Martin Luther King

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Martin Luther King, Jr.
Naixement Michael King
15 de gener de 1929
Atlanta, Geòrgia
Defunció 4 d'abril de 1968 (als 39 anys)
Memphis, Tennessee
Causa de la mort Assassinat per un tret
Nacionalitat EUA Estatunidenc
Ocupació Clergue i activista
Conegut per Defensor dels drets civils i humans. Premi Nobel de la Pau el 1964.
Religió Baptista
Pares Michael King i Alberta Christine Williams
Premi Nobel
Premi Nobel de la Pau
(1964)
Martin Luther King

Fotografia del 8 de juny de 1964
renovador de la societat
Enterrament Martin Luther King, Jr. National Historic Site (Atlanta)
Commemoració en Església Anglicana (com a sant), luteranisme (com a renovador de la societat)
Festivitat 4 d'abril

Martin Luther King va néixer a Atlanta el 15 de gener de 1929 i, a més de ser un famós clergue, va ser un activista en pro dels drets dels negres, per la qual cosa va ser retribuït amb el Premi Nobel de la Pau de 1964. Així doncs, fou un dels principals líders del moviment afroamericà pels drets civils dels anys seixanta. Morí assassinat el 4 d'abril de 1968.

Context: La situació dels afroamericans fins al 1955[modifica | modifica el codi]

Des del 1607, els africans van ser venuts i transportats per ser esclaus al sud dels Estats Units. Això es va estendre fins al segle XIX, quan la importació d'esclaus seria declarada fora de llei tot i estar èticament en davallada. (1807) Tanmateix, això no implicà l'eradicació de problemes com la segregació racial, com tampoc el tràfic il·legal d'aquests. Precisament, la segregació serà recolzada per les famoses lleis Jim Crow, promocionant l'apartheid, a la vegada recolzades pel grup racista Ku Klux Klan.

Dels 3.000.000 d'afroamericans que hi havia sobre 1808, 700.000 eren esclaus. Així al voltant del 1860, hi havia uns 3.500.000 d'esclaus al sud, les terres més hostils per aquesta societat; mentre que mig milió més, lliures, es repartien per la resta del que eren els Estats Units en aquell moment. Val a dir, que anaven creixent paral·lelament a les exportacions.

I és que la minoria afroamericana, de 1860, era la més important. Estaven com veiem, concentrats al sud i l'efecte de la industrialització anglesa els féu productors de cotó. La postguerra civil, no va resoldre el problema d'integració social dels afroamericans ni les lleis, ja que cada estat aprovava codis negres que n'afavorien la segregació fins al president Johnson (amb la resistència d'Alabama), que els donà una sèrie de drets, que els dispersà. No hi hagué un moviment perquè es transformessin en propietaris de les terres que els havien esclavitzat, ja que seran parcers i no grangers independents.

A banda d'això, els afroamericans es veuran afectats per un altre problema que la Constitució dels Estats Units, no havia aconseguit resoldre, com era l'existència de dues nacions: l'agrària (estats del sud) i la indústria (estats del nord). Precisament d'aquí neix la Guerra Civil Americana (1861-1865). Els del nord, la Unió, van escollir com a president el 1860 Lincoln, que era abolicionista, tot el contrari dels estats del sud, la Confederació.

Reacció del govern[modifica | modifica el codi]

Políticament, els Estats Units, eren estats, llur unió era basant-se en una federació. Per tant el problema estava a saber qui havia d'anar abans; la unió o l'estat, és a dir: la Unió té poder per imposar el tipus de poder? La Unió, al ser industrialista, prenent el model britànic, no podia conviure amb una societat esclavista, els sortia més a compte el treball lliure, però el sud vivia essencialment del cotó i dels seus esclaus, per això Lincoln aboleix parcialment l'esclavisme el 1860, així tenia l'argument per anul·lar la confederació. Però no tot varen ser flors i violes. Lincoln abolí l'esclavisme només als estats del sud, però no als del nord (cosa que s'acostuma a oblidar); i n'hi havia cinc estats esclavistes. A més, en estar en guerra civil un any després, van necessitar de les indústries de cotó per proveir-se d'uniformes i haurem d'esperar a la fi del conflicte per trobar l'abolició total, el 1865 amb la tretzena esmena, on el govern federal es va moure per estendre la igualtat legal als afroamericans igualant-los als blancs en ciutadania.

Amb la catorzena esmena, 1868, ciutadans i totes les persones nascudes als Estats Units gaudiren de la protecció igualitària de les lleis. La quinzena esmena, encara va anar més enllà el 1870, permetent el dret a vot a tots els ciutadans deixant-se races. Molts negres, doncs, van aconseguir fins i tot, posicions preeminents dins la societat. Malauradament, però; quan la Reconstrucció (1865-1877) que és el període en què els del nord ocupen les terres del sud i poden reforçar totes les esmenes, acaba, amb la retractació de les tropes del nord; els terratinents blancs del sud, amb mà lliure, restitueixen un règim de pèrdua del dret a vot, la segregació racial, una ona de linxaments i una altra de violència policial; a canvi de decidir les contencioses eleccions presidencials en favor de Hayes, recolzat pel nord, contra Tilden.

Són les famoses lleis Jim Crow, que ja venien de la guerra civil. Amb aquestes, blancs i negres moltes vegades varen estar cridats a estar en: escoles separades, també als lavabos públics, bancs dels parcs i els seients dels trens (doctrina de 1896 del "iguals, però separats") i els restaurants. També van prohibir el matrimoni entre gent de diverses races d'entre d'altres. De vegades, però, es va passar per alt el servir a diferents races, en alguns restaurants, sota el mateix sostre. Les corts van procurar estendre aquesta mateixa doctrina a escoles i altres programes. Com promocionaren l'estatus de «segona classe» del poble negre o afroamericà.

La situació desesperada dels afroamericans del sud, a banda de fer-los fugir, va provocar una gran immigració a inicis del segle XX, cap al nord, en part gràcies a la indústria automobilística a l'entorn de Chicago. Aquest és l'origen del Blues, cançons de carretera cap a les fàbriques. (Avui dia, amb les seves famílies estan retornant al sud.) Tot això, combinat amb una creixent elit intel·lectual i cultural d'afroamericans lliures, els va conduir a un fort moviment per lluitar contra la violència i la discriminació que patien. D'aquí sorgirà la NAACP, que encapçalà un seguit de batalles legals a la dècada dels 1950's per bolcar la segregació de Jim Crow.

