Història de la ciència

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de la ciència és el conjunt d'avenços, invents i paradigmes teòrics que han tingut lloc a la història del coneixement. És una disciplina d'estudi que juntament amb la filosofia de la ciència i la sociologia intenten explicar l'avenç i el canvi científic lligant-los al context social on es produeixen. Com a tal, neix al segle XX, si bé sempre hi ha hagut referències al passat per explicar el present de la ciència. Destaca el nom de George Sarton [1] com un dels seus fundadors.

Història de la ciència a les primeres cultures[modifica | modifica el codi]

La història de la ciència a les primeres cultures estudia la protociència a la història antiga, prèvia al desenvolupament de la ciència a l'edat mitjana. Als temps prehistòrics, el consell i el coneixement es passava de generació en generació a través de la tradició oral. El desenvolupament de l'escriptura va permetre que el coneixement es pogués emmagatzemar i comunicar a través de generacions amb molta més fidelitat. Combinat amb el desenvolupament de l'agricultura, que va permetre disposar d'un excedent de menjar, va possibilitar que les primeres civilitzacions es desenvolupessin i més temps per a dedicar-se a altres tasques que pas sobreviure, com la recerca de coneixement per pròpia curiositat.

Ciència a Mesopotàmia[modifica | modifica el codi]

El desenvolupament de l'escriptura és condició indispensable per a la ciència avançada, que requereix càlculs matemàtics complexos. Per això les primeres manifestacions científiques es desenvolupen al voltant de Súmer. S'han trobat a Babilònia restes de tauletes amb les quatre operacions bàsiques i problemes que inclouen equacions.[2] El sistema numèric és de base sexagesimal.

Consideraven que el perímetre d'una circumferència era tres vegades el seu diàmetre i tenien fórmules per calcular les àrees dels principals cossos en geometria. Van traçar les primeres cartes de constel·lacions, fet que implicava mesures angulars.[3] Amb aquestes dades van crear el model de tots els calendaris posteriors. Els sacerdots eren instruïts en astrologia i astronomia i van influir en tota la ciència hel·lenística relacionada amb l'univers (és la tradició coneguda com a caldea). Destaca el nom de Seleucus, qui va proposar un model heliocèntric que no va ser acceptat pels seus contemporanis.

Els babilonis també van desenvolupar una comptabilitat avançada. Com que gran part dels intercanvis es feia amb els recursos naturals (minerals, plantes i animals o productes derivats), aviat va sorgir l'interès per classificar-los. Van crear el concepte de regne en biologia, dividint les espècies més properes en tipus que encara es conserven en la cultura popular. Amb aquest coneixement de l'entorn, van crear els primers remeis i consells agrícoles, que es transmetien per escrit.

Al camp de la geografia, han perdurat mapes mesopotàmics que inclouen distàncies aproximades, descripcions d'indrets i traçats del relleu, sens dubte per orientar les caravanes i expedicions comercials.

Ciència a Egipte[modifica | modifica el codi]

Els egipcis van sobresortir en la geometria, forçats per la necessitat de mesurar unes terres canviants a causa de les crescudes del Nil. Els primers teoremes relacionats amb els triangles són de les primeres dinasties egípcies, així com el concepte del nombre pi. Es conserva un important document, el papir Rhind, on es detallen els mètodes de resolució dels problemes matemàtics més comuns. Aquests coneixements els van aplicar als àmbits de l'enginyeria i la construcció de les piràmides. Van crear també un sistema de numeració de base 10, si bé encara no era posiciomal

Van avançar en l'experimentació mèdica i si bé la majoria de remeis farmacològics han provat ser inefectius o fins i tot perjudicials,[4] van desenvolupar el concepte de dosi i les primeres descripcions del cervell. Amb la momificació va desenvolupar-se l'anatomia interna. El primer document mèdic extens és el Papir Edwin Smith.

Van calcular amb precisió les efemèrides dels astres i el seu model del zodíac és la base de l'actual [5] Es considera que l'alquímia va néixer a Egipte (pel déu Thoth). Van crear el vidre, el morter i el guix.[6]

La biblioteca d'Alexandria reunia gran part del saber de l'època antiga fins que va desaparèixer cremada. Diverses cases del coneixement a les principals ciutats són una prova de l'interès egipci per la ciència.

Ciència xinesa[modifica | modifica el codi]

Els xinesos van compendiar el seu saber matemàtic al document anomenat yijing, que inclou fórmules geomètriques i les primeres descripcions de l'àlgebra.

