Judo
De Viquipèdia
 |
L'article necessita algunes millores en el seu format. (Col·laboreu!) Falta enllaçar les paraules més significatives als articles corresponents |
El judo (柔道) és una art marcial japonesa fundada per Jigoro Kano a la fi del segle XIX a partir del Jujutsu, fugint de tècniques perilloses o inútils i sistematitzant-lo, essent així possible la seva pràctica lliure en randori. L'objectiu per Kano era aconseguir la millora de les persones. El judo ha aconseguit una gran acceptació en tot el món i avui en dia és un esport olímpic (des dels Jocs Olímpics de Tokyo).
Taula de continguts |
[edita] Equipament
Els judoques, duen una vestimenta concreta, és el keikogi que en el Judo pren el nom de judogi, una jaqueta i un pantaló fets de tela resistent i generalment blanca i un cinturó (obi), tot plegat popularment conegut a occident com a kimono encara que no és pas el mateix. El Judogi és el vestit amb el que es practica el Judo. Consta d'un pantaló ample i una jaqueta oberta que es lliga amb un cinturó que fa dues voltes a la cintura i que pot ser de diferents colors en funció dels coneixements del practicant.
Els cinturons (obi) comencen pel color blanc i li segueixen el groc, taronja, verd, blau, marró i negre, passant també per uns colors intermedis, indiquen la progressió en el coneixement. Després del negre apareixen altres graduacions denominades "Dan".
El lloc on es practica rep el nom de dojo i en el terra hi ha el tatami, uns matalassets per no fer-se mal al caure.
[edita] Etimologia
La paraula judo està formada per dues paraules "ju" i "do" i signifiquen alguna cosa semblant a "camí o via de la flexibilitat"; amb això, s'intenta explicar que la forma de vèncer una força no és oposant-se a ella, sinó tot el contrari, donant-li suport i dirigint-la per al propi fi. Seria com una fulla que sosté una mica d'aigua i quan no aguanta més s'inclina i la deixa caure en lloc de trencar-se.
[edita] L'esport
Les tècniques del judo bàsicament son projeccions, immobilitzacions, luxacions i estrangulacions. El judo actual ha perdut bona part de la cavallerositat originària i s'ha convertit en un esport de competició, en una baralla molt travada, en la qual és molt difícil veure la puresa de la tècnica que antigament s'ensenyava.
[edita] Nivells
El judo es regeix per un sistema de nivells i de cinturons que van per aquest ordre: blanc-groc-taronja-verd-blau-marró-negre-vermell, amb els seus respectius intermedis: blanc-groc, groc-taronja, taronja-verd, verd-blau, blau-marró i blanc-vermell (aclariments: no hi ha marró-negre i després del negre ve el vermell i entremig s'hi va ficar el blanc-vermell). Per passar de cinturó es necessiten 8 kates pels complerts i 4 kates pels intermedis, per passar del negre al vermell es fa servir un sistema diferent que va per 12 dans (a partir del 6è hom es pot posar el blanc-vermell). Per passar de cinturó s'ha de fer un examen que consisteix en saber fer bé les tècniques que venen a continuació amb els seus respectius cinturons (per passar als intermedis es pot fer només la mitat de les tècniques):
De blanc a groc: Saber caure bé; saber fer, de tècniques: o-goshi, uki-goshi, ippon-seoi-nage (ippon), o-soto-gari i de-ashi-barai; saber fer, d'immobilitzacions: hon gesa gatame, kami shiho gatame, yoko shiho gatame i tate shiho gatame; saber fer, d'estrangulacions: kata juji gatame, gyacu juji gatame i nami juji gatame.
De groc a taronja: saber fer, de tècniques: Morote-seoi.nage(morote), Ko-uchi-gari, Tsuri-komi-goshi, Sode-tsuri-komu-goshi, O-uchi-gari i Te-guruma; dimmobilitzacions: Ushiro gesa gatame, Kuzure gesa gatame i kami shiho gatame; de judo terra: Uke en posició quadrupèdica i uke bocaterrosa (uke és el company que es deixa fer la tècnica perquè tori el que s'examina o entrena pugui aprendre); d'estrangulacions Hadaka jime, Okuri eri jime, i hata ka jime; i de luxacions: Juji gatame.
De taronja a verd: saber fer, de tècniques: Tai-otoshi, seoi-toshil, Sasae-tsuri-komi-goshi, Harai-goshi, Uchi-mata i Tanio-toshi; d'immobilitzacions: Kuzure yoko shiho gatame i Kuzure kami shiho gatame; de judo terra:Uke entre cames de tori i al reves i treure la cama agafada; d'estrangulacions: vegeu també Kumikata
[edita] Clubs de judo de Catalunya
[edita] Història
L'inici del Judo se situa a l'any 1882, quan el seu creador Jigoro Kano, destacat lletrat i pedagog japonès, es va inspirar en l'observació de les canyes de bambú després d'una nevada, carregat de neu, doblant-se pel pes fins l'extrem i deixant caure la neu a terra i tornar a la seva rectitud, mentre que al costat en un roure es partien les branques més resistents pel pes de la neu.
