Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
RCD Espanyol
logo
Nom complet Reial Club Deportiu
Espanyol de Barcelona
Àlies Espanyol
Blanc-i-blaus
Periquitos
Espanyolistes
Fundació 1900
Estadi Estadi Cornellà-El Prat,
Cornellà, Catalunya Catalunya
(40.500 espectadors)
President Catalunya Joan Collet i Diví
Entrenador Mèxic Javier Aguirre[1]
Lliga Lliga BBVA
(13è la temporada 2012-13)
Web oficial
www.rcdespanyol.cat
Equipació
Primera
Equipació
Segona
Equipació
Tercera

El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona S.A.D. és una societat anònima esportiva catalana fundada a la ciutat de Barcelona el 13 d'octubre de 1900[2][3] per una colla de joves estudiants encapçalats per Àngel Rodríguez Ruiz, que té la seu social a la ciutat de Cornellà de Llobregat.

El capital social de l'entitat és de 24.439.616,20 euros, dividit en 406.641 accions, amb valor nominal 60,10121 euros, estant subscrit i desemborsat en la seva totalitat.[4]

Actualment, el primer equip de l'Espanyol juga a la primera divisió de la Lliga espanyola. Els seguidors de l'Espanyol s'anomenen popularment "periquitos". El club organitza anualment des de 1974 el Torneig Ciutat de Barcelona a la pretemporada d'estiu.

Els símbols[modifica | modifica el codi]

Equipament[modifica | modifica el codi]

El primer uniforme fou groc perquè rebé un donatiu de roba d'aquest color per part del propietari d'una indústria tèxtil, amb faixa i pantaló llarg, blanc o negre (1900).[5] Quan aquest soci va deixar de participar en les activitats de l'entitat, cada jugador aportava el seu vestuari, però s'utilitzà bàsicament samarreta blanca, amb faixa blava i pantaló negre o blau (1901), tot i que en aquell moment era més important el fet de jugar que el vestuari que s'hi duia.[6]

El 20 de febrer de 1910, després de la reactivació de l'entitat per la manca de jugadors entre els anys 1906 i 1909,[7] i a proposta d'Eduard Corrons, l'assemblea de socis decideix canviar l'antic uniforme tot blanc pel blanc-i-blau barrat que encara ara llueix, demostrant una vegada més el seu compromís amb Catalunya, ja que eren els colors de l'escut d'armes de l'almirall dels almogàvers Roger de Llúria, combinació que ha perdurat fins als nostres dies.[8]

Mentre el primer equipament ha sofert lleugers canvis en tonalitats de blau, i l'amplada i nombre de franges, atès que es van canviant els contractes amb firmes de roba esportiva, el segon equipament ha variat contínuament de combinacions de colors i franges. Des de l'any 1980, les samarretes del club han estat proveïdes succesivament per Meyba, Massana, Puma, John Smith, Umbro, Uhlsport, Li Ning i des de la temporada 2012-2013[9] per la companyia alemanya Puma.

L'any 2000, amb motiu del centenari del club, es creà un uniforme commemoratiu on els colors blanc i blau es combinen, tant a samarreta com a pantaló, seguint un patró proper a un taulell d'escacs.

Evolució de l'uniforme: Primer equipament[modifica | modifica el codi]

Equipació
1900
Equipació
1901-06
Equipació
1906 X Sporting
Equipació
1909-15
Equipació
1915-41[10]
Equipació
1941-66[11]
Equipació
1966-84[12]
Equipació
1984-93[13]
Equipació
1993-98[14]
Equipació
1998-99[15]
Equipació
1999-01[16]
Equipació
2000 Centenari
Equipació
2001-02[17]
Equipació
2002-04[18]
Equipació
2004-05[19]
Equipació
2005-06[20]
Equipació
2006-07[21]
Equipació
2007-08[22]
Equipació
2008-09[23]
Equipació
2009-10[24]
Equipació
2010 Aniversari
Equipació
2010-11[25]
Equipació
2011-12[26]
Equipació
2012-13[27]
Equipació
2013-14[28]

Evolució de l'uniforme: Segon equipament[modifica | modifica el codi]

Equipació
1974-83[29][30]
Equipació
1983-84[31]
Equipació
1984-89[32]
Equipació
1989-90[33]
Equipació
1990-92[34]
Equipació
1992-93[35]
Equipació
1994-95[36]
Equipació
1995-96[37]
Equipació
1996-97[38]
Equipació
1997-98[39]
Equipació
1998-99[40]
Equipació
1999-00[16]
Equipació
2000-01[41]
Equipació
2001-02[17]
Equipació
2002-04[18]
Equipació
2004-05[19]
Equipació
2005-06[20]
Equipació
2006-07[21]
Equipació
2007-08[22]
Equipació
2008-09[23]
Equipació
2009-10[24]
Equipació
2010-11[25]
Equipació
2011-12[26]
Equipació
2012-13[27]
Equipació
2013-14[28]

L'escut[modifica | modifica el codi]

Escut del club a una de les parets de l'Estadi Cornellà - el Prat.

El primer escut de l'entitat fou un cercle vermell amb una franja central groga i una de cada inicials CEF en cada camp, en lletres negres, imitant una pilota de futbol.[42]

En la mateixa assemblea del 20 de febrer de 1910, en la que es decideix canviar els colors de l'equip, i també a proposta d'Eduard Corrons, es va decidir canviar l'escut radicalment per adaptar-lo a la nova simbologia: una franja vermella envoltaria un cercle blanc amb tres franges verticals blaves on se sobreposarien les inicials en negre. El 1912, en rebre el club el títol de Real, se li va afegir a l'escut una corona reial, i la franja vermella va fer-se més ample per encabir el nom complet en lletres negres.

Durant la Segona República Espanyola es va suprimir el títol i la corona, que van tornar a aparèixer quan els nacionals van guanyar la Guerra Civil Espanyola.

L'any 1998 es va fer una nova modificació a l'escut, a mans de Pere Duran. Es tracta d'un escut basat en el clàssic, però més esquemàtic, i la llegenda apareix en català i en lletres grogues. El darrer canvi es va produir l'any 2006. El nou escut presenta una única evolució dins la corona, respecte a l'últim disseny de Pere Duran, consistent en què les quatre barres vermelles interiors augmenten lleugerament fins a completar l'espai interior, formant així la senyera catalana.

