Marguerite Duras

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Marguerite Duras
Naixement Marguerite Germaine Marie Donnadieu
4 d'abril de 1914
Saigon, Indoxina francesa
Defunció 3 de març de 1996 (als 81 anys)
París, França
Causa de la mort càncer de laringe
Sepultura cementiri de Montparnasse
Nacionalitat França França
Ocupació Escriptora, guionista i
directora de cinema
Guardons Premi austríac de literatura europea (1989)

Marguerite Germaine Marie Donnadieu, més coneguda com a Marguerite Duras, (Saigon, 1914 - París, 1996) fou una novel·lista, dramaturga, guionista i directora de cinema francesa.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascuda a Saigon (actualment, Ciutat Ho Chi Minh) el 4 d'abril de 1914, va passar la seva infància i adolescència amb la seva mare a la Indoxina francesa, experiència que la va marcar profundament i va inspirar moltes de les seves obres. Va canviar el seu nom el 1943, pel d'una vila de Lot-et-Garonne, on estava casa seva. L'any 1932 tornà a França. Va estudiar Dret, Matemàtiques i Ciències polítiques. Va treballar com a secretària al ministeri de les Colònies de 1935 a 1941.

Es va casar el 1939 amb Robert Antelme. Va tenir un fill que va morir el 1942. Aquell mateix any, Duras va conèixer a Dionys Mascolo, que acabà sent el seu amant. Durant la Segona Guerra Mundial, tots dos participaren en la Resistència francesa. El seu grup va caure després d'una emboscada, tot i que Duras va aconseguir escapar amb l'ajuda de François Mitterrand, però Robert Antelme va ser capturat i enviat a un camp de concentració l'1 de juny de 1944. Va militar al Partit Comunista Francès (PCF) del qual fou expulsada el 1955. Deu anys abans, l'any 1945, tot i el seu desig de divorciar, quan Robert tornà, en penoses condicions, del camp de Dachau, ella es quedà amb ell per cuidar-lo, fet que relata a la seva novel·la La douleur ("El dolor"). Tanmateix, cal tenir certes reserves sobre la veracitat dels seus relats.Nota 1 Es divorcià l'any 1946.

Les seves primeres novel·les, Les imprudents (1943) i La vie tranquille (1944), reflecteixen la influència narrativa saxona, evolucionant després cap a les formes del nouveau roman.

Es va donar a conèixer amb la publicació d'una novel·la d'inspiració autobiogràfica titolada Un barrage contre le Pacifique (1950). Les seves obres posteriors posaren en relleu, en relats curts, l'angoixa i el desig dels personatges per intentar escapar de la solitud. Amb L'amant (1984) va obtenir el Premi Goncourt, novel·la que va aconseguir un gran èxit mundial, amb un tiratge de més de tres milions i que va ser traduïda a quaranta idiomes.

La seva aportació literària consta d'una quarantena de novel·les i una dotzena de peces teatrals. La seva trajectòria dramàtica va ser reconeguda l'any 1983 per l'Acadèmia Francesa amb el Gran premi del teatre. Duras va escriure el guió de la pel·lícula Hiroshima mon amour (1958),[2] dirigida per Alain Resnais. També va dirigir diverses pel·lícules, entre elles India Song i Les Enfants.

La pròpia vida de l'escriptora és una novel·la sobre la qual ella ha escrit incessantment. La destrucció, l'amor, l'alienació social, són paraules clau de la seva vida, que es detecten en tota la seva obra. Una història tempestuosa, de solitud i escriptura, de paraules i de silencis, de desitjos fulgurants també. Un personatge ineludible a la vida de Marguerite Duras: la seva mare. El desamor maternal va marcar tota la seva vida i va fer d'ella un personatge controvertit en què es barrejaven les exigències del cor i els capritxos del cos; impetuosa i obstinada, va tenir tants detractors com seguidors de les seves obres. Difícil de definir la seva personalitat: iracunda o dolça, genial o narcisista ("Marguerite Duras", 1998, biografia escrita per Laure Adler), però cal creure-la quan assegura: «Jo sóc una escriptora, no val la pena dir res més». Perquè el món sigui suportable és necessari exorcitzar les obsessions, però l'escriptura tant les pot amagar com desvetllar. Llavors Duras tempteja, repeteix una vegada i una altra, cerca la paraula justa, "prova" d'escriure, com es prova estimar encara sabent que mai s'aconseguirà totalment. En una ocasió digué: «Escriure és tractar de saber el que un escriuria si un escrivís».

Morí de càncer de laringe el 3 de març de 1996 a París. Està enterrada al cementiri de Montparnasse.

