Càmera fotogràfica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Leica II del 1932

Una càmera fotogràfica és un dispositiu emprat per prendre fotografies, sigui individualment o en seqüència. El seu nom prové del llatí camera obscura, que significa "cambra fosca", un invent atribuït a Leonardo da Vinci que servia únicament per visualitzar o dibuixar objectes.[1] Es refereix a un mecanisme antic per projectar imatges en el que una habitació (o cambra) funcionava de manera similar a com ho fan actualment les càmeres.

El 1827 el francés Joseph Nicephore obtingué la primera imatge fotogràfica de la història. Un col·laborador seu, Louis Daguerre, desenvolupà la tècnica, consistent en una placa de coure, coberta amb una solució de plata, que era exposada a la llum durant trenta minuts. Quan la imatge ja havia quedat estampada, la placa era sumergida en un dissolvent i la imatge anava apareixent gradualment, fins a quedar fixada en paper.[1]

Les càmeres poden treballar amb l'espectre visual o qualsevol rang de l'espectre electromagnètic.

Tota càmera és una mena de cambra tancada amb una obertura en un dels extrems perquè la llum hi entri i un gravador o superfície de visualització per capturar la llum a l'altre extrem. El diàmetre d'aquesta obertura és controlat habitualment per un mecanisme d'iris tot i que hi ha càmeres amb mida fixa.

Càmera Pentax Auto 110.

Mentre que l'obertura i la lluminositat de l'escena controlen la quantitat de llum que entra a la càmera durant la fotografia, el disparador controla la llargada del temps que la llum incideix a la superfície enregistradora. Per exemple, en situacions de baixa lluminositat, la velocitat d'obturació hauria de ser menor (més temps obert) per permetre a la pel·lícula capturar la poca llum present.

Hi ha diverses maneres d'enfocar acuradament una càmera. Les càmeres més simples tenen lents fixes i utilitzen una petita obertura i unes lents de gran angular per assegurar que tot allò que està a una distància de les lents (normalment des dels tres metres fins a l'infinit) està enfocat raonablement. Aquest tipus és el que es troba en les càmeres d'un sol ús i d'altres càmeres barates. La càmera també té forca limitat el rang d'enfocament, indicat en el cos de la càmera. L'usuari haurà d'endevinar o calcular la distància a la que es troba el subjecte i ajustar el focus en conseqüència. En algunes càmeres això és indicat mitjançant símbols (tors; dues persones dempeus; un arbre; muntanyes).

Les càmeres amb telèmetre enfoquen gràcies a una unitat acoblada de paral·lelatge en la part superior de la càmera. Les càmeres rèflex de lents simples permeten al fotògraf determinar l'enfoc i la composició visualment utilitzant les lents de l'objectiu i movent un mirall per projectar la imatge en un micro-prisme de plàstic o vidre inferior. Les càmeres rèflex de lents bessones empren les lents de l'objectiu i una unitat de lents d'enfoc (habitualment idèntiques a les lents de l'objectiu) en un cos paral·lel per a la composició i enfocament. Les càmeres de visió empren una pantalla inferior de vidre que es retira i reemplaça per una placa fotogràfica abans de l'exposició.

Les càmeres tradicionals capturen la llum en una pel·lícula fotogràfica o placa fotogràfica. Les càmeres de vídeo o digitals usen components electrònics habitualment aquests són charge coupled device (CCD) o fins i tot sensors basats en CMOS per capturar imatges que poden ser transmeses en una cinta o memòria de l'ordinador (Random Access Memory) a l'interior de l'aparell i que permet la reproducció o processament a posteriori.

Les càmeres que prenen diverses imatges en seqüència són conegudes com a càmeres de moviment o ciné cameras a Europa; aquelles que són dissenyades per prendre imatges separades són conegudes com a càmeres estàtiques (still cameras). Tot i això, aquestes categories se superposen ja que les càmeres estàtiques són utilitzades habitualment per capturar moviments amb efectes especials i les modernes càmeres digitals fàcilment poden treballar com a càmeres estàtiques o de moviment. Una videocàmera és una categoria de càmeres de moviment que emmagatzema les imatges en una cinta magnètica (utilitzant tecnologia analògica o digital).

Les càmeres que prenen fotografies en tres dimensions són conegudes com a estèreo càmeres. Per fer aquest tipus de fotografies, les càmeres disposen de dues lents una al costat de l'altre. Per fer fotografies lenticulars disposen de 3, 4, 5 lents o fins i tot més.

Algunes càmeres tenen la capacitat d'imprimir la data en el negatiu.

Components d'una càmera[modifica | modifica el codi]

Els components bàsic d'una càmera són:

Tipus de càmeres[modifica | modifica el codi]

Fabricants de càmeres[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Brotons, Ròmul. El triomf de la imaginació, 60 invents que han canviat el món (o gairebé). Barcelona: Albertí Editor, 2010, p. 44-46. ISBN 978-84-7246088-1. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Càmera fotogràfica