Rei Artús

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Armadura del Rei Artús obra de l'escultor Peter Vischer.

El Rei Artús és un destacat personatge de la literatura europea, en especial l'anglesa i la francesa, on figura com el monarca ideal, tant en la guerra com en la pau. Ocupa el paper central del cicle de llegendes conegut com a matèria de Bretanya i té un rol cabdal en la mitologia de Regne Unit actual. Encara es debat si Artús, o un personatge similar que inspirés la llegenda, va existir realment. Els textos més antics que en parlen no hi fan referència com a "rei", sinó com a dux bellorum ("cap militar") o bé ameraudur (paraula gal·lesa derivada del llatí imperator, que significa també "cap militar").

No se sap exactament si el rei Artús (en anglès Arthur i, en formes antigues, Arthus), el literari, va existir en realitat. Tanmateix, se sap que no hi va haver cap rei d'Anglaterra que es digués Artús o que adoptés aquest nom. Sembla més aviat que el nom provingui d'una paraula antiga, "artús" (os). Es creu que té arrels en la mitologia celta o que es va construir aquesta història a partir de fets reals atribuïbles a algun cabdill guerrer bretó del regne de Cornualla (Kernow).

La llegenda[modifica | modifica el codi]

La llegenda del rei Artús es basa en un grup de relats escrits durant l'edat mitjana. Tots narren una història del rei Artús i els seus Cavallers de la Taula Rodona, que rebia aquest nom perquè no disposava de capçalera i no marcava diferències de rang.

Per bé que Artús potser tingué un antecedent històric, en realitat, la llegenda va ser una creació del monjo Geoffrey de Monmouth al segle XII. Posteriorment, diversos autors van anar afegint detalls a la història fins a arribar a la seva versió més completa, que data del segle XV.

El rei Uter va vèncer al segle V els saxons, que s'havien apoderat de Britània, i es va establir en el tron. Va signar la pau amb el duc de Cornualla, que era un dels seus enemics més acèrrims, i va quedar bojament enamorat de l'esposa d'aquest, la duquessa Ingraine. Amb l'ajuda de les arts màgiques de Merlí, Uther va aconseguir passar la nit amb la duquessa. Però abans prometé a l'endeví lliurar-li el fill que fos concebut.

Uns quants mesos més tard va nàixer Artús i, tal com havien pactat, el xiquet va ser concedit al mag Merlí, qui, al seu torn, el va lliurar a sir Hèctor, un dels nobles de la cort, per tal que aquest s'ocupara de la seva educació.

Després de la mort del rei Uther, el regne va quedar sense successió i va entrar en una etapa d'anarquia. Un bon dia, Merlí va explicar als nobles de la cort que Déu, a través d'un miracle, elegiria el successor. En aquells dies va aparèixer a la plaça de l'església una gran pedra quadrada, semblant a un pedra de marbre, enmig de la qual hi havia una enclusa, i enfonsada en aquesta, de punta, una bella espasa nua amb lletres escrites en or que deien:

« "QUI PUGUI TREURE L'ESPASA D'AQUESTA PEDRA SERÀ NAT LEGÍTIM REI DE TOTA ANGLATERRA".[1] »

Tots els cavallers van anar a veure l'espasa. Quan van llegir aquelles paraules, alguns ploraven, però cap d'ells la va poder moure ni treure-la. Només Artús ho va aconseguir i per això va ser coronat rei.

El rei Artús va contraure matrimoni amb Ginebra, va pacificar el territori i de seguida es guanyà el respecte del poble i el temor dels seus adversaris. En una de les batalles va perdre l'espasa que havia tret de la roca. Preocupat, va anar a veure el seu conseller. Llavors, Merlí el va acompanyar a un llac proper, on de forma misteriosa, una mà que eixia de l'aigua li va lliurar Excàlibur, l'espasa que el feia invencible, a la fulla de la qual es podia llegir d'una banda "PREN-ME", de l'altra, "LLANÇA'M LLUNY".

Artús es va envoltar dels senyors més valents i amb ells va crear l'orde dels Cavallers de la Taula Rodona, que van jurar fidelitat al regne de Camelot. Entre tots, sir Lancelot era considerat, sense cap mena de dubte, el més digne.

Un dia els cavallers van decidir partir a la recerca del Sant Greal i la Taula Rodona restà buida. El rei Artús, consternat, va pensar que els cavallers es dispersarien pel món i que molt pocs tornarien. En aquella època les intrigues de la cort es van multiplicar. Mordret, el fill que Artús havia concebut amb la seva germanastra, va implicar Lancelot en una intriga i va tractar d'arrabassar el tron a Artús mentre aquest lluitava per defensar el territori.

El rei va tornar per enfrontar-se a Mordret. Va matar el traïdor, però quedà malferit. Recordant aleshores les paraules escrites a l'espasa, va llançar-la al llac. El rei Artús havia arribat a la seva fi.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. LaFontaine, Bruce. History of the Sword (en anglès). Courier Dover Publications, 1998, p. 17. ISBN 0486401391. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rei Artús