Arbúcies

Arbúcies

(En detall) (En detall)
Localització
Municipi de la Selva
La plaça major d'Arbúcies
Estat • Autonomia • Província • Àmbit funcional • Comarca • Mancomunitat • Partit judicial	Espanya Catalunya Girona Comarques gironines Selva Montseny-Guilleries Santa Coloma de Farners
Gentilici	Arbucienc, arbucienca
Malnom	Vinyero, vinyera; culestret, culestreta; arpó, arpona
Pressupost	6.919.411,08€
Superfície	86,24 km²
Altitud	291 msnm (màx.:1705m mín.:200m)
Població (2011)   • Densitat	6.713 hab. 77,076 hab/km²
Coordenades	UTM(ED50) 31T 459875 4629650
Distàncies	13,6 km de Santa Coloma de Farners 31,4 km de Girona 55,6 km de Barcelona
Organització Entitats de població • Alcalde:	7 Pere Garriga Solà (Entesa Per Arbúcies)
Codi postal	17401
Codi territorial	170097
Festa major	Últim cap de setmana de juliol i el dilluns i dimarts següents.
Patró/Patrons	Sant Quirze i Santa Julita
Dies de mercat	Diumenge
Agermanament	Florac Hagunia Palacagüina
Web	http://www.arbucies.cat

La vila d'Arbúcies o simplement Arbúcies, també coneguda popularment com La Vinya, és una vila i municipi de la comarca de la Selva. Situada al fons d'una llarga i profunda vall, entre el Montseny i les Guilleries, per on s'escola la riera d'Arbúcies. És una vall aïllada del conjunt de la Selva, pel que ha tingut una vida pròpia. Llurs habitants estan dedicats sobretot a l'aprofitament dels recursos naturals de l'entorn, on dominen els boscos d'alzina, surera,castanyer, roure i faig.

Geografia física

Arbúcies està ubicada al mig de la vall d'Arbúcies, on també hi passa la riera d'Arbúcies que divideix la vall en la part del Montseny i la de les Guilleries. La part del Montseny és la part sud i oest, també és la part que té més terreny tot i que és la menys habitada i amb menys lloc edificable ja que la major part és del Parc Natural del Montseny. La part de les Guilleries correspon al nord i est d'Arbúcies, és la més habitada i no té cap restricció d'habitatge. La part d'Arbúcies més antiga és a la part del Montseny. El punt més alt d'Arbúcies és les Agudes, al Montseny.

Flora i fauna

Arreu d'Arbúcies neixen sobretot suros i algunes alzines, tot i que fa anys que hi han plantacions de faig, castanyer i roure i per això es poden trobar llocs on el pi i el castanyer s'hagin escampat sense ajuda humana. A part d'aquestes espècies ni ha moltes més gràcies al desnivell del municipi.

A Arbúcies també han arribat els porcs senglars i són els mamífers més característics. Hi ha molta varietat d'ocells i de peixos es destaquen les truites. També s'hi pot trobar serps, entre d'elles l'escurçó que és l'única serp verinosa que es troba a prop d'Arbúcies.

Llista de muntanyes i serres

A continuació hi ha una llista de les serres més destacables d'Arbúcies:

Nom	Cota màxima	Coordenades del cim
Muntanya de Can Fonoll	579,6	41° 49′ 35.09″ N, 2° 30′ 18.62″ E
Serra d'en Canaleta	669,0	41° 51′ 28.28″ N, 2° 32′ 58.26″ E
Carena de la Nespla	1.127,9	41° 48′ 39.41″ N, 2° 26′ 18.88″ E
Serra de Fogueres	497,2	41° 49′ 46.27″ N, 2° 31′ 5.267″ E
Serra de Malhivern	608,1	41° 48′ 50.36″ N, 2° 32′ 57.14″ E
Serra d'en Pere Bord	631,5	41° 50′ 15.49″ N, 2° 32′ 47.43″ E
El Vilà	841,1	41° 48′ 8.031″ N, 2° 28′ 52.31″ E

A continuació hi ha una llista de les muntanyes més destacables d'Arbúcies:

Nom	Cota màxima	Serralada	Coordenades del cim
Les Agudes	1.705,5	Massís del Montseny	41° 47′ 22.03″ N, 2° 26′ 38.09″ E
Puig Arboç	934,7	Massís del Montseny	41° 49′ 5.569″ N, 2° 25′ 31.17″ E
Turó d'Arenys	1.115,8	Massís del Montseny	41° 47′ 47.67″ N, 2° 28′ 32.83″ E
Turó de la Brolla	778,4	Massís del Montseny	41° 49′ 52.06″ N, 2° 26′ 46.71″ E
Els Castellets	1.412,3	Massís del Montseny	41° 47′ 49.81″ N, 2° 26′ 36.03″ E
Turó dels Ginebrons	1.207,6	Massís del Montseny	41° 48′ 14.47″ N, 2° 25′ 42.38″ E
Turó de Mas Coll	824,7	Guilleries	41° 51′ 11.73″ N, 2° 28′ 20.81″ E
Turó de Montcortal	652,5	Guilleries	41° 49′ 45.94″ N, 2° 28′ 52.65″ E
Turó de Montfort	735,3	Massís del Montseny	41° 47′ 35.40″ N, 2° 30′ 36.71″ E
Turó de Montsoriu	633,7	Massís del Montseny	41° 46′ 58.58″ N, 2° 32′ 24.78″ E
Roca d'en Pla	903,7	Guilleries	41° 52′ 13.16″ N, 2° 31′ 35.29″ E
Turó d'en Puig	916,2	Guilleries	41° 51′ 37.15″ N, 2° 37′ 51.56″ E
Serrat de la Roquera	900,6	Massís del Montseny	41° 50′ 56.36″ N, 2° 25′ 56.24″ E
Turó del Tàvec	807,4	Guilleries	41° 51′ 37.33″ N, 2° 31′ 19.61″ E
Roca del Tintorer	652,4	Massís del Montseny	41° 49′ 58.69″ N, 2° 27′ 28.76″ E
Turó de la Tremoleda	1.160,8	Massís del Montseny	41° 49′ 53.28″ N, 2° 24′ 42.34″ E
Turó dels Tudons	1.160,8	Guilleries	41° 50′ 37.84″ N, 2° 30′ 18.40″ E
Turó de Vilanova	1.080,8	Massís del Montseny	41° 48′ 6.735″ N, 2° 28′ 3.271″ E
Turó de Vilarmau	1.074,3	Massís del Montseny	41° 50′ 1.636″ N, 2° 25′ 26.93″ E
Turó del Villaró	713,9	Massís del Montseny	41° 49′ 29.96″ N, 2° 26′ 30.12″ E

Hidrologia

Mapa dels rius més importants que passen per Arbúcies

Per Arbúcies hi passa la riera d'Arbúcies i hi ha un estany característic, la Bassa de la Farga.

Riera d'Arbúcies

Article principal: Riera d'Arbúcies

Arbúcies és travessada per la Riera d'Arbúcies, un afluent del riu Tordera,, aquest riu neix al Coll de Sant Marçal i rep les aigües de la riera Xica, la riera de la Pineda i de la riera de les truites. En el riu s'hi poden trobar una vintena d'ànecs situats entre el Pont del Carrer del Pont i el Pont Vermell a la part central del poble. El riu Tordera i la riera d'Arbúcies s'ajunten a Hostalric. Poc abans d'arribar al poble hi ha el Passeig Santiago Russinyol, que és paral·lel a la riera i hi han bancs per assentar-se a l'ombra de la vegetació fluvial.

