Tensioactiu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Capa superficial d'un tensioactiu sobre una superfície d'aigua.
micel.

Els tensioactius o surfactants són substàncies que influeixen per mitjà de la tensió superficial en la superfície de contacte entre dues fases (p.ex., dos líquids insolubles un a altre). Quan s'utilitzen en la tecnologia domèstica es denominen com emulgent sobreemulsionants, és a dir, substàncies que permeten d'aconseguir o de mantenir una emulsió.

Entre els tensioactius hi ha les substàncies sintètiques que s'utilitzen regularment en el rentat, entre les quals s'inclouen productes com detergents per a rentar la roba, per a rentavaixelles, productes per a eliminar la pols de les superfícies i els xampús. Van ser desenvolupats en la primera meitat del segle XX i han desplaçat àmpliament el sabó tradicional.

Aquestes propietats les presenten com a conseqüència de la seva estructura molecular. Les molècules dels tensioactius tenen un extrem hidròfob o hidròfug i l'altre hidròfil, és a dir, soluble en l'aigua. Es diu que són molècules anfifíliques.

En contacte amb l'aigua les molècules individuals s'orienten de tal manera que la part hidròfuga sobresurt de la superfície de l'aigua encarades amunt o bé s'ajunten amb les parts hidròfugues d'altres molècules, formant bombolles en què les parts hidròfugues queden a l'interior, i les parts solubles en l'aigua queden a la perifèria dissolts en l'esmantada aigua. Aquestes estructures es denominen micels.

Es classifiquen segons el poder de dissociació del tensioactiu en presència d'un electròlit i segons les propietats fisicoquímiques. Poden ser no iònics o iònics, els quals, segons la càrrega que tingui l'exptrem que presenta l'activitat de superfície, poden ser aniònics, catiònics o amfòters.

Els iònics presenten una forta afinitat per l'aigua a causa de l'atracció electrostàtica cap als dipols de l'aigua. Per això poden arrossegar les solucions de cadenes d'hidrocarburs: per exemple, l'àcid ricinoleic o pàlmic sense ionitzar és pràcticament insoluble; en canvi el ricinoleat sòdic -completament ionitzat- és soluble.

El sabó[modifica | modifica el codi]

El sabó s'obté escalfant un oli o un greix amb un hidròxid fort, con la potassa càustica (hidròxid de potassi) o la sosa càustica (hidròxid de sodi). En la reacció es desprèn glicerina i aigua.

Hi ha dues menes de sabó: el sabó de tocador i el de rentar. El de tocador s'obté amb hidròxid de potassi, conté glicerina, que li confereix suavitat, i és tou. El sabó de rentar es fa amb sosa o hidràxid de sodi i és molt més dur. Tanmateix, la duresa depèn de la quantitat de aigua que es deixi al producte final.

Una molècula de sabó té un extrem polar o iònic i un altre extrem no polar, format per la cadena hidrocarbonada de dotze a divuit àtoms de carboni provinent de l'oli. El grup polar tendeix a fer el sabó soluble en l'aigua (hidròfil) mentre que la porció no polar (l'hidrocarbur) tendeix a fer-lo soluble en greixos (hidròfob o lipòfil). És per això que els emulsiona.

Les substàncies que disminueixen la tensió superficial d'un líquid o l'acció interfacial entre dos líquids, s'anomenen agents tensioactius .

Detergents sintètics[modifica | modifica el codi]

L'eficàcia limitada del sabó com a agent netejador va impulsar la indústria dels detergents. Encara que aquests compostos varien considerablement en l'estructura química, tots presenten molècules amb un extrem format per cadena hidrocarbonada no polar, soluble en greixos, i un altre extrem polar, soluble en l'aigua.

Estructuralment els detergents poden ser de dues menes:

  1. Sals sòdiques dels sulfats d'alquil, derivats dels alcohols de cadena llarga.
  2. Sals sòdiques dels àcids alquilbencenosulfónics de cadena lineal, els sulfonats d'alquilbencè lineal o LES (Linear Alkylbenzene sulfonat).

El detergent actua de la mateixa manera que el sabó, però té alguns avantatges: és més eficient en aigües dures, perquè els alquilsulfats i els alquilsulfonats de calci i de magnesi són solubles en l'aigua. A més a més, en ser sals d'àcids i bases fortes produeix solucions neutres; en canvi el sabó, com que prové d'un oli (o un greix) -que és un àcid feble- combinat amb una base forta, produeix solucions lleugerament alcalines.

Usos en adrogueria i cosmètica[modifica | modifica el codi]

Els tensioactius aniònics són els ingredients principals dels productes d'acció desgreixant: xampú, sabó de mans, gel de dutxa, detergent de rentadora, detergent de rentavaixelles, etc. Els tensioactius catiònics se solen utilitzar com a condicionadors: mascareta capil·lar, suavitzant tèxtil, etc.


Surfactant pulmonar[modifica | modifica el codi]

Rep aquest nom una substància present en els pulmons (específicament en els alvèols), composta principalment per fosfolípids, en un 80% (el predominant és la dipalmitoilfosfatidilcolina o DPPC), lípids neutrals (en un 8%) i proteïnes (en un 12%). La funció principal que té és reduir la tensió superficial alveolar. La DPPC per si sola ja pot reduir-la, però calen els altres components per facilitar l'adsorció a la superfície i augmentar la defensa contra patògens inhalats).

Aquests compostos, bé sigui sintetitzats artificialment o bé extrets d'animals, s'administren a nadons prematurs que necessiten assistència ventilatòria.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tensioactiu Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Error en el títol o la url.«».