Anàlisi del discurs

L'anàlisi del discurs és una escola lingüística que busca analitzar el discurs com un conjunt homogeni, és a dir, trascendir el nivell habitual d'anàlisi centrat en l'oració, i les seves relacions amb el context social. Així, estudia com està construït el text, quines inferències exigeix, com es relaciona amb discursos precedents però també la comunicació no verbal que l'acompanya i els papers socials dels interlocutors, que afecten al seu contingut.

Els temes que solen guiar les recerques són les relacions entre discurs i ideologia (dominant i oculta, incloent subtemes com el racisme, la visió de gènere i d'altres), poder i cognició.

Definicions

L' anàlisi del discurs és una subdisciplina de la lingüística que s'ha definit de diverses maneres, segons l'autor que es consulte. Es destaquen les aportacions de:

• Walizer i Wienir (1978): "Qualsevol procediment sistemàtic ideat per a examinar el contingut d'una informació arxivada".
• Krippendorf (1980): "Tècnica d'investigació capaç d'efectuar inferències vàlides i estables a partir d'unes dades entorn al seu context".
• Kerlinger (1986): "L'anàlisi del contingut és un mètode d'estudi i anàlisi de comunicació de forma sistemàtica, objectiva i quantitativa, amb la finalitat de mesurar determinades variables". Dins aquesta definició cal destacar-ne tres termes:

1. Sistemàtic: fa referència a les regles explícites i estables que ha de contindre l'anàlisi del discurs. Aquest mètode fa servir un únic criteri d'avaluació, de forma que diversos anàlisis sobre el mateix tema han de conduir a la mateixa conclusió.
2. Objectiu: s'ha de comptar amb regles precises que busquen un anàlisi que no incloga l'opinió de l'investigador. Encara que aquest és subjectiu a l'hora de triar el tema i l'enfocament, no ha d'introduir judicis de valor en l'anàlisi.
3. Quantitatiu: s'ha de comptar amb moltes mostres perquè que l'anàlisi siga una vertadera representació precisa del conjunt de missatges estudiats.

Història

Va sorgir als anys 60 com a corrent autònom, centrat sobretot en les relacions de poder que es transmetien amb el llenguatge. Usa l'etnografia i instruments de la semiòtica i la sociologia per extreure conclusions sobre la configuració del discurs. Alguns dels autors més famosos d'aquesta tendència són Michel Foucault o Van Dijk.

Aplicacions

L'anàlisi del contingut aplicat als mitjans de comunicació permet, segons Roger D. Wimmer i Joseph R. Dominick:

• La descripció dels components d'una informació: consisteix a seguir l'evolució d'un determinat aspecte informatiu al llarg d'un període de temps establert.
• La comprovació de les hipòtesis: l'anàlisi del contingut ajudarà a comprovar la veracitat de la hipòtesi generada abans de la investigació.
• La comparació del contingut dels mitjans amb el món real: la imatge que reflecteux el discurs analitzat s'ha de sotmetre a una verificació per determinar si és vertadera, falsa o conté quelcom d'incorrecte.
• L'evolució de la imatge de grups socials concrets: s'ha de comprovar quina imatge donen els mitjans sobre determinats grups socials amb l'objectiu d'establir si aquest tractament és o no correcte.
• Fixar un punt de partida per a l'estudi dels efectes dels mitjans: s'estableix un període de temps en què es portarà a terme un recull exhaustiu de dades i un altre període per realitzar l'anàlisi dels efectes que ha produït el missatge sobre l'audiència.

Tipus

Els autors especialitzats Juan A. Gaitán i José L. Piñuel mostren algunes diferències a l'hora d'analitzar el contingut d'un discurs, segons es tinga en compte:

• Objectius de la investigació. Presenta diverses variables:

* Anàlisi exploratori: projecta l'aproximació al disseny definitiu d'una investigació.

* Anàlisi descripcitu: identificació i comprovació de la realitat empírica.

* Anàlisi verificatiu i explicatiu: diferències sobre l'origen, naturalesa, funcionament i efectes dels productes comunicatius.

• Fonts del material d'anàlisi. Poden ser de tres tipus:

* Primàries: obtenció de la informació de primera mà, de manera directa.

* Secundàries: consulta de textos que contenen informació primària.

* Terciàries: compendis de textos secundaris.