La bassa de la Farga

Article principal: Bassa de la Farga

La Bassa de la Farga és un estany natural modificat lleugerament pels humans.

Tot i que no hi ha una hipòtesi segura, es creu que es diu "de la Farga" perquè al costat hi ha una ferreteria molt antiga.

A tota la bassa s'han fet renovacions, impulsades per l'Ajuntament d'Arbúcies, la Diputació de Girona i el Museu Etnològic del Montseny com la substitució dels antics bancs per uns de nous, afegir gronxadors al parc dels Arboços, millorar les branes de seguretat i fer un passatge de fusta i terra vorejant tota la bassa. L'operació va començar vora el 2008 buidant tota la Farga per millorar la circulació de l'aigua i acabà amb la restauració de l'antiga ferreteria, que s'utilitza com a museu. Les obres vam costar en total 99.999'98 euros, 253.577 euros d'aquests invertits per la Farga del Roquer dels quals l’Ajuntament d’Arbúcies n’ha aportat uns 130.000 i la Diputació de Girona uns 120.000.

Amb la buidació de la Farga es van trobar un tipus de musclos que es pensaven extints al riu Tordera i els seus afluents, per això s'està protegint més la bassa. S'han introduït ànecs al mateix temps que a la riera d'Arbúcies.

A l'altre cantó de la bassa hi ha un parc anomenat Parc dels arboços perquè antigament hi havien alguns arboços a part dels pins que encara es conserven. A la plaça hi ha uns bancs de fusta recentment canviats anomenats Banc dels diputats coloquialment perquè sovint hi han uns avis parlant.

La Farga del Roquer va ser una ferreteria de farga d'aram construïda entre 1846 i 1848. Està situada al costat de la bassa. S'hi conserva una turbina del 1934 que feia funcionar a tots els mecanismes gràcies a l'aigua de la bassa. Encara que al principi era una farga d'aram la seva funció va canviar amb el temps a adoberia de pell, torneria i, finalment, un espai vinculat a la indústria carrossera.

Al 30 de juliol de 2011 es va inaugurar un museu satèl·lit del Museu Etnològic del Montseny anomenat La Farga del Roquer-Centre d'Interpretació de la Riera d'Arbúcies on es pot veure tot el funcionament de l'antiga farga. També es projecta La memòria de l'aigua que Lluís Soler interpreta Santiago Russiñol ensenyant els usos passats de l'aigua a la Vall d'Arbúcies.

Clima

El clima és de transició entre el mediterrani i el de muntanya, amb estius suaus i hiverns freds, amb precipitacions escasses i humitat alta. Les precipitacions màximes es produeixen durant els tres mesos de tardor. A l'hivern pot haver dies amb precipitacions en forma de neu.

L'any 2010 les temperatures mitjanes van ser:

Temperatures mitjanes a Arbúcies l'any 2010

Mesos	gen	feb	mar	abr	mai	jun	jul	ago	set	oct	nov	des	Anual
Temperatures mitjanes (ºС)	1	2,5	6	10	14	18	20	19	16,5	10,5	5,5	2	10,5

Temperatures mitjanes d'Arbúcies al 2010

Límits

Arbúcies es troba al límit de la Comarca de La Selva, per això es troba al costat de pobles d'altres comarques (Osona i Vallès Oriental). Al nord-oest (Espinelves) i a l'oest (Viladrau) amb Osona i al sud-oest (Montseny) amb el Vallès Oriental, la resta amb la Selva: nord amb Sant Hilari Sacalm, nord-est amb Santa Coloma de Farners, est amb Sant Feliu de Buixalleu i sud amb Riells i Viabrea.

Els límits del poble coincideixen amb els límits de la vall d'Arbúcies fent que llocs quedin dividits entre pobles com el Castell de Montsoriu (amb Sant Feliu de Buixalleu), les Agudes (amb Montseny i Fogars de Montclús) i la Petxa de Sant Salvi (amb Santa Coloma de Farners).

Espinelves	Sant Hilari Sacalm	Santa Coloma de Farners
Viladrau		Sant Feliu de Buixalleu
Montseny i Fogars de Montclús	Riells i Viabrea

Llocs d'interès

Joanet

Article principal: Joanet

Joanet és una entitat de població d'Arbúcies. És un lloc d'interès per l'església i la part antiga.

Compta amb 60 habitants en època de vacances d'estiu, però durant l'hivern ronda els 20. Té grans plantacions de diferents conreus i boscos, i s'hi fan rutes amb quads, motocicletes i bicis.

Sant Marçal de Montseny

Article principal: Sant Marçal de Montseny

Sant Marçal de Montseny

Ermita romànica entre el municipi de Montseny al Vallès Oriental i Arbúcies a La Selva. Es troba a 1093 metres d'altitud, entre Les Agudes i el Matagalls i prop de la font de La Tordera. Està en el punt de confrontació de les Comarques del Vallès Oriental, Osona i La Selva.

La primitiva església de Sant Marçal de Montseny està documentada el 1053 on es va retirar el monjo Guifred i la seva família, sota la protecció del bisbat de Vic. El 1066 es consagra l'església i es funda l'abadia. El 1104 es va consagrar de nou l'església després d'uns anys d'abandonament. Des del 1624, després d'uns anys de decadència, no hi resideix cap més monjo. El 1635 va quedar a càrrec del rector de Sant Julià de Montseny, cosa que féu que passés a dependre de la diòcesi de Barcelona.

L'actual església és un edifici romànic, amb absis circular, volta de mig punt i un ample campanar d'espadanya. El dilluns de la segona Pasqua s'hi realitza el tradicional vot de poble de Montseny a Sant Marçal.

Al costat nord de l'ermita, hi ha un petit cementiri i al costat sud el casal de l'antic priorat, que durant molts anys ha estat refugi d'excursionistes i parada obligada en les travesses del Matagalls a Les Agudes. Durant la primera meitat del segle XX va ser regentat per l'ermità Ignasi Sala i la seva família. Actualment és un hotel de luxe.

A pocs metres de la capella hi ha la popular "Taula dels Tres Bisbes" on conflueixen els bisbats de Terrassa (antigament Barcelona), Vic i Girona. Segons la tradició,en aquesta taula rodona els bisbes de les tres demarcacions podien deliberar sense abandonar el territori de les seves respectives diòcesis.

A la Font Bona, en el naixement de La Tordera, l'any 1966, els "Amics del Montseny" hi van inaugurar un monument amb una placa que reprodueix el poema "Font de Sant Marçal" de Guerau de Liost.

Castell de Montsoriu

El castell de Montsoriu es troba situat entre les poblacions d'Arbúcies, i Sant Feliu de Buixalleu a la comarca de La Selva i s'alça al damunt d'un turó de 650 metres d'altitud, actualment dins del Parc Natural del Montseny.