Del president Harry Truman, van aconseguir dos anys abans, el 26 de gener de 1948, que signés "l'ordre executiu 9981" acabant amb la segregació a l'exèrcit nord-americà. Per aconseguir això en la resta d'àmbits caldria esperar les dècades posteriors (a partir dels seixanta). Amb un èxit final el 1964, ja fora de l'àmbit d'aquest apartat, amb el "Civil Rights Act" que no ha estat aplicada avui en dia, als Estats Units, com a la Constitució d'Alabama que encara mana que: "les escoles separades han de ser proveïdes per blancs i nens de color, i a cap nen de cada raça li serà permès d'assistir a les escoles de l'altra." El 2004, va haver una proposició per suprimir aquesta esmena o article que va ser tombada espectacularment.

Vida de Martin Luther King fins a la seva mort el 1955[modifica | modifica el codi]

Origen i joventut[modifica | modifica el codi]

El 15 de gener de 1929 a Atlanta, Geòrgia, el pacifista més conegut de la història després de Mahatma Gandhi arriba al món. Es diu Michael King, i exactament naixia a l'Av. Auburn, núm. 501 d'aquesta ciutat olímpica. Arriba de la mà de Michael King i Alberta Christine Williams.

A partir de 1931, el pare de Martin s'ha de fer càrrec de l'església Baptista Ebenezer, a Atlanta. Tres anys després, aquest lidera l'organització de les esglésies baptistes de la ciutat, i es dedicarà, a part del càrrec eclesiàstic que li pertoca, a la lluita contra la segregació als espais religiosos, i també a tractar d'assolir que els negres puguin votar. En el decurs dels anys 30, continua ascendint fins al punt de formar part del consell de ministres d'Atlanta, on també s'esforça per un bon tractament dels nens negres a les escoles.

Mentrestant, Martin va essent educat en un doble ambient: el religiós, i el de la lluita contra la discriminació de races. Com a anècdota, es diu que als 5 anys ja el van fer fora del col·legi per rebel·lar-se contra el tutor. Havent-ne complet set, un erudit els fa una xerrada sobre Gandhi, que potser són les bases de la seva ideologia quan sigui gran.

Ja amb els estudis primaris superats sense gaire esforç, amb 15 anys ingressa al Morehouse College, i és l'època dels seus primers projectes. Envia una carta a l'editor de la Constitució d'Atlanta queixant-se de la discriminació racial. Gràcies a això, en aquella nova constitució hi figura que els negres tenen dret als drets bàsics dels ciutadans americans.

Inici de la seva carrera[modifica | modifica el codi]

El 1948, amb 19 anys, ja és llicenciat en lletres. És al curs següent, quan comença la seva primera gran via de la seva vida: comença a estudiar al seminari de Teologia a Chester, Pennsilvània, on el 8 de maig de 1951 aconsegueix la llicenciatura de Teologia (allà en diuen the Bachelor of divinity degree). Continuant amb aquest camí, comença el post-grau a la Universitat de Boston. Allà, s'implica molt a estudiar la ideologia de Mahatma Gandhi. El 18 de juny de 1953, havent acabat el segon curs del seu post-grau, contrau matrimoni amb Coretta Scott, una noia d'Alabama dos anys major que ell. Encara abans d'acabar els estudis, el 1954 accedeix a ser pastor (sacerdot d'una església) de la mateixa església on 2 anys abans el seu pare ho havia estat, a Ebenezer.

A la fi, el 5 de juny de 1955, aconsegueix el doctorat en teologia sistemàtica, i pel novembre, neix la seva primera filla, Yolanda. Aquest mateix any, comença la segona i més important via de la seva vida, que és la lluita contra el racisme als EUA, la discriminació per races, o la segregació. Això ve donat per un fet d'aquestes característiques l'1 de desembre amb Rosa Parks.

Boicot al bus de Montgomery[modifica | modifica el codi]

Som al primer dia de desembre de 1955, a Montgomery (Alabama). I com cada dia del món a l'autobús del poble hi ha preferència perquè les persones blanques s'asseguin si va ple. Lògicament, tothom va estar d'acord aquell matí quan el conductor va manar aixecar-se als negres que hi havia asseguts, perquè l'autobús anava ple i hi havia blancs que no es podien seure.

Era la rutina, cada dia succeïa. Però tots ho van fer? No, tots no; una activista negra anomenada Rosa Parks, va refusar el suggeriment/amenaça del conductor, de deixar el seu lloc a un blanc. Per això, immediatament va ser arrestada, jutjada, i declarada culpable. Va ser empresonada per desordre públic.

Algunes membres del Consell Polític de Dones proposen aquell mateix dia de fer un boicot, i li diuen a Martin Luther King, ja localment molt conegut, que lideri aquest moviment. El 5 de desembre, casualment, a una trobada massiva a l'església baptista Holt Street, al mateix poble, es forma la MIA, l'Associació pel Progrés de Montgomery i King n'és el primer president. Com a discurs d'obertura de l'associació, aquest aprofita per anar difonent que un boicot contra l'autobús de Montgomery s'ha organitzat, com a acte de protesta per l'acte tan mesquí de què Rosa Parks havia estat víctima, i que pot començar aquest mateix 5 de desembre, sense donar data límit.

Unes de les paraules més famoses aquell dia van ser: "No tenim una altra opció que la protesta. Han estat molts anys de notable paciència, fins al punt que a vegades, hem donat als nostres germans blancs la impressió que ens agradava la manera com ens tractaven. Per això aquesta nit estem aquí, per lliurar-nos d'aquesta paciència que ens ha fet pacients, amb alguna cosa tan important com la llibertat i la justícia".

Esdeveniments que comportà la protesta[modifica | modifica el codi]

Durant la protesta, anaren succeint diversos esdeveniments: segons el seu propi llibre "Stride Towards Freedom", (un gran pas cap a la llibertat), explica que el 27 de gener de 1956 rep una trucada amenaçadora per la nit, que l'incita a fer una "rebel·lació espiritual" que el fa trobar-se amb ganes de continuar amb el seu camí, malgrat que el persegueixin. Tres dies més tard però, a les 21:15, dissortadament es bombardeja casa seva sense presència d'ell, que està parlant a un míting massiu. El bombardeig no va causar danys físics a la seva dona o a la seva filla, i minuts després, quan apareix ell, tracta de fer reaccionar a la multitud que es reuneix a l'exterior de casa seva, demanant-los la no-violència, que tot es pot arreglar parlant. Finalment, pot aconseguir frenar-los. També durant els 381 dies de protesta, Martin Luther rebé més amenaces de part del Ku Klux Klan i també fou arrestat i empresonat.