A la Xina es van dur a terme les primeres observacions d'eclipsis, meteors i supernoves, entre altres descobriments de l'astronomia.[7] Van idear un zodíac propi, oposat a l'occidental, basat en els animals tradicionals i en la successió dels anys. Entre els seus invents destacats estan l'àbac, que va facilitar enormement el càlcul, i la brúixola, que va ajudar als viatgers a orientar-se.

En medicina van basar-se en els remeis vegetals i l'acupuntura, així com en l'equilibri dels humors interiors. Es creu que van predir la circulació de la sang (dins el model del Yin i Yang). Van inventar el paper i una impremta primitiva, que va servir per accelerar la difusió de les idees científiques i que no serien introduïts a Europa fins segles després.

Ciència de l'Índia[modifica | modifica el codi]

Els indis van desenvolupar les xifres que s'usen avui dia majoritàriament (traslladades pels àrabs a Europa), així com el zero i el sistema de numeració posicional. Una escola jaïnista va crear el concepte de nombres binaris, usats en la informàtica moderna.

De la mateixa manera que els xinesos, creien que la major part de les malalties es devia a desequilibris. Per això l'ayurveda o medicina tradicional es basava a recuperar aquesta harmonia. Van destacar les seves observacions sobre el medi ambient com a font de salut o alteracions corporals.

Van ser els primers a desenvolupar les ciències humanes, com la lingüística. Van avançar també en el coneixement de les propietats del ferro, fet que els va permetre fondre metalls i crear objectes d'artesania i armes.

Ciència del món clàssic[modifica | modifica el codi]

La ciència grega està fortament lligada a la filosofia, que comença a preguntar-se per l'origen racional del món exterior, abandonant en part les explicacions religioses imperants. Creien que l'univers era un cosmos ordenat i per tant que era possible conèixer-lo i explicar-lo,[8] fet que va impulsar l'ensenyament i el conreu de la ciència. En aquests cercles educatius va sorgir el raonament deductiu, base del mètode científic. Hi destaca la figura de Pitàgores, que fins i tot considerava que l'origen de tot (arkhé) era el nombre, així com els noms d'Euclides o Tales.

Van postular que la Terra era rodona per primer cop (Eratòstenes). També van establir la primera classificació completa dels vegetals i minerals, introduint el concepte de taxonomia (Plini el Vell). Els elements clàssics, que serien l'essència de tot l'existent, neixen a Grècia.

En el camp de la medicina, van aportar complets tractats d'anatomia i tècniques de cirurgia. Demòcrit va afirmar que tota la matèria, inclosa la viva, estava formada per àtoms. Els metges grecs practicaven la dissecció de cadàvers i van descobrir l'existència del sistema nerviós.

Roma heretà la ciència grega i va desenvolupar les seves aplicacions pràctiques, especialment a l'enginyeria. El tractat de Ptolomeu sobre astronomia, per exemple, és un compendi del coneixement clàssic sobre l'univers. Galè, per la seva banda, va continuar les investigacions mèdiques gregues i va afirmar per primer cop que les artèries transportaven la sang.

Ciència medieval[modifica | modifica el codi]

Ciència europea[modifica | modifica el codi]

El desenvolupament de la ciència europea durant l'Edat Mitjana es va lligar als centres de cultura, dominats per religiosos cristians: els monestirs i les primeres universitats a partir del segle XII. Europa no va ser, però, líder en recerca durant aquest període, sinó que van dominar les adaptacions foranes i les controversies entre fe i raó, és a dir, sobre l'estatut de la ciència i la seva relació amb l'ésser humà. Les principals contribucions van donar-se en el camp de la cinemàtica i la modernització agrícola.

Als s. X i XI, l'orientació racionalista dels intel·lectuals de les ciutats, l'estudi dels clàssics i la traducció de tractats de ciència àrabs van fer recuperar l'interès per comprendre el món. La ciència tornava a estar de moda i els comtats catalans eren un dels centres culturals més importants de la cristiandat com a porta d'entrada del saber d'Al-Andalus. L'Església recelava d'aquests canvis, ja que veia com el pensament d'Aristòtil servia de guia per a estudiosos i alumnes, i com la majoria del saber provenia d'un poble infidel, i per tant, enemic. Però va ser gràcies a aquests coneixements que Europa va fer un pas de gegant per entendre i explicar els fenòmens naturals. L'Església no va tenir més remei que adaptar-se als nous corrents de pensament, i a una filosofia, l'escolàstica, que utilitzava la dialèctica i la raó per aproximar-se a la fe i al món natural.[9]

