Batalla de Fontenoy-en-Puisaye

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Fontenoy-en-Puisaye
Guerra civil franca
La batalla en una miniatura de les Grandes Chroniques de France
La batalla en una miniatura de les Grandes Chroniques de France
Data 25 de juny de 841
Localitat Fontenoy-en-Puisaye
Resultat victòria decisiva divisionista
Batalla de Fontenoy-en-Puisaye (França)
Batalla de Fontenoy-en-Puisaye
Batalla de Fontenoy-en-Puisaye
Batalla de Fontenoy-en-Puisaye
Coord.: 47° 39′ 0″ N, 3° 18′ 0″ E / 47.65000°N,3.30000°E / 47.65000; 3.30000
Bàndols
Divisionistes Imperialistes
Comandants en cap
Carles II el Calb
Lluís el Germànic
Lotari I
Pipí II d'Aquitània
Comandants
Guerin de Provença
Aubert d'Avallon
Bernat de Septimània
Ermenaud III d'Auxerre
Arnoul de Sens
Audrie d'Autun
Girart de Roussillon

A la mort de Lluís I el Pietós el 840, va esclatar una nova guerra civil pel repartiment de l'imperi. Carles II el Calb es va aliar amb el seu mig germà Lluís el Germànic en contra les pretensions del fill gran, Lotari I i Pipí II d'Aquitània, que va ser derrotat el 25 de juny de 841 a Fontenoy-en-Puisaye.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Lluís I el Pietós al llarg del seu llarg regnat havia pregat a dividir el seu imperi entre tots els seus fills com requeria per la llei sàlica dels francs. Amb el naixement de Carles van sorgir les guerres civils que van culminar en la derrota de la reivindicació de Lluís el Germànic, a Worms el 30 de maig de 839, quan l'emperador va dividir el seu imperi per darrera vegada, donant a Lotari I el regne que ja tenia, tots els altres països de l'est i el títol imperial, Carles va rebre totes les terres de l'oest. Lluís es va quedar amb Baviera, mentre que Pipí, el seu nét, va quedar fora del repartiment.

Lotari va precipitar una nova guerra civil en declarar a Estrasburg el 24 de juliol de 840 el seu imperi sobre totes les terres i, unint-se al seu nebot Pipí, va atacar la vall del Loira. Els barons de Borgonya es van dividir sobre la lleialtat a Carles i Lotari. Ermenaud III d'Auxerre, Arnoul de Sens, i Audrie d'Autun es van comprometre amb Lotari, mentre que Guerí de Provença i Aubert d'Avallon es van mantenir amb Carles. Girart de Rosselló, cunyat de Lotari, també es va unir a Lotari.

El març de 841, els fidels borgonyons a Carles van acompanyar Guerin per unir-se a ell. El 13 de maig Lluís va derrotar a la batalla de Ries les forces d'Adalbert de Metz[1] que l'amenaçaven a l'est, mentre Carles va derrotar a les tropes de Pipí, travessant el Sena per arribar a la regió de Chalons, on es va unir a la seva mare Judith de Baviera, acompanyat d'alguns soldats. Poc més tard Lluís es va reunir amb l'exèrcit de Carles a Châlons-sur-Marne. La victòria a Ries i la mort d'Adalbert va donar credibilitat a l'argument del suport diví als divisionistes.[2] Al juny, Pepí es va unir a Lotari a Auxerre. Els tres germans no es van posar d'acord i finalment van decidir que el judici de Déu decidís la sort de l'imperi.

La batalla[modifica | modifica el codi]

Els dos exèrcits comptaven amb uns 150.000 homes cada un. Segons la tradició, Carles II el Calb va establir el seu campament a Thury, al turó de Roichat. Lotari I i Pipí II d'Aquitània van iniciar la batalla a les vuit del matí i van prendre la iniciativa enfrontant a Guerí i els provençals que els esperaven a peu ferm.

La batalla es va lluitar en tres fronts: A la cala dels borgonyons,[3] després d'intensos combats, els soldats de Lluís va travessar l'avantguarda de Lotari, que va fugir. A Fagit, un lloc no identificat, va ser totalment enderrocat; les tropes de Carles van derrotar als aquitans de Pipí II. A Solmet o Solemnat, on l'enfrontament es va perllongar, el senescal comte Adelard i el comte Nithard finalment van vèncer les forces de Pipí II i Lotari. Mentre que Pipí II i el seu contingent feien retrocedir als homes de Carles, Lotari va ser fet retrocedir lentament per Lluís el Germànic (apostat a Brittas) i els provençals. Finalment, quan la victòria ja semblava segura per Carles, Bernat de Septimània va entrar en la batalla de la seva part i la victòria es va convertir en total.

Un total de 40.000 homes van morir,[4][5] entre ells Gerard d'Alvèrnia, Ratari de Llemotges[6] i Ricuí de Nantes, que lluitaven al costat de Carles. Tot i la seva valentia personal, Lotari va ser derrotat i va fugir a Aquisgrà, la seva capital de d'on podia iniciar una guerra de desgast amb les seves tropes de refresc. Carles i Lluís van renunciar a empaitar als derrotats. El diumenge 26 de juny milers de caiguts foren enterrats i es van dictar tres dies d'acció de gràcies per la victòria i per l'expiació dels pecats dels difunts.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Carles es va quedar a l'oest, però Lluís es va dirigir a Aquisgrà on va reclutar de nou tropes de tot el seu domini,[1] però com les forces de Lluís eren massa fortes, Lotari va abandonar la seva capital en direcció a Magúncia[7] enduent-se els tresors que va poder recollir, per reunir-se amb el seu fill Lotari i els saxons a Espira, des d'on creuar el Rin per tornar a la Gàl·lia i perseguir Lluís, tot i que sense resultats.

Els vencedors van segellar la seva aliança contra el seu germà Lotari I amb els Juraments d'Estrasburg el 14 de febrer de 842, on es troba el primer testimoniatge d'una llengua romanç parlada en França,[8] i el tractat de Verdun va acabar de repartir l'imperi.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla de Fontenoy-en-Puisaye Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 (anglès) Timothy Reuter, The Annals of Fulda, p.19
  2. (anglès) Eric Joseph Goldberg, Struggle for empire: kingship and conflict under Louis the German, 817-876, Cornell University, 2006, ISBN 0-8014-3890-X, p.100
  3. (francès) Les batailles célèbres de l'histoire, La bataille de Fontenoy-en-Puisaye
  4. Segons Agnellus of Ravenna
  5. (anglès) Eric Joseph, Struggle for Empire, p.103: afirma que els 40.000 homes citats per Agnellus estan probablement exagerats
  6. els seus successors foren els comtes Guillem, germà de Gerard a l'Alvèrnia, i Ramon a Llemotges
  7. (anglès) James Harvey Robinson, Readings in European History -, Volum 1, p.157
  8. (anglès) Price Collier, Germany and the Germans, p.81