Quant al boicot en general, el resultat d'aquest estava essent excel·lent, amb molts clients dels autobusos que no hi anaven, i se les empescaven totes per evitar-lo. S'inventaren un sistema de cotxes compartits, on alguns propietaris de cotxes portaven a la gent voluntàriament a diverses destinacions.

Al final, el conflicte va arribar a orelles de tots els Estats Units, que se solidaritzaren amb la causa, i el 13 de novembre, el Tribunal Suprem dels Estats Units declarà d'anticonstitucional la segregació als autobusos de tot Alabama, on s'incloïa Montgomery.

Per tant, la conseqüència de tot això és que la vida als autobusos ja mai no va a tornar a ser igual. La gent, fos de la raça que fos, es podia asseure on volgués, en teoria. El boicot es va acabar oficialment el 21 de desembre amb l'objectiu complet. La victòria que havia estat liderada per Martin Luther King va fer que ell tingués ressò pertot arreu i el va fer accedir a ser un dels líders per aquesta causa. Martin ho celebrà amb un magnànim discurs, amb el qual va encoratjar a la gent perquè no tingués por en aquesta nova situació.

Fundació del SCLC, lideratge, i evolució de MLK fins al 1963[modifica | modifica el codi]

Continuant amb la campanya pels drets dels negres, Martin Luther, va participar en la fundació de la Conferència Surenya del Lideratge Cristià (SCLC) el 1011 de gener de 1957. Aquesta organització, però, en un primer moment es va anomenar "Conferència de Líders Negres del Sud en el Transport i la Integració No Violenta". És una organització de drets civils, proposada per Bayard Rustin i després ja liderada pròpiament per Martin Luther King fins a la seva mort, una posició que va ser criticada pels més radicals i democràtics integrants del Comitè de Coordinació Estudiantil de la No Violència. (SNCC en anglès).

El SCLC, expressava la creença d'aquests individus de què una organització més àmplia es podria construir amb l'èxit del Boicot de l'Autobús de Montgomery, per això la part del títol original; "Conferència de Líders Negres del Sud en el Transport…". Aquesta afiliació àmplia, la va trobar en molts casos, en les comunitats negres associades amb les esglésies baptistes. l'organització se centrava, com el propi Martin Luther King, en la desobediència civil no violenta, com havia fet en el seu moment Mahatma Gandhi, una de les fonts d'inspiració de Martin, per guanyar els drets civils que als afroamericans els havien pres. Precisament King, el 3 de febrer de 1959, anirà a l'Índia per trobar-se amb els deixebles o successors de Gandhi. La visita s'estendrà tot un mes i d'entre altres seguidors, coneixerà Jawaharlal Nehru, el primer ministre.

King, va aplicar correctament aquesta forma d'organització, en la protesta no violenta contra el sistema racista de separació sudista, les lleis Jim Crow. Quan fou violentament atacat per les autoritats racistes, fet àmpliament cobert pels mitjans de comunicació, va provocar una onada en pro dels drets civils en l'opinió pública, i aquesta seria la clau, el ressò mediàtic, que duria el tema dels drets civils a la política americana a la dècada dels seixanta. Aquest ressò de King, és reflectit el 18 de febrer de 1957, on el trobem a la portada de la revista Time.

Visites fora dels Estats Units[modifica | modifica el codi]

Martin Luther King l'any 1962 a l'Església de Washington

Martin Luther King, fins a 1962, visitarà diversos líders polítics, a banda dels descendents de Gandhi, amb l'objectiu de propagar les seves idees en pro dels drets dels afroamericans seguint el precepte de la no-violència. El 6 de març de 1957 visitarà Ghana, en la commemoració per la independència, on coneix el primer ministres Kwame Nrumah. El mateix any, el 13 de juny, juntament amb Ralph Abernathy, s'entrevisten amb el vicepresident Nixon. Tot just un any i deu dies després, coneixeran a Washington el president Eisenhower, militar i per tant no massa propens a escoltar discursos sobre tolerància. Probablement per aquest motiu, King el 23 de juny de 1960, dos anys clavats després de fer-ho amb Eisenhower, casualment, es reuneix amb el encara candidat demòcrata John F. Kennedy. Va ser una entrevista en privat. Finalment, ja el 16 d'octubre de 1961, es torna a reunir amb el president Kennedy, on l'impulsa a fer una segona proclamació d'emancipació per tal d'eliminar la segregació racial.

King, a banda d'aquestes entrevistes amb polítics, va passar a la càrrega, iniciant tot un seguici de discursos i altres modes de protesta des d'una postura pacífica, però no per això amb manca de bel·ligerància, la qual cosa el duria a tenir problemes amb les autoritats racistes i els seguidors de les tesis de l'apartheid simplificades en les lleis ja esmentades de Jim Crow. Seguides en massa per primer cop es va dirigir amb un discurs a la nació, al memorial Lincoln, Washington, un 17 de març de 1957 als peregrins per la llibertat pronunciant el famós discurs "Give us the ballot" (doneu-nos el vot) on clarament apel·lava directament a l'obtenció del vot per als negres.

Una mica més de mig any després, passat el naixement del seu segon fill, Martin III (23 d'octubre), pronuncia un altre discurs a Montgomery, el "Loving your enemies" (estimant els teus enemics). King, al ser pastor, sempre va apel·lar a l'amor i la germanor entre les diferents races justificant-se amb arguments teològics. Com en aquest cas i en molts d'altres, va aprofitar per fer el seu sermó a l'Església baptista de Montgomery, la qual cosa faria estendre encara més la seva popularitat i el seu prestigi entre els fidels. Curiosament no ha estat l'únic, car les esglésies han estat gairebé sempre una eina per estendre un altre determinat tipus de pensament, segurament contrari a les predicacions de King, al llarg de la història i mitjançant la coacció, per arrelar-lo en la societat.

