Jean-Pierre Mocky

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJean-Pierre Mocky

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Jean Paul Adam Mokiejewski Modifica el valor a Wikidata
6 juliol 1929 Modifica el valor a Wikidata
Niça (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 agost 2019 Modifica el valor a Wikidata (90 anys)
7è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortInsuficiència renal Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCimetière du Prieuré-Noir (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsJean-Pierre Mocky Modifica el valor a Wikidata
FormacióConservatoire national supérieur d'art dramatique Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball França Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciómuntador, actor de teatre, actor de televisió, actor de cinema, guionista, productor de cinema, director de cinema, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1942 Modifica el valor a Wikidata –  2019 Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeVéronique Nordey
Patricia Barzyk Modifica el valor a Wikidata
FillsStanislas Nordey
 ( Véronique Nordey)
Olivia Mokiejewski
 ( ) Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc webjpierre-mocky.fr Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0006620 Allocine: 100 Allmovie: p103147 AFI: 80992 TMDB.org: 24397 Modifica el valor a Wikidata

Jean-Paul Adam Mokiejewski[1] (Niça, 6 de juliol de 1933-Ib., 8 d'agost de 2019),[2] més conegut com a Jean-Pierre Mocky, va ser un actor, director de cinema, guionista i productor de cinema francès.[3]

Biografia[modifica]

Era fill d'immigrants polonesos, de pare jueu i mare catòlica.[4] Debuta com a actor al cinema i al teatre. Té un paper en la peça de teatre Les Casse-pieds (1948) de Jean Dréville, a les pel·lícules Orphée (1950) de Jean Cocteau o Le Gorille vous salue bien (1957) de Bernard Borderie. Però és sobretot a Itàlia que aconsegueix la fama amb el seu paper en I vinti de Michelangelo Antonioni.

Després de treballar com a becari a les ordres de Luchino Visconti a la pel·lícula Senso (1954) i de Federico Fellini a La strada (1954), escriu la seva primera pel·lícula, La Tête contre les murs (1959) i ambiciona de filmar-la ell mateix, però el productor prefereix contractar el director Georges Franju. Mocky dirigeix la seva primera pel·lícula l'any següent amb Les Dragueurs (1959). Des de llavors no va parar de rodar.

En els anys 1960 aconsegueix seduir el públic amb comèdies com Un drôle de paroissien (1963) o La Grande Lessive (!) (1968). Després del maig del 68, s'interessa pel gènere negre i roda Solo (1969) en el qual mostra un grup de joves terroristes d'extrema esquerra, i L'Albatros (1971) que mostra la corrupció de la classe política.

Al principi, les seves pel·lícules es van dedicar a l'aixecament contra les restriccions imposades per la societat. Més tard serà la farsa: en la pel·lícula "Bonsoir", l'indigent Alex (Michel Serrault) pretén ser un amant de la lesbiana Caroline (Claude Jade) per a salvar la seva herència contra els seus parents homofòbics.

En els anys 1980 torna a trobar l'èxit amb una pel·lícula que denúncia les derives violentes d'uns certs aficionats del futbol, un any abans del drama del Heysel (À mort l'arbitre, 1984), i una comèdia que denuncia les hipocresies al voltant dels pelegrinatges de Lorda (Le Miraculé, 1987), que va participar al 37è Festival Internacional de Cinema de Berlín.[5]

En els anys 1990 i 2000, les seves pel·lícules tenen menys èxit però Jean-Pierre Mocky continua rodant amb el mateix entusiasme.

El seu cinema, sovint satíric i pamfletari, s'inspira dels successos socials. Treballa amb molt pocs mitjans i roda amb rapidesa. Va dirigir actors tan famosos com Bourvil (Un drôle de paroissien, La Cité de l'indicible peur, La Grande Lessive (!) i L'Étalon), Fernandel (La Bourse et la Vie), Michel Simon (L'Ibis rouge), Michel Serrault (dotze pel·lícules entre les quals Le Miraculé i À mort l'arbitre), Francis Blanche (cinc pel·lícules entre les quals La Cité de l'indicible peur), Jacqueline Maillan (cinc pel·lícules), Jean Poiret (vuit films) i amb les estrelles Catherine Deneuve (Agent trouble), Claude Jade (Bonsoir), Jane Birkin (Noir comme le souvenir), Jeanne Moreau (Le Miraculé) i Stéphane Audran (Les saisons du plaisir).

En 2010 va rebre el prix Henri-Langlois pel conjunt de la seva carrera i el prix Alphonse-Allais en 2013. El Festival de Cinema de Belfort Entrevues el 2012 i la Cinémathèque Française el 2014 li van dedicar una retrospectiva integral.