Història

És documentat des del 1002 en la donació de terres al monestir de Sant Cugat del Vallès. L'any 1033 es produïx el casament d'Ermessenda de Montsoriu, filla d'Amat de Montsoriu, vescomte de Girona, amb Guerau I de Cabrera, fundadors del monestir de Sant Salvador de Breda, centre del vescomtat dels Cabrera-Girona, anomenant-se en una donació de l'any 1053 el castell de Soriu i canviant definitivament el títol de vescomte de Girona pel de Cabrera a partir de Guerau III (1145-1180).

Els senyors del castell van estar relacionats amb la Conquesta de Mallorca a través del vescomte Guillem de Montsoriu, a les ordres del rei Jaume I. El cronista real Bernat Desclot, l'any 1285 es refereix al castell en aquests termes:

«	...E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món...	»

Fou residència dels vescomtes de Cabrera, vivint èpoques de gran esplendor quan aquests senyors posseïen grans extensions de terres i castells, que anaven augmentant per la seva fidelitat amb els reis.

Pere el Cerimoniós, l'any 1356, va crear per a ells el nou comtat d'Osona, que fou donat pel rei a Bernat III de Cabrera, que es va aixecar en armes contra Pere III a la mort del seu pare Bernat II. Acusat per la reina Elionor de Sicília i els nobles aragonesos que conspiraren contra ell, va ser decapitat a Saragossa el 1364). La lluita va durar fins a la mort del vescomte i fou el seu fill Bernat IV de Cabrera, qui va signar un acord amb Pere III el 1372 i més tard un segon l'any 1381, aconseguint recuperar les possessions de la família.

A partir del segle XV, va sofrir una decadència progressiva pel trasllat de residència de la família al castell de Sant Joan de Blanes i sobretot pels estralls de la Guerra dels remences durant els anys 1462-1472.

Per consell del rei Ferran el Catòlic, la vescomtessa Anna de Cabrera es casà l'any 1480 amb el cosí del rei, Fadrique Enríquez i pel fet de no haver tingut descendència passà el vescomtat al nebot del seu marit Luis Enríquez l'any 1515.

Entre els anys 1566-1574, degut als grans deutes acumulats pels Cabrera, es veuen obligats a la venda dels seus bens a Francesc I de Montcada,

Escut dels Cabrera a la font gòtica de Blanes

comte d'Aitona, passant a diferents famílies fins que l'any 1757 pertany als ducs de Medinaceli. Fou ocupat per les tropes franceses durant la Guerra del Francès els anys 1808-1814 i més tard també l'ocupen els militars a la Primera guerra carlina (1833-1840). En aquesta ocupació es trobava Pau Piferrer, el qual va deixar escrit sobre el castell:

«	Ocupa la cima (del turó) un vasto castillo gótico del cual subsisten aun algunos lienzos de muro con dos torrecillas, al paso que una completa desolación confunde en las habitaciones interiores columnas derribadas, corredores en pié y arcos góticos que se dibujan en la atmósfera de resplandor de luna.	»

A partir de 1998 és propietat del Consell Comarcal de la Selva.

Castell de Montsoriu vist des de la Torre de les Bruixes (des del nord) al 4 d'abril de 2009.

Gràcies a l'esforç de l'Associació d'Amics del Castell, fundada l'any 1993, es va crear un patronat per a la seva conservació i restauració, presidit pel Consell Comarcal de la Selva i amb participació de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i els ajuntaments d'Arbúcies, Breda, Riells i Viabrea i Sant Feliu de Buixalleu. Sota la direcció tècnica del Museu Etnològic del Montseny La Gabella d'Arbúcies s'estan portant a terme la realització de treballs arqueològics, amb resultats excel·lents. Actualment s'exposen al Museu Etnològic del Montseny La Gabella més d'un centenar de peces que formen el conjunt arqueològic de ceràmica catalana del s. XVI més important de Catalunya.

Edifici

Esquema del castell de Montsoriu, realitzat pel Museu Etnològic del Montseny. Visió des del sud-est.

Format per tres recintes encerclats per muralles, la part més antiga conservada del castell roquer, és la torre mestra o de l'homenatge, de la segona meitat del segle X, situada al primer recinte, on a la part nord hi ha l'accés principal amb una torre lateral i una petita capella preromànica amb un absis i restes d'haver tingut pintures murals romàniques. Se sap que estava sota la advocació de Sant Pere.

Muralles exteriors

El segle XIII s'hi van fer grans ampliacions, construint-se un nou recinte sobirà amb una sala anomenada "sala gòtica" edificada davant l'entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d'armes amb una torre quadrada i una fossa amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars amb espitlleres.

Es va construir una nova capella adossada a la muralla datada de finals del segle XII o principis del segle XIII, de planta rectangular de 10 metres de llargada per 3,5 d'amplada, amb dues petites finestres de doble esqueixada, amb una petita capella lateral al mur oest i coberta a dues aigües, la porta d'accés conserva part dels graons d'entrada, així com en un mur interior es poden veure restes d'esgrafiats d'una figura humana i tres creus.

Fou el segle XIV, quan els Cabrera, ja molt poderosos en aquesta època, van fer les reformes per a transformar-lo en castell-palau. Al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina i es van fer paviments nous i dipòsits per a recollir aigua. D'aquest segle és la nova porta a la torre mestra, una nova gran sala sobre la ja existent "sala gòtica", de 100 metres quadrats i on s'aprecien les restes d'una llar de foc i dos finestrals d'estil gòtic i les noves muralles que van passar d'una gruixària de 70 cm. a 120/150 cm., tot construint passos de ronda.

L'aljub de sota el pati d'armes

El pati d'armes i segon recinte de forma trapezial, es va convertir en el lloc residencial, al seu voltant es van construir habitacions adossades a les muralles i les seves parts frontals donaven al pati que va ser semi-cobert per uns porxos fent de galeria a tot el seu perímetre. Al centre es va disposar una gran aljub, de 12 metres de llarg per 4,5 d'ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l'aigua i es va enllosar tot amb marbre de Gualba. Es va construir un gran menjador amb finestrals i llar de foc.

La capella del segle XIII es va anul·lar i es va passar a una altra dependència, també de planta rectangular d'aproximadament 10 metres de longitud per 8 d'amplada, amb presbiteri, campanar d'espadanya, i un finestral gòtic conegut com "el mirador de la comtessa". L'accés era directe des del pati.

Finalment en aquest mateix segle XIV, es va realitzar un nou espai, el recinte jussà, amb una torre quadrada al costat de la seva entrada, dedicat a la protecció i defensa.

Museu Etnològic del Montseny La Gabella

Article principal: Museu Etnològic del Montseny La Gabella

El Museu Etnològic del Montseny (MEMGA) és un Museu d'Arbúcies. Està situat en l'edifici anomenat La Gabella. El nom prové de la denominació donada a un antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat i, per extensió, sembla que s'utilitzava per designar els magatzems on es guardaven aquests productes.

La seva existència està documentada des del segle XVII: es tracta d'una casa pairal de planta quadrada i teulat de quatre vessants. L'edifici consta de planta baixa, dos pisos i entresolat. La planta baixa estava formada per una nau central i dues crugies amb volta de canó. La crugia dreta fou segregada el segle passat formant una nova edificació, tot i que en l'actualitat s'ha tornat a incorporar a l'edifici.

