La vida dels altres

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Das Leben der Anderen[1]
La vida dels altres
Das Leben der Anderen.jpg
Pòster alemany del film

Fitxa tècnica
Direcció: Florian Henckel von Donnersmarck

Producció: Max Wiedemann,
Quirin Berg,
Dirk Hamm (Co-Productor),
Florian Henckel von Donnersmarck (Co-Productor)

Guió: Florian Henckel von Donnersmarck

Música: Gabriel Yared,
Stéphane Moucha

Fotografia: Hagen Bogdanski

Muntatge: Patricia Rommel

Protagonistes: Ulrich Mühe
Martina Gedeck
Sebastian Koch
Ulrich Tukur

Dades i xifres
País: Alemanya
Data d'estrena: 2006
Gènere: Drama històric
Duració: 137 minuts
Idioma original: Alemany

Pàgina sobre “Das Leben der Anderen[1]” a IMDb

Valoracions
IMDb 8.5/10 stars
FilmAffinity 8.1/10 stars

La vida dels altres[2] (títol original en alemany Das Leben der Anderen) és una pel·lícula alemanya que va ser guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa de 2006.

El drama està situat en el context històric de la RDA, concretament en la part de la Stasi. El Berlín Oriental es va convertir en l'escenari principal de la pel·lícula que va suposar el debut com a director i guionista de Florian Henckel von Donnersmarck. Es va estrenar el 23 de març de 2006 a Alemanya i el mateix any l'editorial Suhrkamp Verlag va publicar el guió de la pel·lícula. La pel·lícula va ser guardonada amb nombrosos premis, incloent diversos premis del cinema alemany 2006 (en set categories de les onze nominacions que tenia), quatre premis del cinema de Bavària 2006 i tres Premis del Cinema Europeu. A la gala dels premis Oscar de 2006 va contribuir juntament amb El tambor Tin i En qualsevol lloc d'Àfrica a presentar a concurs tres candidatures alemanyes.

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Intèrpret Personatge Veu en català
Ulrich Mühe Capità Gerd Wiesler Joan Carles Gustems
Sebastian Koch Georg Dreyman Juan Antonio Bernal
Martina Gedeck Christa-Maria Sieland Mercè Montalà
Ulrich Tukur Coronel Anton Grubitz Albert Mieza
Herbert Knaup Gregor Hessenstein Ricky Coello
Thomas Thieme Ministre Bruno Hempf Miquel Cors
Volkmar Kleinert Albert Jerska Jaume Comas
Matthias Brenner Karl Wallner Jordi Ribes
Hans-Uwe Bauer Paul Hauser Toni Mora
Charly Hübner Udo Leye Bruno Jordà
Bastian Trost Presoner 227 Claudi Domingo
Hinnerk Schönemann Subtinent Axel Stigler David Corsellas
Paul Faßnacht Oncle Frank Hauser Alfonso Vallés
Marie Gruber Sra. Meineke  ?
Thomas Arnold Nowack  ?
Ludwig Blochberger Benedikt Lehmann  ?
Paul Maximilian Schüller Nen amb pilota  ?
Volker Michalowski Expert caligràfic  ?

Argument[modifica | modifica el codi]

L'any 1984, a la part oriental de Berlín, el departament de seguretat de l'Estat (Stasi) li encarrega al Hauptmann (Capità) Gerd Wiesler (HGW XX / 7) espiar el conegut dramaturg Georg Dreyman per comprovar si és lleial al règim de la RDA. Ell creu que l'objectiu és realment vigilar a l'artista però realment és una idea que ha tingut el ministre de cultura Bruno Hempf. El ministre vol treure de la circulació a Dreyman per tal de guanyar-se a la seva nòvia Christa-Maria Sieland. Ella havia aparegut amb Hempfest perquè, en cas contrari, Hempf l'havia amenaçat d'arruïnar la seva carrera d'actriu. El superior de Wiesler, el tinent coronel Anton Grubitz intenta incentivar la seva carrera professional fent-li interessants observacions d'un possible ascens per fer que s'aguditzin els seus sentits. Fent les observacions secretes durant la festa d'aniversari de Dreyman, Wiesler li crida l'atenció que hi ha algú que llegeix un llibre de Brecht. Es tracta del director de teatre Albert Jerska, amic de Dreyman, el qual des de fa set anys està a la llista negra i té prohibit treballar en la seva professió. Aquest llibre Wiesler l'agafa d'amagat. Una escena clau del film és com Wiesler llegeix uns paragrafs significaius de Erinnerung an die Marie A...

Wiesler – solter i amb una vida social pobra, viu en un apartament escassament moblat – entra en el món de l'art, de la ment crítica i obert, i veu relacions personals que ell mateix no pot mantenir.

Després del suïcidi d'Albert Jerska, Georg Dreyman va canviar la seva actidud respecte al govern. Aquest aspecte es destaca a la película que, després de rebre el missatge, Dreyman toca la "Sonata per un bon home", un estudi per a piano, que Jerska li havia donat en la festa d'aniversari. El nom del mateix prové de l'obra de Brecht Els bons de Szechwan, en la que, tot i les circumstàncies adverses i els desavantatges personals, una prostituta es dedica a ajudar a altres persones.

