Tony Blair

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tony Blair
Tony Blair

Mandat
2 de maig de 1997 – 27 de juliol de 2007
Precedit per John Major
Succeït per Gordon Brown

Naixement 6 de maig de 1953 (1953-05-06) (61 anys)
Escòcia Edimburg (Escòcia)
Partit polític Partit Laborista
Parella Cherie Booth
Professió Advocat
Nacionalitat Britànica
Religió Cristianisme

Anthony Charles Lynton Blair, conegut popularment com a Tony Blair, (Edimburg, Escòcia 1953) és un advocat i polític britànic, anterior[1] Primer Ministre del Regne Unit (1997-2007) i anterior[2] líder del Partit Laborista.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 6 de maig de 1953 a la ciutat escocesa d'Edimburg, fill d'un advocat i professor universitari. Va passar la major part de la seva infantesa a Durham,[3] però als 14 anys va tornar a Edimburg per acabar la seva educació al Fettes College i després a la Universitat d'Oxford, on va estudiar dret i es va graduar el 1976 en l'especialitat de dret sindical. Posteriorment l'any 1983 es va afiliar al "Sindicat Obrer", a Edimburg.

L'any 1980 es va casar amb la prestigiosa advocada Cherie Booth pel ritu catòlic, tot i que la confessió d'ell era l'anglicana. Cherie fou la impulsora que Blair entrés en política. El 2007, immediatament després de la seva dimissió de primer ministre, Blair va anunciar la seva conversió al catolicisme.

Inicis polítics[modifica | modifica el codi]

L'any 1975, durant la seva estada a la Universitat d'Oxford, va ingressar al Partit Laborista Britànic, situant-se a l'ala més esquerrana i socialista d'aquest partit. El 1983 ingressà al Parlament de Westminster elegit amb el Partit Laborista. En aquesta campanya electoral que hi precedí, Blair mostrà la seva oposició a la Comunitat Econòmica Europea i donà suport a la Campanya pel desarmament nuclear. L'any següent fou nomenat portaveu de l'oposició sobre assumptes del tresor i economia.

Esdevingué líder del Partit Laborista el 1994 després de la mort de John Smith, convertint-se en el líder més jove que havia tingut mai el laborisme. En el congrés de 1996 el seu partit va adoptar la política proposada per Blair, que buscava una reforma constitucional, especial atenció a l'educació i la sanitat i un major acostament a la Unió Europea (UE).

Primer Ministre[modifica | modifica el codi]

Tony Blair i Bill Clinton l'any 1999
Tony Blair l'any 2004 en una reunió de l'OTAN

Primera Legislatura[modifica | modifica el codi]

En les eleccions de 1997 va derrotar el llavors cap de govern, el conservador i líder del Partit Conservador John Major, per una majoria de vots aclaparadora. Va presentar "el model per al segle XXI", segons el principi d'assolir "treball per als qui puguin treballar" i "seguretat per a aquells que no poden". Com un dels fonaments del seu govern, es basà en les idees del teòric social Anthony Giddens, director de la London School of Economics.

Va contribuir a posar fi a trenta anys de conflicte a Irlanda del Nord, valent-se per a això de la col·laboració de Mo Mowlam, nomenada ministra per a aquesta regió. El 1998, després de gairebé dos anys de negociacions, van ser signats els Acords de Divendes Sant).[4] al castell de Stormont, en els quals Bill Clinton va actuar com mediador.

El gener de 1999 va proposar convertir la Cambra dels Lords en un Senat escollit per sufragi universal. Aquesta idea, juntament amb la de la reforma del sistema electoral britànic "first past post", majoritari simple en circumscripcions uninominals, ha estat abandonada. D'altra banda, va establir una autonomia molt limitada per al País de Gal·les i Escòcia basada en dues assemblees territorials i va limitar a noranta el nombre d'escons hereditaris en la Cambra dels Lords.

La primavera de 2001 Blair va decidir no esgotar els cinc anys de legislatura i convocar les eleccions per al 7 de juny, recolzat per una favorable opinió publica. El seu partit va conquistar la seva segona majoria absoluta consecutiva, una cosa mai havia no conegut el seu partit.

Intervencions militars[modifica | modifica el codi]

Blair va aprovar l'enviament de tropes britàniques a l'Afganistan i l'Iraq per a enderrocar el govern talibà i el de Saddam Hussein respectivament, a més, d'eradicar la xarxa internacional de terrorisme Al Qaeda. La reunió entre els presidents de Portugal, Espanya, Regne Unit i Estats Units d'Amèrica, que es conegué amb el nom de Cimera de les Açores, permetí establir una aliança entre aquests quatre països i el futur establiment de nous governs a l'Afganistan i l'Iraq que simpatitzen amb els interessos del govern nord-americà.

