Sigourney Weaver

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Sigourney Weaver
Sigourney Weaver (2009)
Sigourney Weaver (2009)
Nom real: Susan Alexandra Weaver
Naixença: 8 d'octubre de 1949 (1949-10-08) (64 anys)
Manhattan, Nova York (EUA)
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Jim Simpson (1985-)
Papers importants: Ellen Ripley a Alien
Dana Barrett a Ghostbusters
Globus d'Or
Millor actriu - Drama
1989 - Goril·les en la boira
Millor actriu secundària
1989 - Working Girl
Premis BAFTA
Millor actriu secundària
1998 - The Ice Storm

Pàgina sobre Sigourney Weaver a IMDb

Susan Alexandra Weaver, coneguda com a Sigourney Weaver és una actriu i coproductora americana nascuda el 8 d'octubre del 1949 a Nova York. Tria el nom de Sigourney el 1963 pel personatge de Gatsby de Francis Scott Fitzgerald. Filla del dirigent de la NBC, Sylvester Weaver, i de l'actriu britànica Elizabeth Inglis, és també neboda del comediant i actor Doodles Weaver.

Estudia teatre a la Universitat Yale. Hi va interpretar una obra escrita pel seu company Christopher Durang. La seva carrera està marcada per la pel·lícula de Ridley Scott, Alien, el 1979. Hi encarna la tinent Ripley, única supervivent de la matança feta per un monstre. Va tornar a fer el mateix paper a les seqüeles Aliens, Alien 3 i Alien the Resurrection. També ha fet el paper de Dana Barett a Ghostbusters i Els caçafantasmes II.

El 1985, es casa amb Jim Simpson, un escenògraf de teatre, que li donarà un paper el 1986 a El mercader de Venècia. I, el 13 d'abril de 1990, va donar a llum a Charlotte Simpson. Fa 182 cm i parla correctament el francès i l'alemany.

Carrera com actriu[modifica | modifica el codi]

Al començament fa cursos d'art dramàtic, i s'inscriu a la Yale School of Drama de Nova York. Comença al teatre, després a la televisió, i després fa les primeres passes al cinema sota la direcció de Woody Allen, a la comèdia dramàtica Annie Hall (1977).

Puja al nivell d'estrella el 1979 amb la seva tercera pel·lícula, amb el personatge d'Ellen Ripley a Alien de Ridley Scott. Hi interpreta una jove dona perseguida per un alienígena en una nau espacial, paper pel qual és candidata a l'Oscar a la millor actriu.

El 1982 fa cinema bèŀlic The Year of Living Dangerously, i el 1984 fa comèdia fantàstica Ghostbusters.

Encarna dones amb caràcter: és la dona de negocis arribista i sense pietat de Working Girl (1988), al costat de Harrison Ford i Melanie Griffith, i arriba al cim amb el paper de la científica Dian Fossey a Goril·les a la boira. Les dues pel·lícules li donen una nominació als Oscars.

Sigourney Weaver torna a ser l'oficial Ripley, a uns altres tres episodis de la cèlebre saga fantàstica: Aliens (1986) de James Cameron, Alien 3 (1992) de David Fincher i Alien the Resurrection (1997) de Jean-Pierre Jeunet.

Als anys 1990 interpreta més sovint dones enganyades que demanen revenja: una dona torturada durant la guerra a La mort i la donzella (Roman Polanski, 1994), una psiquiatra acorralada paranoica a Copycat (1996) i una bruixa a Snow-White, A Tale of Terror (1997)

Després del drama Un mapa del món (1999), Sigourney Weaver fa cinc comèdies: Galaxy Quest, on interpreta una actriu en declivi, Embolic a l'Havana (2000), Els trencacors (2001), on fa el paper d'una manipuladora, Tadpole (2002), on sedueix un adolescent, i Holes (2003). El 2003 fa The Village de M. Night Shyamalan. El 2007, fa el drama Snow Cake, on hi encarna una dona autista. El mateix any, dóna la seva veu a l'horrorosa sogra de la pel·lícula d'animació Happily N'Ever After.

