Sociolingüística variacionista

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La sociolingüística variacionista és la branca de la Sociolingüística que té com a objecte d’estudi l’evolució de l'estructura de la parla en una determinada comunitat lingüística des d’un punt de vista sincrònic i en correlació amb una sèrie de factors socials. Aquesta disciplina també es coneix com Variacionisme Lingüístic, Sociolingüística Correlacional, Sociolingüística Estricta o Sociolingüística Laboviana.

Origen i situació actual[modifica | modifica el codi]

El precedent més immediat de la sociolingüística variacionista és la dialectologia tradicional nord-americana que després de la Segona Guerra Mundial pren atenció a la variació en el parlar de la població de les grans ciutats d’Estats Units. Aquesta dialectologia urbana influeix decisivament en el treball del lingüista nord-americà William Labov, que aplicà mètodes sociològics per a l'estudi de diferents aspectes de les parles urbanes americanes. Per aquesta raó hom considera Labov com el pare de la sociolingüística variacionista i, per això, se l’anomena també sociolingüística laboviana.

Els primers treballs de Labov en aquest camp foren la seua tesina sobre la diferenciació dels diftongs /ay/ i /aw/ en la parla de l’illa de Martha's Vineyard (1963) i la seua tesi sobre la pronunciació del fonema /R/ en tres grans magatzems de Nova York (1966) freqüentats per tres classes socials diferents. En aquests estudis ja es veu la variació en la pronunciació segons la vinculació amb l’illa en el primer cas i segons la classe social en el segon.

L’obra que estableix el marc teòric del variacionisme és l’article “Empirical Foundations for a theory of language change”, signat conjuntament per Labov, Ulrich Weinreich i Michael Herzog. A partir d’aquí la sociolingüística variacionista nascuda als Estats Units s’estén a la Gran Bretanya amb els treballs de Trudgill (1974) sobre la pronunciació del sufix –ing a Norwich, i l’estudi de Milroy (1980) sobre l’anglès de Belfast, i a altres territoris i llengües no angleses, com l’estudi de l’alternança entre être i avoir en el francès de Mont-real de Sankoff i Laberge (1978).

En l’actualitat destaca la celebració dels congressos que es fan entorn d’aquesta qüestió anomenats New Ways of Analyzing Variation, el darrer dels quals ha estat celebrat a Pittsburgh el passat octubre de 2013[1] i l’edició de la revista especialitzada en la qüestió que és Language Variation and Change editada pel Labov des del 1989.[2]

Conceptes[modifica | modifica el codi]

La sociolingüística variacionista parteix de dues premisses: les llengües són heterogènies majoritàriament i aquesta variació lingüística està condicionada socialment. Això vol dir que allò que interessa al variacionisme és prendre una sèrie de fenòmens lingüístics anomenats variables lingüístiques i mesurar l’associació d’aquests trets distintius amb uns paràmetres socials com l’edat, la classe social o el sexe, coneguts com a variables socials o no lingüístiques.

Conèixer la competència comunicativa dels informants és molt important per obtenir uns resultats adequats a la realitat heterogènia de les comunitats lingüístiques. Sobretot alguns grups socials coneixen el llenguatge més apropiat en diferents situacions socials i canvien el seu registre adequant-lo a aquestes variables. En els casos en què no es dóna aquesta competència ens trobem amb un fenomen anomenat inseguretat lingüística que, per exemple, Labov va observar en el seu estudi de la parla de Nova York (1966) que les classes baixes aproximaven la seua parla formal a la parla informal de les classes altes, però en el cas de les classes mitjanes es donava un cas d’hipercorrecció, en què s’exageraven els trets de la classe superior, que actuava com a referent.

La Sociolingüística Variacionista als països de llengua catalana[modifica | modifica el codi]

La Sociolingüística Catalana s’ha centrat des dels seus inicis en qüestions pròpies de la sociologia de la llengua, tals com el coneixement, l’ús o les actituds lingüístiques. En canvi, els estudis de tipus variacionista no han aparegut fins temps més recents i gràcies a l’impuls de dos investigadors, Francisco Gimeno a la Universitat d'Alacant i Maria Teresa Turell a la Universitat Pompeu Fabra.[3]

El gruix dels estudis en la nostra llengua s'han centrat en la recerca de fenòmens variables que, a diferència dels anglòfons, no se centren en fenòmens lingüístics de les grans ciutats, sinó en poblacions relativament petites de l’àrea occidental de la llengua.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pàgina d’aquest Congrés: http://www.nwav42.pitt.edu/.
  2. Disponible a: http://journals.cambridge.org/action/displayJournal?jid=LVC.
  3. És molt important en la nostra llengua, l'entrevista feta per aquesta autora al mateix Labov que fou publicada a Treballs de Sociolingüística Catalana. Turell, M. Teresa (1990). “Entrevista aWilliam Labov”. Treballs de Sociolingüística Catalana. Barcelona: IEC. Núm. 10. Pàgs. 15-26.
  4. Especialment interessant és un article de tipus descriptiu de Miquel Àngel Pradilla que analitza els estudis variacionistes produïts en la nostra llengua. Pradilla, M. Àngel (2011). “L’univers calidoscòpic de la sociolingüística de la variació en l'àmbit de la llengua catalana”. Treballs de Sociolingüística Catalana. Barcelona: IEC. Núm. 21. Pàgs. 125-140.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Boix, Emili i Vila, F. Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Ariel: Barcelona.
  • Hernández, José María (1993). “DIalectología tradicional, Sociolingüística Laboviana y Geolingüística Trudgilliana: tres aproximaciones al estudio de la variación”. Estudios de Lingüística. Universitat d’Alacant: Alacant. Núm. 9. Pàgs, 151-181.
  • Pradilla, M. Àngel (2011). “L’univers calidoscòpic de la sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana”. Treballs de Sociolingüística Catalana. IEC: Barcelona. Núm. 21. Pàgs. 125-140.
  • Turell, M. Teresa (1990). “Entrevista a William Labov”. Treballs de Sociolingüística Catalana. IEC: Barcelona. Núm. 10. Pàgs. 15-26.