William Jones (filòleg)
 |
L'article necessita alguna millora en el contingut o l'estil. (Col·laboreu-hi!) Vegeu la pàgina de discussió |
| William Jones | |
|---|---|
 Sir William Jones |
|
| Naixement | 26 de setembre de 1746 Westminster (Londres), Anglaterra |
| Defunció | 27 d'abril de 1794 (als 47 anys) Calcuta, Índia |
| Nacionalitat |  Anglaterra |
| Ocupació | Filòleg. |
Sir William Jones (26 de setembre de 1746 - 27 d'abril de 1794) va ser un filòleg britànic i estudiós de l'antiga Índia, particularment conegut per la seva descoberta de la família lingüística indoeuropea.
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
Jones nasqué a Londres; el seu pare (també anomenat Sir William Jones) era matemàtic. William Jones va ser un geni multilingüe, atès que aprengué grec, llatí, persa, àrab i rudiments d'escriptura xinesa ja de ben petit. Cap al final de la seva vida parlava vint-i-nou llengües amb fluïdesa, la qual cosa en féu un hiperpolíglota.
Tot i la mort del seu pare quan només tenia tres anys, Jones encara pogué anar a la universitat. Mentre hi era, el 1763 (als 17 anys d'edat), va escriure un poema titulat Caissa, en hexàmetres llatins (i posteriorment també una versió del poema en anglès)[1] que ha estat posteriorment rellevant en el món dels escacs, ja que aquest poema és l'origen del mite de Caissa, molt citat en la literatura escaquística contemporània.
Un cop llicenciat a l'University College d'Oxford el 1764, s'embrancà en una carrera de tutor i traductor durant els següents sis anys, període durant el qual publicà Histoire de Nader Chah, traducció francesa d'una obra escrita originàriament en persa a requesta del rei Cristià VII de Dinamarca que havia visitat Jones -i que, amb 22 anys ja havia adquirit anomenada com a orientalista. Aquesta fou la primera de les seves nombroses obres sobre Pèrsia, Turquia i l'Orient Mitjà en general.
A partir de 1770 estudià dret durant tres anys, cosa que a la llarga n'acabà menant la carrera professional cap a l'Índia; després d'un període com a jutge a Gal·les, i un intent infructuós de resoldre els assumptes de la revolució americana juntament amb Benjamin Franklin a París, va ser designat a la Cort Suprema de Bengala el 1783.
Contribucions a la filologia [modifica]
De totes les seves descobertes, la que fa Jones més cèlebre avui en dia és l'observació de la similitud del sànscrit amb les llengües clàssiques grega i llatina. A The Sanscrit Language (1786) suggeria que totes tres llengües tenien una arrel comuna, i que de fet es podien relacionar al seu torn amb el gòtic i amb el celta, així com amb el persa.
El seu tercer discurs publicat el 1798 amb el famós passatge "filològic" és sovint citat com a l'inici de la lingüística comparativa i els estudis indoeuropeus. Aquesta és la cita més famosa de Jones, que introdueix la seva troballa a la història de la lingüística:
- El sànscrit, sigui quina sigui la seva antiguitat, té una estructura meravellosa; és més perfecte que el grec, més abundós que el llatí, més exquisidament refinat que tots dos, i tanmateix hi té una afinitat més forta, tant en les arrels dels verbs com en les formes gramaticals, que la que s'hagués pogut produir per accident; tan forta, de fet, que cap filòleg no podria examinar-les totes tres sense concloure que han sorgit d'una font comuna, que, potser, ja no existeix; hi ha raons similars, si bé no tan fortes, per a suposar que tant el gòtic com el cèltic, tot i haver-se fos amb altres idiomes, tenen el mateix origen que el sànscrit, i l'antic persa també podria ser afegit a la mateixa família...
Tot i que altres estudiosos ja havien postulat que l'antic persa pertanyia al mateix grup lingüístic que moltes llengües europees, especialment el neerlandès Marcus Zuerius van Boxhorn (1612-1653), i Filippo Sasseti va observar les semblances entre l'italià i el sànscrit des de l'Índia estant (1581-1588), fou la descoberta de Jones la que popularitzà la família lingüística indoeuropea, i és un dels primers usos importants de la tècnica de la lingüística comparativa.
Jones també es considera responsable de part del sentiment del romanticisme anglès (incloent-hi gent com Lord Byron i Samuel Taylor Coleridge), ja que les seves traduccions de poesia "oriental" foren una font per a aquest estil.
Referències [modifica]
Bibliografia [modifica]
- Beekes, Robert S.P. (1995) Comparative Indo-European Linguistics. An introdiction. Amsterdam: John Benjamins B.V.
- Campbell, Lyle. (1997). American Indian languages: The historical linguistics of Native America. New York: Oxford University Press. ISBN 0-1950-9427-1.
- Cannon, Garland H. (1964). Oriental Jones: A biography of Sir William Jones, 1746-1794. Bombay: Asia Pub. House Indian Council for Cultural Relations.
- Cannon, Garland H. (1979). Sir William Jones: A bibliography of primary and secondary sources. Amsterdam: Benjamins. ISBN 9-0272-0998-7.
- Cannon, Garland H.; & Brine, Kevin. (1995). Objects of enquiry: Life, contributions and influence of Sir William Jones. New York: New York University Press. ISBN 0-8147-1517-6.
- Franklin, Michael J. (1995). Sir William Jones. Cardiff: University of Wales Press. ISBN 0-7083-1295-0.
- Jones, William, Sir. (1970). The letters of Sir William Jones. Cannon, Garland H. (Ed.). Oxford: Clarendon P. ISBN 0-1981-2404-X.
- Mukherjee, S. N. (1968). Sir William Jones: A study in eighteenth-century British attitudes to India. London, Cambridge University Press. ISBN 0-5210-5777-9.
- The 1911 Encyclopedia Britannica, 11th ed. http://16.1911encyclopedia.org/J/JO/JONES_SIR_WILLIAM.htm
