Anglès mitjà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'anglès mitjà és en lingüística diacrònica les diverses formes que va adoptar la llengua anglesa parlada en Anglaterra simbòlicament des de finals del segle XI (es sol assenyalar la data de la conquesta normanda d'Anglaterra per Guillem el Conqueridor el 1066 per la seva importància com a símbol) fins a finals del segle XV (amb la data de la introducció de la impremta a Anglaterra per William Caxton la dècada del 1470 com a fita).

La seva principal característica és que es tracta d'una llengua difícil de definir o delimitar, doncs va ser variant en una ràpida transició, en la qual poden apreciar els diversos canvis que va patir l'idioma al llarg dels anys, en els quals va estar subjecte a una forta varietat lingüística.

A més, durant aquest període, a causa de la invasió normanda, el francès era la llengua oficial del regne i el llatí l'idioma oficial de l'església, de manera que l'anglès va perdre el prestigi del que havia gaudit anteriorment. És durant aquesta època que l'alfabet llatí va substituir a l'escriptura insular característica del anglès antic, donant lloc a noves grafies, nous fonemes i nous diftongs heretats del francès. En aquest context, l'anglès va adquirir molt lèxic del dialecte normand del francès i les declinacions de l'anglès antic van començar a desaparèixer, convertint-se en una llengua més analítica.

Aquest període de l'anglès va perdurar fins a mitjans o finals del segle XV quan l'estàndard de la cancelleria, una forma d'anglès londinenc, va començar a propagar-se. A aquest procés van contribuir diversos factors: la pèrdua de Normandia el 1204, que va passar a mans de la monarquia francesa, fet que va impulsar l'ús de l'anglès que es parlava a la zona de Londres on es trobaven les Corts. A la rivalitat entre Anglaterra i França durant la Guerra dels Cent Anys va tornar a identificar-l'anglès com l'idioma nacional, el que afegit a la introducció de la impremta a Anglaterra, va provocar que l'anglès comencés a propagar com llengua culta.

Història[modifica | modifica el codi]

Conquesta normanda[modifica | modifica el codi]

Eduard el Confessor, va morir sense deixar descendència, de manera que el seu cunyat, Harold de la casa de Godwin, va heretar el tron ​​del Regne d'Anglaterra. El seu regnat, però va durar menys de 10 mesos, doncs Guillem el Conqueridor, setè duc de Normandia, es va rebel·lar, sostenint que tenia més dret a heretar el tron, el que va aconseguir després de la Batalla de Hastings el 1066.

La cultura anglesa va canviar sota la influència normanda, com pot apreciar-se en la construcció d'esglésies i castells. Més important va ser l'adopció del dialecte normand, que es va convertir més endavant en anglonormand, convertint-se aquesta variant del francès en l'idioma oficial de la cort. Els seguidors de Guillermo van ocupar els alts càrrecs civils i eclesiàstics, i se'ls va premiar amb propietats expropiades a la noblesa anglesa, el que va fer que s'associés l'ús del francès amb la noblesa i les classes altes. Els nobles normandos, a més, eren terratinents tant a Anglaterra com a Normandia, de manera que tenien interessos comercials a banda i banda del Canal de la Mànega, el que va provocar amb el pas dels anys que la majoria d'ells fossin bilingües.

Les convencions literàries es van veure també modificades, com es pot veure, per exemple en la substitució de la clàssica literació anglosaxona per la rima en les composicions poètiques. Durant un llarg període Anglaterra va ser un país trilingüe: el anglonormand era la llengua culta, el llatí, la llengua eclesiàstica, a més de conviure amb el francès en l'administració, i l'anglès, que seguia sent la llengua majoritària, era la llengua vulgar. Aquest trilingualismo, unit al previ corrent de préstecs escandinaus va tenir un gran impacte en el vocabulari de l'anglès mitjà, que pot apreciar fins als nostres dies. Un exemple típic d'aquests préstecs és el vocabulari referent als animals de granja i el menjar: pig / pork, cow / beef, sheep / Mutton i altres parells com: house / mansion, Worthy / Honour, bold / Courageous, o la triplicació de noms i adjectius, per exemple, l'adjectiu 'real' que pot expressar-se de tres maneres diferents, cadascuna derivada d'una d'aquestes tres llengües: kingly (anglosaxó)/ royal (francès)/ regal (llatí).