Jigoro Kano va néixer el 1860, es va graduar en Lletres el 1881 i va acabar a l'any següent els seus estudis de Ciències Estètiques i Morals. Va exercir com a professor en l'Escola de Nobles, centre docent del qual va ser més tard rector. Mes endavant, el jove professor va ser conseller del Ministeri d'Educació i a l'any 1893 director de l'Escola Normal, arribant posteriorment a treballar com a secretari del ministre. Anys després, Kano va ocupar diversos càrrecs en el sector educatiu. Es va interessar i va treballar particularment en el desenvolupament de l'educació física i l'esport, tant a nivell nacional com internacional i va presidir la Federació Esportiva del Japó al mateix temps va ser el primer japonès que va representar al seu país en el Comitè Olímpic Internacional.
Kano, coneixedor del ju-jitsu, interessat per les arts marcials, i amb un ampli coneixement de la projecció i aspiracions educatives del seu temps i de les tendències occidentals en educació i en esport, elimina totes les tècniques perilloses del ju-jitsu, conservant d'aquesta art les formes i accions de major valor, al mateix temps que aporta noves habilitats tècniques que donen al conjunt del seu treball un caràcter d'activitat esportiva, creant un nou esport, concebut com un mètode d'educació física, on el combat se solament un mitjà pel desenvolupament personal.
Tot això va lligat a la seva preocupació per encaminar l'evolució esmentada, a assolir la superació física i mental del practicant, sota el principi d'utilitzar l'energia de la manera més eficaç possible, donant a aquest principi general el nom de judo, «camí de la flexibilitat».
En l'any 1882 Jigoro Kano inicia aquestes ensenyances a la seva pròpia escola, lloc al qual va denominar Kodokan , «lloc on s'ensenya el camí».
El desenvolupament del Judo es va completar sobre l'any 1922, any en què es va iniciar un moviment social amb la finalitat de donar a conèixer els seus principis: màxima eficàcia en la utilització del cos i de l'esperit amb el mínim d'esforç i prosperitat i beneficis mutus [1].
Així, el judo, en un sentit ampli, es tant un estudi i un procediment d'entrenament aplicable al esperit i al cos, com el camí de la vida. Des de un punt de vista més restringit, el judo tindria com objectiu l'estudi i la pràctica de l'atac i la defensa, seria un art o una eina tècnica (aquesta aplicació era l'única estudiada anteriorment sota el nom de ju-jutsu). Però Kano va entendre que l'estudi del principi de l'eficàcia màxima, en tota la seva amplitud , era més important que la simple practica del ju-jutsu, perquè la comprensió real d'aquest principi ens permetrà no solament aplicar-ho en tots els aspectes de la vida, sinó que ens ajudarà inclús en la millora de les tècniques [2].
Jigoro Kano concebia el judo com un mitjà de perfeccionament personal i com una contribució al desenvolupament i el benestar social. Amb aquesta idea , Kano a partir de l'any 1920, es va dedicar amb major profunditat a la seva escola, la qual anava expandint-se per tot el Japó amb acceptació, tant en les universitats com en els centres d'arts marcials i la policia. Pot considerar-se com la seva major conquesta la introducció del judo com a mitjà de l'educació física en les escoles de secundaria i en algunes de primàries durant l'època en què va ser director del departament d'educació del Ministeri d'Educació del Japó. Per tot això, el judo es va formar i es va desenvolupar sota un clima educatiu.
[edita] Expansió del judo
A Europa va ser introduït per Mikinosuke Kawaishi. Entre els judokes catalanoparlants rellevants hi ha Carlos Carbonell Pascual, el primer de l'estat espanyol que ha aconseguit ser entrenador absolut de l'equip de judo d'altre estat. Després de la fundació del Kodokan (escola de judo) en 1882, el judo es va estendre ràpidament per tot el Japó. Com ja s'ha dit abans les autoritats del país el van adoptar com a esport oficial i la policia el va incloure en els seus programes d'entrenament. També la policia de París el va incloure en els seus programes d'entrenament al 1905.
El primer club que es va establir a Europa va ser el Budokwai, a Londres, el 1918, fundat per Gonji Kozumi, dedicat la major part de la seva vida a la popularització d'aquest esport. El primer torneig internacional es va realitzar entre el Budokwai i la selecció alemanya al 1926. Va tenir un gran impacte i al període d'entre guerres el judo es va establir definitivament a Europa.