Himne[modifica | modifica el codi]

L'Espanyol ha tingut tres himnes popularment reconeguts. El primer s'anomenava Somos espanyolistas i fou creat el 1975 amb música de Josep Guardiola[43][44] i lletra de Ricard Pastor. Es tractava d'una poesia dedicada als colors blanc-i-blaus de l'equip i d'en Roger de Llúria. El segon himne va ser el més reconegut i estimat pels records que impregnava als seguidors "periquitos". Fou creat el 1983 pel mestre Carles Lopart i el locutor de Ràdio Barcelona Isidre Sola, tenint la peculiaritat de ser bilingüe. L'any 1992 es traduí totalment al català. L'himne actual del RCD Espanyol va ser gravat per l'Orfeó Català i l'Orquestra Simfònica del Vallès. La música va ser composta per l'exdirector de l'orquestra La Selvatana: Antoni Mas. La lletra és obra de l'historiador Joan Segura Palomares. L'himne es va presentar el 14 de novembre de 1999 a l'Estadi Olímpic durant l'acte inaugural del Centenari. I ara actualment té un 2n himne, anomenat "Glòria els herois".

El periquito[modifica | modifica el codi]

La procedència més creïble del mot "periquitos" pertany al gran humorista català Valentí Castanys (1898-1965) mitjançant els acudits que publicava al setmanari humorístic-esportiu "El Xut" (1922-1936); ja que, cap als anys 20, Castanys satiritzava el petit nombre de socis de l'Espanyol representant-los com a "quatre gats negres". Aquests mateixos anys, Pat Sullivan va crear el primer gat antropomòrfic del cine, "Felix the cat", i arriben les seves versions al nostre país cap al 1929 però amb el nom del "gat perico" o "gat periquito", segurament a causa que, amb la introducció del cine sonor, destacava la seva característica d'animal parlant. I és a partir d'aquí, quan els quatre gats habituals - es veu que aquest fenomen no és exclusiu d'aquesta època - dels acudits passen a ser els quatre gats "pericos" o "periquitos".[45][46]

Durant el 75è aniversari del Club (any 1975), ja es va fer un logotip on ja hi apareixia un periquito (la història dels gats estava gairebé oblidada), i més endavant han anat sorgint diverses versions de periquitos, sobretot en els logotips o escuts de diverses penyes; fins que ja fa uns anys, la directiva va decidir, explotar la imatge simpàtica del periquito creant finalment la mascota oficial del club, en "Pericu".

Les instal·lacions[modifica | modifica el codi]

Estadi de Cornellà - El Prat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Estadi Cornellà-El Prat
Estadi de Cornellà - El Prat
Ciutat Esportiva de Sant Adrià
Estadi de Sarrià

El 2003 es col·locà la primera pedra de l'Estadi Nou del RCD Espanyol als termes municipals de Cornellà - El Prat. Després de sis anys d'obres, amb un cost de 65 milions d'euros, el 5 de juny de 2009 va tenir lloc el simbòlic acte de lliurament de claus. La inauguració fou el 2 d'agost del mateix any amb un partit contra el Liverpool FC i victòria de l'Espanyol per 3 a 0.[47]

És un estadi de quatre estrelles construït seguint criteris d'eficiència energètica amb una innovadora coberta de plaques fotovoltaiques.

L'aforament és de 40.500 espectadors, tots asseguts.

Ciutat esportiva[modifica | modifica el codi]

El 2001 s'inaugurà la Ciutat Esportiva del club a Sant Adrià de Besòs, de 60.000 m² de superfície, a més d'entrenar el primer equip hi entrenen i juguen el futbol base i femení de futbol, i consta de 2 camps de gespa natural, 2 Camps de gespa artificial i un camp de fútbol-7 de gespa artificial, un camp d'entrenament de porters de gespa natural i la pista poliesportiva de gespa artificial.

Camps anteriors[modifica | modifica el codi]

Fins a set emplaçaments diferents va utilitzar l'Espanyol abans no arribés l'era Sarrià:

  • Temporada 1900-1901: els primers amistosos es van jugar al camp de Can Grassot (carrers Mallorca, Sardenya, Provença, Sicília) just al costat de la Sagrada Família, fins al 10 de març de 1901 quan l'Hispània AC alliberà el seu camp del Frare Blanch, a l'estació del Tibidabo. Aquest darrer, però, pràcticament no va ser utilitzat, ja que poc després hi ha constància d'entrenaments al costat de l'Hospital Clínic.[48][49]
  • Temporada 1901-1902: l'equip va jugar els partits com a local de la Copa Macaya en un solar pròxim a la plaça de braus de Les Arenes (carrers de València, Aragó, Vilamarí).[50][51]
  • Temporada 1902-1903: es va tornar a utilitzar el camp de l'Hospital Clínic Sud (carrers Provença, Villarroel, Mallorca, Urgell) disputant-hi el primer partit en competició oficial el 30 de novembre de 1902 amb una victòria sobre el FC Internacional per 6 a 0.[52][53]
  • Temporada 1903-1904: el 6 de desembre de 1903 el club va inaugurar el camp de l'Hospital Clínic Nord (carrers París, Muntaner, Còrsega, Casanova)[54] guanyant al Català FC per 2 a 0 i al cap de dos dies al FC Barcelona per 3 a 1.[55][56]
  • L'únic camp sota el nom de X Sporting Club va ser al Carrer Marina, prop de la plaça de braus de La Monumental. El 2 de febrer de 1908 s'hi juga el primer partit oficial guanyant al FC Espanya per 1 a 0.
  • El Velòdrom Parc de Sports (carrers Muntaner, Londres, Aribau, París) es va començar a utilitzar al juny de 1910. Anomenat popularment Camp de les Faves, no es va inaugurar oficialment fins a l'1 de març de 1911 amb un partit contra l'Español de Madrid, al que derroten per 2 a 0.
  • El 18 de febrer de 1923 es va inaugurar l'estadi de Sarrià amb el partit Espanyol - Sants (4-1), del Campionat de Catalunya. El primer gol en el nou estadi el va marcar Vicenç Tonijuan. Donada la situació i l'arbrat de tota mena que el rodejava li valgué el sobrenom de La Manigua de Can Ràbia, i d'aquí el malnom de periquitos. Sarrià també va rebre el sobrenom de "la bombonera". El 21 de juny de 1997 es va jugar el darrer partit a l'estadi de Sarrià. L'Espanyol va vèncer el València Club de Futbol per 3 a 2. L'equip es va veure obligat a vendre l'estadi per pagar el seu dèficit econòmic.
  • Des d'aquella data va jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.[57] Projectat per l'arquitecte Pere Domènech i Roura[58] i inaugurat l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, es va renovar completament per tal d'acollir els Jocs Olímpics de Barcelona'92, conservant només la façana, i va obtenir la categoria cinc estrelles per la que es poden celebrar competicions de futbol del màxim nivell continental. Aquesta instal·lació està preparada per acollir grans esdeveniments esportius, culturals i socials amb un aforament de 54.000 espectadors pels actes esportius i fins a 68.000 espectadors per concerts.