• Disseny de la investigació. Presenta les següents variables:

* Horitzontals: es valen d'un corpus documental extens.

* Verticals: corpus reduït o d'un sol cas.

* Transversals: corpus que presenten diferents punts de vista.

* Longitudinals: anàlisi de corpus en determinats moments de la seva trajectòria.

* Triangulars: recollida i comparació de diverses postures.

• Paràmetres d'evolució. Existeixen dues variables:

* Quantitatius: preval el nombre de mostres estudiades.

* Qualitatius: es posa l'èmfasi en la veracitat de les mostres.

Fases

Per dur a terme un anàlisi de contingut s'han de seguir les fases que proposen Roger D. Wimmer i Joseph R. Dominick. Malgrat que s'estableix un ordre, l'anàlisi podrà realitzar-se combinant els primers passos que portaran a una correcta conclusió.

1. Formulació d'hipòtesi: definir un objectiu final clarament articulat.
2. Definició de la població d'anàlisi: delimitar l'univers documental que s'estudiarà.
3. Selecció d'una mostra adequada: incloure en la població una referència de cada element mediàtic per tal d'aconseguir-ne una representació fidedigna.
4. Elecció i definició de les unitats d'anàlisi: descripció detallada dels elements a analitzar.
5. Construcció de les categories d'anàlisi: establir una jerarquia de categories excloent, exhaustiva i fiable que englobi tots els elements.
6. Determinació d'un sistema de quantificació: fixació d'un criteri de mesura de les dades, que pot ser de tipus nominal (es comptabilitza el nombre de vegades que apareix la mostra), d'interval (elaboració d'escales) i de raó (qüestions espai-temporals, com minuts d'aparició, nombre de caràcters en una columna, etc.).
7. Codificació del contingut: cadascuna de les unitats estudiades ha d'aparèixer dins d'alguna de les categories ja establertes.
8. Interpretació dels resultats: anàlisi de les conclusions a les quals s'ha arribat i comprovació de la hipòtesi que obria el treball.

Aproximacions a l’anàlisi del discurs. Text o context?

Segons la importància que li donem al context, podem distingir, d’entrada, dues aproximacions a l’anàlisi del discurs:

• L’endotextual, on el text és la realitat. Per tant, es centra únicament en els elements que es troben dins del text (l’estructura, la sintaxi, les relacions amb altres texts...), sense atendre a la història, biografia de l’autor, ni altres tipus d’informació contextual. Així, la interpretació del text queda emmarcada dins els límits d’aquest, de manera que el lector esdevé una mena de “re-escriptor” del text, en tant que el llegeix segons ell mateix i els seus propis processos més que no pas els de l’autor del text.
• En l’aproximació exotextual, en canvi, es té en compte la relació entre la història, el text i el context. De manera que tant la producció com l’explicació d’una història esdevé una història en si mateixa, en tant que el context és sempre diferent.

En el primer cas, sembla que sempre hi ha manca d’informació, i pel que fa al segon, es fa difícil determinar quina prioritzem a l’hora de fer l’anàlisi. Una tercera aproximació seria la diatextual, que planteja la combinació de les dues anteriors, proposada per David Barry, Brigid Carroll i Hans Hansen i que consisteix en establir un diàleg entre ambdós punts de vista en una seqüència de tres fases que es retroalimenten:

1. Fase analítica: Es completa l’anàlisi endotextual i exotextual, per separat.
2. Fase de diàleg: S’estableix un diàleg especulatiu entre ambdós.
3. Fase de transició: Es construeixen noves interpretacions i direccions d’anàlisi.

Referències

• DIJK, Teun A. van. Racismo y análisis crítico de los medios. Barcelona: Paidós, 1997. ISBN: 84-4930-367-2.
• GAITÁN, Juan A.; PIÑUEL, José L. Técnicas de investigación en comunicación social. Madrid: Síntesis, 1988. ISBN: 84-7738-604-8.
• WIMMER, Roger D.; DOMINICK, Joseph R. La investigación científica de los medios de comunicación. Una introducción a sus métodos. Barcelona: Bosch, 1996. ISBN: 84-7676-359-X.
• BARRY, D., CARROLL, B., HANSEN, H. "To text or Context? Endotextual, Exotextual, and Multi-textual Approaches to Narrative and Discursive Organizational Studies". Published online, 2006. DOI: 10.1177/0170840606064568.