnaturalització irreversible. L'albúmina forma compostos insolubles amb moltes sals metàl·liques com el clorur de mercuri, el sulfat de coure i el nitrat de plata, i per tant, s’utilitza com antídot contra aquests verins.

Conseqüències del nivell d'albúmina[modifica | modifica el codi]

La mesura de l'albúmina a la sang és un bon indicador de la funció sintètica del fetge, és a dir, de la capacitat del fetge de formar les proteïnes que normalment crea. L’albúmina se sintetitza al fetge, on també se sintetitzen altres proteïnes plasmàtiques; per tant, si l’albúmina se sintetitza correctament, les altres probablement també.

Algunes d’aquestes proteïnes plasmàtiques són la transferina, ceruloplasmina, haptoglobina, alfa 1 glicoproteïna àcida, factors de coagulació i alguns factors del complement.

Els nivells d’albúmina en la sang poden estar per sota o per sobre del que es considera normal: als nivells disminuïts d'albúmina s'els anomena hipoalbuminèmia, i als nivells elevats (sense interès clínic) hiperalbuminèmia.

Aspectes d'interès[modifica | modifica el codi]

  • Si no hi ha ingesta apropiada de proteïnes necessàries per al bon funcionament del cos, l'albúmina, que es troba a diferents teixits del cos, és catabolitzada i els seus components de construcció (aminoàcids) són utilitzats on són necessaris. És, per tant, com un magatzem d’aminoàcids que poden ser mobilitzats des del fetge fins als teixits perifèrics on es facilita la síntesis de novo de proteïnes necessàries.
  • L’albúmina és molt útil tant per la cuina (ovoalbúmina) com per tractar gent intoxicada amb certs tipus de verins, ja que s’uneix a la toxina. Quan es cuina les proteïnes es despleguen, recombinant-se en una nova configuració, i quan es baten perden completament la seva estructura.
  • L'albúmina està present a la clara d’ou, la llet, el múscul i el plasma sanguini. Tot i així, també es produeix en les plantes, especialment a les llavors.
  • Existeix l'analbuminemia, un trastorn poc freqüent autosomal recessiu on la seroalbúmina no és present a la persona.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Albúmina

Bibliografia[modifica | modifica el codi]