Al 1947 es va fundar l’Associació Britànica de judo i la Unió Europea de judo. La Federació Internacional de judo es va crear a l'any 1951 i aquest any es van celebrar a Londres els primers campionats d'Europa.
Al Japó, els primers campionats es van celebrar al 1930 i a començament de la 2a guerra mundial ja era esport nacional. En 1949 es fundà la Federació japonesa de judo.
Els primers campionats del món es celebraren a Tòquio en 1956 i des de 1965 s'han organitzat cada dos anys. Al 1980 s'organitza el primer campionat del món femení, demostrant el nivell d'acceptació que últimament ha tingut aquest esport dintre de la societat.
El judo com a esport olímpic va tenir a Tòquio’64 la seva primera aparició com a esport d'exhibició, a Munic’72 ja estava dins del programa oficial i així fins als nostres dies. Malauradament el judo femení va trigar una mica més, a Seül’88 va ser esport d'exhibició i a Barcelona’92 esport oficial.
En un principi, a les competicions internacionals, existia un clar domini japonès, però a causa de la seva expansió per tot el món els resultats han evolucionat i als últims jocs olímpics d'Atlanta, les 24 medalles de la categoria masculina es van repartir entre 16 països diferents. Aquest fet és més notable a la categoria femenina amb 17 països que van accedir a alguna de les medalles. Aquest aspecte demostra la gran internacionalització del judo i la seva continua difusió.
La pèrdua del domini japonès va començar amb el primer campionat del món guanyat per un occidental, Anton Geesink, al 1961 i la seva posterior victòria olímpica a Tòquio’64, els puristes japonesos estaven consternats, els partidaris del judo esportiu encantats. Més tard, van aparèixer els soviètics, amb una concepció del judo molt diferent, agarres molt poc ortodoxes, ja que s'acontentaven amb qualsevol classificació, fins i tot dels pantalons i el cinturó. La primera trobada entre els equips de Japó i l'antiga URSS la van guanyar els segons tot i que els japonesos contaven amb judokes com Endo i Uemura, però amb els soviètics van participar judokes posteriorment consagrats com Chochoshvili i Novikov.
Un altre holandès, Ruska, va seguir les passes del seu compatriota Geesink, guanyant els campionats del món de pesos pesants en 1967 i 1971. Tot i així, la superioritat japonesa als pesos lleugers va durar fins la meitat de la dècada de 1970, quan van aparèixer Nevzerov i Dvoinikov.
La tendència a compartir les medalles va augmentar a la dècada dels 80 amb l'aparició de països com: Alemanya, Corea del Sud, Gran Bretanya, Bèlgica, Cuba, Itàlia... Aquests països ja comptaven amb grans campions: Gamba, Rodriguez, Van der Valle,... Altres judokes destacats d'aquesta època son: Adams, Solodukine, Yamashita, Tcholouyan, Seisenbacher, Sugai...
A l'actualitat es manté aquesta característica amb un ampli ventall de grans judokes de països diferents, els exemples més emblemàtics són: Inoe i els germans Nakamura (Japó), Udo Quelmans (Alemanya, ja retirat), Kim Jong (Corea), Pawel Nastula (Polònia), Douillet (França) i les judokes belgues Ulla Werbrouk i Van de Cabelle. A l'actualitat hi ha molts judokes espanyols dintre de l'elit però es parlarà d'ells al següent apartat.
Dins de l'evolució del judo s'ha de contemplar obligatòriament, l'evolució pedagògica dels mètodes d'ensenyament-aprenentatge. En principi Kano proposà el sistema Kiu/Dan és a dir "Aprenent/Expert", els debutants havien de recórrer un camí molt llarg fins arribar al grau d'expert (cinturó negre), el temps que passaven amb cinturó blanc era molt gran. Aquesta realitat dintre de la mentalitat japonesa no plantejava cap problema, però a la mentalitat occidental li costava adaptar-se.
A França es va instal·lar el professor Kawaishi i va adaptar de forma pedagògica el judo a la mentalitat europea, proposant la diferenciació per graus, és a dir els cinturons de colors, el llarg camí del kiu (cinturó blanc) fins arribar a dan (cinturó negre), s'omplia de colors i motivava molt més als practicants europeus, citem a Kawaishi textualment: "...implantar simplemente el judo a Europa, hacerlo crecer y prosperar siguiendo paso a paso los principios de enseñanza japonés sin transponerlos, ni adaptarlos a la mentalidad occidental era exponerlos a un fracaso".[cal citació]
Després de Kawaishi, a França van aparèixer diferents corrents didàctics, aprofitant la tradició pedagògica dels francesos en altres disciplines. L'Escola francesa de judo s'ha guanyat un merescut prestigi pels seus programes a través de la Federació, proposant un aprenentatge actiu i global que suposava una innovació del que es coneixia fins aleshores.
