Cúmbric

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cúmbric
Parlat a: Nord d'Anglaterra (Cumbria, Westmoreland, Yorkshire)), sur d'Escòcia
Regió: Nord de Gran Bretanya
Parlants: Extinta
Rànquing: -
Classificació genètica: Llengua indoeuropea

  celta
    insular
      britònica
        Cúmbric

estatus oficial
Llengua oficial de: de l'antiga Gogledd Hen (Rheged, Gododdin i Principat de Strathclyde)
Regulat per:
codis de la llengua
ISO 639-1 -
ISO 639-2 -
ISO 639-3 -
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El Cúmbric era una llengua celta que es parlava en les regions angleses de Cumbria, Westmoreland, Yorkshire, i el sud d'Escòcia. Es parlava del segle VII al segle XII o XIII. L'idioma està documentat només per noms personals en les cròniques britàniques i irlandeses, i per algunes paraules que han sobreviscut en dialectes de l'Scots.

Al segle VII l'avanç dels invasors anglos cap a l'oest de la Gran Bretanya des de la costa est, va deixar incomunicades en dues regions diferents a les comunitats de llengua Briton, quedant al sud el gal·lès i dividint la zona nord en tres regnes: Gododdin, entre els rius Forth i Tweed, amb capital a Edimburg; Strathclyde, ocupant gran part del sud-oest d'Escòcia, amb capital a Dumbarton, i Rheged, en l'actual Cumbria i part d'Escòcia, amb capital possiblement a Carlisle. En aquests regnes i en aquesta zona, a banda i banda del límit actual entre Escòcia i Anglaterra, a la part occidental, era on va ser parlat el cúmbric.

El regne de Gododdin va caure en poder dels anglos a mitjan segle VII, tot i que desconeixem quant temps va perdurar el cúmbric a la regió.

Els altres dos regnes van aconseguir sobreviure durant més temps a les incursions, ocupacions i rivalitats entre els anglos, els escocesos i altres grups procedents d'Irlanda, d'origen mixt irlandès i víking. Encara que en l'actualitat el terme 'Cumbria' es refereix únicament a la zona anglesa, hi ha justificació històrica perquè pugui usar-se per ludir a tota l'àrea, fins i tot l'antic regne de Strathclyde, de la mateixa manera que podem utilitzar el terme 'cúmbric' per referim a la seva llengua. Strathclyde va passar a formar part del regne d'Escòcia al segle X, però s'han conservat nombrosos noms de llocs en Britó que han arribat fins als nostres dies:Ochiltree(cf. del gal·lès Uchel 'alt', tref 'ciutadania').

On sembla haver més traces d'aquesta llengua és en la toponímia, així Lanark, per exemple, es correspon amb el gal·lès llannerch, 'clar'; Ecclefechan amb el gal·lès eglwysfechan, 'petita església', Penrith amb, en gal·lès, pen + fi +Rhyd + gual, és a dir,' al final del gual ', o Carrock (Fell) amb el gal·lès carrega,' roca '.

També coneixem tres paraules dins d'un text legal llatí datat del segle XI, Leges inter Brett et Scotto . Aquestes tres paraules són galnys , 'indemnització per un homicidi comès o bé el deute de sang deguda a ell'; mercheta , 'filla, i kelkyn ,' cercle ', els equivalents en gaŀlès medi són galana , merch i cylch (en bretó merc'h i kelc'h , en el cas de les dues últimes paraules). També hi ha noms propis en la Vida de Sant Kentigern .

Es baralla que els bards Taliesin i Aneirin del segle VI va compondre les seves obres en aquesta llengua.

El destí de la llengua en la Cumbria moderna és, encara, més fosc. S'accepta generalment la teoria de Keneth Jackson que la llengua havia pràcticament desaparegut fins que al segle X va ser de nou introduïda procedent de Strathclyde. No obstant això, Phythian-Adams (1996) sosté que, almenys en algunes parts de zona en qüestió, la llengua celta va sobreviure a l'ocupació Angla i que es podria haver mantingut fins al segle XII.

A partir de les poques proves que ens han arribat es dedueix que no havia de ser molt diferent del gal·lès antic, llengua millor coneguda. Tampoc diferiria massa de la llengua bretona parlada en aquesta època. En l'actualitat hi ha esforços de reconstruir utilitzant les poques paraules i frases que sobreviuen entre els parlants locals d'anglès.