Atac a King[modifica | modifica el codi]

Seguint amb el seu activisme, King publica el primer llibre el 17 de setembre de 1958, dit "Stride toward freedom: The Montgomery story", on explicava des del seu punt de vista el boicot al bus de Montgomery. Precisament en un acte de presentació del llibre, tres dies després, al departament de vendes de "Blumstein" a Harlem (Nova York), mentre signava llibres; serà apunyalat per Izola Ware Curry que aconseguí clavar-li al pit set polzades d'un obrecartes, que els metges de l'hospital de Harlem extreuen satisfactòriament al pastor, després d'ingressar-lo urgentment, Tot un miracle.

King aleshores endurirà encara més la seva posició i decidirà traslladar-se amb la seva família, de Montgomery a Atlanta l'1 de febrer de 1960, per dedicar molt més temps al SCLC i la ferma lluita per les llibertats. A més a més, farà un progrés de caràcter teològic, esdevenint assistent del seu pare a l'Església baptista Ebenezer. Aquest progrés, també li permetria obrir-se pas en el lideratge nacional del moviment de drets civils.

Les relacions de King vers els pro-segregacionistes, van ser igual de tenses que amb la justícia i sobretot l'FBI. Del 25 al 28 de maig del mateix any, fou declarat no culpable per un cas de frau, per un jurat blanc de Montgomery. No era l'únic cop ni l'últim que s'hauria enfrontat amb la justícia, ja que el 19 d'octubre el van acabar arrestant durant una manifestació, al departament de vendes de «Rich» a Atlanta. El motiu va ser violar una sentència que rebé per una multa de trànsit de 1956. Serà condemnat a quatre mesos de treballs forçosos, però fou alliberat vuit dies després, pagant una fiança de 2.000 dòlars.

El director de l'FBI, Hoover, no li va treure, però l'ull de sobre i va començar a rastrejar-lo a ell i al SCLC que presidia des del 1961. Tot just un any després van descobrir que un dels homes de confiança de King era un tal Stanley Levison, sospitós d'estar relacionat amb el Partit Comunista dels Estats Units; un partit hostil i rar allí que a més de no comptar amb suports rellevants, fou perseguit contínuament.

L'FBI, va començar a punxar telèfons i posar micròfons als despatxos de King i Levison. Aleshores, el president Kennedy, amb qui King havia mantingut entrevistes, després de ser informat juntament amb el Fiscal General, Robert Kennedy, va intentar persuadir a King d'apartar-se de Levison. Aquest, però, no es donar per vençut i aleshores l'FBI, va canviar l'estratègia, tot iniciant una campanya de desprestigi en contra de King, escampant rumors sobre la seva vida privada, escàndols sexuals en definitiva, per tot arreu, SCLC i família inclosa. A més a més el varen amenaçar diverses vegades.

King, que no abandonaria, una mica abans de tot això, després de tenir el seu tercer fill, Dexter Scott, va protagonitzar el moviment de protesta fracassat a Albany (Geòrgia) entre el 1961-1962. El fet va començar amb una càrrega policial contra els Freedom Riders el 21 de maig de 1961. Aleshores, Martin Luther realitza un míting de masses a una gran multitud de gent assetjada a l'Església de Montgomery. Aleshores, el 16 de desembre, amb Ralph Abernathy i 264 protestants més, seran arrestats durant un altre acte de protesta a Albany. Bona part del fracàs d'aquest moviment és degut a la pobra intervenció i per tant, astuta, de les autoritats locals en veure les divisions dintre de les comunitats negres que van participar en la protesta. Així, ho van acabar tenint ben fàcil per concloure aquest afer.

És quan King comença a rebre el fort assetjament de l'FBI, els moments en què iniciarà un activisme gairebé extrem que el duran el 28 de setembre de 1962, durant la sessió de clausura del primer congrés del SCLC a Birmigham (Alabama) per rebre un atac d'un membre del Partit Americà Nazi, que va colpejar-lo dos cops a la cara. No fou més que el preludi dels incidents que encara hauria de viure durant els dos anys següents, que per altra banda, el portarien a l'auge màxim de popularitat entre la població afroamericana.

La trama a Birmingham, Alabama[modifica | modifica el codi]

Martin Luther King s'havia centrat més, fins aquell moment, en la reconciliació entre races. Ara, a causa del seu lideratge creixent d'entre els afroamericans, va radicalitzar progressivament la seva posició i començà a exigir ja un canvi per qualsevol mitjà possible. Van sorgir diferències d'ideologia i jurisdicció entre el SCLC i altres organitzacions pels drets, com Poder Negre i Musulmans Negres. Per posar fi a aquestes discrepàncies, el 1963, King va demanar diverses vegades que s'establís un patró de lluita comú a pesar de les diferències, i que fos la no-violència.

D'aquesta manera, King es posarà al capdavant d'un moviment a Birmingham, per aconseguir els drets civils obtenint així el cens pels votants negres, a més d'acabar amb la segregació i aconseguir una major educació i allotjament en els estats del sud. Tot això va ser possible després de tenir el seu quart fill Bernice Albertine el 28 de març i publicar un nou llibre "Strength to love"; un llibre que suposava un recull dels seus sermons.

Finalment inicia en sí el seguit de protestes i manifestacions a la ciutat de Birmingham, Això el provocà a estar enfrontat amb les autoritats i ser empresonat diverses vegades, com a l'abril; del 12 al 19, on va escriure la coneguda "Carta des de la presó de Birmingham".

Aquesta carta, escrita el 16 d'abril, responia a l'advertència de vuit jueus i alguns homes eclesiàstics cristians de què els afroamericans haurien d'esperar pacientment a que la justícia dictés llei. King els respongué durament amb aquesta carta deixant-los clar que els drets de tot ciutadà, fossin negres o blancs, no podien pas esperar i menys de la justícia segregacionista d'Alabama.

Continuïtat del conflicte[modifica | modifica el codi]

Martin Luther King reunit a la Casa Blanca amb Lyndon B. Johnson l'any 1966

El conflicte no es va aturar aquí. Les protestes es van succeir, culminant el 7 de maig, quan la policia va fer ús de les mànegues d'aigua d'alta pressió per fer fora els manifestants del districte de negocis de la ciutat. Però a més a més de les mànegues, el Comissari de policia, Eugene Connor "Bull" (Toro), féu servir gossos, porres i bèsties empentant els prop de quatre mil manifestants al centre de la ciutat de Birmingham; com si fossin els moments més durs de l'Amèrica colonial i els manifestants no fossin més que bèsties en ple segle vint.

