Transgressió marina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La transgressió marina és un esdeveniment geològic pel qual el mar ocupa un terreny continental, desplaçant la línia costanera terra endins. Aquestes inundacions (de vegades denominades «ingressions») es poden produir per enfonsament de la costa i/o l'elevació del nivell del mar (per fusió de glaceres).

Una transgressió sempre va acompanyada pel dipòsit de sediments marins sobre el territori envaït, per exemple afavorint les fàcies carbonatades típiques de plataforma continental sobre sediments terrígens dipositats en un ambient costaner o fluvial previ.

Durant el Cretaci, l'expansió del fons oceànic va crear una conca relativament superficial de l'Atlàntic mentre es produïa d'un aprofundiment de la conca del Pacífic. Així es va reduir la capacitat de les conques mundials oceàniques, causant una elevació del nivell del mar al món. De resultes d'aquest ascens del nivell marí, els oceans van ingressar completament a través dels grans rius com el Riu de la plata, assolint la costa marina el que en l'actualitat és Victoria a la província d'Entre Ríos a 300 km del mar actual. Igualment va ocórrer en la porció central d'Amèrica del Nord creant el Pas marí interior occidental des del Golf de Mèxic fins a l'oceà Àrtic.

El procés oposat a la transgressió és la regressió, quan el nivell del mar descendeix relativament, exposant terrenys abans submergits. Per exemple, durant l'edat glacial del Plistocè, molta aigua va ser extreta dels oceans i emmagatzemada com a gel en banquises o sobre els continents en forma d'indlandsis i glaceres, provocant un descens de 120 m del nivell dels oceans, exposant el pont de beringia, de 1.600 km entre Alaska i Àsia.

Els termes de transgressió i regressió van ser usats per Grabau el 1913, a la seva obra Principles of Stratigraphy, per denominar formacions que s'estenien més que les inferiors, en el sentit d'augment o disminució de l'extensió dels mars del passat.[1]

Fàcies característiques[modifica | modifica el codi]

El registre estratigràfic conserva indicis de les transgressions i regressions, essent amb freqüència fàcilment identificables, a causa de les condicions úniques requerides per dipositar cada tipus de sediment. Per ex., les "roques sedimentàries clàstiques de gra gruixut com ara les sorrenques usualment es dipositen a prop de costes, en ambients d'alta energia; els sediments fins, com llim i carbonats, es dipositen més enllà de les costes, en aigües de baixa energia, profundes.[2]

Així, una transgressió es revela a la columna sedimentària quan hi ha un canvi de mur a sostre (de més antic a més recent) de fàcies de costa (com gresos amb ripples d'oscil·lació) a d'altres de plataforma (com a una alternança de margues i calcàries).

Una regressió crea un patró oposat, amb fàcies de costa canviant a fàcies continentals.[3] Les regressions solen reflectir-se en les successions estratigràfiques per discontinuïtats estratigràfiques (discordàncies) de base erosiva.

Ambdós escenaris són idealitzats; a la pràctica la identificació de transgressions i regressions pot ser bastant més complexa. Per exemple, una regressió pot estar indicada per un canvi de carbonats a lutites, o una transgressió pel pas de gresos a lutites. Els canvis laterals en les fàcies són també importants; una seqüència ben marcada de transgressió en una àrea on un mar epíric fos molt profund, seria diferent a una altra transgressió sol parcial en aigües més superficials.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vera Torres, J. A.. Estratigrafía. Principios y métodos. Madrid: Editorial Rueda, 1994, p. 806. ISBN 84-7207-074-3. 
  2. (Monroe & Wicander, 112)
  3. (Monroe & Wicander, 112-13)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Monroe, James S. i Wicander, Reed. (1997) The changing Earth: exploring geology and evolution (2a ed.). Belmont: West Publishing Company. Pàg. 112-113 ISBN 0-314-09577-2

Vegeu també[modifica | modifica el codi]