Arquebisbat de Narbona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Arquebisbat de Narbona
Archidioecesis Narbonensis
Archidiocèse de Narbonne

La catedral de Sant Just i Sant Pastor
Localització
País França França
Territori bandera de Narbona Occitània
Diòcesis sufragànies

Agde
Alès
Alet

Barcelona
Béziers
Carcassonna
Elna
Girona
Limoux
Lodeva
Maguelona
Montpellier
Nimes
Parmiers
Perpinyà
Saint-Pons
Tolosa
Urgell
Bisbat d'Usès
Vic
Informació
Ritus romà
Establiment segle IV
Catedral catedral de Sant Just i Sant Pastor
Mapa

L'arquebisbat de Narbona és una demarcació de l'església catòlica que tenia com a cap la ciutat de Narbona. Va sorgir al segle V, quan Narbona fou erigida en metròpoli de les regions de la Gàl·lia sotmeses als visigots, i va incloure també Tolosa de Llenguadoc fins després de Vouillé (507).

Al segle VI Elna es va erigir en bisbat dins la província de Septimània que era la jurisdicció de Narbona. La conquesta àrab, el segle VIII, va posar fi a l'organització eclesiàstica existent. Quan els francs van recuperar Usés, Nimes, Lodeva, Magalona, Agde i Besiers, el 752, s'hi van erigir bisbats. Al 759 els francs van conquerir Narbona, Carcassona, Elna i llocs de la Gòtia, i es van establir tres nous bisbats. El 767 van entrar a Tolosa de Llenguadoc i es va crear un bisbat. El 785 es van recuperar la diòcesi d'Urgell i de Girona, i la de Vic el 798, i finalment Barcelona el 801. Tots aquests bisbes restaren supeditats a l'autoritat del Arquebisbe de Narbona, que des llavors presidia els sínodes i concilis provincials de tota Septimània i de Gòtia. El 906 el bisbe Idalguer d'Osona es queixava de la supeditació de la diòcesi a Narbona, i es coneix l'intent del bisbe Esclua d'Urgell (886-892) de restaurar la seu metropolitana de Tarragona (Arquebisbat de Tarragona, cap de l'antiga província Tarraconense). L'abat de Santa Cecília de Montserrat, Cesari, també va intentar restaurar la seu de Tarragona el 966, i Ató, bisbe d'Osona ho va provar el 970. El 1091 el bisbe de Vic Berenguer Sunifred va obtenir la separació de Narbona, però l'arquebisbat o metròpoli de Tarragona no es va restablir formalment fins al 1116.

A partir del 1116 l'arquebisbat de Narbona va quedar format pels bisbats d'Alet (creat el 1308, ja que inicialment fou una abadia), Besiers, Carcassona, Lodeva, Magalona (més tard Montpeller), Perpinyà (abans a Elna), Nimes, Usés i Sant Pons (abans a Agde), mentre que els bisbats de la Ghòtia passaren a dependre de Tarragona. No va haver-hi modificacions fins que el 1692 es va erigir el bisbat d'Alais.

Bisbes metropolitans de Narbona[modifica | modifica el codi]

  • Sant Pau de Narbona, vers 251.
  • Esteve, segle III.[1]
  • Gavidius, 359.[2]
  • Hilari, 417-422.
  • Rústic 427-461 [3]
  • Hermes, 462-?
  • Caprari, vers 506
  • Aquilí, vers 560.[4]
  • Migeci (Migetius) o Megaci, abans de 589 - després de 597.
  • Sergius, vers 610.
  • Selva, 633-638.
  • Argebaud, vers 672.
  • Sunifred, 683-688.
  • Arribert, vers 768.[1]

Llista d'arquebisbes de Narbona com a metropolitans de territoris catalans (Gòtia)[modifica | modifica el codi]

Llista d'arquebisbes de Narbona fins a la Revolució Francesa[modifica | modifica el codi]

Episcopat Arquebisbe Notes

1311-1341

Bernard de Fargis o de Farges

1341-1347

Gasbert de Valle (o de La Val) (1297 - 1347)

Cambrer dels papes Joan XXII, Benet XII i Climent VI, abans bisbe de Marsella i bisbe d'Arle.

1347-1375

Pierre de La Jugie

1375-1391

Jean Roger de Beaufort

Abans bisbe de Carpentras, i després arquebisbe d'Auch

1391-1432

François de Conziè

Oncle del cardenal i arquebisbe d'Arle, Louis Aleman

1433-1436

François Condolmer o Coldumier

Cardenal.

1436-1451

Jean d'Harcourt

1451-1460

Louis d'Harcourt

1460-1472

Antoine Du Bec Crespin

1473-1482

Renaud de Borbó

1482-1484

Jordi d'Amboise, conegut com el cardenal d'Amboise

Cardenal el 1498.

1484-1492

François Hallé (? - París, 1492)

1492-1494

Jordi d'Amboise

Segona vegada.

1494-1502

Pierre d'Abzac de la Douze

1502-1507

François Guillaume de Castelnau de Clermont-Lodève (1480-1540), conegut com el cardenal de Clermont-Lodève

Cardenal el 1503.

1507-1514

Guillaume Briçonnet (1445 - Narbona, 1514)

Cardenal el 1495.