La funció de la Gabella ha anat variant amb el pas del temps, de magatzem de productes bàsics, es convertí durant el segle XVIII en Hostal de la Vila per a passavolants i captaires i a finals del segle XIX esdevingué casa pairal de la família Pagès fins que fou abandonada en començar la Guerra Civil. Fins que a l'any 1970 l'Ajuntament d'Arbúcies comprà l'edifici.

En un primer moment des de la compra, s'utilitzà com a magatzem però, ja a partir de l'any 1979, se li començà a donar un ús cultural. Així, aquell any es formà el grup Recerques amb la finalitat de recuperar el patrimoni i la història local. Prenent com a referència la creació d'un Centre Cultural, els seus membres foren pioners tan en la recollida de material etnològic com en la recopilació de documentació fotogràfica i oral de l'àrea del Montseny.

Tot aquest material constitueix la base de les col•leccions del MEMGA. El grup Recerques sobrevisqué fins l'any 1983, quan es creà la Fundació Pública Museu Municipal d'Arbúcies. Finalment, el mes de maig de 1985 s'inaugurà la primera fase del Museu i just dos anys més tard la segona, constituint la base de l'actual MEMGA.

Des de llavors, el Museu Etnològic del Montseny és un centre de conservació, difusió, investigació i exposició del patrimoni cultural del massís del Montseny, implicat en la dinamització cultural, social i econòmica del seu territori.

La visita de les seves instal·lacions ens permet observar els mecanismes de l'evolució cultural, en permanent procés de formació, en l'àrea del Montseny, a més de contribuir a una visió diversa de la realitat cultural de la nostra espècie. La visita de les diferents instal·lacions del museu, s'ha de complementar amb la del territori.

La bassa de la Farga

Article principal: Bassa de la Farga

La Bassa de la Farga és un estany natural modificat lleugerament pels humans.

Tot i que no hi ha una hipòtesi segura, es creu que es diu "de la Farga" perquè al costat hi ha una ferreteria molt antiga.

A tota la bassa s'han fet renovacions, impulsades per l'Ajuntament d'Arbúcies, la Diputació de Girona i el Museu Etnològic del Montseny com la substitució dels antics bancs per uns de nous, afegir gronxadors al parc dels Arboços, millorar les branes de seguretat i fer un passatge de fusta i terra vorejant tota la bassa. L'operació va començar vora el 2008 buidant tota la Farga per millorar la circulació de l'aigua i acabà amb la restauració de l'antiga ferreteria, que s'utilitza com a museu. Les obres vam costar en total 99.999'98 euros, 253.577 euros d'aquests invertits per la Farga del Roquer dels quals l’Ajuntament d’Arbúcies n’ha aportat uns 130.000 i la Diputació de Girona uns 120.000.

Amb la buidació de la Farga es van trobar un tipus de musclos que es pensaven extints al riu Tordera i els seus afluents, per això s'està protegint més la bassa. S'han introduït ànecs al mateix temps que a la riera d'Arbúcies.

A l'altre cantó de la bassa hi ha un parc anomenat Parc dels arboços perquè antigament hi havien alguns arboços a part dels pins que encara es conserven. A la plaça hi ha uns bancs de fusta recentment canviats anomenats Banc dels diputats coloquialment perquè sovint hi han uns avis parlant.

La Farga del Roquer va ser una ferreteria de farga d'aram construïda entre 1846 i 1848. Està situada al costat de la bassa. S'hi conserva una turbina del 1934 que feia funcionar a tots els mecanismes gràcies a l'aigua de la bassa. Encara que al principi era una farga d'aram la seva funció va canviar amb el temps a adoberia de pell, torneria i, finalment, un espai vinculat a la indústria carrossera.

Al 30 de juliol de 2011 es va inaugurar un museu satèl·lit del Museu Etnològic del Montseny anomenat La Farga del Roquer-Centre d'Interpretació de la Riera d'Arbúcies on es pot veure tot el funcionament de l'antiga farga. També es projecta La memòria de l'aigua que Lluís Soler interpreta Santiago Russiñol ensenyant els usos passats de l'aigua a la Vall d'Arbúcies.

Altres

• Sant Pere d'Esplà
• Centre Cultural Can Jornet
• Jardí dendrològic del Roquer
• Esglédia de Cerdans
• Església de Liors
• Arbre de la llibertat
• La Feixa Llarga
• Can Pons
• El Vilar
• Església de Sant Quirze i Santa Julita
• El Molí de les Pipes
• La Corbadora
• El Regàs
• Granja Royal
• Casa de Vicenç Bosch
• Taula dels Tres Bisbes
• Santa Maria de Liors

Història

Arbúcies va ser poblada pels ibers i més tard pels romans. A l'edat mitjana es va instaurar el feudalisme, on el Castell de Montsoriu i els vescomtes de Cabrera van ser molt importants.

El Combat d'Arbúcies es donà el 13 de gener de 1714 durant la Guerra de Successió, entre forces locals partidàries de l'arxiduc Carles d'Àustria i tropes partidàries del duc d'Anjou que tingué lloc prop de la riera d'Arbúcies, davant d'un molí del segle XV. Les forces borbòniques era un regiment de valons que es dirigien al castell d'Hostalric provinents de Vic i que foren totalment derrotades i perderen sis banderes. La llegenda popular diu: Gent d'Arbúcies, gent d'astúcies, mata valons a cop de bastons!

La vila d'Arbúcies fou completament cremada en l'onada de repressió desfermada pel duc de Pòpoli.

Des de l'edat mitjana fins a mitjans del segle XX a Arbúcies l'economia estava basada únicament en l'agricultura, ramaderia i silvicultura des dels masos. Llavors comença un abandonament del masos que acaba al 1980 i s'acaben les activitats definides com a tradicionals.

Llavors comença un procés d'industrialització on destaquen la carrosseria, el tèxtil i la torneria de fusta. En aquesta època la fusta és la matèria primera i l'aigua la major font d'energia.

Geografia humana

Demografia

Evolució demogràfica

1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 42 50 64 1.057 904 3.149 3.546 3.645 3.602

1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 3.765 3.813 4.056 3.682 3.722 3.834 4.084 4.085 4.558

1992 1994 1996 1998 1999 2000 2001 2002 2003 4.624 4.815 4.317 4.814 4.939 5.026 5.202 5.416 5.599

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 5.775 6.002 6.232 6.271 6.526 6.595 6.647 - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Evolució de la població des de 1990

Piràmide de població d'Arbúcies al 2007

Entitats de població

Entitat de població	Habitants (2006)
Arbúcies	5.028
Cerdans	13
Janeta, la	53
Joanet	53
Lliors	272
Rieral, el	311
Vidal, el	496
Font: Municat

Districtes i barris

Arbúcies no té barris oficials, les divisions serien en entitats de població i dintre de l'entitat amb el mateix nom es podria dividir en el poble i les diferentes urbanitzacions més apartades.

Economia

L'aprofitament forestal dóna feina a força gent. Al camp, que ha reduït molt la seva superfície, dominen els farratges per a l'alimentació de vaques de llet, i les patates. Molts camps abandonats han estat plantats de pins i avets, alguns destinats a arbres ornamentals de Nadal.