Ciència islàmica[modifica | modifica el codi]

Els àrabs van actuar de pont entre Orient i Occident a través de les seves traduccions de documents antics i els seus experiments, atès que el territori de domini islàmic abastava una part de l'Àsia (incloent-hi l'imperi Bizantí), el Magrib i part d'Europa, especialment la zona d'Al-Àndalus. Es creu que Ibn al-Hàytham, amb els seus tractats sobre òptica, va ser el primer científic segons la concepció moderna del terme.[10] Al món islàmic van sorgir conceptes com la revisió per pars i l'adopció sistemàtica del sistema decimal, base indispensable per al càlcul complex. El concepte d'algorisme es deu també als musulmans, així com l'auge de l'alquímia i la trigonometria.

Un dels invents més destacats va ser l'astrolabi, que va ajudar al desenvolupament de l'astronomia i la navegació. Això va impulsar la cartografia i el contacte amb altres pobles, nodrint-se de les aportacions de diferents cultures. En el camp de la medicina, van perfeccionar els instruments quirúrgics i les descripcions del cos humà.

Ciència xinesa[modifica | modifica el codi]

Els xinesos van inventar la pólvora i partir d'ella coets i armes que posteriorment passarien a Occident. També van inventar el rellotge mecànic i la càmera fosca (clau per a la fotografia). Van ser els primers a explicar de manera convincent fenòmens com l'Arc de Sant Martí o que la lluna era un cos esfèric.[11] Un dels noms més destacats és el de Shen Kuo, qui va aventurar hipòtesis com la del canvi climàtic.

Ciència moderna[modifica | modifica el codi]

Amb el Renaixement es viu una veritable revolució científica. Es qüestionen alguns dels dogmes religiosos i se sotmet l'estudi de l'entorn a la raó. Les noves idees es difonen més ràpidament gràcies a l'augment dels intercanvis comercials, l'auge de les ciutats i la invenció de la impremta a Europa, qui agafa el lideratge en recerca.

La Terra ja no es considera el centre de l'univers, sinó el sol (heliocentrisme) i a més a més canvia la percepció del planeta, que s'eixampla gràcies a les noves descobertes, com l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica o les rutes africanes. Les lleis de Newton expliquen com funcionen les forces que regeixen la Terra i el cosmos, que es pot observar millor amb el nou telescopi.

Aquests canvis van preparar el camp per a l'adveniment de la ciència moderna. Alguns estudiosos, però, com Pierre Duhem, qüestionen que hi hagués una ruptura radical amb el passat per aquesta època.[12] A més a més, durant el segle XVI es va viure un auge de la màgia, embolcallada de doctrines neoplatòniques.

Historiadors de la ciència destacats[modifica | modifica el codi]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de la ciència Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Sarton, George. Introduction to the History of Science, Carnegie institution of Washington Publication nº 376. Baltimore, 1927-1948.
  2. Duncan J. Melville (2003). Third Millennium Chronology, Third Millennium Mathematics. St. Lawrence University.
  3. Maor, Eli (1998), Trigonometric Delights, Princeton University Press, p. 20, ISBN 0691095418
  4. Snoerk, Frank The Mind Matters - Snoek 14 (3): 116 - Diabetes Spectrum
  5. Christiane Desroches Noblecourt, Le fabuleux héritage de l'Égypte, éditions Pocket, 2006, (ISBN 2266154273), pp.322-328.
  6. Velasco Montes, José Ignacio: Magia, alquimia y medicina en el Antiguo Egipto, Instituto de estudios del antiguo Egipto.
  7. http://filer.case.edu/~sjr16/advanced/pre20th_ancients_others.html
  8. F. M. Cornford, Principium Sapientiae: The Origins of Greek Philosophical Thought, (Gloucester, Mass., Peter Smith, 1971), p. 159.
  9. «La ciència torna a casa». Web. Generalitat de Catalunya. Romànic Obert. [Consulta: 18 gener 2014].
  10. Rosanna Gorini (2003). "Al-Haytham the Man of Experience. First Steps in the Science of Vision", International Society for the History of Islamic Medicine. Institute of Neurosciences, Laboratory of Psychobiology and Psychopharmacology, Rome, Italy.
  11. Joseph Needham, Science and Civilization in China: Volume 3, Mathematics and the Sciences of the Heavens and the Earth (Taipei: Caves Books, Ltd., 1986) pp. 415–416.
  12. Duhem, Pierre, Les origines de la statique, Harvard University Press 1905.