Guia Michelin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Coberta de la Guia Michelin de França de 1929.

La Guia Michelin (Le Guide Michelin) és una sèrie de llibres guia publicats per Michelin per a més d'una dotzena de països. El terme fa referència per defecte a la Guia vermella Michelin, la més antiga i coneguda de les guies d'hotels i restaurants d'Europa, que atorga les prestigioses Estrelles Michelin. Michelin també publica Guies verdes de viatges i turisme, així com diverses publicacions més noves com ara la Guide Voyageur Pratique (viatges independents), Guide Gourmand (restaurants ben valorats), Guide Escapade (d'escapades curtes) i la Guide Coup de Cœur (d'hotels amb caràcter).

Història[modifica | modifica el codi]

El 1900, André Michelin va publicar la primera edició d'una guia de França per facilitar als conductors el manteniment dels seus cotxes, per trobar allotjament decent i menjar bé en les parades del viatge. Incloia adreces de distribuidors de benzina, tallers mecànics, venedors de neumàtics, lavabos públics, etc. El 1914 els oficials alemanys la van trobar de gran utilitat per tal d'envair França en les primeres campanyes de la I Guerra Mundial.

La guia es va distribuir gratuïtament fins al 1920. Segons una història explicada pels germans Michelin, es va començar a vendre perquè es va trobar una pila de guies falcant una taula de treball en un taller mecànic, cosa que demostrava que un obsequi gratuït no es prenia seriosament. El 1926 la guia va introduir l'estrella per remarcar la bona cuina. A partir dels anys 30 es van afegir les dues i tres estrelles. La portada de la guia era blava originalment, però des de 1931 és vermella.

A mesura que els automòbils es feien més presents, es va desenvolupar el sistema d'estrelles i es van presentar les guies d'altres països. La guia de França ha venut 30 milions de còpies des que es va presentar. El 2008, es va publicar una sèrie de 17 guies. Hi ha una Guia vermella que cobreix cadascun dels següents països: França, Bèlgica i Luxemburg, els Països Baixos, Itàlia, Alemanya, Espanya i Portugal, Suïssa, el Regne Unit i Irlanda, i Àustria. També hi ha una guia vermella que cobreix les Principals ciutats d'Europa i guies de les ciutats de París, Londres, Nova York, San Francisco, Tòquio, Los Angeles i Las Vegas.

Les estrelles Michelin[modifica | modifica el codi]

Les estrelles Michelin, amb que es premia alguns dels restaurants de la guia, són probablement les valoracions gastronòmiques més reconegudes i influents a Europa.La guia atorga d'una a tres estrelles a un petit nombre de restaurants d'alta qualitat.

Les estrelles Michelin, amb que es premia alguns dels restaurants de la guia, són probablement les valoracions gastronòmiques més reconegudes i influents a Europa. La guia atorga d'una a tres estrelles a un petit nombre de restaurants d'alta qualitat. Les estrelles neixen a final dels anys 20 i es van anar desenvolupant gradualment fins a començaments dels anys 30. Les definicions d’aquestes es van introduir el 1936i avui dia encara es mantenen:

-Tres estrelles indiquen una cuina excepcional que justifica de per si el viatge.

-Dues estrelles assenyalen qualitat de primera classe en el seu tipus de cuina.

-Una estrella designa un restaurant molt bo en la seva categoria.

Tenir una o més estrelles de la Guia Michelin suposa que un restaurant no només és un dels millors del seu país, sinó que també és un dels millors en el món. En l’actualitat prop de 2.000 restaurants de tots els països que cobreix la guia tenen  estrelles, cosa que suposa que hi ha un nivell molt competitiu en el món de la gastronomia. 

Les estrelles s'atorguen amb comptagotes; per exemple, a la guia del Regne Unit i Irlanda del 2004, de les 5.500 entrades, només 98 tenien una estrella ("un molt bon restaurant en la seva categoria"), 11 tenien dues estrelles ("cuina excel·lent, mereixen un desviament"), i només 3 tenien tres estrelles ("cuina excepcional, mereixen un viatge especial"). Les estrelles Michelin es prenen molt seriosament en el món de la restauració, on l'increment o la pèrdua d'una estrella pot significar una diferència de volum de negoci de milions d'euros. Alguns restaurants de tres estrelles poden arribar a fer pagar centenars d'euros per un àpat a causa de la seva reputació.