El 28 d'agost, el pol del conflicte es va traslladar a Washington en una marxa per les llibertats en el treball en ple memorial Lincoln, on aproximadament uns dos-cents mil manifestants, organitzada per Randolph i Bayard Rustin,[1] tot comptant amb el suport de tots els líders de les organitzacions pels drets civils a més a més de grups religiosos i organitzacions de treballadors. Serà el clímax de King, on pronunciarà el famós discurs "I have a dream" (jo tinc un somni), un dels discursos més famosos de tot el segle vint. El fort impacte de la mobilització i del discurs, per les llibertats dels afroamericans i els negres en general, arribarà a la Casa Blanca i tindrà com a conseqüència la immediata entrevista, tot just després de la manifestació amb el president John F. Kennedy i el vice-president en aquell moment, Lyndon B. Johnson. King va ser acompanyat per molts dels líders pel moviment de l'obtenció dels anhelats drets civils.

MLK a la Marxa a Washington

L'espai polític i social a la ciutat de Birmingham, on arribà també el discurs, es va escalfar al màxim els següents mesos; el 18 de setembre de 1963, Martin Luther King, va haver d'assistir a la dissortada cerimònia funerària, on pronuncià un famós elogi, per les víctimes assassinades tres dies abans a l'Església baptista de Birmingham. I és que les protagonistes foren quatre nenes: Addie Mae Collins, Carol Denise McNair i Cynthia Dianne Wesley; més una quarta, Carole Robertson que fou cremada en una cerimònia privada.

Balanç[modifica | modifica el codi]

Tot i el possible fracàs in situ de les protestes a Birmingham, l'èxit d'aquestes s'ha de buscar en la crispació que va causar en el si del conjunt de la població i les autoritats racistes i en pro de l'apartheid tot despertant la consciència i l'esperit reivindicatiu de la població negra. L'assistència massiva de 200.000 manifestants als actes del memorial Lincoln on es pronuncià el famós discurs conegut com a "I have a dream" n'és la prova.

L'FBI, que ja arrossegava investigacions contra Martin Luther King des de 1961, li havia punxat el telèfon de les oficines del SCLC, l'havia amenaçat i havia fet que Kennedy el persuadís de separar-se del seu company al SCLC i, després de tots els fracassos va iniciar una campanya de desprestigi contra la seva persona; aquesta vegada van ser autoritzats per l'advocat americà, el General Robert Kennedy a punxar el telèfon privat de casa dels King.

Aquest fet, marcaria l'inici d'una disputa aferrissada i personal amb el director de l'FBI, J. Edgar Hoover, sobretot després que King digués que l'FBI havia fracassat en la defensa dels drets civils dels treballadors. El 18 de novembre de 1964, Hoover el va denunciar acusant-lo de ser "el més notable mentider del país". Una setmana després, tornava a l'atac verbal, afegint que el SCLC era la punta de llança de comunistes i degenerats morals.

A tot això, King tingué temps d'entrevistar-se amb l'ara president Lyndon B. Johnson el 18 de gener de 1964, juntament amb Roy Wilkins, Whitney Young i James Farmer, que els va demanar el seu suport en la iniciativa d'iniciar una guerra contra la pobresa. També es pogué entrevistar per primer i últim cop amb Malcolm X el 26 de març, abans de publicar el juny un altre llibre "Why we can't wait" (Perquè no podem esperar); i el mateix juny, l'11, va protagonitzar un altre incident, pel qual va ser arrestat i empresonat, per demanar que l'atenguessin en un servei només per a blancs, d'un restaurant a St. Augustine, Florida.

Finalment, Hoover i King mantenen una entrevista l'1 de desembre, al departament de justícia, tot just deu dies abans de rebre King, el 10 de desembre, el Premi Nobel de la Pau en una cerimònia a Oslo, Noruega, on King va declarar que cada penic dels 54.000 dòlars del premi, anirien destinats a la forta lluita per l'obtenció dels drets civils. D'aquesta manera concloïa aquest periple bullint entre els incidents de Birmingham i les manifestacions, més les persecucions paral·lelament de la policia, assolint un punt de triomf, al memorial Lincoln, davant de 200.000 persones fins a ser, doncs, reconeguda la seva tasca a nivell mundial, en pro dels drets dels afroamericans principalment, però també d'altres col·lectius de negres.

Marxa pacífica a Selma[modifica | modifica el codi]

El recent Premi Nobel el desembre de 1964 però, no el va fer afluixar en la seva tasca, i aquell mateix mes, ell al capdavant del SCLC anaren a la ciutat de Selma, al mateix estat d'Alabama. I ho feren per reunir-se amb el SNCC, que arribaren a un acord d'unir-se parcialment, com a mínim per fer alguns actes junts.

Pertant, mentre la família King es canviava de llar (ara viurien a la Sunset Avenue, núm. 234, a Atlanta), el cap de família, Martin Luther, no hi freqüentava. Ell era a Selma, organitzant amb el SNCC una marxa, en contra dels drets de vot de l'època, i en conseqüència, a favor del dret a votar per part dels negres. La marxa aniria des d'aquell punt fins a la capital de l'estat, Montgomery. Fins que no es va poder efectuar correctament i sense conflictes, es van haver de dur a terme tres intents.

El primer intent, es va efectuar el 7 de març, i 600 persones eren les que conformaven la manifestació, que s'anava duent a terme a l'autopista 80 dels Estats Units, on en un punt determinat, unes tropes de l'estat i diverses forces de la llei locals els esperaven. Amb presència de càmeres de televisió, els "homes de la llei" van atacar vilment als manifestadors pacífics amb porres, pals, gas lacrimogen i amb fuetades. Mentre que 17 persones eren hospitalitzades, als altres els van obligar a tornar a Selma. Unes bàrbares imatges televisades donaren a conèixer a tot el país l'abast dels blancs per maltractar els negres en aquest cas físicament. Aquell 7 de març de 1965 es va conèixer com el Diumenge Sagnant, o Bloody Sunday, en anglès. Deixant de banda la vessant violenta, la fama de Martin Luther King es va estendre com a pacifista destacat. Molts biògrafs en diuen d'aquell fet com el més remarcat en la trajectòria de la no-violència de King.

