Walther von der Vogelweide

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Representació de Walther von der Vogelweide al Codex Manesse.

Walther von der Vogelweide fou un dels trobadors més famosos i se'l considera el més important poeta alemany de l'Edat Mitjana. Va néixer al redós de 1170 possiblement en l'actual Baixa Àustria, i morí probablement a Würzburg, al voltant del 1228.

Malgrat llur fama, el nom de Walther no es troba en documents contemporanis, a excepció d'una sola menció en els relats de viatges del bisbe Wolfer d'Erla de la diòcesi de Passau, que el 12 de novembre de 1203 anota: (Per Walther, el cantor de Vogelweide, cinc xílings per una pellissa). La major font d'informació sobre ell, són llurs propis poemes i referències ocasionals que d'ell en fan altres trobadors, per exemple en el lament sobre la mort dels grans cantants del passat ("Wol mich des tages").

Del títol que li donen llurs contemporanis (her, això es Herr, senyor) resulta clar que era l'origen noble; però de la mateixa manera, el seu nom Vogelweide (prat d'ocells, en llatí aviarium, lloc on es capturaven els ocells), evidència que no pertanyia a la més alta noblesa, que rebia el seu nom de castells o viles, sinó que pertanyia a la noblesa de servei (Dienstadel), humils vassalls de grans senyors, que per la seva riquesa i posició no estaven gaire allunyats dels camperols lliures.

Per aquesta raó, s'ha d'assumir que el poeta rebé aquest nom sempre en l'àmbit local, car no pot usar-se a gran escala degut a l'ambigüitat d'aquesta designació (altres persones de l'alta noblesa i poetes que solien viatjar amb els seus amos usaven el nom inequívoc del seu senyor o del seu lloc d'origen). Per tant, el nom només resultava significatiu en el cercle més proper, on només hi hagués un Vogelweide. De la mateixa manera, pogué entendre's com un sobrenom metafòric del cantant. Ara bé, els noms artístics eren normals en poetes dels segles XII i XIII, mentre que els cantants (minnesänger) en principi eren coneguts pel nom de la seva família noble amb la que signaven documents. Per aquestes raons diversos llocs pretenen ser la terra natal del cantant: Frankfurt del Main, Feuchtwangen, Würzburg, Dux (Bohèmia) i Bolzano-Bozen a Itàlia (Tirol del Sud).

El 1974 Helmut Hörner localitzà una granja mencionada el 1556 com "Vogelweihof" en l'urbarium del domini Rappottenstein, en aquell temps pertanyent al Amt Traunstein, avui dintre del municipi de Schönbach (en el Waldviertel de la Baixa Àustria), la qual existència es mencionava, sense més comentaris, ja el 1911 per Alois Plesser que desconeixia la seva exacta ubicació. Hörner provà que la granja Weid és en realitat la comentada Vogelweidhof i donà arguments per a considerar que Walther nasqué a Waldviertel. Publica les seves troballes el 1974 en el seu llibre (800 anys de Traunstein). Entre altres extrems, destaca que el propi Walther diu ("A Àustria --en aquella època només la Baixa Àustria i Viena--, vaig aprendre a cantar i parlar"). Una tradició sosté que Walther, un dels 10 Antics mestres fou un Landherr (propietari de terra) de Bohèmia, el que no contradiu llur origen en el Waldviertel, perquè en l'època medieval, el Waldviertel es descriu de tant en tant com versus boemiam. Aquesta teoria rebé un fort suport el 1977 i 1987 per part de Bernd Thum (Universitat de Karlsruhe, Alemanya), que molt possible un origen en el Waldviertel. Thum començà analitzant el contingut de l'obra de Walther, especialment la seva crida a la croada, també coneguda com a "elogi dels temps antics" i concloïa que el lloc de naixement de Walther restava apartat de totes les rutes comercials del seu temps i en una regió en la que la terra encara estava aclarida en aquesta època, car el cantant es lamenta, que ja no reconeix la terra ni la gent. Això només es pot aplicar al Waldviertel.

Mosaic representant el trobador a Berlín.

