Max Planck
De Viquipèdia
 |
| Premi Nobel de Física (1918) |
 Planck en 1929 |
|
| Naixement | 23 de abril de 1858 |
|---|---|
| Mort | 4 de octubre de 1947 Göttingen, Alemanya (89 anys) |
| Residència |  Alemanya |
| Ciutadania | Alemany |
| Nacionalitat | Alemany |
| Camp | Física |
| Institucions | Universitat de Lilla (1874) |
| Universitat | Universitat de Munic |
| Assessor acadèmic | Philipp von Jolly |
| Estudiants notables | Gustav Ludwig Hertz 20px Erich Kretschmann Walther Meißner Walter Schottky Max von Laue 20px Max Abraham Moritz Schlick Walther Bothe 20px Hilde Heinicke Karl Körner Isidor Malkin Wilhelm Wenzel Fritz Reiche |
| Conegut per | Establir les bases de la teoria quàntica de la matèria i introduir la constant de Planck. |
| Premis importants | Premi Nobel de Física en 1918. |
Max Karl Ernst Ludwig Planck ( Kiel, Alemanya 1858 - Göttingen, Alemanya 1947 ) fou un físic alemany, considerat com el pare de la teoria quàntica i guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1918.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Planck era originari d'una família amb gran tradició acadèmica: el seu besavi Gottlieb Jakob Planck (1751-1833) i el seu avi Heirich Ludwig Planck (1785-1831) van ser professors de teologia a la universitat de Göttingen, el seu pare Wilhem Johann Julius von Planck (1817-1900) va ser professor de dret a Kiel i Munic, el seu oncle Gottlieb Planck (1824-1907) va ser també jurista a Göttingen i un dels pares del Codi Civil d'Alemanya.
Va néixer el 23 d'abril de 1858 a Kiel, del matrimoni de Julius Wilhem amb la seva segona esposa Emma Patzig (1821-1914). Tenia quatre germans (Hermann, Hildegard, Adalbert i Otto) i dos mig germans (Hugo i Emma), fills del seu pare amb la seva primera esposa. Va passar a Kiel els seus sis primers anys i llavors la seva família es va traslladar a Munic. Allà es va matricular en el Maximiliansgymnasium. Els seus companys de classe eren fills de famílies conegudes de Munic. Entre ells es trobaven el fill del banquer Heinrich Merck i Oskar Miller, fundador més endavant del Deutsches Museum. Als 16 anys va obtenir el seu Schulabschluss o graduació. Com mostrava talent per la música (tocava el orgue, el piano i el violoncel), la filologia clàssica i les ciències, va dubtar a l'hora d'escollir la seva orientació acadèmica. Al consultar al professor de física Philipp von Jolly aquest va respondre que en física l'essencial ja estava descobert, i que quedaven pocs buits per omplir, concepció que compartien molts altres físics del seu temps. Planck, que va respondre al seu professor que no tenia interès en descobrir nous mons sinó en comprendre els fonaments de la física, finalment es va decidir per aquesta matèria.
Planck es va matricular per al curs 1874/75 a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Munic. Allà, sota la tutela del professor Jolly, Planck va portar a terme els seus propis experiments (per exemple sobre la difusió de l'hidrogen a través del platí calent) abans d'encaminar els seus estudis cap a la física teòrica. A més dels seus estudis, va ser membre del cor de la universitat on en 1876/77 va compondre una opereta titulada «Die Liebe im Walde» i el 1877 va realitzar amb altres dos companys un viatge per Itàlia. Visità Venècia, Florència, Gènova, Pavia, els estanys de Como i Lugano, Llac Maggiore, Brescia i el Llac de Garda.
El curs 1877/78 el va realitzar a Berlín, a la Universitat Friedrich-Willhems, on va rebre les ensenyances dels cèlebres físics Hermann von Helmholtz i Gustav Kirchhoff. De Helmholtz va dir Planck que no preparava les classes, que constantment canviava el que estava escrit a la pissarra i que semblava tan avorrit com els estudiants. El resultat era que pocs estudiants estaven en la seva aula. Al final només van quedar tres estudiants, entre els quals hi havia el propi Planck i el més tard astrònom Rudolf Lehmann-Filho. En canvi de Kirchhoff deia que les seves classes estaven preparades meticulosament, però que sovint resultaven àrides i monòtones, i que els estudiants admiraven l'orador, no el seu discurs. [1] Malgrat aquesta opinió desfavorable sobre Helmholtz com a professor, va travar una amistat amb ell. En aquesta època es va dedicar paral·lelament pel seu compte a l'estudi de l'obra de Rudolf Clausius, que va admirar el seu discurs comprensible i la seva claredat, sobre els principis de la termodinàmica. Va ser en aquest tema en el qual va treballar per preparar la seva tesi de doctorat, que va dur per títol «Über den zweiten Hauptsatz der mechanischen Wärmetheorie» (Sobre el segon principi de la termodinàmica ) i que va presentar el 1879 a Munic, amb 21 anys. Va tornar a Munic el 1880 per exercir com a professor a la universitat. En 1889, va tornar a Berlín, on des de 1892 va ser el director de la càtedra de Física teòrica.