La segona temptativa, es dugué a terme dos dies després, temps suficient pel cap del SCLC per reunir molta més gent, que, impactada per les imatges ofertes a la televisió, no va tenir problemes en sortir al carrer. Els dirigents de les dues associacions intentaren fer que el jutge del Districte Federal Frank M. Johnson Jr., emetés una ordre judicial perquè els policies no els poguessin atacar; per la contra, aquest jutge decretà que no es podia fer la manifestació fins que no s'ho revisessin bé.

Cop estratègic de King[modifica | modifica el codi]

Donada la situació, Martin Luther decidí de fer una marxa parcial, "cerimonial", ja que ja hi havia molts manifestants preparats. Arribats al punt de l'Edmund Pettus Bridge, King va decidir fer-se enrere en aquella marxa, així no sobrepassant el límit de l'ordre que havia emès el jutge del Districte Federal, ni tampoc arribant a Montgomery; s'esperarien a un tercer "round". Molts ciutadans presents en aquell moviment se sentiren molt consternats per aquella decisió presa per King.

Una setmana després d'aquest fracàs, el jutge Johnson els donà el total vistiplau, com també ho féu el president en el moment dels Estats Units, Lyndon Johnson. Així, la tropa de 3200 manifestants encapçalada per Martin Luther King, entre d'altres, sortí des de Selma el 21 de març, dues setmanes exactes després del Bloody Sunday. Caminaren unes 12 milles diàries (20 km), fins que el 25 de març arribaren a Montgomery, situat a 50 milles (més de 80 km). Fins aleshores molta gent s'havia apuntat a la marxa, i van acabar essent 25000 els assistents.. Durant la massiva manifestació, l'activista Stokely Carmichael s'inventà el lema que presidiria totes les reunions de negres: Black Power, traduït a català, Poder Negre. S'ha de dir que la frase ja l'escriu (no com a lema, però) als anys 50 el novel·lista i lluitador pel bé dels negres Robert F. Williams, que, com a anècdota, es va reunir el 1959 amb King. Cinc mesos després, el president Lyndon Johnson signà l'Acta dels Drets de Vot de 1965, amb la qual s'expandien els drets de votar pels afroamericans.

Seguint el rastre de Martin Luther King, el 1965 també fou un any destacat per ell quant a un discurs que va pronunciar, el 4 de juliol d'aquell any, a la seva església local, Ebenezer. Es titulava The American Dream, el somni americà. Va ser una altra èpica prova del valor de la seva ànima.

En essència, es referia a la commemoració del 187è aniversari de la Declaració de la Independència nord-americana. The American Dream, és un tòpic que té el seu origen en aquella època, on el somni era no dependre del Regne Unit, del seu rei, ser una nació lliure, sense estar subordinats a unes illes situades a milers de quilòmetres vista.

Ara per ell, The American Dream era que es complís el que es trobava remarcat a la Declaració de Drets, on tots els homes, no concretava blancs o negres, jueus o catòlics, rics o pobres…, tenien els mateixos drets com a ciutadans d'aquella nació. Per ell, encara no s'havia fet realitat l'"American Dream".

Implicació de King en la campanya contra la guerra del Vietnam[modifica | modifica el codi]

Mentre Martin Luther King anava tirant endavant la seva fita d'una igualtat de races aconseguint-la pacíficament, el context de l'època als Estats Units era notablment diferent. L'any 1964 el president Harry Truman havia decidit prendre part a la guerra que esdevindria al Vietnam, a causa d'uns rebels comunistes que es volien alliberar de ser una colònia de França. Ja des de feia deu anys que els nord-americans donaven suport als francesos, que estaven força destarotats, però no eren ajudes militars.

Truman el 1964 enviava vaixells per atacar el Vietnam del Nord, i el març de l'any següent ja es trobaven els primers soldats dels Estats Units a la zona. Aquestes decisions polítiques afectaven a molts ciutadans, que s'indignaven en veure la implicació innecessària del seu país. Un d'ells era, sense cap gènere de dubte, el nostre protagonista.

Posicionament[modifica | modifica el codi]

La primera vegada que King insinuà que estava en desacord amb la guerra, va ser en una xerrada a la Universitat de Howard el primer de març de 1965. Sense precedents, ell acabà el seu discurs fent referència al conflicte del Vietnam, quan va demanar que es pactés la pau el més aviat millor.

També va donar a entendre la seva posició a la guerra el 15 de juny, a una Conferència de la SCOPE (Organització de la Comunitat d'Estiu de Política Educativa), anomenada "Why are you here?", Per què sou aquí?, on va remarcar la No-violència a conflictes de dimensions Internacionals, i va proposar un acord coordinat per les Nacions Unides.

Però l'acte que es considera el primer en què Martin Luther es manifesta contrari a aquest conflicte bèl·lic públicament va ser el del 12 d'agost, en la 9ª Convenció Anual del SCLC, celebrada a Birmingham. Va ser molt crític amb l'actuació del seu govern, va donar idees alternatives per acabar amb els bombardejos de Vietnam i va recordar als dirigents els Drets Civils.

Els actes per consciencair el president de l'època Lyndon Johnson i els seus assessors no van amainar-se el 1966. Això sí, ho va haver de fer amb més compte i cautela, temerós d'alienar al president. Tot i això, després que Johnson desviés uns ínfims ajuts que donava als pobres de Vietnam, i que els traslladés a arsenal militar, King al desembre va reafirmar la seva visió crítica amb la guerra.

Amb l'ajuda de Levison, l'activista negre va preparar una Declaració cap al Comitè de Governació d'Operacions Militars, encapçalat per Abraham Ribicoff, que anava directament associada amb l'augment de pressupost pel conflicte en la vessant bèl·lica.

Canvi de residència[modifica | modifica el codi]

Deixant de banda les seves rèpliques a la Guerra del Vietnam, King va continuar en la seva tasca. Mentre aquell 1966 es canviava de casa (ara vivia a Chicago, al núm. 1550 de la South Hamlin Avenue, segons sembla per estar al dia de les condicions infrahumanes quant a habitatges de què disponia molta gent a la ciutat), el 23 de febrer, es troba amb Elijah Muhammad, cap de la Nació de l'Islam. Era una trobada molt important, ja que feia la funció de Sant Pare, cosa que un any abans ja havia intentat Malcolm X, amb el resultat de què el van assassinar despietosament (21-2-1965) per desavinences amb Muhammad. Sortosament, la reunió va anar bé i els dos drigents en van sortir orgullosos, com també es van adonar que havien fet una mostra gran del pacifisme entre religions, cosa que fins al moment ers difícil de veure.

