Variació lingüística

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La variació lingüística és el fenomen que dóna compte dels usos diversos d'una llengua, els quals depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa. És objecte d'estudi de la sociolingüística. Les varietats lingüístiques es contraposen a l'estàndard de la llengua.

Tipus[modifica | modifica el codi]

Segons aquests factors, tenim els tipus de variació següents:

Varietats històriques (temps) o diacrònica

Varietats dialectals (espai) o diatòpica

Varietats socials (grup social) o diastràtica

Varietats funcionals o registres (situació comunicativa) o diafàsica

Varietats geogràfiques (zones)

Factors que influeixen en l'elecció d'una determinada varietat[modifica | modifica el codi]

  • Edat: els joves tendeixen a usar més els registres informals, tenen un argot propi i creen més neologismes
  • Procedència: cada zona té un dialecte propi
  • Professió: hi ha professions amb un lèxic propi especialitzat
  • Nivell d'estudis: a més estudis, més ús dels registres cultes o formals
  • Situació comunicativa: que marca si la parla ha de ser formal o col·loquial, és el factor que més influeix
  • Canal de comunicació: l'escrit acostuma a demanar més formalitat
  • Grau de literarietat: inclou recursos literaris i para més atenció a la llengua

Varietats històriques o diacrònica[modifica | modifica el codi]

Les diferents formes de parlar segons el moment temporal. No parla de la mateixa manera una persona del segle XV que una persona del segle XXI. La llengua pateix una evolució al llarg del temps.

Varietats dialectals o diatòpica[modifica | modifica el codi]

Cadascuna de les modalitats parlades en l'àmbit territorial d'una llengua, caracteritzades perquè posseeixen trets fonètics, morfosintàctics i lèxics específics. En la llengua catalana, la partició dialectal es vertebra en dos grans blocs, que contenen diferents dialectes i subdialectes:

-català oriental (septentrional, central, balear, alguerès)

-català occidental (valencià i nord-occidental)

Varietats socials o diastràtica[modifica | modifica el codi]

Les maneres característiques de parlar de grups socialment afins, que generen una fraseologia i unes maneres expressives significatives per al grup i que els diferencien d'altres grups socials. Es tracta dels denominats argots.

Varietats funcionals o registres o diafàsica[modifica | modifica el codi]

Varietats de la llengua determinades per la diferent situació de comunicació. Els factors que caracteritzen els registres són:

-Camp: tema general o específic de què tracta la comunicació.

-Mode: canal oral o escrit de la comunicació.

-To: nivell de formalitat del text (molt formal o solemne, formal, informal o familiar, molt informal o vulgar).

La norma i l'estàndard[modifica | modifica el codi]

-Llengua normativa: model de llengua que sorgeix a partir del procés de normativització, dut a terme per especialistes i sancionat per una autoritat normativa.

-Normativització lingüística: fixació del codi lingüístic, a partir de la selecció de les formes més comunes de la llengua en els nivells fonètic, morfosintàctic i lèxic.

-Estàndard: varietat lingüística poc marcada per trets temporals, geogràfics o socioculturals i que aporta menys informació per a determinar l'origen dels parlants. És a dir, és la varietat que neutralitza la variació lingüística. Es basa en la llengua normativa. La seva funció és facilitar la comunicació entre parlants de dialectes diversos. S'utilitza en els àmbits d'ús relatius als usos formals i públics de la llengua, s'ensenya a l'escola i es difon a partir dels mitjans de comunicació i en l'ús públic. Admet un cert grau de variació dialectal (modalitats de l'estàndard), més en l'oral que en l'escrit.