Des de 1905 fins a 1909, Planck va ser el cap de la Deutsche Physikalisches Gesellschaft (Societat Alemanya de Física). El 1913, es va posar al capdavant de la universitat de Berlín. El 1918 va rebre el Premi Nobel de física per la creació de la teoria sobre la mecànica quàntica. Des de 1930 fins 1937, Planck va estar al capdavant de la Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft zur Förderung der Wissenschaften (KWG, Societat de l'emperador Guillem per a l'Avanç de la Ciència).
Durant la Segona Guerra Mundial, Planck va intentar convèncer Adolf Hitler que perdonés als científics jueus. Després de la mort de Max Planck el 4 d'octubre de 1947 a Göttingen, la KWG es reanomenà com a Max-Planck-Gesellschaft zur Förderung der Wissenschaften (MPG, Societat Max Planck).
Els descobriments de Planck, que van ser verificats posteriorment per altres científics, van ser el naixement d'un camp totalment nou de la física, conegut com mecànica quàntica i proporcionar els fonaments per a la recerca en camps com el de l'energia atòmica. Va reconèixer el 1905 la importància de les idees sobre la quantificació de la radiació electromagnètica exposades per Albert Einstein, amb qui va col·laborar al llarg de la seva carrera.
[edita] Recerca científica
El 1894 inicià les seves investigacions científiques al voltant de la radiació del cos negre. Aconseguí ser contractat per companyies elèctriques per tal de millorar el funcionament de la bombeta elèctrica, aconseguint més llum amb el menor consum d'energia. El 1899 va descobrir una constant fonamental, la denominada Constant de Planck, amb la qual es pot calcular l'energia d'un fotó. Aquest mateix any va descriure el seu propi grup d'unitats de mesura basades en les constants físiques fonamentals, descobrint un any després la llei de radiació de la calor, denominada Llei de Planck, que explica l'espectre d'emissió d'un cos negre. Aquesta llei es va convertir en una de les bases de la teoria quàntica, que va emergir uns anys més tard amb la col·laboració d'Albert Einstein i Niels Bohr.
[edita] Relació amb Albert Einstein
El 1905 es publicaren els primers estudis del desconegut Albert Einstein al voltant de la teoria de la relativitat, sent Planck uns dels pocs científics que van reconèixer immediatament la significació d'aquesta nova teoria científica.
Planck també va contribuir considerablement a ampliar la teoria de la relativitat. La hipòtesi d'Einstein sobre la lleugeresa del quàntum (el fotó), basada en el descobriment de Philipp Lenard de l'any 1902 sobre l'efecte fotoelèctric, va ser rebutjada inicialment per Planck, així com la teoria de James Clerk Maxwell sobre electrodinàmica.
L'any 1910 Einstein precisà el comportament anòmal de la calor específica en baixes temperatures com un altre exemple d'un fenòmen que desafia l'explicació de la física clàssica. Planck i Walther Nernst per clarificar les contradiccions que apareixient en la física va organitzar la primera Conferència Solvay, realitzada a Brussel·les l'any 1911. En aquesta reunió Einstein finalment va convèncer Planck sobre les seves investigacions i els seus dubtes. A partir d'aquell moment uní una gran amistat entre Planck i Einstein, sent nomenat aquest últim professor de física a la universitat de Berlín mentre Planck en fou degà.
El 1918 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física pel seu paper jugat en l'avanç de la física amb el descobriment de la teoria quàntica. Des de 1930, i fins el 1937, Planck fou cap de la Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft zur Förderung der Wissenschaften (KWG, Societat de l'Emperador Guillem per a l'Avanç de la Ciència).
[edita] Últims anys
Durant la Segona Guerra Mundial Planck va intentar convèncer Adolf Hitler que perdonés als científics jueus. Erwin Planck, tercer fill de Max Planck, fou executat per alta traïció el 20 de juliol de 1944 per la suposada col·laboració d'aquest en l'intent d'assassinat del propi Hitler. Davant la desilusió del règim nazi i les constants bombes caigudes sobre Berlín, la seva ciutat de residència, decidí moure's amb la seva família cap a Göttingen.
Max Planck morí el 4 d'octubre de 1947 a la ciutat de Göttingen. Després de la seva mort la KWG canvià de nom esdevenint la Max-Planck-Gesellschaft zur Förderung der Wissenschaften (MPG, Societat o Institut de Planck per al desenvolupament de la ciència).
[edita] Vegeu també
[edita] Referències
- ↑ Hermann, Armin. Max Planck, mit Selbstzeugnissen und Bilddokumenten 7a edició. juliol de 2000 editorial rororo. Rienbeck bei Hamburg ISBN 3-499-50198-8
[edita] Reconeixements
En el seu honor s'anomenà el cràter Planck a la Lluna.
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Física 1918
- (alemany) Institut Max Planck