Indústria

Arbúcies és conegut per la indústria de les carrosseries, hereva de la indústria artesanal de carruatges de tragina i de passatges (berlines, tartanes). Ara es fan carrosseries d'autocars, camions i automobils. També hi ha indústria tèxtil i de la confecció. Hi ha plantes envassadores d'aigua mineral.

Turisme

A Arbúcies hi ha hagut estiueig a la manera tradicional, i encara és el lloc preferit per molts estiuejants. És un poble turístic, molt visitat els caps de setmana i festes.

Política

Eleccions muncipals

Resultats electorals de Arbúcies, 2011

Candidatura		Cap de llista	Vots	Regidors/Consellers	% Vots
	Entesa per Arbúcies	Pere Garriga Solà	1273	7	44,5
	Convergència i Unió	Joaquim Bohils Cuberta	640	3	22,28
	Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal	Joaquim Santos Rodoreda	301	1	10,48
	Candidatura Unitària i Popular d'Arbúcies	Pau Castanyer Benavent	189	1	6,58
	Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal	Antoni Ronda	178	1	6,2
	Plataforma per Catalunya	Rafael Ribera	140	0	4,87
	Entesa pel Progrés Municipal d'Arbúcies-ICV-EUiA	Juanjo Navarro	71	0	2,47
	En blanc	-	75		2,61
	Nul	-	28		0,97
Total		2.900		13

Resultats electorals de Arbúcies, 2007

Candidatura		Cap de llista	Vots	Regidors/Consellers	% Vots
	Entesa pel Progrés d'Arbúcies - Entesa pel Progrés Municipal	Pere Garriga Solà	918	5	31,12
	Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal	Roger Zamorano i Rodrigo	844	4	28,61
	Candidatura Unitària i Popular d'Arbúcies	Edmon Ribatallada i Rovira	400	2	13,56
	Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal	Toni Mora i Puigví	288	1	9,76
	Independents per Arbúcies	David Merino i Parcet	277	1	9,39
	Convergència i Unió		137	0	4,64
	Partit Popular de Catalunya		27	0	0,92
	En blanc	-	59		1'98
	Nul	-	29		0,97
Total		2.979		13

Eleccions al Parlament de Catalunya

Resultats electorals de Arbúcies, al Parlament de Catalunya de 2010

Candidatura		Cap de llista	Vots	% Vots
	Convergència i Unió	Artur Mas i Gavarró	1.304	50,25
	Esquerra Republicana de Catalunya	Joan Puigcercós i Boixassa	309	11,91
	Solidaritat catalana per la Independència	Joan Laporta i Estruch	211	8,13
	Partit dels Socialistes de Catalunya-Partido Socialista Obrero Español	José Montilla i Aguilera	170	6,55
	Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa	Joan Herrera i Torres	134	5,16
	Partit Popular de Catalunya	Alicia Sánchez-Camacho Pérez	112	4,32
	Plataforma per Catalunya	Josep Anglada i Rius	92	3,55
	Reagrupament Independentista	Joan Carretero i Grau	64	2,47
	Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco	Antoni Ramon Boixaderas	32	1,23
	Ciutadans-Partido de la Ciutadanía	Albert Rivera Díaz	23	0,89
	Des de baix	Esther Vivas i Esteve	13	0,50
	Els Verds-Grup Verd Europeu	Josep Lluís Freijo	7	0,27
	Partido De Los Pensionistas En Acción	Agustí Soberano i Canet	5	0,19
	Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal	Aida Gascón i Bosch	5	0,19
	Pagesos per la Dignitat Rural Catalana	Jack Massachs i Domken	4	0,15
	Pirates de Catalunya	Xavier Vila Espinosa	4	0,15
	Coordinadora Reusenca Independent	Ariel Santamaria	3	0,12
	Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista	Antonio Sánchez Aguilar	3	0,12
	Partit Comunista del Poble de Catalunya	Ferran Nieto Gasull	2	0,08
	Partit Obrer Socialista Internacionalista	Jose Francisco Domínguez Sevilla	2	0,08
	Patido Gay, Lésbico, Bisexual, Transexual y Heterosexual/Todos Somos Iguales	Encarnación Mir Tarrasón	1	0,04
	Partit Família i Vida	Vicenç Vila Tomassa	1	0,04
	Partit Republicà d'Esquerra-Izquierda Republicana	Ramiro Gil Morel	1	0,04
	Unificació Comunista d'Espanya	Núria Suárez Hernández	1	0,04
	En blanc	-	92	3,50
	Nul	-	30	1,14
Total		2.625

|}

Eleccions al Parlament Europeu

Resultats electorals de Arbúcies, al Parlament Europeu de 2009

Candidatura		Cap de llista	Vots	% Vots
	Convergència i Unió-Coalició per Europa		423	33,02
	Partit dels Socialistes de Catalunya-Partit Socialista Obrer Espanyol		255	19,91
	Esquerra Republicana de Catalunya-Europa dels pobles-Verds-L'Esquerra		219	17,10
	Partit Popular de Catalunya		121	9,45
	Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa-L'Esquerra		103	8,04
	Iniciativa Internacionalista-La solidaridad entre los pueblos		57	4,45
	Els Verds-Grup Verd Europeu		13	1,01
	Izquierda Anticapitalista-Revolta Global		7	0,55
	Partido Antitaurino Contra el Maltrato Animal		7	0,55
	Partit Republicà Català		4	0,31
	Libertas-Ciudadanos de España		3	0,23
	Partido Socialista de Andalucía		3	0,23
	Partit Obrer Socialista Internacionalista		3	0,23
	Partido Comunista de los Pueblos de España		2	0,16
	Partit Família i Vida		2	0,16
	Salamanca-Zamora-León		2	0,16
	Unión Progreso y Democrácia		2	0,16
	Alternativa Española		1	0,08
	Centro Democrático Liberal		1	0,08
	En blanc	-	53	4,06
	Nul	-	23	1,76
Total		1.304

|}

Fills i filles il·lustres

Llista de fills i filles il·lustres ordenats per dates de naixement.

Miquel Pons i Riera

Article principal: Miquel Pons i Riera

Miquel Pons i Riera (Arbúcies, Selva, 1843-1898) va ésser un metge que es llicencià a la Universitat de Barcelona l'any 1872.

Fou regidor durant diferents biennis entre 1875-1882 i en els anys 1890-1893. A causa d'aquests fets, i també per la seua qualificació professional, ocupà càrrecs de responsabilitat dins l'Ajuntament d'Arbúcies, en l'àrea de Policia Urbana i Rural i en l'àrea de Beneficiència i Sanitat.

Respecte al catalanisme polític, i sota la direcció de la Unió Catalanista, fou nomenat delegat a les Assemblees de Manresa (1892), Reus (1893), Balaguer (1894) i Olot (1895).

Francesc Riumalló i Caralt

Article principal: Francesc Riumalló i Caralt

Francesc Riumalló i Caralt (Arbúcies, la Selva, 10 de novembre de 1896 - 22 de desembre de 1955) fou un músic de cobla. La seva producció musical comprèn música religiosa, caramelles, cançó, danses per a cobla, corals i sardanes, algunes de les quals van assolir un èxit massiu.

