Resistència no-violenta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mohandas Gandhi practicant la resistència no-violenta davant d'un policia (1913).

La resistència no-violenta és la pràctica sociopolítica d'aconseguir els objectius a través de protestes simbòliques, la desobediència civil, la no cooperació econòmica i política i altres mètodes sense fer ús de la violència. S'origina de l'experiència del moviment d'independència de l'Índia i els ensenyaments de Gandhi (que ell designava satyagraha) que al seu torn es va inspirar en Lev Tolstoi, Henry David Thoreau i Percy Bysshe Shelley (tot i que a aquest últim, Gandhi no el menciona).[1] Les formes de la resistència no violenta són molt variades, inclouen per exemple la guerra d'informació (editant fulls volants a periòdics), l'art de protesta (gràfica, música, poesia), lobbying per implicar la comunitat, la resistència a la imposició, els boicots, la lluita via diplomàtica, el sabotatge sense fer danys a les persones, els piquets pacífics de vaga, refusar recompenses o honors o la vaga general entre altres. Entre els teòrics hi ha els filòsofs socials estatunidencs Richard Gregg i Gene Sharp, l'anglès Adam Roberts, l'alemany Theodor Ebert i els francesos Jean-Marie Muller i Jacques Sémelin. Entre els practicants de la resistència pacífica hi ha Leo Tolstoy, Mohandas Gandhi, Andrei Sakharov, Martin Luther King, Jr, Václav Havel, i Lech Wałęsa.

Si bé la resistència no-violenta s'originà metodològicament amb Gandhi, hi ha casos anteriors previs a la lluita de Gandhi. Aquests són alguns exemples històrics de l'ús de la resistència no-violenta:[2]

  • La vaga dels Plebeus : El 494 aC, van decidir retirar-se al mont Aventí, negant-se així a assumir les tasques a les quals estaven obligats a la ciutat. Aquesta acció de no-cooperació va concloure amb un acord, la llei de les dotze taules;[3] que va millorar d'una manera important l'estatut de la plebs a la ciutat romana.
  • Hongria 1867: Els hongaresos van aconseguir l'autonomia respecte a Àustria mitjançant mètodes d'acció no-violenta.
  • Finlàndia, 1905: Els finlandesos van assolir una relativa independència de la Rússia tsarista després d'una vaga general i d'accions no-violentes i de no-col·laboració.
  • Índia i Pakistan: El 1940 s'inicia la fase final de la gran acció i campanya de Gandhi a l'Índia. Amb una clara i organitzada estratègia de lluita no-violenta, posa al límit un dels grans imperis de l'època i aconsegueix l'alliberació de l'Índia i el Pakistan.
  • El Salvador: El 1944 el dictador Maximiliano Hernández Martínez va ser obligat a dimitir i a fugir a l'estranger gràcies a una acció organitzada mitjançant la metodologia de la no-violència activa. Un fet extraordinari que no es tornaria repetir en aquest país.
  • EUA: El 1955 Martin Luther King inicia la campanya contra el segregacionisme racial a través de la no-violència activa, cridant al boicot i altres accions de resistència no violenta, obtenint resultats concrets en benefici de la població afroamericana d'aquest. Posteriorment s'uniria al moviment pacifista contra la guerra de Vietnam, fins al seu assassinat.
  • Moviment pacifista contra la guerra del Vietnam: Va ser el primer moviment pacifista que va aplicar amb èxit la no-violència activa contra la guerra als Estats Units d'Amèrica, En general (llevat incidents violents aïllats) el moviment va aplicar en forma massiva i bé a la desobediència civil a través de marxes, preses d'edificis públics i manifestacions multitudinàries, principalment d'estudiants universitaris. Aquest moviment va comptar amb el suport de famosos artistes internacionals com John Lennon entre d'altres. Malgrat el seu caràcter pacífic, el moviment suportar repressions violentes, entre les quals es destaca la Massacre de la Universitat Estatal de Kent.
  • Polònia: El 1980, Lech Wałęsa, juntament amb el sindicat Solidarność inicia una vaga a la qual després se sumarien tots els sindicats independents, el que va derivar en una campanya, per la no-violència activa, que va posar fi al règim comunista a Polònia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Thomas Weber, "Gandhi as Disciple and Mentor," Cambridge University Press, 2004, pp. 28–29. Print.
  2. Acerca de la comunidad para el desarrollo humano
  3. Las Leyes de las XII Tablas