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens i fundació[modifica | modifica el codi]

L'escut de la Societat Gimnàstica Espanyola.
Can Grassot, el primer camp de l'Espanyol, amb la Sagrada Família al fons.
La Copa Macaya.

El 1897, Àngel Rodríguez, un estudiant d'enginyeria barceloní, juntament amb altres companys universitaris com Octavi Aballí i Lluís Roca, creen la Societat Gimnàstica Espanyola dedicada a la pràctica de diversos esports. Tres anys més tard, quan l'eclosió del futbol s'ha fet manifesta a la ciutat comtal, aquest grup d'amics se sent atret per aquest joc en particular, de tal manera que l'Àngel Rodríguez decideix crear-ne una secció coincidint amb la data del seu aniversari, el 13 d'octubre de 1900,[2][3] amb el nom de Societat Espanyola de Foot-ball. Aquesta denominació atén d'una banda a les dels altres equips de la ciutat —Català FC, FC Barcelona, Hispània AC—, representatives de llur ubicació; i d'altra banda al fet de no jugar-hi estrangers —a imatge del Català—, sinó una majoria de catalans, a més d'un parell de bascos i un andalús. Immediatament s'afilien a la Federació Gimnàstica Espanyola, de la que n'és president el seu pare, Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Els primers anys[modifica | modifica el codi]

La Societat Espanyola de Foot-ball debuta el 25 de novembre de 1900 empatant a quatre gols un amistós contra l'Hispània Athletic Club.[59] El 8 de desembre següent torna a jugar contra l'equip vermell perdent aquest cop per 1 a 7, i l'endemà ho fa contra la Societat Deportiva Santanach perdent per 4 a 0, tot i que en aquest partit es presentà amb només set jugadors. El 3 de gener de 1901 es crea la primera Junta Directiva formada per Àngel Rodríguez Ruiz (president), Jordi Serra Serra (vicepresident), Antoni Ros Vila (secretari), Octavi Aballí Aballí (tresorer), i els vocals Enric Montells Gatell, Telesforo Álvarez Quevedo i Marcel·lí Martino Arroyo.[60] Al mateix mes de gener, just abans de començar la primera edició de la Copa Macaya, l'entitat canvia de nom i passa a dir-se 'Club Espanyol de Foot-ball després d'ingressar-hi la dissolta SD Santanach.[61]

El 1902 el futbol comença a organitzar-se seriosament: el maig s'inaugura la primera Copa d'Espanya en la que els catalans marquen el primer gol de la història de la competició, obra d'Àngel Ponz i Junyent. El 23 de febrer de 1903 el Reial Madrid juga el seu primer partit a Barcelona contra l'Espanyol (0-0). El 13 d'abril del mateix any l'Espanyol guanya la seva primera Copa Macaya —competició degana del territori estatal—, trofeu que s'enduu en propietat en guanyar també l'edició de l'any següent. El primer partit que disputa l'entitat amb un club internacional fou el 31 de desembre de 1904: Espanyol - Stade Olympien des Étudiants de Toulouse (7-2). Aquests primers anys són mecenes del club els germans Josep Maria i Laureà Miró i Trepat.

Suspensió de les activitats[modifica | modifica el codi]

Del 1906 al 1909 l'Espanyol suspèn les seves activitats per manca de jugadors, ja que la majoria d'ells eren estudiants universitaris i es matricularen per estudiar a universitats de fora de Catalunya, i la resta ingressaren a l'X Sporting Club.[62][63]

Reactivació i canvi de símbols[modifica | modifica el codi]

El ressorgiment de l'entitat data del 27 de desembre de 1908, quan els socis de l'X Sporting Club decideixen canviar el nom a Club Deportiu Espanyol i fusionar-se amb el Club Espanyol de Jujitsu —fundat el 1906 per Julià Clapera Roca— tot coincidint amb la renovació de la Junta Directiva. A més de les seccions d'esgrima, boxa, jujutsu i una secció recreativa dedicada a l'art de Talia, s'aprofita per incorporar aquells jugadors del Club Espanyol de Foot-ball que marxaren a estudiar a l'estranger, ja de retorn a Barcelona per aquestes dates.[64][65][66] Emili Sampere i el mateix Julià Clapera seran els portaestandards d'aquesta nova etapa.

El 1910 l'assamblea de socis decideix canviar l'antic uniforme tot blanc pel blanc-i-blau barrat que encara ara llueix, ja que eren els colors que portaven els Almogàvers amb l'almirall Roger de Llúria, figura emblemàtica de la història de la Corona d'Aragó.[8]

El 1911 l'Espanyol contracta, per primer cop, 3 anglesos del Plumstead FC de Londres, Allack, Hodge i Gibson. Era un pas cap al professionalisme del club. El 1912 Alfons XIII li atorga el títol de Reial.

Dos directius donaren un impuls important a l'Espanyol d'aquella època, principalment pel que fa a l'aspecte econòmic, els senyors Evelí Doncos i Genaro de la Riva. El 1914-15, l'Espanyol inaugura el seu historial de partits a l'estranger després de jugar a Barcelona bastants partits durant els anys anteriors contra diferents clubs forasters, guanyant a Portugal enfront del Benfica (1-2 i 1-2) i una selecció de Lisboa per 1-4.

La compra de Sarrià i la consolidació del club els anys 20[modifica | modifica el codi]

En arribar els anys vint, l'Espanyol ja era per dret propi el segon club de futbol de Catalunya, amb l'obtenció dels Campionats de Catalunya dels anys 1904, 1912, 1915 i 1918. Després del desnonament del camp del carrer Muntaner, la família La Riba compra per 170.000 pessetes de l'època la finca Can Ràbia, on el 18 de febrer de 1923 s'inaugura l'estadi de Sarrià, equipat únicament amb les instal·lacions imprescindibles, pagades per la directiva, ja que l'empresa constructora, a la que s'havia avançat una part important dels diners, va fer fallida. Amb el temps, aquest estadi esdevindrà un espai mític per al club.