L'església de Sant Quirze, on Riumalló va ocupar el càrrec d'organista durant 40 anys

Sempre va demostrar no obstant afecció a la música tot i que no tenia antecedents musicals a la família, el seu pare era lleter. Als deu anys va rebre les primeres lliçons de Francesc Vilaró i ben aviat va interpretar flautí i tible. com la majoria de músics de l'època no podia viure només de la música i muntà un petit taller d'elaboració de taps de suro.

Va seguir amb els estudis de piano, i després harmonia i composició amb el mestre Josep Comelles i Ribó, deixeble d'Enric Granados, fins que al 1915 va ser nomenat organista de la parròquia de Sant Quirze (càrrec que va ocupar durant 40 anys). L'any 1918 va fundar la cobla orquestra Unió Arbucienca de la qual va ser director i instrumentista de piano i tible fins al 1939 quan es va dissoldre. La seva tasca musical a la vila va ser molt activa, amb mostres com ara la creació del grup Cants rítmics amb el qual va implantar el sistema educacional de Joan Llongueres. També va participar en les caramelles amb peces pròpies dels Cors de Clavé i sardanes que ell componia.

L'any 1952, per a poder donar sortida a aquests alumnes, formà una orquestrina amb el nom L'Arbucienca que tocava en festes locals i en les poblacions de l'entorn. Aquest conjunt acabà les seves activitats el 1955, quan ell es posà malalt.

Mestre Lluís Torres i Bosch

Article principal: Lluís Torres i Bosch

Lluís Torres i Bosch (Arbúcies, 18 d'octubre del 1899 – Barcelona, 2 d'abril del 1981) va ser un mestre de música i compositor molt vinculat a Arbúcies.

De família de músics, estudià música a Barcelona, a l'Acadèmia Granados, on tingué de professors els mestres Enric Granados (a qui servà veneració tota la vida), Mas i Serracant (solfeig, teoria i harmonia), Morera (piano) i, a la mort d'aquest darrer el 1916, Frank Marshall. Amplià la seva formació en el Conservatori del Liceu amb el professor Munné (violí). Durant la seva estada barcelonina, Lluís Torres es guanyava la vida tocant el violí a l'orquestra del Liceu i actuant en cafès i restaurants amb conjunts de música i músics com Joan Dotras i Vila, Francesc Clot i Campmany, Josep Xapellí i Melé (aquests dos, futurs integrants de la Banda Municipal de Barcelona) i Josep Puertas (un nom molt vinculat al jazz barceloní). En acabant els estudis al 1920 tornà a la seva vila natal, on substituí Francesc Vilaró de mestre de música, i es dedicà a promoure conjunts corals i musicals, com portar la direcció de la Coral Arbucienca, i a la pedagogia -amb alumnes com Fèlix Graells-. A l'any 1926 acompanyà al piano el destacat violinista i pedagog Joan Massià en el concert benèfic que es va fer al "Casino Arbucienc". Lluís Torres fundà al 1930 el primer conjunt de la població, Els Rítmics i, al 1941, la cobla-orquestra Trébol, que es mantingué fins a la jubilació del mestre el 1965. Es va implicar molt en la vida arbucienca, i participà en gran quantitat d'activitats: les caramelles, els Pastorets, diversos festivals musicals, l'orgue i la direcció del cor parroquial. A les seves darreries, en els anys 70, visqué a Sant Hilari Sacalm, població on ajudà a desvetllar una inquietud musical que culminà en la inauguració de l'Escola de Música el 1978.

Compongué algunes peces corals, la més coneguda de les quals La Cegueta, amb lletra de mossèn Cinto. També va ser autor de música lleugera, sacra, nadales i, especialment, sardanes. També posà música a diverses sarsueles de l'arbucienc Ramon Ferrer i Monplet.

Arbúcies li dedicà un homenatge ciutadà el 20 de maig del 1972. Li té dedicat un carrer i batejà amb el seu nom l'Escola de Música (1988).

Fèlix Graells i Farró

Article principal: Fèlix Graells i Farró

Fèlix Graells i Farró (Arbúcies, 14 de maig del 1908 - ?) va ser compositor de sardanes.

Als 8 anys, la seva família es traslladà a Olot, on aprengué música de la ma del seu oncle, mossèn Fèlix Farró, que era compositor, mestre de capella de l'església parroquial de Sant Esteve i director de l'Orfeó Popular Olotí i de l'Escola Municipal de Música. Al 1926 tornà a Arbúcies, i hi continuà la seva formació musical amb el músic Lluís Torres.

Fèlix Graells es traslladà a Torroella de Montgrí, on durant molts anys ocupà el càrrec de secretari de l'Ajuntament (l'era el 1964). L'obra compositiva de Graells comprèn una quarantena de sardanes (algunes fetes amb la col·laboració d'Enric Vilà), la més coneguda de les quals és Oreig de garbí. També va publicar dos llibres de poesia, Hores de lleure (Torroella de Montgrí, 1979, autoeditat) i Més hores de lleure (1997), i posà lletra a diverses sardanes (com Gavina bonica de Ricard Viladesau o Torroella ciutat pubilla de Josep Font i Font). A l'any 1974 guanyà el premi de poesia "Mn. Francesc Viver".

Josep Maria Vilaró i Pascual

Josep Maria Vilaró i Pascual (Arbúcies, 31 de març del 1910 – 18 de juliol del 1997) va ser intèrpret de tible, pianista i compositor de fecunda producció. Era fill del destacat tenora i compositor Francesc Vilaró i Carbonell, de qui rebé les primeres lliçons de música. Amplià la formació al Conservatori del Liceu de Barcelona, on estudià amb els mestres A. Ribó (piano), Alfonso (teoria i solfeig) i Morera (harmonia); al 1929, quan feia quart curs de piano, hi guanyà una medalla de bronze en l'assignatura. Actuà de primer tible a la cobla Vilaró de Granollers (1930) i després a la Nova Barcelona (1932). Posteriorment es decantà pel piano i es dedicà exclusivament al món de l'espectacle i al de la música de ball.

Encara que fou autor de diverses sardanes, com a compositor es dedicà preferentment a la música lleugera, amb més d'un centenar de composicions, algunes força populars en la seva època. Visqué a Barcelona la major part de la seva vida, fins que a les seves darreries tornà a Arbúcies.

