Aigua potable

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mwamongu, Àfrica.

Aigua potable (del llatí: potabilis, derivatiu del verb potare= beure) és aquella aigua que reuneix les característiques fisicoquímiques i microbiològiques que la fan apta per al consum humà o animal sense el risc de contraure malalties tan de forma immediata com a llarg termini. El terme s'aplica a les aigües controlades o tractades (potabilització) que compleixin les normes de qualitat que la llei estableixi. Els estàndards de referència són diferents segons l'època i el país.

L'aigua potable no és pas “pura”, conté microorganismes en certa quantitat, L'aigua destil·lada no és pas potable per una qüestió de l'equilibri osmòtic del cos.

Disponibilitat de l'aigua potable[modifica | modifica el codi]

A gran part del món la humanitat no té un accés adequat a aigua potable segura i fan servir aigües en diferent grau de contaminació o que de forma natural resulten inadequades. A l'Àfrica només un 46% de la població té accés a l'aigua potable. Aquestes aigües no potables són vectors de múltiples malalties (sobretot la diarrea en infants) i de paràsits i són una de les principals causes de mort en aquests països. Un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides (MDGs) és la sostenibilitat ambiental. El 2004, només el 42% de la població en zones rurals tenia accés a l'aigua potable.[1]

En zones d'agricultura intensiva sovint les aigües subterrànies estan contaminades per les dejeccions dels animals i la lixiviació profunda de plaguicides i agroquímics en general fins a convertir aquesta aigua subterrània en no-potable. Un cas especial és el dels nitrats que són molt solubles i es converteixen en nitrits encara més tòxics. També es poden donar vessaments al terra de productes industrials líquids o sòlids que la lixiviació farà arribar potser a les reserves subterànies d'aigua.

Les aigües no potables sovint tenen un ús adequat per a la irrigació o poden ser potabilitzades a baix cost. La desinfecció local per energia solar és eficient. També les plantes dessalinitzadores especialment les que usen osmosi inversa permeten potabilitzar grans quantitats d’aigua marina o salobre. En algunes zones, si es prenen les mesures higièniques adequades, es pot aprofitar l'aigua de pluja que llisca per la teulada recollida en cisternes que també serà aigua potable.

Table 2: Percentatge de població amb accés a aigua potable segura (2000) [2]
Estat %   Estat %   Estat %   Estat %   Estat %
Albània 97   Algèria 89   Azerbaidjan 78   Brasil 87   Xile 93
Xina 75   Cuba 91   Egipte 97   Índia 84   Indonèsia 78
Iran 92   Iraq 85   Kenya 57   Mèxic 88   Marroc 80
Perú 80   Filipines 86   Sud-àfrica 86   Corea del Sud 92   Sudan 67
Síria 80   Turquia 82   Uganda 52   Veneçuela 83   Zimbabwe 83
Nota: segons dades d’UNICEF en els països desenvolupats l’accés a l'aigua potable és del 100%.

Caracterítiques fisicoquímiques[modifica | modifica el codi]

A Europa es calcula una despesa mitjana d'aigua potable d'entre 150 i 200 litres al dia encara que per a beure només és d'entre 2 i 3 litres. En el marc de la Unió Europea la Directiva marc de l'aigua estableix un marc dictant valors màxims i mínims per al contingut en minerals, de diferents ions com clorurs, nitrats, nitrits, amoni, calci, magnesi, fosfat, arsènic, trihalometans, etc., a més dels gèrmens patògens. Aquesta directiva ha estat transposada a la legislació espanyola, i les autoritats sanitàries han de vetllar pel seu compliment. El pH de l'aigua potable ha d'estar entre 6,5 i 8,5. En les aigües anomenades minerals o minero-medicinals els controls són més estrictes encara.

Els paràmetres per l'aigua potable fan incidència en dues categories: Química/física i microbiològica. Entre la primera categoria hi ha els paràmetres que inclouen els metalls pesants, compostos orgànics, sòlids en suspensió totals i terbolesa. Aquests paràmetres tendeixen a incidir en el risc de malalties cròniques, que per exemple poden produir els metalls pesants, tanmateix hi ha substàncies químiques com els nitrats/nitrits i l'arsènic que poden tenir un impacte més immediat. Els paràmetres físics afecten l'estètica i el gust i poden complicar l'eliminació dels microbis patògens.

Els paràmetres microbiològics inclouen bacteris coliformes, E. coli (que és un indicador de contaminació fecal), i patògens específics com el del còlera altres virus entèrics. També s'inclouen els oocists de protozous paràsits com Cryptosporidium sp., Giardia lamblia, Legionella,.[3] Es presta gran atenció als paràmetres microbians ja que tenen un immediat risc per la salut.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Africa and the Millennium Development Goals [www.un.org/millenniumgoals/docs/MDGafrica07.pdf]
  2. United Nations Childrens Fund (UNICEF). New York, NY. "Safe Drinking Water." Excerpt from "Progress since the World Summit for Children: A Statistical Review." September 2001.
  3. U.S. EPA. "Drinking Water Contaminants: Microorganisms."

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aigua potable Modifica l'enllaç a Wikidata