Sota la impressió d'aquesta "vida dels altres” Wiesler s'allunya cada vegada més de la seva tasca de trobar informació recriminant sobre Dreyman. Només escriu trivialitats en els seus informes i així evitar sospites envers l'escriptor. Utilitzant una màquina d'escriure que un periodista de la revista d'Alemanya Occidental Der Spiegel li havia proporcionat clandestinament, Dreyman escriu sobre la particularment alta quantitat de suïcidis. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys 1970 no es publiquen i es censuren per les autoritats.[3] L'article de Dreyman es publica de forma anònima a „Der Spiegel“.

Quan Christa-Maria Sieland, a la qual es porta a interrogatori a la central de la Stasi (Sevei secret est-alemany) perquè el ministre de cultura Hempf així ho havia demanat, ella no pot resistir i delata al superior de Wiesler, Anton Grubitz, que Dreyman és l'autor de l'article al setmanari der Spiegel. Malgrat això, no es troba la màquina d'escriure durant l'escorcollament del pis de Dreyman.

Grubitz, suspostós de Wiesler, li demana que faci un altre interrogatori amb Christa-Maria Sieland i li demana que aporti resultats. Després de més amenaces l'actriu delata l'amagatall de la màquina d'escriure. Però just abans que Grubitzi els seus homes puguin fer l'escorcoll, Wiesler s'avança a tots ells i aconsegueix de treure la màquina del domicili de Dreyman. Quan Christa-Maria Sieland veu com obren l'amagatall no pot suportar més la vergonya de la traïció. Se'n va del pis corrents, es tira davant d'un camió i queda mortalment ferida. Grubitz, malgrat que no té cap prova, està segur que Wiesler ha ajudat a Dreyman. El relega a una posició sense cap importància per la inspecció de cartes (Departament M).

Després de la reunificació Hempf i Dreyman es tornen a trobar. Hempf li diu que no ha escrit més després del caure del mur. Dreyman demana perquè ell no havia estat mai observat. Llavors Hempf li contesta que haviat estat sota vigilància total i li diu de mirar al darrere dels interruptors. Dreyman descobreix la instal·lació dels micròfons en el seu pis. Amb gran sopresa Dreyman llegeix els informes que la Stasi havia escrit sobre ell. Sorprès s'adona que l'agent „HGW XX/7“ del servei secret no l'havia delatat. S'assabenta de la identitat de la persona, però no s'atreveix a posar-s'hi en contacte.

Dos anys més tard, en el mostrador d'una llibreria, Wiesler veu la publicitat de la nova novel·la de Dreymn "Die Sonate vom Guten Menschen" "Sonata per a un bon home". La foto de Dreyman es veu junt amb un piló de llibres. El llibre porta la següent inscripció: "dedicat a HGW XX/7 amb tot el meu agraïment". Wiesler, emocionat, compra el llibre. El venedor li demana si el vol com a regal, però aquest el responamb una frase que té més que un sentit: "No, és per mi."

Òbviament veure els informes i el comportament de Wiesler han portat a que Dreyman li ha tornat la seva força creativa.

Context històric[modifica | modifica el codi]

La part principal de la pel·lícula se situa al final de la RDA, pocs anys abans del quarantè aniversari, que va ser seguit per la caiguda del mur. En aquest moment el Ministeri de Seguretat de l'Estat fa un seguiment moltes famílies. Uns dels afectats van ser els artistes, que eren molt crítics contra el sistema. Aquestes observacions van provocar la guixada d'obres pictòriques per encàrrec o la prohibició de la publicació.

Canvi de personal MfS[modifica | modifica el codi]

La qüestió de si el repartiment dels empleats del Ministeri de Seguretat de l'Estat (Stasi) que ha comès una denegació de servei, és realista, és un dels temes més debatuts en el context de la pel·lícula. De fet, Gerd Trebeljahr i Werner Teske van ser condemnats a mort i executats. Els que volien trencar amb el rígid sistema de la Stasi. Van ajudar a fugir a un altre estat alemany a Erich Mielke que havia estat perseguit implacablement. Un altre exemple d'un empleat de l'Stasi, que es van oposar a la línia de la SED, és Werner Stiller, que va aconseguir escapar a través de la frontera.

Publicacions contra la DDR[modifica | modifica el codi]

Al Sistema de Justícia de la RDA hi havia una clàusula de penalització en relació amb les fonts que va perjudicar la reputació de la RDA:

§ 220 denigració pública
(1) Qui degrada a l'opinió pública de la política d'Estat o d'organismes estatals, institucions o organitzacions socials o les seves activitats o accions serà castigat amb pena de presó no superior a tres anys o una pena de llibertat condicional, presó, multa o amonestació pública. [4]

A la publicació dels escrits de tal, la secció de§ 97 espionatge,§ 99 comunicacions deslleials§ 219 admissió de connexions il·lícites . Der Spiegel apareix a la pel·lícula com un òrgan de publicació impresa d'algunes de les contribucions que van ser crítics de la RDA. Per exemple, el "protocol de memòria s" de l'escriptor Dana Plató, o les contribucions de Robert Havemann.