1515-1523

Juli de Medicis

Cardenal el 1513 i després Papa com a Climent VII (1523-1534).

1524-1550

Joan de Lorena (1498-1550)

Cardenal el 1518.

1550-1551

Hipolit d'Este, conegut com el cardinal de Ferrara

Cardenal el 1538.

1551

François de Tournon

Cardenal el 1530.[7]

1551-1563

François Pisani (Venècia ?, 1474 - Roma, 1570)

Cardenal el 1517.

1563-1572

Hipolit d'Este

Segona vegada.

Episcopat Arquebisbe Notes Escut[8]

1572-1575

Simon Vigor

1575-1582

'seu vacant des de la mort de Simon Vigor el 23 d'octubre 1575 a la pujada de François de Joyeuse, el 1582.

1582-1600

François de Joyeuse (Carcassona, 1562 - Avinyó, 1615)

Cardenal el 1584.

François de Joyeuse

1600-1628

Louis de Vervins

1628-1659

Claude de Rebé (Amplepuis, 1587 - Narbona, 1659)

Claude de Rebé

1659-1673

François Fouquet (París, 1611 - Alençon, 1673)

François Fouquet

1673-1703

Pierre de Bonzi (Florència, 1631 - Montpeller, 1703)

Cardenal el 1672.

Pierre de Bonzi
Episcopat Arquebisbe Notes Escut[9]

1703-1719

Charles Le Goux de La Berchère (Vif (Isère), 1647 - Narbona, 1719)

Charles Le Goux de La Berchère

1719-1739

René François de Beauvau Du Rivau (Château du Rivau, 1664 - Narbona, 1739)

René François de Beauvau Du Rivau

1739-1751

Jean-Louis Des Balbes de Berton de Crillon (1684 - Avinyó, 1751)

Jean-Louis Des Balbes de Berton de Crillon

1752-1762

Charles Antoine de La Roche-Aymon (Mainsat, 1697 - París, 1777)

Cardenal el 1771.

Charles Antoine de La Roche-Aymon

1762-1790

Arthur Richard de Dillon (Saint-Germain-en-Laye, 1721 - Londres, 1806)

Darrer arquebisbe de Narbona.

Arthur Richard de Dillon
  • Guillaume Beseaucèle, bisbe constitucional de l'Aude, només va residir uns mesos a Narbona, i després es va establir a Carcassona.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Absent de la lliste de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981.
  2. Absent de la llista de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Devic i Vaisette l'inclouen a la seva llista però precisen: Gavidius va suscriure les actes del concili de Rimini (any 359), però el seu nom no està seguit de cap indicació que permeti saber la seu. Sulpici Sever, qui residia a Primulac, l'anomena "episcopus noster, del que s'ha deduït que la seu era Narbona.
  3. vers 441-445 es creu que va fer construir la catedral de la vila, destruïda per un incendi.
  4. Absent de la llista de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Devic i Vaisette l'inclouen a la seva llista però precisen: Aquilí es suposat metropolità de Narbona vers la meitat del segle VI però el seu nom no apareix en lloc excepte en la vida de Sant Victorià, abat a Hispània, on es designat com un deixeble del sant que va morir el 560
  5. Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981, p. 109.
  6. Absent de la llista de Devic i Vaisette i de la de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Els dos primers assenyalen: Agi va haver de lluitar contra Gerard, nomenat indegudament per Rostany d'Arle , arquebisbe d'Arle i Ameli, bisbe d'Uzès, tots dos vassalls de Lluis III el Cec rei de Provença; però Agi va obtenir el pali i va cabar sent reconegut com únic bisbe.
  7. Només assenyalat a la llista de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Devic i Vaisette precissen: En 1550, el 27 de juny, Hipolit d'Este va succeir a Joan de Lorena com arquebisbe però al cap de poc va renunicar en favor de François, cardenal de Tournon, que al seu torn va cedir el lloc abans de prendre possessió a François IV Pisani; aquest fou nomenat per Juli II amb la reserva del terç net dels ingressos a favor del cardenal de Tournon; aquest darrer, arquebisbe de Lió, va encarregar a Zerbinatis de conferir en nom seu els beneficis de la metropoli de Narbona.
  8. Es creu que els arquebisbes de Narbonne no van adoptar la corona ducal fins a Pierre de Bonzi, potser després de la publicació del llibre de Guillaume Besse, Histoire des Ducs, Marquis et Comtes de Narbonne, autrement appelés Prince des Gots, Ducs de Septimanie et Marquis de Gothie el 1660 en el que l'autor, en la dedicatòria a François Fouquet, li dona el títol de duc de Narbona (Histoire générale de Languedoc, llibre IV). Una corona comtal apareix en l'escut de Claude de Rebé esculpit a la porta de la sala d'audiències del palau dels arquebisbes i també a les de François Fouquet en un gravat de Grégoire Huret, però François Fouquet fou enviat a l'exili el 1661, poc després de la publicació de l'Histoire des Ducs, Marquis et Comtes de Narbonne. Els disssenys dels escuts apareixen a la Histoire générale de Languedoc, de Dom Claude Devic, dom Joseph Vaissète, al volum
  9. al moment de la mort del titular : Charles Antoine de La Roche-Aymon porte el del cardenal i arquebisbe duc de Reims, par de França.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]