Amarcord

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Amarcord

Pòster de la pel·lícula
Fitxa tècnica
Direcció Federico Fellini
Producció Franco Cristaldi
Guió Federico Fellini i Tonino Guerra
Música Nino Rota
Fotografia Giuseppe Rotunno
Muntatge Ruggero Mastroianni
Vestuari Danilo Donati
Repartiment Magali Noel
Bruno Zanin
Pupella Maggio
Armando Brancia
Dades i xifres
Països Itàlia
Any 1973
Gènere Comèdia dramàtica
Duració 118 min.
Idioma italià
Companyies
Productora F.C. Produzioni (Roma), P.E.C.F. (Paris)
Distribució New World Communications
Fitxa a IMDb
Valoracions
imdb 7.9/10 stars

Amarcord és una pel·lícula franco-italiana de Federico Fellini, estrenada el 1973.

Taula de continguts

[edita] Argument

En romanyès, «Amarcord» significa més o menys « jo me'n recordo» (en italià, (io) mi ricordo). Crònica de la vida dels habitants d'una vila en una província d'Itàlia (Rimini), al fil de les estacions, sota el feixisme triomfant dels anys 20-30 i vista sobretot a través dels ulls de Titta, un adolescent turbulent i atractiu, que podria realment ser el mateix Fellini.

Titta, un nen molt entremaliat, s'escapa sovint del galliner familiar per anar a vagarejar pels carrers i descobrir el món. Troba tota mena de gent : un venedor ambulant mitòman, un acordionista cec, una estanquera de pit acollidor, una religiosa nana, etc.

La vida provinciana d'aquell temps, és també el d'una exhibició feixista, o el fascinant pas, en alta mar, d'un misteriós transatlàntic, o de les agitades sessions de cinema. Però tot no és divertit en aquesta vida: la mare de Titta mor, però es consolarà de pressa amb el so de l'acordió d'un casament camperol.

El feixisme no ens corprèn d'entrada. La gent és tan bonassa i tan graciosa. El poble prepara una festa, es reuneix a la plaça, es porten mobles per al foc de sant Joan, toca la fanfàrria, els homes admiren La Gradisca, tan bonica amb el seu abric vermell i coll de pell negra. Ella somia amb Hollywood i amb Gary Cooper davant del cinema, el propietari del qual es fa anomenar "Ronald Colman"

A l'escola, els professors són més caricaturescos i ridículs uns que els altres, amb una menció pel de grec que multiplica les ganyotes a cadascuna de les seves demostracions de bona pronunciació. Els alumnes, semblen disputar qui serà més poca-solta, cares ingrates, cossos deformes. Passen el temps a classe donant-se cops, rient, pixant.

Però, sobretot, passen la seva vida fantasiejant sobre les dones del poble i fins i tot sobre el seu professor de matemàtiques. Tots els dies, fins i tot sota la pluja, reten visita al "Monument de la Victòria", un àngel amb magnífiques natges nues i grassonetes. L'obsessió sexual i la frustració que comporta dominen tota la seva vida d'adolescent.

De l'observació àcida de la província italiana, el sopar familiar i la discussió que l'esmalta resta un moment d'antologia: La mare, Miranda, que es posa a mirar guerxo quan crida "Em torno boja", abans d'anunciar "us mataré a tots! posaré estricnina a l'escudella ! Mentre que el pare, Aurelio, fa cara de voler suïcidar-se apartant-se les mandíbules amb les dues mans, incapaç –com la mare- d'atreure l'atenció de l'oncle o dels nens que, acostumats al "cinema" continuen menjant, impertorbables, mentre que l'avi es tira un bon pet. Però el to es fa més amarg a partir de la festa feixista. Fellini porta en principi la manifestació al ridícul, amb els clons del Duce, la desfilada a la carrera dels "bersaglieri", els discursos encesos i convinguts. El to es fa agredolç quan és erigit l'immens bust del Duce barrejat amb milers de flors, però del qual els ulls, enormes i fixos, fan pensar en el Gran Germà de George Orwell. I mentre cau la nit i les diversions feixistes segueixen, un violí es fa sentir, no sorgit d'enlloc, i desgrana les notes de la Internacional. L'emoció i la poesia es reuneixen en aquest instant abans que la comèdia es torni agra, ja que com ens ho mostra Fellini sense necessitar dir-nos-ho, la poesia i l'emoció no tenen dret en la Itàlia mussoliniana. Un diluvi de foc sobre el campanar de l'església on s'amaga el gramòfon sacríleg, després l'interrogatori a base d'oli de ricí del pare de Titta, ens recorden la trista realitat històrica. Amarcord és una crònica de la Itàlia camperola i feixista. Una crònica, ara hilarant, ara amarga i fins i tot inquietant quan les manifestacions del feixisme quotidià ens mostren totes les seves brutalitats. És sense cap dubte la pel·lícula més política de Fellini, potser la única. Però, aquí, el feixisme forma part de la decoració, en un poble del qual se'ns diu que el "99% dels habitants estan afiliats al Partit"

[edita] Repartiment

[edita] Al voltant de la pel·lícula

En el moment de la seva estrena a la URSS dues escenes van ser censurades, amb gran emprenyament de Fellini, convidat oficialment, que va intentar convèncer les autoritats de desdir-se de la seva decisió : l'escena de masturbació al cotxe i l'escena amb l'estanquera de l'imponent pit.

[edita] Premis i nominacions

[edita] Premis

[edita] Nominacions

[edita] Enllaços externs

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Amarcord»