La dècada dels vint estigué plena d'èxits per l'Espanyol, que disputà molts encontres amb equips internacionals, entre els quals destacaren: Neumünster, Imperial de Lisboa, SK Csechie Karlin de Praga, Sparta de Praga, Viktoria Zizkov i Nuselsky. L'Espanyol fa el 1925 un viatge per Portugal i les Canàries on fitxa el jugador Padrón, i en finalitzar la temporada 1925-26, l'Espanyol fa unes reeixides gires per Amèrica i l'Europa Central que serveixen per finançar la tribuna i que l'enfronta amb seleccions argentines i uruguaianes en les que hi ha una enorme expectació, aprofitant la fama aconseguida per Ricard Zamora.

Les primeres lligues[modifica | modifica el codi]

L'Espanyol aconsegueix el seu primer Campionat d'Espanya el 1929, i participa en la primera lliga espanyola, entrant en la història del futbol espanyol de nou en marcar el primer gol oficial en aquesta competició. La figura mítica més destacada d'aquells anys fou Ricard Zamora. Al final de la temporada 1928-29, s'homenatja Patrici Caicedo, qui es convertiria durant molts anys en l'entrenador de l'equip de futbol, i es realitzà una gira per Suècia, però es traspassa a Zamora al Real Madrid l'any 1930 per la xifra rècord de 100.000 pessetes.

La guerra civil[modifica | modifica el codi]

Amb l'adveniment de la República, com moltes altres institucions, l'Espanyol deixa d'anomenar-se Reial. El 1935, en ser eliminat prematurament de la copa, l'Espanyol realitzà una gira pel Marroc, i després, conjuntament amb l'Athletic de Madrid realitzà una nova gira per Amèrica. Durant la Guerra Civil Espanyola, un comitè de socis va dirigir l'entitat, oposant-se a la col·lectivització de l'entitat, i Crisant Bosch es va negar a lliurar els llistats de socis a les milícies, però tot i això seixanta-dos socis del RCD Espanyol van ser assassinats durant la guerra civil.[67]

L'Espanyol durant la postguerra[modifica | modifica el codi]

La postguerra s'inicia amb un gran èxit per al club, que guanya la seva segona Copa d'Espanya el 1940. A les temporades 1943, 1944, 1946 es retiraren tres grans jugadors de l'Espanyol: en Pere Solé, Crisant Bosch i Albert Martorell, i el club els hi va fer sengles homenatges. El desembre de 1949 l'Espanyol es desplaça a Filipines, on juga una série d'encontres amistosos.

El soci número 1, Julià Clapera, dóna compte que l'octubre de 1950 es complia el 50è aniversari de la fundació del club. Tanmateix, es tracta d'unes noces d'or anticipades, ja que per la suspensió que va sofrir el club no se celebraran fins pel març de 1953, amb un encontre de celebració en el que es derrotà el Malmö FF per 3 a 2 amb una alineació que mantenia la filosofia inicial de no incorporar jugadors estrangers.[68][69]

Entre les temporades 1950-51 i 1951-52 l'equip, dirigit per Pepe Nogués aconsegueix guanyar com a local de manera consecutiva en setze partits, la més llarga de la història.[70]

El juliol de 1951 s'iniciaren les obres d'ampliació de Sarrià, i l'estadi, que pertanyia a la família De la Riva, va passar a propietat de l'Espanyol que presidia Francisco Javier Sáenz. Durant els anys 1950 juga un altre dels grans mites de l'Espanyol, l'andalús Julià Arcas i es fitxa a l'entrenador argentí Alejandro Scopelli, que farà grans temporades al club i que es féu famós perquè feia respirar oxigen als jugadors als descansos dels partits.

Els anys 1960[modifica | modifica el codi]

L'equip del RCD Espanyol als anys 80

La temporada 1961-62 l'equip participa per primera vegada a la Copa de Fires, en què és eliminat en quarts de final. En la lliga regular, l'equip du una mala trajectòria i es fan càrrec de l'equip en Ricard Zamora i en Julià Arcas però no aconsegueixen evitar el primer descens del club a Segona Divisió. La temporada següent, s'assegué a la banqueta l'home que entrenant el Valladolid havia enviat l'Espanyol a Segona, Heriberto Herrera, i es recupera la divisió d'honor. Quan en Kubala va abandonar la banqueta blau-grana, encara en bona forma, juga amb la samarreta de l'Espanyol (temporada 1961-62), passant més tard a la banqueta blanc-i-blava; on coincidí amb Alfredo Di Stefano a les seves ordres, que fitxà per l'Espanyol la temporada 1964-65. La temporada següent l'equip va participar de nou en la Copa de Fires sent eliminat de nou en quarts de final.

L'estiu del 1966 és nou president Joan Vilà Reyes. D'aquesta època és la famosa davantera blanc-i-blava anomenada "Els 5 dofins", que en realitat eren sis, Amas, Marcial, Re, Rodilla, José María i Miralles.

Els anys 1970[modifica | modifica el codi]

El juny del 1971, amb José Emilio Santamaría com a entrenador, l'Espanyol torna a ser pioner en les seves gires a l'estranger i viatja a la Unió Soviètica per fer una gira. Amb ell a la banqueta realitzà grans campanyes a la Lliga espanyola. En aquesta dècada, després del canvi de format de la Copa de Fires, que passa a ser la Copa de la UEFA, hi participa les temporades 1973-1974 i 1976-1977, sent eliminat en trentadosens i vuitens de final, respectivament.

El 8 de setembre de 1978 mor a Barcelona en Ricard Zamora, possiblement la més gran figura de la història del club. Durant la dècada dels 70 i començament dels 80 destacà a l'Espanyol, especialment, la figura del navarrès Rafael Marañón, que amb 111 gols és el jugador que més n'ha marcat, fins avui, a la història del club.

