My Fair Lady

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
My Fair Lady
My fair lady poster.jpg
Pòster de la pel·lícula

Fitxa tècnica
Direcció: George Cukor
Ajudant de direcció: David Hall
Direcció artística: Gene Allen

Producció: Jack L. Warner

Guió: Alan Jay Lerner a partir de la comèdia musical de George Bernard Shaw

Música: Frederick Loewe (música)
Alan Jay Lerner (lletra)

So: George Groves

Fotografia: Harry Stradling Sr.

Muntatge: William H. Ziegler

Vestuari: Cecil Beaton

Protagonistes: Audrey Hepburn, Rex Harrison

Dades i xifres
País: Estats Units
Data d'estrena: 1964
Gènere: Comèdia musical
Duració: 166 min
Idioma original: anglès

Companyies
Productora: Warner Bros.
Distribució: Warner Bros.

Pàgina sobre “My Fair Lady a IMDb

Valoracions
IMDb 7.9/10 stars
FilmAffinity 7.7/10 stars

My Fair Lady és una pel·lícula estatunidenca, dirigida per George Cukor, estrenada el 1964, adaptació de la comèdia musical homònima, inspirada al seu torn en l’obra de George Bernard Shaw, Pigmalió (1914).

Argument[modifica | modifica el codi]

Londres, començaments del Segle XX. Eliza Doolittle, una pobra florista cockney demana al pretensiós professor Higgins, que es burla del seu llenguatge "primari", lliçons de fonètica per tal de parlar com una "lady en una botiga de flors". El coronel Pickering, amic i col·lega del professor, aposta amb aquest últim: transformar prou Eliza per fer-la passar per a una gran senyora refinada en una recepció a l'ambaixada de Transilvània, alguns mesos més tard. Higgins accepta el desafiament i instal·la la noia a casa seva, després d'haver tranquil·litzat el pare d'Eliza, un escombriaire ple de bon sentit que havia anat a preguntar per l'honestedat de les intencions del professor. Les lliçons comencen, sense altre resultat al principi que l’exasperació de l'alumne en qüestió fins que una nit, cap a les quatre del matí, el miracle es produeixi i Eliza aconsegueixi pronunciar correctament la frase fatídica: The rain in Spain stays mainly in the plain.[1] Aquest primer èxit dóna lloc a un ball triomfal al final del qual Eliza, reconeixent que hauria pogut ballar tota la nit", cau enamorada del seu Pigmalió.

Algunes lliçons més tard, Higgins i Pickering decideixen mostrar el seu alumne en públic i la condueixen a les carreres d'Ascot, a la llotja que posseeix la rica mare del professor. Però l'experiència és a punt de la catàstrofe quan Eliza deixa anar en un excés d’entusiasme un ressonant « Mou el cul! » dirigint-se al cavall pel qual havia apostat. Els aristòcrates presents queden profundament impressionats a excepció del jove i ingenu Freddy Eynsford-Hill, que cau immediatament sota l'encant de la noia.

Higgins no es desanima i la petita colla torna finalment al ball de l'ambaixada on Eliza enganya tothom, començant per un reputat lingüista hongarès que la defineix hongaresa i de sang reial, amb gran divertiment d'Higgins. De tornada a casa del professor, ell i Pickering es feliciten de l'èxit del projecte, deixant-se però de felicitar la seva principal instigadora: Eliza. Profundament ferida, la noia es refugia a casa de la senyora Higgins, mare del professor, que està molt enutjada pel capteniment del seu fill. Eliza s'assabenta que el seu pare s'ha enriquit de sobte gràcies a una mentida d'Higgins que l'ha recomanat com un brillant filòsof a un multimilionari nord-americà i ha decidit casar-se. L'experiència ha trastornat veritablement les seves existències.

L'endemà, Higgins intenta convèncer Eliza de tornar però aquesta, massa contenta d'haver trobat la seva independència, refusa la seva mà al pobre Freddy. El professor, aleshores, mentre torna a casa seva moix i solitari, s'adona que s'havia "acostumat" a ella.

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Cançons de la pel·lícula[modifica | modifica el codi]

  • Why Can't The English? - Rex Harrison, Marni Nixon i Wilfrid Hyde-White
  • Wouldn't It Be Loverly - Marni Nixon
  • I'm An Ordinary Man - Rex Harrison
  • With A Little Bit Of Luck - Stanley Holloway
  • Just You Wait - Marni Nixon
  • Servants' Chorus - Cor
  • The Rain In Spain - Marni Nixon, Rex Harrison i Wilfrid Hyde-White
  • I Could Have Danced All Night - Marni Nixon, Mona Washbourne i Domestiques
  • Ascot Gavotte - Cor
  • On The Street Where You Live - Bill Shirley
  • You Did It - Rex Harrison, Wilfrid Hyde-White, Mona Washbourne i Domestiques
  • Show Me - Marni Nixon i Bill Shirley
  • Get Me To The Church On Time - Stanley Holloway i Cor
  • A Hymn To Him - Rex Harrison
  • Without You - Marni Nixon i Rex Harrison
  • I've Grown Accustomed To Her Face - Rex Harrison

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Al voltant de la pel·lícula[modifica | modifica el codi]

  • Audrey Hepburn, encara que era cantant, va ser preferida a Julie Andrews, creadora del paper a Broadway però la carrera cinematogràfica de la qual no havia arrencat encara. Aquesta última va ser de seguida contractada per la Walt Disney i propulsada d’un dia a l’altre cap al rang d'estrella gràcies als èxits de Mary Poppins (1964) i de Somriures i llàgrimes[2] (1965).
  • Marni Nixon, que dobla Audrey Hepburn per a les cançons de la pel·lícula, va prestar igualment la seva veu a Deborah Kerr a El Rei i Jo i Natalie Wood a West Side Story. Audrey Hepburn va gravar tanmateix diverses cançons que es poden sentir en els DVD de la pel·lícula, i de les quals Wouldn't it be loverly i Show Me que interpreta de manera molt convincent.

Cites[modifica | modifica el codi]

  • « Penso que My Fair Lady és una pel·lícula encantadora... Audrey l’ha interpretat amb molta força. Treballa de valent... és extremadament intel·ligent, inventiva, modesta... i graciosa. Quan treballes amb ella no et pots creure que és una superestrella. És plena de tacte, és la criatura més encantadora del món. Rex Harrison és magnífic igualment, ha realitzat una gran interpretació com ho havia fet a l’escenari. » George Cukor.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Une mena d'equivalent anglòfon a setze jutges mengen fetge d’un penjat.
  2. Robert Wise, el director de La Melodia de la felicitat va tenir més olfacte que George Cukor ja que va contractar Julie Andrews després d'haver vist només algunes proves de Mary Poppins.
  3. Jean Domarchi George Cukor - Cinema d'avui - 1965 - Edicions Seghers

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: My Fair Lady
Portal

Portal: cinema