Obres

(La majoria, per a orquestrina o petit conjunt)

• A tu corazón, bolero (1961), amb lletra de Félix Boyer
• Ay Dorotea, baião (1956)
• Bolero núm. 1 (ca 1950)
• Cangrejos, cha-cha-cha (1965), amb lletra de Daniel Lagos i Concepción Canal
• Cha-cha-cha del buen humor (1961)
• Entre la bruma, fox-canción, en col·laboració amb Miquel Vicens Capó i Concepción Canal. Enregistrat per "Los Trashumantes" en disc "de pedra" (Barcelona: Compañía del Gramófono Odeón, 1944)
• Misterior Molina, pasodoble, lletra de Manuel Salina. Enregistrat per Ricardo Monasterio i l'Orquestra Casablanca (Barcelona: Compañía del Gramófono Odeón, 1948)
• El paraguas (1982), conjuntament amb Ricardo Bravo
• Rock en la corte (1960)
• Samba sentimental (ca 1950)

• Amb lletra o col·laboració de de Daniel Lagos: Agita el frasco, Margarita (1977), Amanecer (1980), Balak, cha-cha-cha (1976), Baldomero (1978), Beat de los buhos (1975), Beduinos (1969), El cenicero, cha-cha-cha (1978), Cerveza fria, moderato-bop (1960), Chincheta, fox (1975), Los churumbeles, rumba (1975), Dale al pedal, Pascual (1978), Du-Ba-by, cha-cha-cha, Farruca twist (1963), Festival Coleman (1969), Fósforos (1969), Fósiles, fox (1967), El gallo loco, rumba (1977), Garrotín rock (1979), La guagua de Jerez, cha-cha-cha (1977), Josefina, bolero (1958), La lupa de Joe, fox (1963), El mamut, hully bully (1964), Meditación oriental, beguine (1962), Mombasa, moderato cool (1968), Olé twist (1962), Otto (1974), Pájaros de papel, swing (1965), Pamplinas, cha-cha-cha (1966), Pato rojo, fox (1961), Paseo espacial (1971), Pelotas (1978), El péndulo, fox (1965), El pequeño limpiabotas, fox (1964), La persiana (1974), Rumba Caribe (1977), Sacacorchos (1970), Tam-tam twist (1964), Titicaca: madison twist (1963), Turistas en España (1963), Twist de las latas (1962), Vieja tierra (1968)
• Pasdobles en col·laboració amb el saxofonista Josep Llata Fernández, enregistrats en discos "de pedra" a Barcelona per la "Compañía del Gramófono Odeón" en els anys que s'indiquen: Callecita mía (1940), Eco español (1943), Flamenca y calé (1940), Macarena (1945), Por tu cara (1946), Sombrero grande (1946), Tierra del sol (1943)

Sardanes

• A la meva mare
• L'aplec del Montseny
• Arbucienca (1930)
• Boires (1933)
• En Pep de la barretina (1979)
• És ella!
• L'escarbat
• Flors del Canigó
• Ha tornat la primavera
• L'hereu de l'Escala (1935)
• Mira quin un!
• Parcs de Montjuïc
• La penjarella (1978)
• El petit Àlex (1980)
• La prada
• Primer esclat (1928)
• Saltant i ballant
• Sota el cel assoleiat
• Vilajoiosa (1947)

Emili Garolera i Bohils

Article principal:Emili Garolera i Bohils

Emili Garolera i Bohils (Arbúcies 1923 - 2008). Alcalde d'Arbúcies des de 1971 i fins a 1979. Garolera fou president del Consorci Forestal de Catalunya des de l'any 1980 i fins a l'any 1988 i president honorífic del Consorci fins a la seva mort. Fou un dels més destacats silvicultors catalans del segle XX.

Membre d'una família tradicional de grans propietaris rurals amb diferents propietats a la vila d'Arbúcies entre les quals destaquen les heretats de Mollfulleda o El Vilar. Accedí a l'alcaldia l'any 1971 arran de la destitució de Joaquim Maria Riera i Vilà i l'abandonà després de la victòria electoral de Jaume Soler i Pastells. Garolera exercí un poder absolut durant el seu mandat emergint a la llum després de molts anys de mantenir-se a l'ombra.

Amb la democràcia, Garolera abandonà qualsevol activitat política pública i passà a desenvolupar la seva faceta professional de silvicultor amb la qual obtingué un important ressò tant a nivell català com a nivell europeu. L'any 1967 obtingué la Medalla al Mèrit Agrícola, la primera entregada a un silvicultor a tot l'Estat, i les seves finques d'Arbúcies, Sant Hilari Sacalm i Sant Sadurní d'Osormort reben any rere any elogis de gestió forestal i distincions a les bones pràctiques. També fou guardonat amb la Placa Déu i Mata que atorga l'Institut Català de Sant Isidre.

Cal remarcar la propietat del Roquer d'Arbúcies, una casa senyorial del segle XVIII adquirida per la família Garolera als Lambert de Roquer, que posseeix un dels jardins dendrològics més importants d'Europa amb la presència de la magnòlia més gran del vell continent, la família obre les portes del jardí dues vegades l'any.

Garolera morí a Arbúcies l'any 2008 a l'edat de 85 anys.

Jaume Soler i Pastells

Article principal:Jaume Soler i Pastells

Jaume Soler i Pastells és un polític independentista català. Havia estat militant d'ERC, però com a membre de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ha estat alcalde d'Arbúcies des de les eleccions municipals de 1979 fins el 2003. Ha dedicat gran part de la seva vida a la solidaritat internacional, i ha estat, secretari del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. També ha defensat la creació de Conselleries de Solidaritat i cooperació i de Consells Municipals de Solidaritat, que impliquin tan els ajuntaments com els ciutadans. Fou un dels impulsors de l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (AUA) el 1991-1993.

Joaquim Maria Riera i Vilà

Article principal:Joaquim Maria Riera i Vilà

Joaquim Maria Riera i Vilà (Arbúcies 1930). Alcalde d'Arbúcies des de 1967 fins a 1970. Membre d'una tradicional família arbucienca de petits propietaris rurals, accedí a l'alcaldia d'Arbúcies l'any 1967. Entre les polítiques endegades durant el seu mandat destaca la renovació integral del Cementiri municipal i la construcció del Camp de futbol municipal ubicat a la zona escolar de la vila. Cedí l'alcaldia a Emili Garolera i Bohils.

Membre fundador del Club Deportivo Arbucias, Riera Vilà fou un membre actiu de la societat civil arbúcies. Posteriorment, l'any 1975 fou membre de l'Assamblea democràtica d'Arbúcies, posteriorment abandonà qualsevol activitat política pública.

Festes

A arbúcies hi han moltes festes, com la festa major, tot i que la més important és les enramades.

Festa major

S'escau a l'últim cap de setmana de Juliol.

Enramades

Article principal: Enramades i catifes de flors

Es pot dir que les Enramades és la festa més esperada pels arbuciencs inclús que la pròpia festa major. La festa de les enramades està declarada d'interès Nacional. Comença cada any el diumenge abans de Corpus Christi, fent el tradicional concurs de catifes de flors que vilatans i no vilatans construeixen en els diferents carrers de la població. Aquesta tradició es remunta al segle XVI.

Les Enramades continuen el dijous següent amb la típica botifarrada a la plaça de la vila previ pas a la passada de la plaça. Des d'aquest dijous fins el dimecres de l'altre setmana, es fa la passada de cada barri i l'endemà la seva respectiva Enramada, on s'ornamenten els diferents carrers del barri amb branques, rames i banderetes, ninots i rodolins, on aquests dos últims elements es fa un concurs dels més originals.

Cada passada comença als voltants de les 22h, es fa seguint un grup de músics (normalment la Orquestra blanes ) i els vilatans que viuen en el barri van darrera seu portant atxes i acaben amb sardanes, vals, xotis coca i cava per tothom.

L'endemà de la passada es fa l'Enramada del barri, on les parelles i no parelles que viuen en el barri, s'engalanen per ballar una sardana, anar a dinar i a ball de la tarda.

Els diferents barris on es fan la passada i la corresponent Enramada són: Barri de la Plaça, barri del Castell, barri del Sorrall, barri de Magnes i el barri de la Carretera.