També l'any 1966, King va destacar per un dels molts sermons que va difondre: "Guidelines for a Constructive Church", que el va dir el 5 de juny a la seva església que sempre el va acollir, Ebenezer. Dos dies després, però, King juntament amb els altres líders importants afroamericans què en aquella ocasió van ser Floyd McKissick, president del CORE (Congrés per la igualtat racial) i Stokely Carmichael del SNCC continuaren el projecte d'un altre activista, James Meredith. Aquell projecte consistia a fer una marxa "en contra la por", i anava des de Memphis (Tennessee) a Jackson (Mississipí). Meredith va haver de deixar el seu projecte penjant, ja que al començament de la seva ruta va ser ferit de gravetat al disparar-lo.

Tornant a la negativa de King cap al conflicte vietnamita, ja l'any 1967, pels volts de gener els seus companys com Levison, o James Bevel, i inclosa la seva dona Coretta, el van impulsar a esforçar-se més a fer-se notar com a contrari de la guerra.

Com a resultat, el 25 de febrer es va apressurar a fer un discurs, també molt recordat, on va parlar monogràficament de l'afer cabdal en la política nord-americana aquells anys, el vietnam. El va titular "The Casualities of Vietnam", Les Casualitats del Vietnam, en català. D'aquest discurs, en podem destacar l'afirmació que va fer sobre la capacitat que havia tingut el govern per fer oblidar els Drets Civils.

Això va causar molta polèmica, i avasalladores crítiques ara per ell, que apareixien per totes bandes. King, però, amb el seu esperit lluitador volia arribar molt lluny, i va tenir la valentia el 26 de març de 1967 de participar en una marxa contra la guerra, potser no tan nombrosa com la que va tenir lloc a Barcelona el 15 de febrer de 2003, però amb la seva importància.

Però l'acte central en la seva macrocampanya, encara havia d'arribar. El 4 d'abril del mateix any, pertant, 9 dies després de la marxa, va fer la declaració en ontra de la guerra més extensa i amb més públic. Va tenir lloc a la Riverside Church de Nova York, on més de 3000 persones van viure aquell acte en directe. El discurs es va anomenar "Beyond Vietnam", Més Enllà del Vietnam.

King va anotar, com a paraules més rellevants, que l'esforç que els Estats Units feien en la Guerra del Vietnam consistia a portar-hi un munt de joves negres que havien estat torturats per la societat de l'època, i que els enviaven a 8000 quilòmetres enllà, per garantir les llibertats de la gent del sud-est de l'Àsia, però que no es podia ni trobar, ni somniar a Geòrgia, o a l'est de Harlem.

Molt pocs diaris li donaren suport, la majoria varen ser crítics amb les seves paraules, com per exemple el NAACP (l'Associació Nacional per l'avenç de la Gent de Color), que va emetre una declaració en contra de la combinació de la seva guerra pels drets civils, amb el seu moviment pacifista. King romangué sense immutar-se per tals ofenses envers ell, i només dues setmanes després liderà una manifestació en contra la guerra on milers de ciutadans el van seguir.

Cal destacar també en aquesta lluita, que un mes després va desenvolupar plans amb Benjamin Spock "l'estiu de Vietnam", un projecte que mobilitzaria l'oposició de les bases de la guerra, organitzant una xarxa a escala nacional de voluntaris. King, juntament amb Joseph Rauh, vicepresident de Americans, per l'Acció Democràtica, en anglès, "Americans for Democratic Action", va fundar un altre grup anti-guerra anomenat "Negociation Now" (Negociació Ara), que junts recaptaren fins a un milió de firmes de gent contrària a la Guerra del Vietnam.

Des d'aquest punt i fins al final de la seva vida, King va participar encara al moviment contra la guerra. Com a punt cultural, la guerra del Vietnam s'acabà el 1973, data en què les tropes nord-americanes s'anaren de la zona, i arribaren a un tracte de pau. Vietnam va quedar dividit en dues parts independents: la del Nord, i la del Sud.

Últim any de Martin Luther King[modifica | modifica el codi]

El 9 d'abril de 1967, just un any menys quatre dies abans de la seva mort, començava amb el discurs "Three dimensions of a complete life" (les tres dimensions d'una vida completa), on parlava de què als negres els faltava ser lliures i respectats per assolir les tres dimensions d'una vida completa realitzant una metàfora amb Hollywood que deia que per donar una pel·lícula per acabada havia d'haver assolit les tres dimensions, el seu últim any de vida a l'església del nou convent baptista de Chicago. Fent una ullada als títols dels seus discursos i les seves publicacions durant aquest últim any, podria arribar a donar-nos la impressió de què semblava que fos conscient de què li quedava poc temps en aquest món i feia un balanç, sense abandonar la seva vessant reivindicativa en cadascuna de les seves paraules o escrits.

King, anava amb la idea raonada, que la solució als problemes locals sobre la inviabilitat de les relacions humanes, radicava en la pròpia guerra del vietnam. D'aquesta manera havia dut a terme aquella duríssima campanya en contra. Cap guerra podia ser bona, ni de bon tros justificable. Les seves estratègies varen ésser criticades i fins i tot, allí mateix, a Chicago, on havia pronunciat un discurs l'abril; va rebre l'oposició dels baptistes negres locals en públic.

Radicalització dels detractors de King[modifica | modifica el codi]

L'ambient, escalfat, va crispar-se molt més amb les baralles que van tenir lloc entre els manifestants negres contra bandes de blancs encapçalades per líders neonazis membres del Ku Klux Klan. Potser arran d'aquests durs enfrontaments King va veure que la seva vida corria perill car ell ja havia rebut atacs personals que l'havien dut a una urgent hospitalització i una ràpida operació.

Les seves reflexions el duran a publicar un nou llibre al juny on podem trobar tota la sèrie de raonaments i experiències viscudes en els últims temps, com ja molt bé indica el títol: "Where do we go from here: chaos or community?" (Cap on anem des d'aquí: cap al caos o la comunitat?).

Martin Luther King, s'havia associat als dirigents del moviment contra la guerra, sense importar el color de la pell; i després havia decidit encapçalar marxes "del poble pobre" com ell va dir, sobre Washington, la capital. Això el dugué a fer encara més enemics, més va estar exposat amb un risc notable diverses vegades a la mort; de la qual no n'acabaria escapant.