El 1987, Walter Klomfar i la bibliotecària Charlotte Ziegler conclourien que Walther podia haver nascut en el Waldviertel. El punt de sortida també va ser l'estudi per part de Klomfar de les mateixes línies de Walther abans mencionades, de les que cap investigador ha dubtat, però que literalment no diuen res del lloc de naixement. Klomfar té en conte un mapa històric traçat pels monjos del monestir de Zwettl en el segle XVII amb ocasió d'un litigi. Aquest mapa conté un poble nomenat Walthers i un camp marcat com "Vogelwaidt" i una casa de la vila. El poble restà desert, però un pou marcat en el mapa hauria pogut ser excavat i reconstruït per a provar l'exactitud del mapa. Klomfar també va poder identificar a part dels propietaris de la regió i en trobà un amb el nom de Walther, nom per altra banda res infreqüent. Segons la teoria de Klomfar, publicada el 2005, la vila fou creada el 1175 un noble de Kleinst anomenat Walter. En aquest temps aquest noble vassall hauria netejat, per orde del seu burgrave, en la terra fronterera fins al bosc de Bohèmia, i poblat aquesta terra. Com era propi de l'època, el seu fill hauria educat en el proper convent de Zwetl, on hauria après llatí sota el sever esguard dels monjos cistercencs i hauria cantat en el cor de l'església.

En canvi, Franz Pfeiffer assumeix que el poeta nasqué en el Wipptal en el Sud Tirol, i no gaire lluny de la petita ciutat de Vipiteno (en alemany, Sterzing), existeix un bosc nomenat Vorder-y-Hintervogelweide. Aquest origen estaria en contradicció amb el fet que Walther no pogué visitar la seva terra nadiua durant molts anys. En aquella època el Tirol era la llar de molts trobadors coneguts.

La cort de Viena, en aquell temps estava regida pel duc Frederic II de la casa de Babenberg, s'havia convertit en un centre d'art i poesia. Aquí fou on el jove poeta aprengué llur art sota el conegut mestre Reinmar el Vell, la mort del qual lamentà més tard en dues de les seves més formoses cançons; i en el generós duc hi trobà el seu primer mecenes. Aquest període feliç de la seva vida, durant el qual produí les més encantadores i espontànies cançons d'amor, acabaren el 1198, amb la mort del duc. D'ací endavant, Walther fou rodamón que anava d'una cort a una altra, cantant a canvi de menjar i allotjament, i sempre esperant trobar algun amo que el salves de llur "vida de joglar" (gougel-fuore) i de la vergonya d'estar sempre de convidat. No era gaire calculador quant a l'obtenció d'un èxit material. Vituperava als homes i les seves costums; i inclòs quan aquestes crítiques no afectessin als senyors principescos, els seus subordinats sovint prenien mesures per desfer-se d'un censor tan incòmode.

Així es veié obligat a abandonar la cort del generós duc Bernhard de Carinthia (1202-1256); després d'experimentar la tumultuosa casa del landgrava de Turíngia, Hermann de Turíngia, famós mecenes, adverteix a aquells que tinguin oïda sensible, que es mantinguin lluny d'allí; i després de tres anys en la cort de Dietrich I de Meissen (que regnà entre 1195 i 1221), es queixa de què pels seus serveis no rebé ni diners ni lloances. Walther fou, en realitat, un home d'opinions bastant fortes; i és això el que li proporciona la seva principal significació en la història, com es veu pel seu lloc en la literatura. Des d'aquest moment en què la mort de l’emperador Enric VI (1197) obrí la lluita entre l'imperi i el papat italià, Walther es llençà ardentment a la lluita, en pro de la independència i unitat alemanyes. Malgrat que llurs poemes religiosos proven el suficient la sinceritat del seu Catolicisme, romangué fins a la fi dels seus dies oposant-se a les extremes reclamacions dels papes, als quals atacava amb amargura que tan sols pot ser justificada per la força dels seus sentiments patriòtics: "Corona en Felip amb la corona de l'Emperador, i no els hi permetis que pertorbin més la teva pau".

Estava present en la coronació, el 8 de setembre, de Felip de Suàbia a Mainz, i el recolzà fins que la seva victòria fou segura. D'aquest època són poesies imperials que descriuen la terrible època posterior a la mort de l'emperador Enric IV, així com el desig de veure en Felip com un nou rei i els retrets contra el papat; aparegueren al redós de 1198 i una tercera el 1201. després de l'assassinat de Felip el 1209, "digué i cantà" en suport d’Otó de Brunswick contra el candidat papal Frederic Hohenstaufen que fou nomenat el 9 de desembre de 1212; i sols quan la utilitat d'Otó per Alemanya restà eliminada per la batalla de Bouvines (1212), es tornà envers l'ascendent Frederic II, ara l'únic representant de la majestat alemanya enfront el papa i els prínceps. La inestabilitat de la monarquia obligava a canvis de bandes que els poetes com Walther no podien seguir, a causa del fet que els monarques serien llurs principals valedors i depenien d'ells financerament.