Entre el jovent de la zona, la passada més popular és la passada del castell, on totes les colles de joves fan samarretes i diferents sopars, per assistir després a la passada i al concert que dura fins altes hores de la matinada, on els més valents, a les 6 segueixen una xaranga pels carrers del poble fins a la zona d'esmorzars.

Llegendari

A Arbúcies al llarg del temps s'han explicat moltes llegendes, sobre el mateix poble i llocs del voltant.

Dotze cases tretze bruixes

La tradició explica que totes les arbucienques són bruixes pel sol fet d'haver-hi nascut i que per tant es tracta d'una vila maleïda. Hi ha una dita popular que diu De Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes.

El Banc dels Tres Bisbes

A Arbúcies hi ha un banc anomenat El Banc dels Tres Bisbes situat just entre el bisbat de Vic, de Girona i Barcelona. El nom ve d'una llegenda que diu que els tres bisbes es trobaven en aquell banc i així no calia que surtíssin dels seus bisbats.

La dona d'aigua

En temps llunyans l'hereu de la masia de Can Blanc quedà adormit sota una alzina carregada d'anys. De sobte, el despertà una veu meravellosa que recitava melodiosament :

"Si l'aigua és plata, la mia és amor
la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és or.

Si l'aire és gebre,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és foc".

El xicot, encuriosit i atret per la veu encisadora, no s'ho va pensar més i se n'anà cap al gorg d'on provenia. En arribar-hi, es trobà amb una donzella, bella com el sol, que s'emmirallava a l'aigua mentre anava cantant la dolça melodia. El jove se n'enamorà al moment i li proposà maridatge. La noia acceptà, però abans li posà una condició : Mai no havia de preguntar-li el seu origen, afegint que no se li ocorregués anomenar-la «Dona d'aigua». El noi va estar-hi d'acord. Es casaren i foren molt feliços.

Passà el temps i un dia malaurat, el matrimoni es discutí, i el marit enfurismat, va retreure a l'esposa el seu origen ignorat motejant-la «Dona d'aigua». Mai que no ho hagués dit. Tan punt ho va sentir la noia, esporuguida, marxà rabent de casa. Va ésser inútil que el marit la seguís desesperat. Desaparegué per sempre més.

Cada dia, la dona torna per pentinar els seus fills. Mentre els pentina, plora i les llàgrimes es converteixen en perles. L'home sempre les troba entre els cabells dels seus fills. És l'únic senyal de la dona que té.

D'aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s'anomena «la dona d'aigua».

La dama roja

Conten que cada any per la nit de Sant Joan, a les campanades de mitjanit, una dama nua apareix dalt de la torre del castell de Montsoriu amb una llàntia encesa a la mà esquerra i a l'altre un corn de caça que al sonar, fa aparèixer un cavaller amb cavall negre, que pren la Dama Roja i desapareix en la foscor de la nit.

El tresor del castell de Montsoriu

Qui vulgui guanyar una fortuna, cada any a la nit de Sant Joan, quan comencen a tocar les campanes de la població de Breda a la mitjanit i s'obre una porta del castell de Montsoriu, ha d'entrar a la primera campanada i tractar d'omplir un sac de gra de blat i sortir abans de l'última campanada de les dotze. Amb el sac ple ha de córrer fins a passar la riera, sense mirar el que duu dintre. Si ho fa així, el gra es convertirà en or, però si el guanya la curiositat i ho mira abans d'hora, es convertirà en sorra. D'altra banda, si no ha pogut sortir del castell, haurà d'esperar-se fins a la mitjanit de Sant Joan de l'any vinent.

La bruixa Guilleuma

Hi ha una roca a prop del castell amb una petjada marcada, que segons conten, es deu a Donya Guilleuma. Fa molts anys aquesta dama, gran pecadora, fou condemnada a viure dins les ruïnes del castell de Montsoriu com ànima en pena, causant tempestes i cridòria terrorífica cada capvespre i fent perdre les collites dels voltants. Els habitants de les contrades, per resoldre les desgràcies, van determinar acudir al senyor Bisbe, el qual conjurà els mals esperits amb aigua beneita i donà un termini a Guilleuma per precipitar-se a les profunditats del Gorg Negre de Gualba. Va ser amb l'impuls per llançar-se, quan va deixar el peu marcat a la roca de La Petxa de Sant Salvi.

Setge dels moros

Una vegada el castell de Montsoriu, presidit pel seu senyor, era assetjat pels moros des de feia mesos. Quan aquests ja s'imaginaven la seva entrada triomfal després de la rendició dels cristians, que de ben segur estarien agonitzant de set i de gana per manca de recursos, el senyor del castell, aprofitant una treva, convidà a taula, segons és costum del temps, al cap dels infidels, doncs les bones formes no rebaixen el valor. El moro acceptà la invitació, esperant trobar-se un enemic extenuat, en estat deplorable i disposat a posar el castell als seus peus. En canvi però, els seus ulls es van trobar amb uns cristians salutosos, plens de vida i ufanosos. A la taula del cabdill hi havia fines i suculents carns i peixos que encara conservaven el perfum de la mar, tot això acompanyat amb sucoses fruites acabades de collir de l'arbre, que reposaven en verdes fulles. El moro, meravellat per aquest fet s'afanyà a aixecar el setge, veient en tot això un miracle de la verge cristiana a la que va començar a tributar devoció, sense adonar-se que l'únic i vertader miracle real consistia en una galeria secreta que penetrava per les entranyes de la muntanya, sortint a una distància suficient per permetre un segur i abundant abastiment de queviures per a la fortalesa.

L'origen del Castell de Montsoriu

Un dia, el general Maüs estava defensant la terra contra forasters, però va ser ferit i va fugir pels boscos fins que va arribar a dalt d'un turó i va encendre una foguera. Llavors, el seu ajudant va veure la foguera i el va anar a rescatar. Per commemorar allò el general Maüs va fer construir un castell sobre aquell turó anomenat Montsoriu.

La guerra dels remences

Un noi, vassall del senyor de Montsoriu, es va casar amb una de les mosses més boniques de la rodalia. Com manava la llei, la noia va haver de passar la nit de després del casament amb el senyor de Montsoriu. L'endemà quan el noi va anar a buscar la seva esposa els guàrdies li van dir que el senyor encara estava dormint. Això va passar durant 3 dies i al quart, el noi va anar a buscar a la noia disposat a tot i quan el senyor li va entregar la noia, el jove va atravessar el cor del senyor amb una daga sense que els guàrdies poguessin fer-hi res. Amb el desconcert que hi havia els recent casats van tornar al poble on la gent estava disposada a defensar-los. Així va ser com va començar la Guerra dels remences.

Bibliografia

• enciclopèdia catalana. «Volum III». A: L'Art Gòtic a Catalunya, Arquitectura III, 2003. ISBN 84-412-0887-5. 
• «Volum XIV». A: La Gran Enciclopèdia en català. Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5442-3. 

Enllaços externs

• Pàgina web de l'Ajuntament
• Informació de la Generalitat de Catalunya
• Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
• Web oficial del castell de Montsoriu
• Web de l'Associació d'Amics del Castell de Montsoriu
• Web del Museu Etnològic del Montseny, La Gabella
• El Castell de Montsoriu el segle XIII
• El Castell de Montsoriu a partir de les tasques arqueològiques