Èridu

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Eridu)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 30° 48′ 57.02″ N, 45° 59′ 45.85″ E / 30.8158389°N,45.9960694°E / 30.8158389; 45.9960694

Mapa
Eridu i Babilònia de Hammurabi, 1792 al 1750 aC
Temple d'Abzu

Èridu (Sumeri: Eridu; transliterat: Eriduki; logo-grama cuneïforme: 𒉣𒆠 (signes literals: NUN.KI), fou una ciutat de Mesopotàmia. El seu nom vol dir ciutat poderosa.[1]

En els començaments de la civilització sumèria la ciutat de Eridu va ser el centre d'una cultura que va tenir certa hegemonia temporal, que després va passar a Badtibira. A Eridu fou el primer lloc de la baixa Mesopotàmia on es va donar la vida sedentària testimoniada per una sèrie d'estrats descoberts a l'extrem sud del país i que també es presenten a Ur, Tell el-Obeid i la kala d'Hajji Mohammed a l'oest d'Uruk i arriben fins a Nippur al centre de Babilònia (Sumèria) i Ras el-Amya més al nord. La ceràmica està treballada al torn lent, sent generalment monocolor amb dibuixos geomètrics a vegades com aquarel·les en fons blanc, apareixen rarament representacions d'animals. Els colors més usats són el violeta i el verd. La forma clàssica és un plat amb vora ampla i abundant decoració interior. Poques vegades tenen pics o anses.

La llista de reis de Sumèria diu que quan la reialesa va baixar del cel, Eridu fou la primera, i dona el nom d'alguns reis: Alulim (28.800 anys), Alalngar (36.000 anys); 2 reis sense nom (64.800 anys). Després "va caure i la reialesa va passar a Bad-tibira" (Badtibira). Evidentment el temps de regnat és totalment legendari. La mitologia sumèria l'esmenta com una de les cinc ciutats construïdes abans del diluvi.

Adapa U-an, anomenat el primer home, meitat humà i meitat deu, que tenia el títol de Abgallu (ab=aigua, gal=gran, lu=home) d'Eridu, és considerat el fundador de la civilització que hauria portat des de Dilmun (probablement Aràbia oriental), i va servir a Alulim. A la mitologia sumèria Eridu fou la seu del temple d'Abzu del deu Enki la versió sumèria del deu accadi de l'aigua Ea. Com totes les deïtats Enki va començar com a deu local que va compatir amb Anu i Enlil el govern de l'univers; el seu regne eren les aigües que rodejaven al món sota les quals residia (Sumeri ab=water; zu=lluny). Text babilonis parlen de la creació d'Eridu pel deu Marduk, com la primera ciutat sagrada, residència dels altres deus.

La seva fundació s'hauria produït vers el 5400 aC i llavors estava a la costa o molt propera, si bé actualment es troba a l'interior pels dipòsits al·luvials del Tigris i Eufrates. S'hauria format en un lloc de confluència de tres ecosistemes separats amb accés a l'aigua en un entorn desèrtic. La cultura inicial agrícola era d'explotació intensiva en regadiu derivada de la cultura de Samarra més al nord, amb canals i edificis de rajoles de fang. Les cultures d'Aràbia oriental eren de casadors i pescadors i junt amb influències de Samarra haurien estat els primers grangers en aquesta zona i per tant els primers sumeris. Vivien en cabanes de làmines; també hi hauria hagut influències dels pastors nòmades semites d'ovelles i cabres que vivien en tendes a les zones semidesèrtiques. Aquestes tres influències apareixen implicades en els primers nivells d'Eridu. L'establiment urbà va quedar centrat per un temple formant un gran complex de rajoles de fang dins una depressió que permetia acumular l'aigua. L'evolució cap als edificis de rajola dataria de vers el 5000 aC i va durar fins al 2900 aC ocupant unes deu hectàrees.

Al final del tercer mil·lenni aC la ciutat havia declinat i hi ha poques proves d'ocupació després d'aquesta data. Divuit temples de rajoles un sobre l'altra formen un inacabat ziggurat anomenat d'Amar-Sin (vers 2047–2039 aC). S'han trobat extensos dipòsits de restes de peix que mostren una continuïtat amb la cultura d'Abzu del déu Enki, i una ocupació i observança religiosa tan prolongada mostra l'origen indígena de la civilització sumèria.

Va ser sempre independent menys del 2335 aC fins al 2220 aC en què va pertànyer a Akkad. Vers el 2164 aC va ser sotmesa a Lagash. El 2003 aC fou conquerida pels elamites encapçalats pel regne de Simashki, el 1998 aC va passar a Isin i el 1925 aC a Larsa.

Eridu va estar abandonada llargs períodes fins que fou finalment abandonada del tot al segle VI aC (vers 600 aC) i va caure en ruïnes; l'expansió de les dunes d'arena i la salinitat de la plana en direcció a la mar limitava la seva agricultura. Quan fou reconstruïda sota els neobabilonis fou com un temple en honor a la seva antiga història.

Aqueologia[modifica | modifica el codi]

El lloc de Tell Abu Shahrain, prop de Bàssora, fou excavat per J. E. Taylor el 1855, R. Campbell Thompson el 1918, i H.R. Hall el 1919. Altres excavacions van seguir el 1946 fins a 1949

L'egiptòleg David Rohl pensa que fou el lloc de la Torre de Babel perquè el zigurat de la ciutat és molt més gran que la resta i s'acosta més a la descripció bíblica de la inacabada torre de Babel. El nom de NUN.KI de la ciutat va ser donat després a Babel.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Èridu». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Èridu