Invasió de l'Iraq[modifica | modifica el codi]

Va donar el suport britànic a George W. Bush per la Invasió de l'Iraq de 2003, país que havia situat dins del que va anomenar eix del mal, acusant al govern iraquià de mantenir una gran quantitat d'armes de destrucció massiva, tenir vincles amb Al Qaeda, i ser un perill imminent per a la humanitat, acusacions que van ser fortament contestades per alguns polítics, ciutadans i experts que s'oposaven als plans d'invasió de l'Iraq. Així mateix fou criticat pel descobriment de les falsedats utilitzades per a justificar el seu suport: escàndols de les escoltes il·legals a les Nacions Unides, la pressió sobre la cadena de comunicació BBC i el suïcidi del doctor Kelly. Distanciat d'anteriors col·laboradors laboristes, com Robin Cook o Ken Livingstone, la victòria en les eleccions parlamentàries de 2005 amb una nova majoria absoluta, encara que més reduïda, ha possibilitat per a Blair un insòlit tercer mandat consecutiu com a premier britànic laborista.

El 6 de juliol de 2005 Londres fou escollida pel Comitè Olímpic Internacional (COI) com a seu dels Jocs Olímpics d'Estiu de l'any 2012. De manera simultània, Blair, l'activitat de la qual en el triomf de la candidatura londinenca es va considerar decisiva, actuava com a amfitrió de la cimera del G8, una cimera que els països industrialitzats van tractar la fam a l'Àfrica i l'escalfament global, uns dels principals problemes del moment. El 7 de juliol del mateix any, però, Londres va viure uns tràgics esdeveniments vinculats al terrorisme internacional; aquest dia, quatre bombes van explotar en tres estacions de metro i en un autobús al centre de la ciutat. Pocs dies després el balanç de l'atemptat, reivindicat per un grup de l'organització terrorista islamista Al-Qaeda, era de més de 55 morts i més de 700 ferits.

Aquell mes de juliol de 2005, però, va finalitzar amb una notícia més positiva: el dia 28, l'IRA va realitzar un comunicat anunciant la seva decisió d'abandonar la lluita armada i considerar la via pacífica com a únic mitjà per a la consecució dels seus objectius. Blair i Bertie Ahern, primer ministre de la República d'Irlanda, van manifestar que, de verificar-se, aquest anunci arribaria a la dimensió d'un esdeveniment històric. El 26 de setembre següent la Comissió Internacional Independent encarregada de supervisar el desarmament a la Irlanda del Nord va garantir que l'IRA havia completat la inutilització de tots els seus arsenals.

Fi del seu mandat[modifica | modifica el codi]

El novembre de 2005 va veure la derrota a la Cambra dels Comuns (al no rebre el suport de tots els membres del seu partit) del seu projecte de llei antiterrorista per a augmentar a 90 dies el període de detenció preventiva de sospitosos de terrorisme. Diversos escàndols relacionats amb alguns dels seus ministres, així com el que va destapar presumptes irregularitats en el finançament del Partit Laborista, van posar al seu govern en una difícil situació l'abril de 2006. Hores després que el laborisme sofrís una severa derrota en les eleccions locals celebrades a Anglaterra el 4 de maig d'aquell any, Blair va efectuar una reestructuració del seu gabinet, que, entre altres canvis, va suposar l'accés de Margaret Beckett a Afers exteriors (substituint el polèmic Jack Straw) i de John Reid a Interior.

El 9 de maig de 2007 anuncià la seva retirada i postulà el nom de Gordon Brown com a substitut seu al davant del seu partit així com del càrrec de Primer Ministre.

Política europea[modifica | modifica el codi]

Com a president de torn del Consell de la Unió Europea Blair va assistir a la cimera de maig de 1998 que va aprovar l'entrada en circulació de l'euro, encara que el Regne Unit havia decidit no formar part de l'eurozona.

Després de la seva signatura a Roma Blair ha promès ratificar al Regne Unit mitjançant un referèndum el tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa, però ha posposat sine die la data de celebració del mateix. Així mateix, ha buscat durant el seu govern que el seu país s'adhereixi a l'euro, prometent malgrat tot un referèndum específic abans d'executar l'adhesió.

Durant anys diversos estats membres de la UE han fet pressió per a aconseguir l'eliminació del descompte conegut com a Xec britànic, però el govern va resistir totes les crides a la seva cancel·lació. Al desembre de 2005 el Consell arribà a un acord quan Blair va proposar reduir en 10.500 milions d'euros el xec durant el període comprès entre 2007 i 2013.

L'any 1999 fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany per la seva contribució a la unitat europea.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
John Major
Primer Ministre del Regne Unit
Bandera del Regne Unit

1997–- 2007
Succeït per:
Gordon Brown
Precedit per:
John Smith
Líder del Partit Laborista
1994–- 2007
Succeït per:
Gordon Brown