Els anys 80 i 90[modifica | modifica el codi]

Entrada de la tornada de la final de la copa de la UEFA del 1988
L'equip del RCD Espanyol la temporada 2007-2008

Les darreres dècades de la història blanc-i-blava són temps d'alts i baixos, amb grans campanyes amb entrenadors com Javier Clemente, amb qui s'arriba a la final de la copa de la UEFA el 1988), i dos descensos a Segona Divisió en la dècada dels 90 en un context d'una greu crisi econòmica, especialment durant els mandats de Juli Pardo i Francesc Perelló.

El 4 de desembre de 1992, l'Espanyol s'inscriu al Registre Mercantil com a Societat Anònima Esportiva, i poc després, el 1994 es crea el RCD Espanyol B, filial blanc-i-blau, en absorbir els drets del FC Cristinenc, de Santa Cristina d'Aro.

El 1995, per adaptar-se a la nova legislació esportiva espanyola, el club modifica lleugerament el seu nom afegint "de Barcelona" al final i passa a nomenar-se Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona S.A.D., el 21 de juny de 1997 es juga el darrer partit a l'estadi de Sarrià, que ha de ser venut per eixugar el gran deute que arrossega la societat,[71] provocat per unes males gestions econòmiques i esportives dels equips directius, i en els terrenys s'enderroca l'històric estadi i s'hi construeixen habitatges. Uns dies després de la venda de Sarrià, Daniel Sánchez Llibre és escollit president de l'entitat. El club passa a jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc.

A principis de la dècada de 1990 la mort de dos aficionats van sacsejar el club, la de Frederic Rouquier assassinat per Boixos Nois el gener de 1991,[72] i la del nen Guillem Alfonso per l'impacte d'una bengala disparada per un altre aficionat el 15 de març de 1992.[73]

Un club centenari[modifica | modifica el codi]

En honor al centenari de l'entitat, rep de la Generalitat de Catalunya el Premi Creu de Sant Jordi. El 14 de novembre de 1999, en el partit que inaugurava els actes del Centenari del club a l'estadi Olímpic de Montjuïc, es derrota la selecció argentina per 2 a 0.

La remuntada patrimonial de l'entitat s'inicia amb la Ciutat Esportiva del club a Sant Adrià de Besòs, inaugurada el 2001 i la col·locació de la primera pedra del Nou Estadi del RCD Espanyol el 2003, entre els termes municipals de Cornellà de Llobregat i El Prat, i finançat amb un crèdit sindicat concedit per cinc entitats financeres, amb un total de 55 milions.

Esportivament, aquests darrers anys l'equip s'instal·la en la part baixa de la classificació amb excepció de la temporada 2004-05, en la que s'acaba a un punt d'accedir a la Lliga de Campions. Amb l'entrenador Paco Flores, el club aconsegueix la seva tercera Copa del Rei en la temporada 1999-2000 a València en la final disputada enfront l'Atlético de Madrid, i Miguel Ángel Lotina, la quarta la temporada 2005-2006 a Madrid en la final disputada enfront el Real Zaragoza, sent així, juntament amb les victòries a la Copa Catalunya i dues participacions consecutives a la copa de la UEFA, les temporades 2005-06 i la 2006-07, en la que perdé la final, dirigit per Ernesto Valverde, contra el Sevilla FC, l'època amb més títols oficials de la història de l'Espanyol, des dels anys dels triomfs al Campionat de Catalunya, i que va arribar a situar-lo a finals de la temporada 2006 com el 16è millor equip del món segons l'IFFHS.[74]

Seccions esportives[modifica | modifica el codi]

Històricament el club ha estat sempre una entitat poliesportiva, essent pioner en moltes disciplines a Catalunya.

L'any 1912 es disputa el primer partit d'hoquei herba a l'Estat espanyol entre el Lawn Hockey Club Calassanç de Terrassa i el RCD Espanyol, a benefici de les víctimes del Rif. El 1918, l'Espanyol es converteix en un dels fundadors del Campionat de Catalunya, si bé desapareixeria pocs anys més tard.

El 1918 es funda la secció d'atletisme, la que ha donat més triomfs a les vitrines blanc-i-blaves, amb la destacada participació al llarg de cinc dècades d'atletes del nivell d'Albert Charlot, Lluís Meléndez, Àngel Mur, Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Tomàs Barris, Antoni Amoròs i Josep Molins entre d'altres. Especial menció mereix Maria Víctor, la millor atleta de la història de l'Espanyol. La secció entrà en crisi degut a l'alt cost de manteniment i a la consegüent pèrdua de llicències i el 1972 el president Manuel Méler opta per suprimir-la.

El 1921 es va celebrar el primer partit de rugbi a Catalunya, entre un combinat de l'Espanyol i un de la comunitat francesa de Barcelona sota el nom de Societé Patrie. Amb tot, no va ser fins al 1923 que es crearia oficialment la secció de rugbi, que tingué continuïtat fins a l'any 1949, en què fou suspesa per falta de recursos. A finals dels anys 60 es reprendrien les activitats, sense tant èxit com en les èpoques anteriors, fins que la secció desaparegué definitivament l'any 1983. El seu relleu l'agafaria el Gòtics RC.

L'any 1923 any es crea la secció de bàsquet, si bé va veure el seu impuls definitiu el 1927. Des d'aleshores sempre estigué a l'elit del bàsquet català i espanyol, fins al 1970, que per motius econòmics no pogué competir. Una sgeona iniciativa dugué al club al màxim nivell professional entre els anys 1984 i 1988, en què desaparegué definitivament la secció. A nivell femení, el club va disposar d'una secció entre 1940 i 1945, que aconseguiria un campionat de Catalunya i el primer campionat d'Espanya el 1943.

A finals dels anys 20 es funda la secció de beisbol sota l'impuls dels germans Saprissa, convertint-se en campió de Catalunya l'any 1932. Després de la guerra civil espanyola, es reimpulsa la secció amb notable èxit durant els anys 40 i 50, aconseguint 10 campionats de Catalunya a més del primer campionat d'Espanya l'any 1944 i un segon el 1953. La secció seguiria competint, sense gaires èxits fins al 1979.

El 1941 es funda la secció de ciclisme, que competiria durant 10 anys. El club va ser representat per ciclistes il·lustres com Federico Ezquerra, Fermín Trueba, Julián Berrendero o Delio Rodríguez. Fins a l'any 1956, sota el nom de RCD Espanyol-Mobylette-GAC,[75] Miquel Poblet, Salvador Botella, Miquel Bover, Vicent Iturat, Bernardo Ruiz, Josep Segú, Josep Serra, Hortensio Vidaurreta aconseguiren grans èxits pel club.