El ressorgiment de l'anglès[modifica | modifica el codi]

A partir del segle XIII, després de la pèrdua del ducat de Normandia, les tensions provocades per la rivalitat anglesa i francesa durant la Guerra dels Cent Anys van convertir els dos països en enemics. L'anglès va passar a ser un dels símbols de la identitat nacional, i per aquell llavors aquells que tenien ascendència normanda ja es veien a si mateixos com anglesos. En 1233 Enric III, que volia emular l'autocràcia de la monarquia francesa, va reemplaçar a tots els seus cortesans per nobles portats de França, que usurpar els llocs dels ducs anglonormands, incrementant el sentiment nacionalista a aquests i formant un terreny comú entre les classes mitjanes i la noblesa. D'altra banda, l'anomenada Mort o Pesta Negra va fer estralls entre la població camperola del país, la manca de mà d'obra va portar als camperols a sol·licitar millor retribució i revoltes com la revolta camperola de 1381, i la forta mortalitat que es donava en els monestirs, habitats per un gran nombre de gent, va provocar que els monjos cultes morts fossin reemplaçats per altres monjos recentment oredenados, que desconeixien les llengües clàssiques.

D'altra banda, el moviment lolardos, liderat per John Wycliffe, es va ocupar de traduir la Bíblia a l'anglès, mentre al país es desenvolupava un corrent mística en la literatura, exponents del qual són les obres de Richard Rolle, l'anònima El núvol del no saber, les revelacions de Juliana de Norwich i El llibre de Margery Kempe. A finals del segle XIV es va reviure el vers al·literacions, de manera que va ressorgir la tradició anglosaxona anterior en obres com Pere el Pagès de William Langland, el poema al·literacions "Morte Arthur" o Sir Gawain i el cavaller verd. L'anglès va reemplaçar també al francès en els documents de caràcter públic i es va convertir en la llengua oficial de la cort només es va iniciar el regnat de Enrique IV. El 1362 es va emprar per primera vegada l'anglès per convocar al parlament.

Aspectes formals[modifica | modifica el codi]

Geoffrey Chaucer representat com a pelegrí en el Manuscrit Ellesmere.

Ortografia de l'anglès mitjà[modifica | modifica el codi]

Consonants: 
La runa Thorn <þ> continuar emprant-se fins al segle XVII en abreviatures: þ t (that) þ i (the), mentre <ð> va caure en desús cap al segle XIII. Ambdues lletres són reemplaçades poc a poc per «th».
La runa Wynn «ƿ», que representa el so AFI [w] s'escriu com «o, uu, vv». Més endavant s'empraria «g '
«Cƿ» passa a «qu».
La G insular (ᵹ) adopta la forma carolíngia de transcriure el fonema [g]: «G, g» i una adaptació de la primera coneguda com yogh «Ȝ» per al fonema [j]. El so [[ɣ]] va desaparèixer en anglès mitjà transformant-se en [w] quan anava precedit de [l] o [r].
C ᵹ va passar a «i» en posició inicial i «gg» en medial i final, aquesta última passant a ser «dg». «G, general» es van emprar per a préstecs del francès.
«H» servia per a representar tant [h] com [x] i [ç]. aquestes dues últimes podien aparèixer també com «Ȝ» i «Ȝ h».
El so [ʧ], que en anglès antic era un al·lòfon de [k], va continuar representant-com «c» ia partir del segle XIII, com «ch», «chch», «CCH» i «tch».
[S] pot representar-se com «c» davant eoiy com «s».
La [f] i la [v], al·lòfons en l'anglès antic, es converteixen en fonemes diferents representats per «f» i «v»/«o».
En tots els casos s'empren les consonants geminades per indicar que la vocal precedent és curta.

Fonologia[modifica | modifica el codi]

Vocals i diftongs[modifica | modifica el codi]

Anterior - Central - Posterior
Tancada
Trapezoide de les vocals
o :
ɪ
ʊ
i:
o :
ɛ-ɛ:
aa :
Gairebé tancada
semitancada
Mitjana
Semioberta
Gairebé oberta
Oberta

Les vocals del anglès antic van patir una sèrie de processos que van produir un canvi en la qualitat i en la longitud d'algunes d'elles:

  • ʏ i i: deixen de ser arrodonides, passant a ɪ i i:.
  • ɑ i æ ] es fusionen en a.
  • Monoptongación dels diftongs [ɛə] a [ɛ], [i: ə] a [i:], [æə] a [æ] ([a]) i [æ: ə] a [æ:] ([ɛ:]).
  • A les síl·labes àtones les vocals es traslladen cap al centre i passen a [ə].
Diftongs
Diftongs en ɪ Diftongs en ʊ
[Æɪ] [Aʊ]
[Ɔɪ] [Ɔʊ]
[Ʊɪ] [ɪʊ]
[Ɛʊ]

