Raymond Aron

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Raymond Aron

Raymond Aron, el 1966
Naixement 14 de març de 1905
París
Defunció 17 d'octubre de 1983 (als 78 anys)
Nacionalitat França França
Ocupació Filòsof, sociòleg, professor i comentarista polític

Raymond Aron (París, 14 de març de 1905 - 17 d'octubre de 1983) fou un filòsof, sociòleg, professor i comentarista polític francès.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La filosofia de la història i de la sociologia alemanya foren els temes que més li interessaren des que era jove. Analitzant aquests temes fou conscient de l'arbitrarietat de la història, per això arriba a la conclusió de com n'era, de difícil, parlar d'"objectivitat històrica". Seguint aquesta línia de pensament, establí que allò que més es podria apropar a l'objectivitat és la metodologia per a l'estudi d'aquesta disciplina. Fou un dels grans analistes de la societat actual i de l'actuació dels intel·lectuals d'esquerra. Tingué força relació amb Charles de Gaulle.

Era fill d'un advocat jueu, el 1930 Aron rep el doctorat de filosofia de la història de l'Escola Normanda Superior. El 1939, quan començà la Segona Guerra Mundial, donava classe de filosofia social a la Universitat de Tolosa, però la deixà i s'allistà a la força aèria. Quan França fou vençuda, s'exilià a Londres i s'allistà a les forces d'alliberació franceses, i, entre el 1940 i el 1944, fou redactor cap del periòdic La France Libre, publicat a la capital anglesa. Amb l'acabament de la guerra tornà a París per ensenyar sociologia a l'Escola Nacional d'Administració (1945-1947) i a l'Institut d'estudis polítics de París (1948-1954).

Començà la carrera com a comentarista i columnista el 1947 a Le Figaro i després de trenta anys a L'Express. A partir de 1958 fou professor a la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de La Sorbona. Col·laborà també entre el 1968 i 1972 amb la ràdio Europa número 1 i entre el 1970 i 1983 fou professor de sociologia de cultura moderna al Col·legi de França i president de l'Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques de França.

Pensament[modifica | modifica el codi]

En mots d'Edward Shils, Aron passà de ser un obert socialista en la seva joventut a esdevenir «el més persistent, el més sever i el més cult crític del marxisme i de l'ordre social socialista -o més precisament, comunista- del segle XX». Però aquest trànsit no fou una renúncia, sinó que pensava que els ideals que realment havien de ser abraçats eren els que es podien abastar sense destruir el que es pretenia defensar.

Estimava Aron que la saviesa política raïa a tenir la capacitat de triar la millor forma d'actuar fins i tot quan l'òptima no estigués disponible, com passa sovint. "Ningú no diu mai l'última paraula", insistia, "i no podem jutjar els nostres adversaris com si la nostra pròpia causa estigués identificada amb la veritat absoluta".

Aron es referia al "mite de la revolució" (com el "mite de l'esquerra" i el "mite del proletariat") i sostenia que resultava tan seductor precisament pel seu atractiu poètic: induïa la il·lusió que "tot és possible", que tot pot ésser completament transformat en el gresol de l'activitat revolucionària. Combinar la doctrina de la inevitabilitat històrica amb el mite de la revolució era una recepta per a la tirania totalitarista.

Es definia com un reformista en contraposició al revolucionari, atès que el reformista reconeix que el vertader progrés és contingent, parcial i imperfecte. És contingent perquè depèn de la iniciativa individual i pot caure en desgràcia; és parcial perquè els ideals mai no es poden aconseguir tots alhora, sinó només un vacil·lant pas rere un altre; i imperfecte perquè el recalcitrant caràcter de la realitat -incloent la turbulenta realitat de la natura humana- garanteix els errors, les frustracions, les imperfeccions i la simple perversitat.

Mantenia la seva oposició al comunisme perquè "el comunisme és una versió degradada del missatge occidental. Reté la seva ambició de conquerir la natura i millorar el destí dels humils, però sacrifica el que fou i ha de seguir essent el cor de l'aventura humana: la llibertat d'investigació, la llibertat de controvèrsia, la llibertat de crítica, i el vot".

Defensava la llibertat i la raó davant el totalitarisme polític i intel·lectual i el fonamentalisme. Davant aquest últim moviment, proposava com a mecanisme de defensa l'escepticisme, però amb cura de no caure en la indiferència per no arribar finalment al nihilisme, que considerava profundament negatiu.

Aron reivindica les lleis pròpies del coneixement en oposició a les actituds determinades i dogmàtiques. Des d'aquesta perspectiva, considera que atesa l'enorme complexitat dels fenòmens polítics, els polítics han de ser analitzats sense caure en actituds reduccionistes, visions binàries o falsos moralismes. Com Max Weber, Aron considera que la realitat no pot ser considerada de manera global i les veritats en economia, en sociologia i en ciència política sempre són parcials i reflecteixen només una part de la complexitat total.

A l'extensa obra literària d'Aron s'aborda una àmplia gamma de temes que van des de l'estudi dels clàssics de la filosofia, la sociologia i la ciència política, fins a les reflexions sobre la guerra i la pau, l'anàlisi sobre el paper dels intel·lectuals i fins al diagnòstic de la societat industrial. Una de les qualitats més notables de l'obra no és tant la seva exstensió com la seva independència en relació als paradigmes regnants al món cultural i universitari de la segona postguerra, dominat per un pensament de tall marxista i a favor de les polítiques de la Unió Soviètica. No gaudí de la popularitat de Jean-Paul Sartre, amb qui compartí formació als anys vint a l'Escola Normanda Superior.

«El marxisme és un element essencial de l'opi dels intel·lectuals perquè la seva doctrina de la inevitabilitat històrica l'aïlla de poder ésser rectificat per quelcom de tan trivial com la realitat dels fets».


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Raymond Aron Modifica l'enllaç a Wikidata