La secció d'hoquei patins es converteix en una de les més importants de la història de l'Espanyol, i una de les que més títols ha aportat a l'entitat. Sota l'impuls de Joan Antoni Samaranch, el 1942 es crea un potent equip que esdevindria el més llaurejat de l'època, amb 11 campionats d'Espanya entre 1944 i 1962. L'any 1969 es convertiria en un dels clubs fundadors de l'actual OK Lliga, si bé tres anys més tard, ja en declivi, va cessar les activitats.

La secció de futbol femení del RCD Espanyol neix l'any 1970, essent anomenat Club Deportivo Español Femenino sota l'impuls de Lluís Oliva Berney i Julián Arcas com a primer entrenador. Al seu palmarès figuren una Superlliga, sis Copes de la Reina i quatre Copes de Catalunya.

El 1982, sota la presidència d'Antoni Baró, es posa en marxa la secció de voleibol femení, amb l'absorció de l'AE Cornellà, recent campió d'Espanya, que per problemes econòmics es va posar a la venda. Entra ràpidament a l'elit estatal, aconseguint 3 lligues, 5 copes i 1 supercopa, fet que li suposa participar en diferents ocasions en la Copa d'Europa, la Copa CEV i la Recopa.[76] La temporada 1993-94, ja sota la presidència de Daniel Sánchez Llibre, es va desarticular la secció, formant-se el Club Voleibol Barcelona.

També va tenir una efímera secció de futbol sala l'any 2002, adquirint els drets del Montcada amb l'objectiu de pujar-lo a la divisió d'honor. En no aconseguir l'objectiu es va abandonar el projecte.

Així mateix, també va tenir diverses seccions d'aficionats, com la de bitlles o la de petanca.

Per més informació sobre les seccions vegeu els articles:

Palmarès[modifica | modifica el codi]

Futbol[modifica | modifica el codi]

Oficials[modifica | modifica el codi]

  • 2 Sotscampionats de la Copa de la UEFA: 1987-88, 2006-07
  • 4 Copes del Rei: 1928-29, 1939-40, 1999-2000, 2005-06
  • 9 Campionats de Catalunya: 1902-03 (Copa Macaya), 1903-04, 1911-12, 1914-15, 1917-18, 1928-29, 1932-33, 1936-37, 1939-40
  • 6 Copes de Catalunya: 1994-95, 1995-96, 1998-99, 2005-06, 2009-10, 2010-11
  • 1 Campionat de Segona Divisió: 1993-94

Amistosos[modifica | modifica el codi]

Distincions[modifica | modifica el codi]

Futbol femení[modifica | modifica el codi]

Bàsquet masculí[modifica | modifica el codi]

Bàsquet femení[modifica | modifica el codi]

Hoquei sobre patins[modifica | modifica el codi]

Beisbol[modifica | modifica el codi]

Voleibol femení[modifica | modifica el codi]

Atletisme[modifica | modifica el codi]

Ciclisme[modifica | modifica el codi]

Altres[modifica | modifica el codi]

Cronologia[modifica | modifica el codi]

Raúl Tamudo, màxim golejador de la història de l'Espanyol

Classificació al Campionat de Catalunya per temporades[modifica | modifica el codi]

Llegenda: CM: Copa Macaya, CB: Copa Barcelona, CC: Campionat de Catalunya, LM: Lliga Mediterrània, LC: Lliga Catalana

Classificació al Campionat Nacional de Lliga per temporades[modifica | modifica el codi]

Copa del rei Copa del Rei
Estrella Copa Catalunya

Plantilla de futbol 2013-14[modifica | modifica el codi]

Núm. Posició Jugador
1 Flag of the Valencian Community (2x3).svg POR Germán Parreño
2 Flag of Brazil.svg DEF Felipe Mattioni
3 Flag of Catalonia.svg DEF Raúl Rodríguez
4 Flag of Catalonia.svg MIG Víctor Sánchez
5 Flag of Catalonia.svg MIG Sergio Tejera
6 Flag of Brazil.svg DEF Sidnei
7 Flag of France.svg DAV Thievy Bifouma
8 Flag of Uruguay.svg DAV Christian Stuani
9 Flag of Catalonia.svg DAV Sergio García (1r capità)
10 Flag of Portugal.svg DAV Pizzi
11 Flag of Catalonia.svg DEF Joan Capdevila (2n capità)
12 Flag of Catalonia.svg DAV Manu Lanzarote
13 Flag of Catalonia.svg POR Kiko Casilla
Núm. Posició Jugador
14 Flag of Catalonia.svg MIG David López
15 Flag of Mexico.svg DEF Héctor Moreno
16 Flag of Spain.svg MIG Javi López (3r capità)
17 Flag of Catalonia.svg DEF Víctor Álvarez
18 Flag of Spain.svg DEF Rafael Fuentes
19 Flag of Argentina.svg DEF Diego Colotto (4t capità)
20 Flag of Portugal.svg DAV Simão Sabrosa
22 Flag of Spain.svg MIG Álex Fernández
23 Flag of Catalonia.svg MIG Abraham González
24 Flag of Colombia.svg DAV Jhon Córdoba
25 Flag of Romania.svg MIG Gabriel Torje
28 Flag of Catalonia.svg DEF Carlos Clerc

Els equips espanyols estan limitats a tenir en la plantilla un màxim de tres jugadors sense passaport de la Unió Europea. La llista inclou només la principal nacionalitat de cada jugador; alguns jugadors no europeus tenen doble nacionalitat d'algun país de la UE:

  • Mattioni té passaport italià Brasil Itàlia.
  • Diego Colotto té passaport italià Argentina Itàlia.
  • Christian Stuani té passaport italià Uruguai Itàlia.