En monoptongs els diftongs heretats es van crear altres nous:

  • [Ɔɪ], [ʊɪ] <oi,oy> es van manllevar del francès.
  • Altres diftongs es van formar a través de la vocalització del fonema j], que precedit d'una vocal anterior es va convertir en [ɪ] i del fonema ɣ< nowiki>] </nowiki>, que precedit per vocal posterior va passar a ʊ.
  • Els diftongs [aɪ] i [eɪ] es van fusionar en [æɪ]

Estàndard de la cancelleria[modifica | modifica el codi]

L'estàndard de la cancelleria (the Chancery Standard (CS)) va ser una forma escrita l'anglès usada per la burocràcia del govern i per a altres propòsits especials des de finals del segle XIV. Es creu que va contribuir d'una forma significativa al desenvolupament de l'anglès modern.

A causa dels diferents dialectes de l'anglès parlat i escrit al llarg del país en aquella època, el govern necessitava una forma clara i sense ambigüitats per a l'ús en els seus documents oficials. Aquest es va desenvolupar durant el regnat del rei Enric V (1413-1422) en resposta al seu ordre per a la seva cancelleria (oficials del govern) d'usar, com ell mateix, l'anglès més que l'anglonormand o el llatí. Es va tornar àmpliament estandarditzat al voltant de la dècada de 1430.

A mitjan el segle XV, CS es va usar per a la majoria de propòsits oficials, excepte en l'Església (que usava el llatí) i alguns assumptes legals (que usaven el francès i una mica de llatí). Es va disseminar al voltant d'Anglaterra pels buròcrates en els negocis oficials, i lentament va guanyar prestigi.

Exemple[modifica | modifica el codi]

Inici del pròleg general dels Contes de Canterbury:

Original:
Whan that Aprill with his shoures soterrades
The droghte of Marche hatha perca to the rote,
And baðed euery Veyne in swich licour,
Of which Vertu engendri is the flour;
Whan Zephirus Eek with his Swete breeþ
Inspired hatha in euery Holt and heeþ
The tindrem Cropper, and the Yonge Sonne
Hatha in the Ram història half course yronne,
And Smale Fowles Maken Melody,
That Slep al the niȝt with open ye-
So prikeþ HEM Nature in hir coratge-
Than longe folk to Goon on Pilgrimage,
And palmeres for to seken straunge Strond,
To ferne halwa, couthe in sondry Londes;
And specially, from euery shire tant
Of Engelond to Caunterbury They Wende,
The holy blissful màrtir for to SEKE,
That HEM hatha Holper whan That They were SEKE.
Traducció a l'anglès modern:
When that April with its showers sweet
The drought of March has Pierce to the root
And bath every vint in such liqueur
Of which virtue engendered is the flower,
When Zephyrus also with his sweet breath
Inspired has in every Holt and heath
The tendir Crops, and the young sun
Has in the Ram història half course run,
And small fowls make melody
That sleep all the night with open eyes,
So pricks them nature in their hearts,
Then long folk to go on Pilgrimage,
And palmers for to seek strange Strands
To far Shrine known in Sundry lands,
And specially from every shire 'end
From England to Canterbury they went
The holy Blessed Martyr for to seek
That them has helped when that they were sick.
Traducció al català:
Quan aquell abril amb els seus dolços pluges
La sequera de març va travessar fins a l'arrel
I va banyar tota veta en aquest licor,
Del qual la virtut engendrada és la flor;
Quan Céfiro també amb el seu dolç alè
Inspirar tot Holt i bruc
Les tendres messes, i el jove Sol
En Àries la seva primera carrera va córrer,
I les petites aus entonen melodies
Que adormen tota la nit amb ulls oberts,
Doncs així les pica la naturalesa en els seus cors,
Llavors per molt temps el poble va en pelegrinatges,
I els palmeros a buscar rosaris estranys
A santuaris llunyans coneguts en diverses terres,
I especialment de tots els comtats
D'Anglaterra a Canterbury es dirigeixen
Al sant màrtir beneït per buscar
A qui els va ajudar quan van estar malalts.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pyles, T. i Alge, J., The Origins and Development of the English Language. Thomas Wadsworth, Boston, 2005.
  • Crystal, David, The Cambridge Encyclopedia of the English language, Cambridge University Press, 2005.
  • Williams, Joseph, Origins of the English Language, Macmillan, 1975.