Altres[modifica | modifica el codi]

  • L'actor Ulrich Mühe es trobava en el moment dels Oscars a l'hospital perquè havia de recuperar-se d'una intervenció quirúrgica, i va morir a menys de 5 mesos després de càncer.
  • Anton Grubitz va dir a Axel Stiegler, qui havia fet una broma sobre Honecker, que volia quedar per explicar-la. El que diu és simplement que aquesta és només una broma. Quan cau el mur Stiegler es posat a obrir cartes utilitzant el vapor d'aigua juntament amb Wiesler.

Llocs de rodatge[modifica | modifica el codi]

El rodatge es va fer gairebé exclusivament a Berlín. Les escenes exteriors del domicili de l'escriptor Georg Dreyman es van rodar al carrer Wedekindstraße, al barri de Berlín-Friedrichshain; les escenes interiors de la casa i de les golfes van ser filmades al carrer Hufelandstraße 22, al barri de Prenzlauer Berg. D'altres escenes es van rodar a Frankfurter Tor, a l'avinguda Karl-Marx, al Saló Verd de la Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz (escena del ball entre Sebastian Koch i Martina Gedeck) i, finalment, al teatre Hebbel (ubicat a l'ex-Berlín Est).

Altres llocs importants del rodatge van ser a la seu central del Ministeri de Seguretat Estatal, situada al carrer Normannenstraße del barri de Lichtenberg.

Hubertus Knabe, director del museu Berlin-Hohenschönhausen (ex-seu de la Stasi), va negar els permisos del rodatge per la pel·lícula. Segons declaracions del cineasta Donnersmarck, el permís va ser denegat, ja que només s'otorguen al rodatge de documentals però no a pel·lícules de ficció que a més, segons Hubertus Knabe, enalteixen la Stasi.[5]

Guió[modifica | modifica el codi]

Florian Henckel von Donnersmarck va escriure el guió de la pel·lícula. Ja tenia la idea des que va cursar els estudis a l'Acadèmia de Televisió i Cinema de Munic. Va escriure el guió el 2002 durant una estada a l'Abadia cistercenca de Heiligenkreuz en els Boscos de Viena, en la que el seu oncle Gregor Henckel-Donnersmarck era l'abat. Abans que comencés, ja havia fet 1 any i mig d'investigació - incloent entrevistes amb víctimes i perpetradors de l'Stasi.

Premis[modifica | modifica el codi]

2006

Bayerischer Filmpreis

  • Millor actor principal: Ulrich Mühe
  • Millor guió: Florian Henckel von Donnersmarck
  • Millor director novell: Florian Henckel von Donnersmarck
  • Millor productor novell: Max Wiedemann i Quirin Berg

Deutscher Filmpreis

  • Millor pel·lícula – Lola in Gold
  • Millor actor principal : Ulrich Mühe
  • Millor actor secundari: Ulrich Tukur
  • Millor director: Florian Henckel von Donnersmarck
  • Millor guió: Florian Henckel von Donnersmarck
  • Millor càmera: Hagen Bogdanski
  • Millor esceneografia: Silke Buhr

Europäischer Filmpreis

  • Millor pel·lícula europea
  • Millor actor principal: Ulrich Mühe
  • Millor guió: Florian Henckel von Donnersmarck

Festival Internacional de Cinema de Locarno

  • Premi del públic

London Film Festival

  • Premi de Satyajit Ray: Florian Henckel von Donnersmarck

Los Angeles Film Critics Association Awards

  • LAFCA Premi en la categoria de Millor pel·lícula de parla no anglesa

Vancouver International Film Festival

  • Premi en la categoria de Millor pel·lícula

Internationales Filmfestival Warschau

  • Premi del públic

Guldbagge

  • Millor pel·lícula estrangera

Goldene Henne

  • Ulrich Mühe a la categoria de "Pel·lícula actual"

Gilde-Filmpreis a Gold

  • Millor pel·lícula alemana

2007

Golden Globe Award

  • Nominat en la categoria de Millor pel·lícula de parla estrangera

Independent Spirit Award

  • Premi en la categoria Millor pel·lícula de parla estrangera

Oscar

  • Premi en la categoria Millor pel·lícula no anglesa

Jupiter

  • Premi en la categoria Millor actor de repartiment alemany a Ulrich Mühe

2008

BAFTA

  • Nominació en les categories: Millor pel·lícula, Millor guió, Millor direcció, Millor actor principal-
  • Premi en la categoria Millor pel·lícula no anglesa

César

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Florian Henckel von Donnersmarck: Das Leben der Anderen. Suhrkamp, Frankfurt am Main 2006, ISBN 3-518-45786-1
  • Florian Henckel von Donnersmarck: Das Leben der Anderen. Geschwärzte Ausgabe Suhrkamp, Frankfurt am Main 2007, ISBN 3-518-45908-2

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]