En l'actualitat hi ha infinitat de models pedagògics, el que demostra encara més l'evolució i l'expansió del judo. Molts presenten diferències substancials: el mètode Kawaishi comença amb l'estudi de la "primera de cama", el mètode de la Federació francesa per "o-goshi", Robert Boular organitzador del judo escolar i universitari a França proposava "kubi-nage". Hi ha molts autors que han proposat el seu sistema pedagògic i el nombre de sistemes es pot augmentar fins i tot al nombre de professors, entre els mètodes més coneguts trobem el sistema de moviments rectors i moviments afins del cubà Kolichkine, el sistema de Pearson a Anglaterra, Jean Rouillet a Canadà o Geesink a Holanda.
[edita] Evolució a Espanya
El començament del judo a Espanya no té unes fonts documentades molt clares, segons Herguedas (1992), a principis dels anys 30 van circular els japonesos Raku i Onosiko, els quals van realitzar una sèrie d'exhibicions amb la idea de presentar el judo com un espectacle i segons sembla precedit d'una luxosa publicitat.
Va ser a partir de la finalització de la 2ª. Guerra mundial quan el judo es va introduir d'una manera seriosa: a partir de l'any 50, a Madrid, es va fundar el club Bushido Kwai i a Barcelona l'escola de judo i jujitsu, creada pel professor Birnbaum (alumne directe de Kawaishi). Aquestes dues ciutats van ser els dos nuclis a partir dels quals el judo es va estendre per tota la península, originant punts molt importants com València, San Sebastián, ...
Durant els anys 50 i 60 es va anar creant la infraestructura que necessita un esport per a desenvolupar-se, la Federació va formant els seus tècnics, els seus àrbitres, etc. Tot això impulsat pels directors tècnics del moment, primer Ives Klein i després Roland Burger.
Les competicions organitzades cada cop són de més importància, al 1958 se celebra a Barcelona el Campionat d'Europa i al 1965 es constitueix la Federació espanyola de judo, organisme necessari per a la consolidació d'aquest esport.
La col.laboració en principi amb l'Escuela Central de Educación Física de Toledo i posteriorment amb l'INEF, en l'organització de programes de formació de tècnics, va ser un aspecte important d'aquesta època.
A finals dels anys 60 i a la dècada dels 70, es produeix un augment important del nombre de practicants i es comencen a produir els primers resultats a nivell internacional: Gómez, Ojeda, Villamón, Ventura,...És important destacar també el desenvolupament de competicions de categories inferiors (juniors, juvenils, cadets,...) que fa que la piràmide de practicants s'eixampli per la base.
L'augment de resultats a nivell internacional continua a la dècada dels 80, tenim els exemples de les últimes competicions de Frutos i els començaments de A. Garcia, Cardell, Moyano, J. Ruiz,...
Però el punt d'inflexió a partir del qual es pot considerar que el judo espanyol comença a ser una potència europea tant en resultats com en capacitat organitzativa és al 1988 en el Campionat d'Europa organitzat a Pamplona. En aquest campionat es va aconseguir la medalla d'or de Joaquín Ruiz, les d'argent de Miriam Blasco i Isabel Cortabitarte i les de bronze de Sotillo i Veguillas.
Això va ser el començament, al 1991 el president de la Federació espanyola, Luis Báguena, va ser escollit President de la Federació Internacional de judo, el que el va permetre estar al càrrec del màxim organisme del judo mundial. En aquest període molts àrbitres van aconseguir la màxima categoria. Al mateix temps, els bons resultats també continuaren: M. Blasco i J. Ruiz, campiona i subcampió al mundial del 91 a Barcelona. M. Blasco i A. Muñoz campiones olímpiques a Barcelona’92. Les medalles als jocs d'Atlanta’96 de Ernesto Pérez, Yolanda Soler i Isabel Fernández, i l'or d'aquesta última a Sydney’00 fan que la situació actual sigui molt bona, però cal millorar cada dia, perquè els equips són cada cop més professionals i el nivell augmenta en tots els països.
Actualment el judo és un contingut habitual dintre de l'oferta d'esports als plans d'estudi dels INEF i les Facultats de Ciències de l'Esport. Dels 13 centres on s'imparteix aquesta llicenciatura, en tots menys en 2 (Granada i Vic) apareix el judo com a contingut d'alguna matèria, a primer cicle barrejat amb altres esports de lluita d'una manera més general i a segon cicle gairebé en tots els centres s'oferta el judo d'una manera més específica.
[edita] Notes
[edita] Enllaços externs
- Federació Balear de Judo i Da
- Federació Catalana de Judo i Da
- categorized judo clips - Tècniques,tornejos, campions, jocs olímpics etc.
