Giacomo Leopardi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Giacomo Leopardi en un oli sobre tela
d'A. Ferrazzi (1820), Recanati, Casa Leopardi.

El comte Giacomo Leopardi[1] (Recanati, 29 de juny del 1798Nàpols, 14 de juny del 1837) va ser un poeta, filòsof, escriptor i filòleg italià. És considerat el principal poeta del romanticisme italià i una de les figures més importants de la literatura mundial. L'extraordinària qualitat lírica de la seva poesia i la profunda reflexió sobre la condició humana en fan un personatge central del panorama literari cultural europeu i internacional del moment. Entre les seves obres hi trobem un diari en el qual sistematitzà el seu pensament i les idees rere la seva poètica: l'anomenat Zibaldone.

« I el naufragar m'és dolç en aquest mar »
— (L'infinit, Giacomo Leopardi)

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut en el palau familiar de la costa adriàtica a Recanati, una vila ubicada a quatre milles de distància en relació a Loreto, continguda en l'antiga regió de les Marques d'Ancona (província de Macerata), fou fill de dues figures paternes considerablement antagòniques comparativament: la seva mare, Adelaide, descendent dels marquesos Antici, de llonga nissaga, era coneguda, d'una banda, per son catolicisme fervent, i altrament, arran de sa cobdícia patològica (de fet, li resultà joiosa la defunció d'un de ses fills en ocasió de l'estalvi que suposava). Contrariament, el seu pare, el comte Monald, la noblesa del qual posseïa ses orígens devers l'any 1200 (una de les més ancestrals d'Itàlia, val a dir), d'ideologia reaccionaria, era un erudit local quo dilapidà la fortuna familiar i assolí el seu designi de constituir una biblioteca de vasta dimensió cultural.

En el decurs dels anys pertanyents a l'apogeu napoleònic, el jove Giacomo creix juntament amb els seus germans Julià i Paolina en un ambient presidit per la rigidesa i el pensament reaccionari, cada vegad més auster atès la progressiva feblesa soferta pel patrimoni familiar, causada, al seu torn, per les especulacions financeres que el pare realitzà inadientment, i posteriorment sotmès al control rigorós de la mare, la qual aconseguí de restituir certa part del seu esplendor precedent a còpia de nombrosos i humil·liants sacrificis que imposà a fills i marit.

La instrucció cultural de Giacomo, Carlo i Paolina (dels restants set fills infantats pel matrimoni Leopardi, únicament sobrevisqué el darrer, Pierfrancesco) és duta a terme per preceptors religiosos de notable erudició, el jesuita mexicà José Torres i Francisco Serrano, conjuntament amb els abats Sanchini i Borne, formaren als joves germans partint de l'estudi de les lletres i les ciències.

Al nàixer, Giacomo posseïa una malaltia òssia congènita, fet que l'induí a emprar la seva infantesa estudiant i llegint amb gran curiositat. Als onze anys llegeix Homer, als tretze escriu la seva primera tragèdia; als catorze, la segona: Pompeu a Egipte; als quinze compon un assaig sobre Porfiri. A tan precoç edat, guaria amb el coneixement de set llengües diferenciades i havia estudiat disciplines ben diverses: llengües clàssiques, hebreu, llengües modernes, història, filosofia, filologia, ciències naturals i astronomia. Tal exuberància en l'estudi repercutí quant al seu estat de salut: Leopardi va ser durant tota la seva existència un homre malaltís de mena. L'any 1810 rebé la tonsura de mans del bisbe Bellini. Però la lectura dels enciclopedistes francesos destrueix de mode definitiu la seva fe religiosa. Leopardi evocarà tals jorns de la infantesa i joventut en el reconegut poema Le ricordanze (Els records). Amb motiu del seus traballs destinats a la traducció, encetà una relació epistolar amb l'ancià humanista Pietro Giordani, que serà el seu amic i editor. El primer amor fou la cosina del pare Gertrude Cassi-Lazzari, de 27 anys, a qui dedicà el poema "Il primo amore" (El primer amor).

Escrigué un tractat d'astronomia i un poema en grec antic qualitativament excel·lent (quant a institució lèxica i morfològica es refereix). El culte de la glòria dels herois antics menà Leopardi a abastar gèneres diferents: als disset compongué un assaig, Sobre els errors populars dels antics; acomplerts els dinou inicià el seu quadern d'apunts, Zibaldone dei pensieri, company ineludible fins al 1832; als vint compongué els primers poemes verament madurs de la seva producció, a més de Sobre el monument a Dante. L'any següent, malalt de la vista, que perdia progressivament, i espiritualment, posseït per un pessimisme còsmic, tracta vanament de fugir de Recanati, i ho acosegueix humiliat quan descobreix que el seu pare interceptava la correspondència establerta amb el patriota liberal Montani. De tal moment ençà, la vida esdevé un cercle reiterat de fugides i retorns a la ciutat on nasqué: Roma (1822 i 1823), Bolonya (1825), Milà (1825), Florència (1830), on endegà la relació amb son inseparable company i primer biògraf, Antonio Ranieri. De bell nou a Roma el 1831 i a Florencia l'any 1832, viu el lapse enutjós d'aquest viatge dolorós, al llarg del qual deixa enrere projectes de treball irrealitzats (el 1828 li és oferta una càtedra a la Universitat de Bonn, que refusa) i amors impossibles: Teresa Carniani-Malvezi, o Fanny Targioni-Tozzetti. Subsisteix tot ocupant-se com a professor particular i emprenent tasques editorials.

El 1831, succeïda l'aparició de l'obra Canti (Cants), és escollit diputat de les Marques a l'Assemblea Constituent de Bolonya, però perdé la fe en el movimient liberal i renuncià a l'escó; posteriorment, propugnà una crítica envers els liberals en l'obra Paralipomeni della Batracomiomachia, 1834. El 1837 morí a la ciutat de Nàpols, on prèviament havia establert la seva residència quatre anys abans.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Nascut Giacomo Taldegardo Francesco di Sales Saverio Pietro Leopardi.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]