Entre tant, va tenir temps de moure's a l'Església Baptista Missionària al Mont Pisgah, l'estiu, el 27 d'agost, on va pronunciar el sermó "Why Jesus called a man a fool?" (Perquè Jesús titllà un home de boig). En el discurs, però, ens explica una paràbola, on s'aprecia un home força enriquit que així, viu dels plaers de la vida mentre Déu li diu que és un miserable.

Aleshores, King, va restar sensiblement inactiu fins a finals d'any. Això, però, no minvà pas la seva popularitat ni de bon tros el seu impacte. Per aquella època, s'emetia la sèrie televisiva Star Trek, de molta audiència en aquells moments. Allí hi treballava l'actriu Michelle Nichols, afroamericana, que sempre es va sentir atreta, com la majoria d'afroamericans, per les tesis llibertàries de Martin Luther King. Finalment, va tenir l'oportunitat de conèixer-lo, i aleshores, va decidir deixar la sèrie, a causa de la discriminació i la marginació que rebia a l'estudi; una sensació que feia temps que ja sentia. King, però, va aconseguir de persuadir-la perquè seguís, donat que la va considerar un excel·lent model, i un bon referent per tots els afroamericans a la televisió.

El pas inexorable del temps, va dur a King a un dels períodes més frenètics de la seva vida; els últims dos mesos; on no va parar d'assistir i liderar actes multitudinaris, junt amb el SCLC, que va liderar fins a la seva mort. King i el SCLC, s'havien proposat liderar aquell any, 1968, una campanya recolzant la gent pobra, dirigida als temes relacionats amb la justícia econòmica. La campanya culminaria a Washington, demanant ajuda a les comunitats més pobres dels Estats Units. King, havia tornat a posar definitivament el focus de la seva activitat en els problemes socials interns dels Estats Units.

Abans d'arribar a Washington, però; el 4 de febrer de 1968, va pronunciar l'Església baptista Ebenezer d'Atlanta, el discurs "The drum major instinct" (el major instint del tambor). Al mateix lloc, el tres de març va pronunciar el discurs "Unfulfilled dreams" (Somnis incomplerts) en clara referència a totes aquelles fites que encara no havia pogut acomplir. Martin Luther King, aleshores es posarà al capdavant de la penúltima marxa de la seva vida, a Memphis. No va ser una marxa qualsevol, ja que va aconseguir aplegar 6.000 protestants. Aquesta vegada, es tractava més aviat d'una vaga per les ínfimes condicions sanitàries a que estaven sotmesos els obrers de Memphis. Però les coses no li va sortir bé, ja que l'acte se li va escapar de les mans i va denigrar en una situació caòtica, molt a prop de les reflexions del seu llibre sobre el caos, en la qual va haver-hi violència i saqueigs. King, va haver de ser apartat d'escena.

A Washington, ja, seria a la mateixa Catedral, on el 31 de març del mateix any tindria lloc el seu penúltim parlament, titulat "Remaining awake through a great revolution" (Romandre despert a través d'una gran revolució) on després de la seva introducció fent ús d'un passatge evangèlic, derivava en un llarg parlament cridant com expressa el títol, a mantenir la revolució pels drets, ben desperts i sense abaixar la guàrdia tal com devien esperar els segregacionistes. D'aquí va marxar ràpidament a Memphis, entestat a culminar per fi una marxa totalment pacífica, contra la injustícia econòmica amb els estats pobres. Fou la seva última manifestació, i aquella mateixa nit, la vigília de l'atemptat, pronunciaria també el seu últim discurs, el 3 d'abril.

Últim discurs i mort[modifica | modifica el codi]

Tomba de King a Atlanta.

Fou al Mason Temple de Memphis, on aquella nit pronuncià el cèlebre i celebradíssim discurs, "I've been to the mountaintop" (he arribat al cim de la muntanya). Potser un títol ideal que indica que hauria tingut temps de realitzar-se com a persona abans del seu brutal assassinat. Aquest, va ser el dia següent, d'un tret, quan estava a la balconada de Lorraine Motel de Memphis.

Per aquell dia (4 d'abril del 1968), tenia prevista una marxa a nivell local amb l'ajut de la Unió de Treballadors de la sanació de la negritud de Memphis. Seria James Earl Ray qui es declararia autor de l'homicidi, essent engarjolat amb una condemna de 99 anys. Es tractava d'un pres, blanc, que ja havia fugit de la presó. Tanmateix, es va acabar desdint de les seves declaracions i la dona de Martin Luther King, Coretta Scott King, també activista pels drets civils, ja vídua, amb la resta de la família, guanyaria un judici contra Loyd Jowers, que va al·legar haver rebut 100.000 dòlars per ordenar l'assassinat de King.

King va ser incinerat a Atlanta, el 9 d'abril. Així, ja el 1986, se li va retre homenatge a dedicant-li un dia nacional, "Dia Martin Luther King". Se celebra el tercer dilluns de gener de cada any, segons una decisió del Congrés. La data és fruit de l'aniversari de King, que es movia per aquelles dates (15 de gener). El 18 de gener de 1993, per primer cop, el dia Martin Luther King, fou establert per els cinquanta estats dels Estats Units.

Cita[modifica | modifica el codi]

« ...un dia et trobaràs amb una gran oportunitat davant teu i aquesta et cridarà a prendre posició ferma devant un gran principi, una gran qüestió, una gran causa. Tu et faràs enrere excusant-te amb el fet que vols viure una vida més llarga. Potser tindràs por de perdre la teva feina o potser que et critiquin, o de perdre popularitat. Potser també tindràs por que algú t'ataqui amb un ganivet o una pistola o que et posin una bomba a casa teva, i per això decideixes de no prendre cap posició ferma... Doncs així podràs anar vivint fins que tinguis noranta anys, però estaràs tan mort als trenta-vuit com ho estaràs quan en tinguis noranta. La interrupció de l'alè en la teva vida no serà res més que l'anunci caduc d'una mort de l'esperit que va succeir temps enrere. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar el dret. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar la veritat. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar la justícia. »
— Martin Luther King

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «A tribute to Martin Luther King jr.» (en anglès). National Park Service. [Consulta: 8/5/2013].

Enllaços relacionats[modifica | modifica el codi]