Al final el seu geni i llur zel per l'imperi foren reconeguts pel nou emperador. D'un dels seus poemes resulta que l'emperador Frederic II li’n donà un petit feu a Francònia al redós de 1220 i, malgrat lamentar-se del seu escàs valor, li donà la llar i la posició social que havia desitjat des de feia temps. Walther no concretava on era aquest feu, però se suposa que a Würzburg perquè el wurzburgués Michael de Leone conta al redós de 1350 que la tomba de Walther està en l'església de Neumünster a Würzburg. Que Frederic l'afavorís conferint-li la tutoria del seu fill Enric, rei de romans, és més que dubtós. El fet, en si poc probable, es basa només en l'evidència d'un únic poema, que també es pot interpretar d'una altra manera. L'inquiet esperit de Walther no el deixà romandre gaire temps en la seva nova propietat.

El 1217 anà una vegada més a Viena, i de nou el 1219 després del retorn del duc Leopold VI el Gloriós de la croada. Al redós de 1224 sembla haver-se assentat en el seu feu prop de Würzburg. Fou actiu en urgir als prínceps alemanys perquè participessin en la croada de 1228, i potser va acompanyar a l'exèrcit croat almenys fins al Tirol. En u bell i patètic poema retrata el canvi que notà en les escenes de la seva infantesa i que el feien pensar en la seva vida com un mer somni. Morí al redós de 1230, i fou enterrat a Würzburg, deixant instruccions de què els ocells s'alimentessin en la seva tomba diàriament.

Xílings encunyats el 1930 amb la representació de Walther von der Vogelweide.

Sobre el lloc en què estava llur tomba i la inscripció en llatí que hi havia només se’n té informació a treves del Protonotari de Würzburg, Michael de Leone, mort el 1355, al qual s'atribueix la compilació de cançons del "manuscrit E": Pascua, qui volucrum. Vivus. Walthere. Fuisti / Qui flos eloquij. Qui palladis os. Obiisti. / Ergo quod aureolum probitas tua possit habere. / Qui legit. Hic. Dicat. Deus iustus miserere. La tomba de pedra original amb la inscripció en llatí ha desaparegut, però el 1843 s'erigí un nou monument en el lloc, nomenat Lusamgärtchen (Jardí Lusam), avui arraconat entre les dues principals esglésies de la ciutat. També hi ha una bella estàtua del poeta a Bolzano, inaugurada el 1877.

Llurs poesies polítiques són històricament interessants, però el seu mèrit s'ha exagerat per molts crítics literaris alemanys dels segles XIX i XX, que veieren en aquests les seves pròpies aspiracions imperials i perjudicis anti-papals reflectits en aquest poeta patriòtic de l’Edat Mitjana.

De major vàlua són les seves poesies líriques, que s'ha major part es refereixen a l'amor, el que portà als seus coetanis a saludar-lo com el seu mestre en el cant (unsers sanges meister). Tanmateix, és desigual. En llur pitjor poesia no s'alça per sobre dels rutinaris convencionalismes de la seva escola. En llurs millors obres mostra una espontaneïtat, encant i facilitat que els seus rivals cercaren en va imitar. Les seves primeres poesies resten plenes del goig per la vida, d'un sentiment per la naturalesa i la glòria de l'amor. Molt agosarat, inclòs rescatà l'amor de la convenció que havia fet d'ell una prerrogativa de la classe noble. Compara la "dona" (wip) amb la "senyora" (frouwe), considerant més a la primera enfront de la segona. I posa la més bella de llurs poesies, que és Unter der Linden (Sota els til·lers), en boca d'una simple jove. Aquest poema relata l'amor entre un cavaller i una jove camperola en la naturalesa, marcant la ruptura amb l'ideal del cavaller i la dama despreciativa amb amor no consumat.

Amb el temps va guanyant terreny una certa seriositat que ja jeia sota les seves primeres obres. Els poemes religiosos i didàctics sovintegen més; i llurs versos en lloança a l'amor es tornen a vegades una protesta contra els laxes estàndards d'una època desmoralitzada per les pertorbacions polítiques. Predica la croada, però ensems suggereix la virtut de la tolerància, senyalant que en la lloança vers Déu, "cristians, jueus i pagans tots resten conformes".

Fulminà el "fals amor"; però es mofa d'aquells que mantenen que "l'amor és pecat". En una època d'ideals monàstics i relaxada moralitat no hi havia cap lloc comú en els simples versos en què resum llur principi inspirador de la cavalleria: "Swer guotes wibes liebe hat Der Schant sich ieder missetat".

Considerada en tot el seu conjunt, la producció poètica de Walther ofereix la imatge no solament d'un gran geni artístic, sinó d'un personatge lluitador, apassionat, molt humà i amable.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Walther von der Vogelweide