Filmografia[modifica]

Director[modifica]

Curtmetratges[modifica]

  • 1988: Nice is Nice
  • 2012: Chapeau i Au-delà des grilles (collection Histoires courtes)
  • 2014: La Cerise i Fais-moi une offre (collection Histoires courtes)
  • 2015: Agafia, Le Rustre et le juge i Le Magicien et les siamois (collection Histoires courtes)

Llargmetratges[modifica]

Telefilms[modifica]

    • 1991 : La Méthode Barnol
    • 1991 : La Vérité qui tue
    • 1991 : Dis-moi qui tu hais
    • 2008 : Dans le lac
    • 2008 : Chantage à domicile
    • 2008 : Le Farceur
    • 2008 : Le Diable en embuscade
    • 2008 : L'Énergumène
    • 2008 : Témoins de choix
    • 2008 : Cellule insonorisée
    • 2008 : Mort sur commande
    • 2008 : Service rendu
    • 2008 : La Clinique opale
    • 2008 : Le Jour de l'exécution
    • 2008 : Un éléphant dans un magasin de porcelaine
    • 2009 : Une si gentille serveuse
    • 2009 : Le Voisin de cellule
    • 2009 : Un risque à courir
    • 2009 : La Voix de la conscience
    • 2009 : De quoi mourir de rire
    • 2009 : Meurtre entre amies
    • 2009 : Martha in memoriam
    • 2009 : L'Aide
    • 2009 : Ultime Bobine
    • 2009 : Haine mortelle
    • 2009 : Sauvetage
    • 2009 : La Cadillac
  • 2009 : Colère (emès per France 2 i TV5 Monde)
  • 2013 : Hitchcock by Mocky
    • 2013 : Selon la loi
    • 2013 : Aveux publics
    • 2013 : Sursis pour un assassin
    • 2013 : La curiosité qui tue
    • 2013 : Derrière la porte close
    • 2013 : La main du destin
    • 2013 : Auto-stop
    • 2013 : Alibi en chaîne
    • 2013 : Demande en mariage
    • 2013 : Deux cœurs solitaires
    • 2013 : Le don d'Iris
    • 2013 : Les nains
    • 2013 : La mélodie qui tue
    • 2013 : Trop froide
    • 2019 : À couteau tiré
    • 2019 : Un vrai massacre
    • 2019 : Un tour en voiture
    • 2019 : Un rôle en or
    • 2019 : Un verre de trop
    • 2019 : Suspect numéro 1
    • 2019 : La Preuve par neuf
    • 2019 : Modus operandi
    • 2019 : Une retraite paisible
    • 2019 : Échec aux dames
    • 2019 : La Femme Docteur
    • 2019 : L'Ultime Solution
    • 2019 : Plutôt mourir dans l'eau profonde
    • 2019 : Le Pique-Assiette
    • 2019 : Surexposé
    • 2019 : Un décès dans la famille
    • 2019 : Entre deux femmes

Actor[modifica]

Cinema[modifica]

Televisió[modifica]

Documentals[modifica]

Documentals sobre Jean-Pierre Mocky[modifica]

  • 1982: Jean-Pierre Mocky, un drôle d'oiseau de Patrick Le Gall
  • 2000: Faiseur d'images : Jean-Pierre Mocky de Philippe Fréling, 13 minutes
  • 2000: Le parapluie de Cherbourg, épisode de l'émission Strip-tease, réalisé par Manolo D´Arthuys
  • 2016: La loi de l'albatros de Charles Schnaebele i Virgile Tyrode
  • 2017: La parallèle Mocky de Hugues Baudoin
  • 2019 : Mocky sans Mocky de Bernard Sasia (editora d’algunes pel·lícules de Mocky) i Clémentine Yelnik

Premis i retrospectives[modifica]

Referències[modifica]

  1. Jean-Paul Mokiejewski, dit Jean-Pierre Mocky a Larousse.fr
  2. Redacción «El actor y director francés Jean-Pierre Mocky muere a los 86 años de edad». Agencia EFE [París], 08-08-2019 [Consulta: 8 agost 2019].
  3. «Stanislas Nordey : "Je me disais que Mocky était un grand artiste, pas forcément un père"» (en francès). Télérama, 10-08-2019. [Consulta: 10 agost 2019].
  4. «Jean-Pierre Mocky obituary», 16-08-2019.
  5. «Berlinale: 1987 Programme». berlinale.de. [Consulta: 1r desembre 2017].
  6. «Jean-Pierre Mocky, lauréat du facétieux Prix Alphone Allais». La Croix, 03-06-2013.[Enllaç no actiu]
  7. «Jean-Pierre Mocky». cinemathque.fr. Arxivat de l'original el 30 de juny 2014. [Consulta: 24 juny 2014].
  8. Prix Lumières : Timbuktu plébiscité, Le Figaro, 2 février 2015.