A la Guia d'Espanya i Portugal de 2011 hi apareixen 46 restaurants catalans guardonats com a mínim amb una estrella.[1][2] D'aquests, 3 restaurants van rebre dues estrelles i 4 restaurants van rebre la qualificació màxima de 3 estrelles, el que representa un èxit per l'Alta cuina catalana.

Un any després, en l'edició de 2012 que es va presentar per primera vegada a l'Hotel Palace de Barcelona : on els restaurants catalans guardonats van ser:[3]

Tres estrelles
Dues estrelles
  • Lasarte
  • Les Cols
  • Can Fabes
  • Miramar
  • Àbac
Una estrella
  • Ca l'Arpa
  • Alkimia
  • Evo
  • Caelis
  • Cinc Sentits
  • Comerç 24
  • Dos Cielos
  • Enoteca
  • Gaig
  • Hisop
  • Hofmann
  • Manairó
  • Moments
  • Moo
  • Neichel
  • Saüc
  • Via Veneto
  • Can Jubany
  • Can Bosch
  • Rincón de Diego
  • La Llar
  • Estany Clar
  • Bot.tic
  • Mas Pau
  • Massana
  • La Fonda Xesc
  • Els Tinars
  • Sala
  • Fogony
  • Capritx
  • La cuina de San Simon
  • Ca l'Enric
  • Casamar
  • Els Casals[4]

Els jutges[modifica | modifica el codi]

Els jutges són els encarregats de fixar diferents paràmetres per distingir els establiments que ofereixen la millor qualitat culinària. Així doncs, els restaurants que desitgen obtenir alguna estrella han de tenir en compte la selecció dels productes, la creativitat, el domini del punt de cocció i dels sabors, la relació  qualitat-preu i la regularitat. A més, els jutges també poden assignar d’un a cinc coberts en funció del confort i el servei amb què se serveix als clients del restaurant, o d’una a cinc cases pel mateix criteri si es refereix a un hotel. 

Cada any, un inspector viatja anònimament, menja prop de 250 vegades en restaurants i s'allotja al voltant de 150 nits en hotels. Cadascun visita més de 800 establiments i escriu aproximadament 1.100 informes.

Els jutges solen passar  tres setmanes al mes buscant bons hotels i restaurants. Ells tasten, descobreixen i confirmen la selecció d'un establiment, o, al contrari, el retiren de la selecció. Després tornen a l'oficina i presenten els seus informes amb els quals es decidiran quins hotels i restaurants s’inclouran en la guia, o bé quins hauran de retirar perquè la seva qualitat ha disminuït.

Pel que fa a les estrelles, s’atorguen en trobades especials que tenen lloc dues vegades a l’any, a les quals assisteixen el redactor de la guia, els inspectors i el director de la Guia Michelin. Les decisions relatives a l’atribució de les estrelles s’assoleixen per consens. A més, durant aquesta setmana, els inspectors preparen la seva pròxima ruta, reserven taules i habitacions, i recopilen més informació  sobre els establiments que visitaran.  Els jutges també reben ajuda de l’equip administratiu que els facilita informació obtinguda per mitjà de la premsa, cartes i correus electrònics, directament del restaurant o bé a través d’altres fonts. 

La concessió, manteniment o retirada anual dels diferents guardons i reconeixements que atorga aquesta guia, entre els quals hi ha per descomptat la propia inserció de l’establiment en cada edició, és motiu de controvèrsia tant entre els crítics gastronòmics i hostalers com entre el públic en general, ja que reflecteix el criteri d’un equip d’experts, tot i ser sempre subjectiu.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guia Michelin
  1. El Punt Cinc nous restaurants catalans guanyen l'estrella Michelin
  2. Turisme de Catalunya Restaurants catalans amb Estrelles Michelin
  3. Martín, Ricard. «Michelin premia l'Àbac i amarga el dol per Santi Santamaria». Diari Ara [Barcelona], núm. 360, 25/11/2011, p.39. ISSN: 2014-010X.
  4. «Qui en guanya i qui en perd? La llista de tots els restaurants catalans amb estrella Michelin». Diari Ara, 25/11/2011. [Consulta: 26 de novembre de 2011].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]