Pietro Aretino

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aretí retratat per Ticià (1545)

Pietro Aretino (també Pietro Aretí o l'Aretí) (Arezzo, 20 d'abril de 1492 - Venècia, 21 d'octubre de 1556) va ser un poeta, escriptor i dramaturg italià.

Conegut principalment pels seus escrits llicenciosos (sobretot pels seus Sonets luxuriosos), també va signar obres moralitzadores que el van congraciar amb l'ambient cardenalici que va sovintejar. És un dels intel·lectuals més representatius de l'esperit renaixentista italià i una de les figures que millor mostren la superació de la visió teològica i ètica medievals. Els seus escrits sobre art, i especialment sobre Ticià, van propiciar múltiples encàrrecs i van incidir en el prestigi internacional d'aquest pintor.

Infància[modifica | modifica el codi]

Es desconeix com va ser la seua infància, llevat que va nàixer la nit entre el 19 i el 20 d'abril de 1492 i que era el fill d'un sabater anomenat Lucca (el seu cognom potser era "del Tura") i d'una prostituta, Margherita dei Bonci, anomenada Tita, que també servia de model per a pintors i escultors.[1] El cognom d'Aretí amb el qual se'l coneix, és en realitat el gentilici de la seua ciutat natal, Arezzo.[2] De fet, sovint se l'anomena simplement com L'Aretí.

Fill de cortesana, ànima de rei[modifica | modifica el codi]

A Pietro Aretí li agradava definir-se així: Figlio di cortigiana, con anima di re («Fill de cortesana amb ànima de rei»).

En la seua «Correspondència» va escriure:

« Diuen que sóc fill de cortesana; això no em fa dolent; no obstant tinc l'esperit d'un rei. Jo visc lliure, em divertisc i per tant puc dir-me feliç. Les meues medalles estan foses amb tots els metalls i tots els materials. La meua efígie està exposada enfront dels palaus. S'esculpeix el meu cap en bustos, en medallons, sobre el marc dels espills, com es fa amb Alexandre, Cèsar, Escipió. Alguns gots de vidre s'anomenen gots aretins. Una raça de cavalls ha pres el meu nom perquè el papa Climent va regalar-me'n un. El rierol que creua per ma casa s'anomena l'Aretí. Les meues dones volen que les anomenen Aretines. Finalment, es diu "estil aretí". Els pedants poden morir de ràbia abans d'aconseguir tant d'honor.[3] »

Joventut[modifica | modifica el codi]

Estàtua d'Il Pasquino (foto de 2005), on Aretí va col·locar les seues primeres obres satíriques

Als catorze anys aproximadament es va traslladar a Perusa, on va estudiar pintura i després va freqüentar la Universitat local.

Es va instal·lar a Roma l'any 1517 gràcies a la protecció del banquer Agostino Chigi. S'hi va posar al servei del cardenal Juli de Médicis i va arribar a freqüentar també la cort del papa Lleó X. Durant el conclave de 1522 s'hi trobava a Roma, i va ser llavors quan probablement va escriure una de les seues primeres obres: les Pasquinades, en forma de sàtires anònimes contra la cúria que va fixar en la imatge d'Il Pasquino (estàtua romana on tradicionalment es col·loquen libels).

El nou papa va ser Adrià VI, a qui Aretí va posar-li el sobrenom de la tinya alemanya (pel seu origen estranger, nord-europeu, tot i que en realitat era holandès). Llavors Aretí va abandonar Roma i va viatjar per Itàlia. A Màntua va entrar al servei de Giovanni dalle Bande Nere.

Va tornar a Roma en 1523, quan va ser elegit nou papa Climent VII: aviat recuperarà la notorietat que havia tingut en la seua anterior estada. La seua vida en aquest segon període romà no serà, ni de bon tros, tranquil·la.

Sonets luxuriosos i La cortesana[modifica | modifica el codi]

Durant aquests anys romans va compondre els Sonetti lussuriosi («Sonets luxuriosos»), inspirats pels gravats eroticopornogràfics del pintor Marcantonio Raimondi sobre dibuixos de Giulio Romano; en el mateix període va escriure l'obra teatral La cortigiana («La cortesana)», comèdia ambientada en les dates anteriors al Saqueig de Roma i paròdia d'Il cortegianoEl cortesà») de Baldassarre Castiglione.

Venècia[modifica | modifica el codi]

Les seues dolentes relacions en el Vaticà el van obligar a abandonar la capital al març de 1527 per a instal·lar-se a Venècia, ciutat amb fama en el seu temps de ser molt dissoluta. A Venècia transcorrerà la resta de la seua vida, escrivint i publicant la major part de les seues obres.

És cèlebre una descripció seua: un capvespre a Venècia, on es descriuen els tons càlids de les últimes llums del sol i els perfils boirosos. Acaba el text preguntant-se: « per a pintar açò, on estàs, Ticià? »

L'Aretí va morir el 21 d'octubre de 1556, presumiblement per apoplexia (segons algun autor, a causa d'un atac de riure).

Epitafi[modifica | modifica el codi]

Alguns historiadors de la literatura asseguren que Pietro Aretí va ordenar (sense que se li obeïra) gravar sobre la seua tomba la inscripció següent:

« Aquí jau Aretí, poeta toscà,
de tots va parlar malament, excepte de Crist,
excusant-se amb la raó: «no el conec»
»

Obres principals[modifica | modifica el codi]

  • Sonetti lussuriosi («Sonets luxuriosos»)
  • Dubbi amorosi («Dubtes amorosos»)
  • Lettere
  • Ragionamenti
  • Orlandino

Comèdies:

  • Fraza
  • La cortigiana
  • Il marescalco
  • La talanta
  • L'ipocrito
  • Il filosofe

Tragèdies:

  • Orazia

Referències literàries[modifica | modifica el codi]

Manuel Mujica Láinez el va convertir en personatge de la seua novel·la Bomarzo i va va fer d'ell aquest retrat literari:

« Pietro Aretí, gros, barbat, sufocat el cap de Silè per les pells luxoses, solia visitar-me i m'entretenia amb l'enumeració dels regals principescos que contínuament li trametien les corts remotes d'Itàlia, i de França i d'Alemanya, per a assossegar la seua ironia anihiladora, i dels tributs que li pagaven els pirates berbers i el paixà d'Alger, com si fóra un sobirà temible. Simpàtic quan volia, feroç quan volia també, xantatgista incomparable, periodista sense escrúpols i sense defalliment, multiplicava les cartes i els impresos, i l'or brollava cap a ell per a escapar de seguida de les seues mans pròdigues. Quan percaçava algú, el verí de les seues fletxes l'esgotava.[4] »

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. de Sanctis, Storia della letteratura italiana, Llibre XVI
  2. en italià "aretino"
  3. Francesco de Sanctis: Storia della letteratura italiana, Llibre XVI - cit.
  4. Mujica Lainez, Manuel: Bomarzo. Barcelona: Seix-Barral, 1996

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pietro Aretino