Altes[modifica | modifica el codi]

Núm. Posició Jugador
23 Flag of Catalonia.svg MIG Abraham González (de l'Alcorcón)
14 Flag of Catalonia.svg MIG David López (de l'Osca)
12 Flag of Catalonia.svg DAV Manu Lanzarote (del Sabadell)
18 Flag of Spain.svg DEF Rafael Fuentes (del Còrdova)
10 Flag of Portugal.svg DAV Pizzi (cedit del SL Benfica)
6 Flag of Brazil.svg DEF Sidnei (cedit del SL Benfica)
22 Flag of Spain.svg DEF Álex Fernández (del Real Madrid Castilla)
24 Flag of Colombia.svg DAV Jhon Córdoba (cedit del Chiapas)
25 Flag of Romania.svg MIG Gabriel Torje (cedit de l'Udinese)

Baixes[modifica | modifica el codi]

Núm. Posició Jugador
1 Flag of Argentina.svg POR Cristian Álvarez
7 Flag of Spain.svg MIG Raúl Baena (al Rayo Vallecano)
10 Flag of Catalonia.svg MIG Joan Verdú (al Betis)
12 Flag of Italy.svg DAV Samuele Longo (torna a l'Inter de Milà)
17 Flag of Bulgaria.svg MIG Martin Petrov
? Flag of Catalonia.svg DEF Jordi Amat (al Swansea City)
6 Flag of Argentina.svg DEF Juan Forlín (al Al-Rayyan)
22 Flag of Ghana.svg MIG Wakaso Mubarak (al Rubin Kazan)
25 Flag of Uruguay.svg DAV Juan Albín
?? Flag of Uruguay.svg DAV Adrián Luna

Cessions[modifica | modifica el codi]

Núm. Posició Jugador
23 Flag of Catalonia.svg MIG Cristian Gómez (cedit al Real Madrid Castilla)
24 Flag of Catalonia.svg MIG Christian Alfonso (cedit a l'Alcorcón)

Equip tècnic[modifica | modifica el codi]

  • Entrenador: Mèxic Javier Aguirre
  • Segon entrenador: Mèxic Alfredo Tena Garduño
  • Entrenador de porters: Camerun Tommy N'Kono
  • Assistent tècnic: Catalunya Toni Borrell
  • Doctor: Espanya Antonio Turmo Garuz
  • Preparador físic: Espanya Juan Iribarren Morras
  • Preparador físic: Catalunya Jaume Bartrés Arenas

Presidents[modifica | modifica el codi]

Llistat dels presidents del RCD Espanyol.[80]

Entrenadors destacats[modifica | modifica el codi]

Jugadors destacats[modifica | modifica el codi]

El rècord de partits de lliga jugats el té Raúl Tamudo amb 340, i el de gols marcats a la Lliga també el té Raúl Tamudo, amb 129.

1900-1910
1910-1919
1920-1929
1930-1939
1940-1949
1950-1959
1960-1969
1970-1979
1980-1989
1990-1999
2000-2009
2010-2019