Les seves gran pel·lícules comentades per ella[modifica | modifica el codi]

Snow Cake (2007) - L'elogi de la diferència[modifica | modifica el codi]

Sigourney Weaver: «Em sembla que a conseqüència de la meva alçada, sempre m'he sentit diferent. No li passa a tothom. Malgrat tot, quan encarnes un personatge, fins i tot si és a priori normal, intentes trobar to allò que hi té d'únic: les seves esperances, les seves pors etc. Però penso que és veritat, sempre he tingut tendència a privilegiar personatges de dones marginals a causa de la seva diferència... Per a Snow Cake, era una veritable competició, però alhora desitjava explicar la història d'aquest personatge extraordinari que estimo molt. D'una manera general, la gent sap poques coses sobre l'autisme - fins i tot si pensen el contrari. Ara bé, aquesta pel·lícula aporta una mirada particular sobre una persona particular que té una feina i qui viu sola. Ensenya quan pot un autista gaudir d'una certa independència, tot i que el seu cercle és present».

Working Girl (1988) – El símbol de les «dones fortes»[modifica | modifica el codi]

«Penso que se'm pot percebre en aquesta pel·lícula com el símbol d'aquella que ho té tot però que no sap la sort que té. Era per a mi ben difícil interpretar aquest personatge antipàtic - però és sorprenent que algú em segueixi dient: m'agrada el seu personatge a Working Girl. Tenia raó. Aquesta noia li ha robat el seu promès. Aquest paper té moltes coses a favor i en contra. Però és veritat que és un personatge molt modern, perquè no té pietat i alhora és molt dotada. Representa perfectament la dona dels anys 80 però probablement també la dels anys 2000»!

La saga Alien - El personatge de Ripley[modifica | modifica el codi]

«Per a mi, Ellen Ripley representa tot allò que no sóc. No té por de gairebé res. Té d'altra banda les qualitats que calen per ser astronauta. Si hi ha res que no va bé, ho analitza gairebé matemàticament: Si a no funciona, llavors pot ser b, o c. I jo, l'actriu, l'emocional, de manera que això no surt rodó, sóc allà: Arrrrrrgh!!. Sempre m'ha agradat encarnar un personatge tan oposat a la meva pròpia personalitat i aquesta experiència m'ha permès igualment evolucionar increïblement. Per fer aquest paper m'he recolzat en una dona que coneixia, una gran ecologista, que no té por de res. La veig encara i estic molt feliç d'haver tingut la sort de poder encarnar-la a la pantalla perquè és poc comuna. A cada nou realitzador, Ripley s'ha fet cada vegada menys idealista. Al començament, té idees molt definitives sobre el bé, el mal, sobre els altres, sobre les lleis a respectar. Evoluciona cap a algú molt més intel·lectual. A poc a poc, perd les seves il·lusions, es fa vulnerable. Cada vegada, intenta renéixer, però amb 200 anys de vida darrere d'ella! Finalment, tinc el sentiment que és com si tornés d'entremig dels morts. Té un humor negre molt desenvolupat. I potser acaba perdent tota humanitat.

The Village (2003) - La fantasia[modifica | modifica el codi]

«El públic adora ser transportat lluny del seu univers. El guió de Nightmalan particularment ha agradat perquè es tractava d'un estudi molt fi sobre la manera com la gent pot perdre les seves il·lusions en un món ultramodern. M'ha agradat molt rodar en aquesta pel·lícula. Però a títol personal, no estic gaire atreta per les coses fantàstiques, al contrari que molta gent fa. Al poble, els habitants fan servir la fantasia contra les seves pors i les seves esperances. La fantasia, quan neix de l'esperit dels homes, respon a necessitats ben precises. Això m'interessa».

Galaxy Quest (2000) / La saga Ghostbusters (Els caçafantasmes) - La comèdia[modifica | modifica el codi]

«És el que prefereixo interpretar. A Galaxy Quest, per exemple, encarno un personatge que s'acosta més a la Ripley que seria si hagués d'anar a l'espai. Era particularment divertit per a mi burlar-me d'aquesta imatge perfecta que han d'adoptar les dones a Hollywood: ser rossa, tenir formes perfectes, ser superficial... Quant a Ghostbusters, he mirat les dues pel·lícules amb la meva filla, i era verdaderament feliç de tornar a veure un equip d'actors tan meravellós i una pel·lícula tan atractiva... La comèdia és el gènere on m'hi sento més còmoda. I sóc sempre a la cerca d'una bona comèdia. La meva propera comèdia The TV Set, és una comèdia molt àcida centrada al voltant del rodatge d'un pilot per a la televisió.

Aquesta activitat dóna molts diners als Estats Units, és aterridor. El meu personatge és absolutament convençut i defensa amb passió la seva visió segons la qual el públic no hauria de reflectir el vespre davant la televisió. El meu pare treballava en aquest àmbit. Va crear el Today Show i el Tonight Show - és ell qui va introduir l'òpera i el ballet per primera vegada a la televisió. D'alguna manera, en aquesta nova comèdia, interpreto l'antítesi absoluta del meu pare. I és ben graciós»!

La tempesta de gel (1997) / 1492: Conquest of Paradise (1992) - Una imatge d'Amèrica[modifica | modifica el codi]

«Es tracta de tres visions molt diferents d'Amèrica. La visió del mite de 1492; La tempesta de gel és una forma de sàtira dels suburbis estatunidencs. Un molt bon record. I pel que fa a l'obra teatral, The Guys, es tractava d'un encàrrec del meu marit. Per a mi, era molt important participar en aquest testimoni de l'estat d'esperit en el qual un es trobava a Nova York deu dies després dels esdeveniments. Era igualment més important per a mi que sóc novaiorquesa. La meva visió d'Amèrica s'acostaria probablement a la de The Guys, perquè és un punt de vista novaiorquès i Nova York correspon a la meva visió d'Amèrica. Probablement no és la visió més justa, però Nova York és ple de gent que ve dels quatre racons del planeta. I és justament això Amèrica, la seva faceta més bonica. Som una comunitat de ciutadans que viuen a pobles separats enmig d'una mateixa ciutat i per a mi, es tracta de la ciutat del futur. Totes les comunitats han de tractar amb les altres tot continuant sent independents unes dels altres.»

Goril·les en la boira (1989) / La mort i la donzella (1994) - Cinema i compromís[modifica | modifica el codi]

«De fet, associo més aquestes dues pel·lícules a la idea d'aïllament d'aquests dos personatges femenins. Diana Fossey s'ha retirat del món. El seu aïllament l'obliga a fer-se cada vegada més radical per expressar el seu missatge sobre la salvaguarda dels goril·les. Alhora, és ella que va voler fer Goril·les en la boira - i això és la seva forma de compromís polític. La seva vida sencera és un combat polític. Pel que fa a Paulina, a La mort i la donzella es retira del món a causa del que li ha passat. I és la seva voluntat i les circumstàncies que li permetran superar la seva passivitat i tornar-se activa per sortir-se'n. Aquest pas és extremadament difícil.»

Annie Hall (1977) - La retrobada amb Woody Allen[modifica | modifica el codi]

«Adoro Woody Allen! He rodat igualment una pel·lícula amb ell quan era actor, Embolic a l'Havana. És un geni pur. M'ha agradat la seva última pel·lícula Scoop, a la manera dels vells Woody Allen. És deliciosa. Té un verdader sentit del ritme i una sensibilitat tota novaiorquesa. M'agradaria tornar a rodar amb ell. Li ho dic sovint. Però no passa - no sé per què! (rialles). Seriosament, va ser una veritable oportunitat poder començar la meva carrera amb ell... »

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Sigourney Weaver

Dècada del 1970[modifica | modifica el codi]

Dècada del 1980[modifica | modifica el codi]

Dècada del 1990[modifica | modifica el codi]

Dècada del 2000[modifica | modifica el codi]

Dècada del 2010[modifica | modifica el codi]

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sigourney Weaver Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal: cinema