Amore e rabbia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaAmore e rabbia
Fitxa
DireccióJean-Luc Godard, Marco Bellocchio, Bernardo Bertolucci, Pier Paolo Pasolini i Carlo Lizzani Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Marco Bellocchio
Julian Beck
Jim Anderson (en) Tradueix
Judith Malina
Adriano Aprà
Petra Kandarr
Milena Vukotic
Nino Castelnuovo
Tom Baker
Ninetto Davoli
Aldo Puglisi
Fernaldo Di Giammatteo
Catherine Jourdan
James Anderson Modifica el valor a Wikidata
ProduccióCarlo Lizzani Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióBartolomeo Scavia Modifica el valor a Wikidata
GuióMarco Bellocchio, Pier Paolo Pasolini, Jean-Luc Godard, Bernardo Bertolucci i Carlo Lizzani Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGiovanni Fusco Modifica el valor a Wikidata
FotografiaAlain Levent, Giuseppe Ruzzolini i Aiace Parolin Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeNino Baragli Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorNetflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança i Itàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1969 Modifica el valor a Wikidata
Durada100 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama i pel·lícula d'antologia Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0064019 Filmaffinity: 486369 Allocine: 145270 Rottentomatoes: m/love_and_anger Letterboxd: love-and-anger Allmovie: v140727 TMDB.org: 49456 Modifica el valor a Wikidata

Amore e rabbia és una pel·lícula col·lectiva italo-francesa del 1969, formada per cinc capítols dirigits per cinc directors. Es va presentar al 19è Festival Internacional de Cinema de Berlín l'any 1969, amb el títol Vangelo '70, amb la intenció de representar una reinterpretació secular i contemporània dels textos evangèlics.[1]

Argument[modifica]

La pel·lícula s'inspira en els episodis dirigits per Lizzani i Bertolucci respectivament de les paràboles del bon samarità i de la figuera estèril, mentre que l'episodi dirigit per Pasolini parla de la culpa de la innocència entre els horrors del món contemporani.[2]

L'indifferenza[modifica]

L'episodi està dirigit per Carlo Lizzani i està basat en la paràbola del bon samarità, protagonitzada per Tom Baker, ambientada en un carrer en l'actualitat.

Agonia[modifica]

A l'episodi Agonia, dirigit per Bernardo Bertolucci, un vell bisbe moribund té una visió i just abans de morir s'adona que ha passat la seva vida en va.[3] L'episodi, que consisteix principalment en una llarga seqüència de somnis, està inspirat en la paràbola de la figuera estéril.

La sequenza del fiore di carta[modifica]

En l'episodi dirigit per Pier Paolo Pasolini, Riccetto (Ninetto Davoli) recorre els carrers de Roma sense adonar-se de la maldat i el sofriment que l'envolta. Déu li parla, però no escolta la seva veu. La llarga seqüència, alternant amb imatges de Riccetto ballant al carrer amb una gran flor vermella a la mà, i sovint superposades a pel·lícules que retraten les imatges més crues de la història de la primera meitat del segle XX, acaba amb la mort del protagonista, culpable de no saber renunciar a la seva innocència per obrir els ulls al món que l'envolta.

L'amore[modifica]

L'episodi L'amore està dirigit pel francès Jean-Luc Godard. De cara al casament, dos joves promesos (ella francesa, ell italià) es troben conversant en un àtic romà. Els dos testimonis (també en aquest cas ella francesa, ell italià) es reuneixen per xerrar sobre l'amor i les relacions sentimentals a la terrassa propera, amb vistes al magnífic panorama de Roma. El diàleg entre el nuvi proletari, que parla com un marxista, i la núvia que prové de la burgesia parisenca, revela la impossibilitat del matrimoni entre dos joves d'orígens tan diferents.

Els dos renuncien a l'amor i se'n van de comú acord, malgrat la tendresa mútua.

Discutiamo, discutiamo[modifica]

L'episodi Discutiamo, discutiamo de Marco Bellocchio és un exemple de dialèctica entre partits revolucionaris i no revolucionaris durant una ocupació universitària.

Producció[modifica]

Els tres primers episodis van constituir, juntament amb Seduto alla sua destra de Valerio Zurlini, el nucli original de Vangelo '70. Posteriorment Seduto alla sua destra,aleshores estrenada com a pel·lícula per dret propi, va ser substituïda per L'amore e Discutiamo, discutiamo.

Notes[modifica]

  1. ↑ Alberto Farassino. Jean-Luc Godard. Milano: Il Castoro cinema, 1967. 
  2. ↑ F. Gérard, T.J. Kline, B. Sklarew. Bernardo Bertolucci: Interviews.. — Jackson. University Press of Mississippi, 2000, p. 31. ISBN 1-57806-204-7. 
  3. ↑ Dietrich Kuhlbrodt, Hans Helmut Prinzler, Karsten Witte. Bernardo Bertolucci (Reihe Film, v. 24). Múnic: C. Hanser Verlag, 1982, p. 257. ISBN 3-446-13164-7. 

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Amore_e_rabbia&oldid=32338050»