Obres escrites[modifica | modifica el codi]

Novel·les[modifica | modifica el codi]

  • Les Impudents, Plon, 1943.
  • La Vie tranquille, Gallimard, 1944.
  • Un barrage contre le Pacifique, Gallimard, 1950.
  • Le Marin de Gilbaltar, Gallimard, 1950.
  • Des petits chevaux de Tarquinia, Gallimard, 1953.
  • Des journées entières dans les arbres (inclou Le Boa, Madame Dodin i Les Chantiers), Gallimard, 1954.
  • Le Square, Gallimard, 1955.
  • Moderato Cantabile, Les Éditions de Minuit, 1958.
  • Hiroshima mon amour, Gallimard, 1960.
  • L'après-midi de M. Andesmas, Gallimard, 1960.
  • Le Ravissement de Lol V. Stein, Gallimard, 1964.
  • Le Vice-cónsul, Gallimard, 1966.
  • Détruire, dit-elle, Les Éditions de Minuit, 1969.
  • Abahn Sabana David, Gallimard, 1970.
  • L'Amour, Gallimard, 1971.
  • Ah! Ernesto, Hatlin Quist, 1971.
  • Nathalie Granger, seguit de La Femme du Gange, Gallimard, 1973. (guions publicats)
  • Le Camion, seguit d'Entretien avec Michelle Porte, Les Éditions de Minuit, 1977. (guions publicats)
  • Le Navire Night, seguit de Césarée, les Mains négatives, Aurélia Steiner, Mercure de France, 1979.
  • Vera Baxter ou les Plages de l'Atlantique, Albatros, 1980.
  • L'Homme assis dans le couloir, Les Éditions de Minuit, 1980.
  • L'Eté 80, Les Éditions de Minuit, 1980.
  • Outside, Albin Michel, 1981.
  • L'Homme atlantique, Les Éditions de Minuit, 1982.
  • La Maladie de la mort, Les Éditions de Minuit, 1982.
  • L'Amant, Les Éditions de Minuit, 1984.
  • La Douleur, POL, 1985.
  • Les Yeux bleus Cheveux noirs, Les Éditions de Minuit, 1986.
  • La Pute de la côte normande, Les Éditions de Minuit, 1986.
  • La Vie matérielle, POL, 1987.
  • Emily L., Les Éditions de Minuit, 1987.
  • La Pluie d'été, POL, 1990.
  • L'Amant de la Chine du Nord, Gallimard, 1991.
  • Yann Andréa Steiner, Gallimard, 1992
  • Écrire, Gallimard, 1993
  • C'est tout, POL, 1995

Articles[modifica | modifica el codi]

Guions[modifica | modifica el codi]

  • Hiroshima, mon amour, 1959[3]
  • Les Viaducs de la Seine et Oise, Gallimard, 1959.
  • Théâtre I: Les Eaux et Forêts; Le Square; i La Musica, Gallimard, 1965.
  • L'Amante Anglaise, Gallimard, 1967.
  • Théâtre II:Suzanna Andler; Des journées entières dans les arbres; Yes, peut-être; Le Shaga; i Un homme est venu me voir, Gallimard, 1968.
  • India Song, Gallimard, 1973.
  • L'Eden Cinéma, Mercure de France, 1977.
  • Agatha, Les Éditions de Minuit, 1981.
  • Savannah Bay, Les Éditions de Minuit, 1982, edició augmentada 1983.
  • Théâtre III: La Bête dans la jungle, després H. James, adaptació de J. Lord i M. Duras; Les Papiers d'Aspern, després H. James, adaptació de M. Duras i R. Antelme; i La Danse de mort, després A. Strindberg, adaptació de M. Duras, Gallimard, 1984.
  • La Musica deuxième, Gallimard, 1985.
  • Le Théâtre de l'amante anglaise, Gallimard, 1991.
  • Théâtre IV: Vera Baxter; L'Éden Cinéma; Le Théâtre de l'amante anglaise; Home; i La Mouette, Gallimard, 1999.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

Nota 1: Així, per exemple, segons Philippe Decharte, un dels membres de la Resistència, "Tot allò que relata Marguerite Duras és fals". Per altra banda, Paulette Delval culpa a l'escriptora de la mort del seu marit, Charles Delval, que era un agent de la Gestapo.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Marguerite Duras». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Biografía de Marguerite Durás» (en castellà). BiografiasyVidas.com. [Consulta: 18/12/2012].
  3. Massot, Josep. «Duras». La Vanguardia, 04/04/014 [Consulta: 23 maig 2014].
  4. Péan (1996), pàgs. 401-410

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Péan, Pierre. Una juventud francesa: François Mitterrand, 1934-1947 (en castellà). Barcelona: Editorial Juventud, 1996. ISBN 84-261-2963-3. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marguerite Duras