Equip filial[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Javier Aguirre, nou tècnic de l'Espanyol fins a final de temporada 324.cat
  2. 2,0 2,1 2,2 La data de fundació que es mostra a la pàgina oficial del Club, el 28 d'octubre, correspon al dia en què es publicà el número de la revista Los Deportes on per primer cop es mencionava tal societat. No fou fins una entrevista recent amb Carolina Rodríguez, filla d'Àngel Rodríguez, que es concretà la data exacta.
  3. 3,0 3,1 3,2 Los Deportes. Barcelona, Any IV n.43 pàg.677 (28 d'octubre de 1900)
  4. Pàgina Oficial del RCD Espanyol - El Club/Accionariat
  5. (castellà) La Vanguardia, 26 de novembre de 1900
  6. Segura Palomares, Joan. Pàg. 19
  7. Segura Palomares, Joan. Pàg. 43
  8. 8,0 8,1 Segura Palomares, Joan. Pàg. 19-20
  9. PUMA es converteix en el nou patrocinador tècnic
  10. «Uniforme Espanyol 1940». Mundo Deportivo, 12 febrer 1940. [Consulta: 23 novembre 2011].
  11. «Uniforme Espanyol 1965». Mundo Deportivo, 8 febrer 1965. [Consulta: 23 novembre 2011].
  12. «Uniforme Espanyol 1984». Mundo Deportivo, 11 març 1984. [Consulta: 23 novembre 2011].
  13. «Uniforme Espanyol 1992». Mundo Deportivo, 4 desembre 1992. [Consulta: 23 novembre 2011].
  14. «Uniforme Espanyol 1994». Mundo Deportivo, 24 febrer 1994. [Consulta: 23 novembre 2011].
  15. «Uniforme Espanyol 1998». Mundo Deportivo, 25 octubre 1998. [Consulta: 23 novembre 2011].
  16. 16,0 16,1 «Uniforme Espanyol 1999». Mundo Deportivo, 7 juliol 1999. [Consulta: 23 novembre 2011].
  17. 17,0 17,1 «Uniforme Espanyol 2001». Mundo Deportivo, 25 agost 2001. [Consulta: 23 novembre 2011].
  18. 18,0 18,1 «Uniforme Espanyol 2002». Mundo Deportivo, 7 juliol 2002. [Consulta: 23 novembre 2011].
  19. 19,0 19,1 «Uniforme Espanyol 2004». Mundo Deportivo, 17 juliol 2004. [Consulta: 23 novembre 2011].
  20. 20,0 20,1 «Uniforme Espanyol 2005». Mundo Deportivo, 20 agost 2005. [Consulta: 23 novembre 2011].
  21. 21,0 21,1 «Uniforme Espanyol 2006». Mundo Deportivo, 8 juliol 2006. [Consulta: 23 novembre 2011].
  22. 22,0 22,1 «Uniforme Espanyol 2007». Mundo Deportivo, 22 juliol 2007. [Consulta: 23 novembre 2011].
  23. 23,0 23,1 «Uniforme Espanyol 2008». Mundo Deportivo, 11 juliol 2008. [Consulta: 23 novembre 2011].
  24. 24,0 24,1 «Uniforme Espanyol 2009». Mundo Deportivo, 15 juliol 2009. [Consulta: 23 novembre 2011].
  25. 25,0 25,1 «Uniforme Espanyol 2010». Mundo Deportivo, 28 agost 2010. [Consulta: 23 novembre 2011].
  26. 26,0 26,1 «Uniforme Espanyol 2011». Mundo Deportivo, 8 juliol 2011. [Consulta: 23 novembre 2011].
  27. 27,0 27,1 «Uniforme Espanyol 2012». Mundo Deportivo, 4 juliol 2012. [Consulta: 30 agost 2012].
  28. 28,0 28,1 «Uniforme Espanyol 2013». Mundo Deportivo, 29 juliol 2013. [Consulta: 30 agost 2013].
  29. «Uniforme Espanyol 1975 reserva». El Mundo Deportivo, 2 de maig de 1975. [Consulta: 3/12/2011].
  30. «Uniforme Espanyol 1983 reserva». El Mundo Deportivo, 11 de juliol de 1983. [Consulta: 3/12/2011].
  31. «Uniforme Espanyol 1984 reserva». El Mundo Deportivo, 16 d'abril de 1984. [Consulta: 3/12/2011].
  32. «Uniforme Espanyol 1987». Mundo Deportivo, 17 abril 1987. [Consulta: 23 novembre 2011].
  33. «Uniforme Espanyol 1989». Mundo Deportivo, 9 octubre 1989. [Consulta: 23 novembre 2011].
  34. «Uniforme Espanyol 1990». Mundo Deportivo, 2 desembre 1990. [Consulta: 23 novembre 2011].
  35. «Uniforme Espanyol 1992». Mundo Deportivo, 7 setembre 1992. [Consulta: 23 novembre 2011].
  36. «Uniforme Espanyol 1994». Mundo Deportivo, 12 setembre 1994. [Consulta: 23 novembre 2011].
  37. «Uniforme Espanyol 1995». Mundo Deportivo, 11 setembre 1995. [Consulta: 23 novembre 2011].
  38. «Uniforme Espanyol 1996». Mundo Deportivo, 12 maig 1997. [Consulta: 23 novembre 2011].
  39. «Uniforme Espanyol 1997». Mundo Deportivo, 17 novembre 1997. [Consulta: 23 novembre 2011].
  40. «Uniforme Espanyol 1998». Mundo Deportivo, 16 novembre 1998. [Consulta: 23 novembre 2011].
  41. «Uniforme Espanyol 2000». Mundo Deportivo, 3 octubre 2000. [Consulta: 23 novembre 2011].
  42. Pàgina Oficial del RCD Espanyol, Escut, evolució cronològica
  43. [enllaç sense format] http://usuarios.lycos.es/granperico/HimnesCos.htm
  44. [enllaç sense format] http://usuarios.iponet.es/jmblanco/simbols/himnes.htm
  45. Segura Palomares, Joan. Pàg. 105-110
  46. [enllaç sense format] http://usuarios.iponet.es/jmblanco/simbols.htm
  47. Vilaweb, L'Espanyol inaugura camp guanyant el Liverpool (3-0) (consulta: 10-8-09)
  48. Los Deportes. Barcelona, Any V n.19 pàg.299 (12 de maig de 1901)
  49. Los Deportes. Barcelona, Any V n.39 pàg.617 (29 de setembre de 1901)
  50. La Vanguardia. Barcelona, Any XXII n.7019 pàg.2 (5 de gener de 1902)
  51. La Vanguardia. Barcelona, Any XXII n.8316-7 (7 de desembre de 1902)
  52. La Vanguardia. Barcelona, Any XXII n.8304 pàg.2 (30 de novembre de 1902)
  53. La Vanguardia. Barcelona, Any XXII n.8310 pàg.3 (3 de desembre de 1902)
  54. Los Deportes. Barcelona, Any IX n.352 pàg.316 (20 de maig de 1905)
  55. Los Deportes. Barcelona, Any VII n.50 pp.801-803 (13 de desembre de 1903)
  56. La Vanguardia. Barcelona, Any XXIII n.8950 pàg.3 (11 de desembre de 1903)
  57. Estadi Olímpic Lluís Companys
  58. La Barcelona olímpica
  59. (castellà) La Vanguardia, 26 de novembre de 1900
  60. (castellà) La Vanguardia, 10 de gener de 1901
  61. Un Segle de fútbol català: 1900-2000. Antoni Closa i García, Jaume Rius i Solé, Joan Vidal i Urpí. Barcelona: Federació Catalana de Futbol (2001)
  62. Segura Palomares, Joan. Pàg. 39-40
  63. [enllaç sense format] http://usuarios.iponet.es/jmblanco/histori.htm
  64. (castellà) El Mundo Deportivo, 24 de desembre de 1908
  65. (castellà) El Mundo Deportivo, 31 de desembre de 1908
  66. Los Deportes. Barcelona, Any XIII n.513 pàg.45-46 (28 de febrer de 1909)
  67. Segura Palomares, Joan. Pàg. 124-125
  68. [enllaç sense format] http://www.xavierboro.net/nocesdor.html
  69. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1953/03/29/pagina-4/636347/pdf.html
  70. El Punt, L'Espanyol continua polvoritzant registres com a local
  71. Anuaris.cat, Adéu a Sarrià
  72. «Cinco 'boixos nois' serán juzgados hoy por la muerte de un seguidor del Español» (en castellà). El País, 9/3/1994. [Consulta: 28/4/2012].
  73. «La bengala que sacudió al fútbol» (en castellà). La Vanguardia, 12/3/2007. [Consulta: 28/4/2012].
  74. (anglès) IFFHS, Top 25 (2006) [1]
  75. http://www.sitiodeciclismo.net/ploegfiche.php?id=16268
  76. http://www.as.com/actualidad/articulo/chicas-voley-triunfos-televisados/20030811dasdai_148/Tes
  77. BCN.cat Una plaça a Sarrià recorda el fundador de l'Espanyol, Àngel Rodríguez
  78. «Líder de Europa y dentro del top ten mundial». El Mundo Deportivo, 2 de juny de 2007.
  79. (castellà) Tiempo de Espanyol, Supera a Marañón [2]
  80. «Presidentes del RCD Espanyol». rcdespanyol.forogratis.es. [Consulta: 1/1/2012].
  81. Pasamar Alzuria, Gonzalo; Ignacio Peiró Martín. Diccionario akal de historiadores españoles contemporáneos (1840-1980). Ediciones AKAL, 2002. Familia de la burguesía industrial barcelonesa ... Javier de Salas i de Milans, ingeniero de caminos y presidente del Español C.F.
  82. «Nueva Junta Directiva». La Vanguardia, 16 de juny de 1927. [Consulta: 6/1/2012].
  83. «D. José Salas cesa». Mundo Deportivo, 3 de gener de 1948. [Consulta: 4/12/2011].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cent anys d'Història del RCD Espanyol de Barcelona. Segura Palomares, Joan. Barcelona: Fundació Privada del RCD Espanyol (2000)
  • Història del futbol català. Garcia Castell, Joan. Barcelona: Editorial Ayma (1968)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Viquinotícies Viquinotícies conté notícies i pàgines d'actualitat relacionades: Categoria:Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona