Normes de Castelló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Placa commemorativa de les Normes de Castelló al carrer Cavallers de Castelló de la Plana.

Les Normes Ortogràfiques de Castelló, o simplement Normes de Castelló o Normes del 32, són unes normes ortogràfiques elementals per a la llengua catalana-valenciana, que seguixen, bàsicament, les normes fabrianes, adaptades a les particularitats del valencià. Aquestes normes les van signar el 1932 les més importants institucions culturals del País Valencià.

En certa manera, les normes troben un compromís, en el sentit que respecten en essència l'estil i les normes ideades per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, però permeten l'ús d'idiosincràsies valencianes. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes; són simplement una guia. De fet, la situació del valencià estàndard actual segueix esta guia aproximadament, però és important tindre palés també que algunes coses que es consideren no ortogràfiques hui en dia (com, per exemple, atre per altre) es permetien a les Bases de Castelló originals. De manera inversa, alguns mots acceptats per l'AVL actualment, no estan en l'esperit de les Normes.

Història[modifica | modifica el codi]

Foto de l'assemblea de Mestres Valencians celebrada a Castelló per aquelles dates. Apareixen alguns dels signants, com Gaietà Huguet, Enric Soler i Godes o Carles Salvador.

Al començament del segle XX, existien dos corrents d'escriptors en valencià. Uns, de caràcter popular, que escrivien amb una ortografia basada en el castellà. Altres, del moviment de la Renaixença valenciana, que escrivien amb una ortografia massa arcaïtzant. Vora 1930, un grup d'escriptors jóvens promogueren, en la revista Taula de Lletres Valencianes, una campanya per tal de fer unes normes unitàries.

L'any 1930 fou especialment significatiu per l'elevat nombre d'iniciatives en favor del valencià, com ara l'aparició del llibre de Lluís Revest La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. La dimissió del dictador Primo de Rivera suscità al País Valencià i a tot Espanya el naixement d'unes expectatives de canvi polític i cultural que possibilitaven un major ús de la llengua a tots els nivells. És en aquest context que el juliol de 1930 la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, publicà l'editorial «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que considerem l'iniciador de l'etapa final del procés de codificació idiomàtica al País Valencià. El propòsit era, com afirma el manifest, «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del capritx personal les formes gràfiques del valencià», és a dir, que els escriptors valencians adoptaren unes solucions ortogràfiques consensuades. «Per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l'acord», proclamaven amb fermesa.

Esta idea va guanyar adeptes, i va ser la Societat Castellonenca de Cultura la que les va impulsar.

En desembre de 1932, els principals escriptors i entitats culturals valencians del moment aplegaren a un acord de bases, que es coneix com a Normes de Castelló. Entre els escriptors signants de l'acord estava el pare Lluís Fullana Mira i, entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, d'altres com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.

Els gramàtics Carles Salvador i Josep Giner, escriptors com Lluís Revest i Corzo i, posteriorment, lingüistes com Manuel Sanchis i Guarner i Enric Valor les donaren a conéixer i desenvoluparen ortografies i gramàtiques a partir de les Normes.

Tot i aquesta unanimitat, la decisió provocà certes reticències entre els autors castellonencs, que ja empraven les normes de l'Institut d'Estudis Catalans i veien com un pas enrere l'adopció de dues normatives per a la mateixa llengua. En tot cas, l'esperit de consens i la voluntat d'arribar a un acord s'imposaren per damunt de qualsevol altra consideració.

Posteriorment, durant el franquisme, certs sectors valencians entre els quals destacà Lo Rat Penat es desmarcaren de l'acord, cosa que creà el conflicte lingüístic valencià. S'arriba a dir que el mateix Lluís Fullana Mira es retractà d'haver signat les normes. Tanmateix entre els escriptors valencians, l'ús de qualsevol normativa que no fóra unitària amb la resta del domini lingüístic ha estat testimonial.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és hui en dia l'actual valedora d'estes normes i pretén seguir aquest esperit conciliador, com es destacà en la seua declaració institucional als 70 anys de les Normes de Castelló.

El 25 d'abril de 1982 es va celebrar el 50 aniversari a la plaça de braus de Castelló. Lluís Llach i Joan Fuster protagonitzaren l'acte coordinat per la Fundació Huguet, culminant d'una llarga campanya d'animació cultural iniciada en els primers dies de gener i disseminada per la majoria dels 530 municipis del País Valencià.[1]

Personalitats que signaren l'acord[modifica | modifica el codi]

Primera pàgina de signatures de les Normes.

I així fins a 61 personalitats que signaren uns a títol individual i altres com a representants d'entitats culturals.

Entitats culturals que acceptaren les Normes[modifica | modifica el codi]

Acte commemoratiu del huitantè aniversari, realitzat per l'Institut d'Estudis Catalans.

Lo Rat Penat fou, aleshores, l'entitat que més esforços esmerçà a divulgar la nova normativa, fins que en els anys 70 del passat segle va prendre una actitud crítica i adoptà les normes del Puig.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. La Vanguardia 24 de març de 1982

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Normes de Castelló a Viquitexts, la biblioteca lliure.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Normes de Castelló